dissabte, 22 d’agost de 2009

Passejada al rem per Alcanada a bord de la pastera de'n Joan



Fa uns dies vaig anar a remar amb la pastera – “beta” per als alcudiencs, no ho oblideu - de Joan Darder, a Alcanada (Alcúdia). En Joan (ho sabreu els que seguiu aquest blog) és l’autor de l’article sobre les betes i els seus propietaris que publicàrem no fa gaire. Un testimoni exquisit, per cert. Embarcar-me amb ell va ser una forma de rubricar unes vacances que s’acabaven
El dia de la cita, els del moll d’Alcúdia, tan savis en això de mantenir unit el veïnat, havien convocat un sopar improvisat a l’Illa d’Alcanada. El pla era que cadascú dugués el que pogués i que persones i queviures passessin a l’illot a bord de la pastera... o nedant.

Mentre la gent anava arribant, en Joan em va concedir el plaer de pujar a bord vogar una estona en la seva pastera de 20 pams, construïda per “Es peraires” (Bennassar), un dels mestres d’aixa de referència del Moll i de Mallorca. Una embarcació simple, clara, franca que és feliç en indrets arrecerats, amiga de navegar sobre poca fondària i en aigües amables.
Voltàrem l’illot d’Alcanada i això ens va exposar durant una estona a una mar una mica més feta (en cap cas mar oberta, però tampoc tan plana com al recer). La pastera aquí s’ho ha de treballar una mica més, el seu fons pla empara les ones de forma bàsica, angulosa, com qui no sabia que acaba d’arribar a un indret on les instruccions per sortir-se’n impliquen saber esquivar. Però la pastera ho fa a la seva manera, més planxa que bisturí. Si et descuides, les ones la bufetegen i, com molt bé em va indicar en Joan, és bo agafar la mar una mica per l’amura i jugar a no ballar-se.
Voltàrem la part exterior de l’illot i tornàrem al recer. Aquí a la beta va tornar a besar l’aigua més que navegar-la, a llenegar. La pastera en aigües tranquil·les és altament terapèutica.
Quant a la facilitat la maniobra, la cia-voga és d’efecte instantani en la pastera, una cop de rem en una direcció alhora que un es llença en l’altra i l’embarcació gira sobre ella mateixa amb una facilitat extraordinària.

Una de les virtuts d’aquest tipus d’embarcació la va demostrar quan jo havia de partir (punyeta de tenir tantes coses que fer! El pla a Alcanada era immillorable...) Els que s’havien reunit per sopar i una ingent quantitat de menjar i beguda de notable varietat anaven pujant a aquella barqueta, que encaixava el cop sense grinyols. La pastera és una mula de càrrega, ampla, com un gran prestatge de proa a popa.

De pasteres n’hi ha a tot el món, però estan en vertader perill d’extinció a les Illes Balears i les Pitiüses, amb l’única excepció de Formentera, on encara en queda un nombre destacat. Les pasteres passaven gust en unes zones abrigades que avui dia, en la seva majoria, ocupen ports i marines. Com fa en Joan, però, encara es poden trobar llocs i, sobretot, hores i temporades, en que la mar obre els braços a les barques de fons pla. Ben prest el matí o, com em va dir en Joan Mateix, “t’imagines vogar així amb lluna plena?”, i és que les nits tranquil·les d’estiu són molt evocadores. I de les calmes de gener, que me’n deis?
Vaig anar a vogar, fa un dies, amb qualcú que te una pastera, i això no passa cada dia. Vaig passar molt de gust, distès i sense molestar l’entorn, immers en la simplicitat de dos rems i una barca. Tenc la sensació que coses tan avinents per al cos i per a l’ànima estan passant de ser un espai conegut per tots a ser els secrets d’un pocs.
Esperonat per l’experiència he posat els rems al llaüt més sovint, he fet un parell de sortides només per vogar. Però de fer del nostre llaüt una embarcació polivalent per navegar-lo al rem, a la vela i a motor, en parlarem un altre dia.

dijous, 13 d’agost de 2009

Sobre un home que transportava barques i la idea d'un port-museu a Portocolom

En el comentari que Antoni Josep Munar aporta en relació a l’entrada anterior, ens recorda amb tota justícia que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca “hem salvat nombroses embarcacions de la llista tercera, eludint el seu desballestament, però també és cert que moltes altres s'han perdut pel camí.Les barques de bou Balear i Nuevo Tomas i els llaguts Port Blau, Vírgen de Fátima, San Bernardino, Kiko i Chubasco són alguns exemples de les nostres intervencions que en major o menor mesura han possibilitat la seva salvaguarda.”
Que no hagi estat possible salvar l’Envidia possiblement respon a un problema de saturació, de ja no donar a l’abast i de que les accions per salvar un bastiment només fructifiquen en donar-li una vida nova en casos puntuals.
Avui vull presentar Antoni Josep com “l’home que transportava barques”. Provaré de resumir-ho. Antoni Josep Munar, membre de l’Associació d’Amics del Museu Marítim, ha dedicat bona part del seu temps, de forma altruista, ha dirigir les feines de transport a les coves de Bellver de moltes de les barques que l’Associació ha anat “adoptant” per evitar el seu desballestament. Sí, per qui no n’estava al corrent, les barques han passat de la mar o del varador a les coves que hi ha davall del castell. Voltes que dóna la vida...
Ha estat una feina ingent, cansada, llarga, complexa. Ja ficaràs tu una barca amb la ploma d’un camió-grua en un recinte de sostre sovint massa baix...
Aquesta acció respon al fet que l’Associació ha gestionat la salvació de les embarcacions damunt dels papers i allò que s’ha pogut fer institucionalment de moment ha estat oferir un espai pintoresc per a guardar-les, però en cap cas preparat com a recinte d’exposició. L’esperança és que a dins les coves, amb una certa humitat i lluny del sol, les embarcacions aguantin fins que se’ls trobi una sortida millor.
Amb tot això vull recordar que la demanda de tornar a habilitar un museu marítim a Mallorca es remunta a l’any 1974 (!), data en la qual es va tancar el Museu Naval que existia al Consolat de Mar. Bé és cert que no fa gaires anys es va constituir el Museu de la Mar de Sóller, però no és un recinte amb capacitat per acollir embarcacions, al manco no gaires.
Mentre des de la Direcció General de la Mar o del Consell de Mallorca es continua insistint en la voluntat de crear el Museu Marítim, sovint per deixar constància de la confrontació amb l’Autoritat Portuària, a qui demanen un espai en la zona portuària, les barques dormen, qui sap per quant temps, qui sap si per sempre.
Clar, des de 1974 un ha tingut temps de cansar-se de paraules, pot ser de tornar incrèdul. És feina, és tensió, es desencís, i no sabem que en queda d’il·lusió.

Portocolom, mitjan segle XX

Quan la creació d’un Museu Marítim sembla que s’ha de decidir des dels despatxos, un dia tornes a passejar per Portocolom. De barques de fusta n’hi ha moltes, a la mar, vives. Hi ha mestres d’aixa al port i tota una història per contar, sobre les embarcacions ideades per navegar per dins el port i també sobre les embarcacions mercants que hi amarraven de forma tant freqüent a finals de segle XIX, quan Portocolom mirava cap a França per a l’exportació de vi. Tot això ho vas pensat quan visites el moll flotant que s’ha instal·lat al Moll d’en Pereió per amarrar-hi de forma exclusiva embarcacions tradicionals amb aparell de vela llatina, o quan fas la sinuosa visita a les barraques, pujant i baixant per les escaletes que les connecten amb el carrer, per descobrir alguna barca d’interès que hi romangui guardada.

Pailebot amarrat al moll de l'Aduana

Quan mires Portocolom veus un projecte de port-museu perfectament a l’abast. No seria necessari més que potenciar allò que ja té. Veus que el tarannà del port el demana, seria una forma de crear cultura, de fer viu el patrimoni, de donar sentit al passat en el present, d'obrir les portes a un turisme sostenible. Són apostes a favor de les quals tothom en parla però que es fan tangiblees de forma massa ocasional.

Regata de vela llatina a Portocolom, mitjan segle XX

Un port-museu a Portocolom seria una recompensa justa per a la ciutadania que hi viu i que ha mantingut el seu patrimoni de forma genuina; donaria feina als mestres d’aixa de la localitat i qui sap si podria absorbir la mà d’obra jove que es va creant a l’escola-taller de Mestres d’Aixa del Consell; potenciaria una oferta complementària de qualitat i donaria sortides a un municipi de Felanitx que podria donar opcions laborals als seus habitants sense destruir la seva bellesa. Portocolom lluiria essent allò que ja és, només mancaria potenciar-ho. I un port-museu també podria ser una recompensa per a “l’home que transportava barques” i l’Associació a la qual representa si aquelles embarcacions que esperen un futur millor a dins una cova acabessin surant en les aigües del port per formar part de molls d’exposició, en un mirall d’aigua arrecerat que permetria navegar-hi gairebé tot l’any.
Portocolom, anys 60
La meva opinió és que coses com aquesta a Mallorca no passen perquè continuem patint de “palma-centrisme”. Es dóna per fet que el Museu Marítim de referència ha de ser a Palma i això ens du a topar sempre contra el mateix mur, un port saturat com el de la capital, farcit de sector econòmics que reclamen el seu espai i on es priva el lloc per un museu marítim.
I si no el féssim a Palma? I si entenguéssim allò que es diu descentralitzar? I si Portocolom fos el nostre Douarnenez?

dimecres, 12 d’agost de 2009

Un altre desballestament "per llei"

La llei europea que promou al desballestament de les embarcacions de pesca que es donen de baixa definitiva de l’activitat s’acaba de cobrar una altra embarcació tradicional de les illes Balears. Així ens ho ha fet saber Diego Riera, propietari d’un llaütet i seguidor d’aquest i d’altres blogs que tenen la mar com objecte.

Tot i les converses que, segons ens explica Diego, el propietari de llaüt Envidia va mantenir amb els Amics del Museu Marítim, el bastiment no es va poder salvar de passar per la serra. El precepte fonamental de la “feina” és tallar la quilla, allò que equival a tallar-li la columna vertebral.


En aquesta ocasió el fet ens traslladà al Port de Pollença, però és quelcom conegut a tots els ports amb flota de pesca de les Illes Balears on, de forma progressiva, es van eliminant embarcacions que poden tenir valor patrimonial i, a més, poden presentar un estat de conservació òptim per complet.


El per què? La filosofia de la llei és evitar que embarcacions de pesca professional puguin estar navegant després de donar-se de baixa amb l’objectiu d’evitar que algú les continuï fent servir per pescar de forma soterrada o il·legal. Amb aquest argument, es tanca la porta a la seva reconversió a embarcacions d’oci. Només existeix la possibilitat de salvar-les si les adopta alguna entitat sense ànim de lucre i per a finalitats culturals o patrimonials (val d'exemple la constitució de l'Associacio d'Àmics de n'Agustina, d'Alcúdia, per salvar el llaüt de llista tercera Agustina, o la restauració de la barca de bou Balear per part del Consell de Mallorca, però iniciatives com aquestes no sempre són possibles). Per tant, també se’ns priva de veure aquestes embarcacions dedicades, per exemple, al xàrter o a qualsevol activitat econòmica. Simplement, és una d’aquelles circumstàncies que ens fan posar les mans al cap, que sabem que uns dia ens farà reflexionar sobre tot aquell patrimoni que ha desaparegut sense cap causa major, embarcacions vives i útils fins el dia en que la legalitat convida a la seva eliminació.
En el missatge que en Diego ens ha enviat per fer-nos saber la notícia, ens explica que el patró del Envidia li va regalar les forques on feia descansar els rems. Serà el que en quedi del llaüt.
Com no podia ser d'altra manera, agraïm la informació feta arribar per Diego i vos convidam a fer el mateix amb qualsevol episodi similar del qual tingueu constància.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Terrals

Terral: Vent que bufa de la terra cap a la mar des del vespre fins a mitjan matí (Alcover / Moll. Diccionari Català-Valencia-Balear)

M’agrada sortir a cercar els terrals de bon matí. Per als amants de l’embat (marinada) pot semblar la preferència d’un mariner tou, però els terrals són una delícia.


És estiu. La terra s’ha refredat durant la nit i el vent bufa de terra cap a mar. El decorat és perfecte de set a nou del matí, amb possibilitat d’allargar una mica per prest i per tard, quan el sol encara no castiga sense misericòrdia. És moment de brises polissones i de mar plana, de calma en una badia de Palma que tornarà un tant histèrica amb els centenars de barques que la solcaran a partir del migdia. De prest, però, només van i venen barquetes que pesquen a la fluixa o que calen aquí i allà. La seva fesomia és definida quan encara no hi ha calitja i la llum és neta. Hi ha un silenci només aparent, perquè si una cosa te el silenci és que amplifica tot allò que en un moment donat se sent. I és que els renous de l’illa que desperta, en terra, es mesclen amb els de la mar, empesos pel vent. El xep-xep de la proa se superposa amb el timbre d’una bicicleta que passa pel passeig del Carnatge. I és que no estic creuant oceans, soc un navegant de prop de terra, descobridor de raconades.


Els terrals flueixen de forma irregular atenent a la clenxa de la costa pel qual s’escolen. Quan passes per davant de la pista de l’aeroport és quan són més intensos, acanalats pel mateix caminet d’asfalt pel qual s’enlairen els avions. Els primers hotels de Ca’n Pastilla els fan fer ziga-zagues, ara en tens i ara no. I quan navegues per davant Ses Fontanelles notes com de la zona humida t’arriba un terralet fresc i de personalitat marcada. Tot això, sobre una mar d’ona minúscula, que no te temps d’aixecar-se entre l’espai que hi ha entre tu i la terra.
Els terrals són vents descartats per molts dels qui naveguen a vela, com si fossin residuals. Al nostre llaüt, el Nueva Catalina, li agraden. Les ones curtes el fan riure quan li fan pessigolles al casc, és un dringar molt seguit i agut, com un xilofon de joguina amb sordina.
L’objectiu inicial de la travessa pot ser passar entre terra i l’illot de sa Galera per saludar gavines i corbs marins que ens miren amb suficiència, com si fóssim pollastres de pinço.


L’aventura quotidiana agafa més intensitat si passem l’illot per fora, pel canal breu que forma amb els esculls traïdors que marquen la seva panoràmica cap a mar obert, esculls d’aquells que mai no arriben a treure ben bé el cap i que se’ns fan presents pels rínxols d’escuma que coronen els seus cabells.
Sigui en el canal de terra o en el dels esculls, sentiràs com el casc del llaüt balla una dansa un tant desordenada amb el corrent que s’accelera en penetrar en les estretors, ens els embuts, delimitats per diferents masses de terra, que esvaloten l’aigua que ve de viatjar per mar franca i ara s’apressa a passar per un passadís reduït.
Superes el canal amb subtils capçanades i la barca torna a fluir entre carícies. T'obres al vent.La brisa juga a canviar de direcció, i tu trobes una inusitada intensitat en una navegada a càmera lenta.
Seran les onze del matí quan tornis a ser a casa. Potser hauràs d’anar a comprar per omplir el rebost. Mentre valoris quines tomàtiques et quedes, tindràs la sensació de que vens de lluny, de que el dia ja t’ha donat prou paisatges, exteriors i interiors. Tornes a ser en terra, però has atresorat una mica de mar.