dissabte, 12 de setembre de 2015

Veles de cotó en una mar de plàstic

Tornarem a hissar les veles de cotó. En l'estiu en que el plàstic a la nostra mar s'ha fet visible com mai, recuperem el material biodegradable i de fibres naturals mentre arraconem el Dacron, material de gran eficiència però plàstic al cap i a la fi. És un gest modest, un granet d'arena, ja ho sabem.
Les veles de cotó, a més, li escauen molt al Nova Catalina.

http://dbalears.cat/balears/2015/07/20/286611/mar-plastics-cabrera.html

http://www.ceab.csic.es/web/?p=15283

http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/tornen-mar-tortuga-ferida-pels-plastics/3264021/

http://www.rtve.es/alacarta/videos/informatiu-balear/tornen-mar-tortuga-ferida-pels-plastics/3264021/



dimarts, 1 de setembre de 2015

La nena que no surt a la foto

M'he separat de la meva parella i he experimentat l'angoixa de qui s'afanya a llençar salvavides a les dues filles que hem tingut en comú.

Les pretensions que manifestava en la penúltima entrada eren les d'un projecte marítim i filosòfic, obert, ambiciós; tallers de navegació tradicional, pensament, passat, present i futur conjugats.
No, els tallers anunciats no s'han fet. S'ha navegat en la vida cercant un racó on refer-se del temporal, centrat en crear un escenari on les nines entenguin que son pare és son pare, i sa mare és sa mare, malgrat la mar picada ha separat derrotes d'una flota que semblava compacta,
Abans del trencament, record molt vivament el dia en que vàrem sortir amb la meva filla gran a fer una navegada matinera i plàcida des de Cala Gamba a s'Illot de na Galera. Brisa de terrals. Ella tenia sis anys.
El pare que vol introduir l'infant en el fet marítim prova d'inspirar confiança, però alhora roman sempre a l'aguait de la seguretat, deixant que l'infant explori la coberta, però sempre dubtant de si una llenegada pot convertir la complicitat marinera entre filla i pare en un episodi lamentable,
De quan fondejàrem, en recordo la meva rialla congelada, assegut a popa, per transmetre seguretat a l'infant que s'aventurava fins la proa. Per dins, provava d'activar connexions mentals màgiques que la cobrissin amb una capa protectora mentre ella reptava entre els escàlems punxeguts i la cossia profunda del llaüt. La meva filla no havia de caure, però la meva filla havia d'aprendre a caminar sola sobre la barca, Les mans del meu pensament provaven de suspendre-la en l'aire per fer-la invulnerable.
Consumada la separació matrimonial, caminava amb les mes dues filles per un dels carrers principals del poble al qual m'he mudat. La gran, la de la volta en barca, em va agafar la mà. 'Ai, mon paret, quina pena em fas', em va dir, amb un somriure a la boca, 'Pena?' vaig dir. 'Sí, ets tan mono!'. De sobte, aquell comentari entre burleta i afectuós em va descol·locar. Aquella imatge del meu patir per l'equilibri de la nina sobre la barca es va sobreposar ràpidament a la de la meva filla, agafada a mi pel carrer, convençut de que, com aleshores, era jo qui la mantenia il·lesa, en aquest cas front les noves circumstàncies familiars, En realitat, però, era l'infant que em mantenia dret a mi, insegur sobre la coberta de la vida, que sempre es balanceja.