llaüts

Cosmologia

2011-12-29T19:21:00.003+01:00

El llaüt em porta al seu temps, al seus codis. Una aventura, potser,anacrònica, perseguir fórmules desvinculades de sabers nàutics contemporanis. Potser és unagran barrabassada.

Fent ús dels gornins.

No estic segur de perquè m’hi sento tan còmode. No és la veneració del passat. Professionalment estic predestinat a ser un periodista multimèdia. Quant aguies existencials m’he fet amb músiques com les de The Clash, de Kortatu i laPolla Records, The Pogues, també els eivissencs Uc, o amb propostes mésactuals, com Jönsi; he madurat amb novel·les de Paul Bowles, de Boris Vian, dePaul Auster o les memòries, de Joshua Slocum i d’Henry de Monfreid; m’han tocat la fibra les pintures de Francis Bacon i de Miquel Barceló;les escultures de Ferran Aguiló m’emocionen. No hi ha una connexió generacionalni temàtica necessària entre totes aquestes coses – tot i que en algunes hi és- però totes tenen quelcom amb el que em sento identificat o que m’estimula. Aaixò, hi he afegit la barca.

Cenyida s'obre l'arbre.

La navegada pot ser un fet artístic, com una performance. Hi ha cadències, hi ha fred i hi ha calor, hi ha matisos, hi hasignificats, hi ha vents que hi són i hi aquells als quals esperes fitant retxes a dins la mar. Quanarriben, tot i que hi ha pautes, la resposta pot ser diversa, creativa. És una bona escola per a la vida.

A més, en els nostres dies d’aproximació de cultures ens familiaritzem ambconceptes i creences abans llunyanes que hem incorporat i que enriqueixen la lectura del nostre entorn. A hores d'ara em sembla natural sentir la barca com un paradigma zen, mentre perduren plantejaments més medieterranis quan de la seva personalitat en trec una dissertació estòica.

Mentre aboquem amor al nostre llaüt per impregnar-lo de resistència al pasdel temps, ell sap de la seva temporalitat, i de la nostra. Clar que se n’adonade com s’enfosqueix la fusta, però sap deixar-serestaurar. En aquest moment, potser viu una vida que ja no esperava i responagraït, es reinventa. Quines cartes té a la màniga per fer viable en el nostre temps tot allò que té del seu?

Al llarg.

Tot i que ens trobem en decorats salobres, on un arbre no pot beure aiguaque li faci bé, intuïm vius els pins i les alzines que l’han fet possible. Quanet calmes per dins i li acaricies la coberta, es fa audible una lògica a partir de la qual les coses muten en harmonia i amb sentit.

Per què, en els dies que corren, entenem aquestes barques com quelcomessencial de nosaltres mateixos? Hi va haver alguna cosa, en la forma defer-les, de posar-les en l’aigua com si en fos el bressol, que ens les fasentir com una brúixola. Hi intuïm una paraula d’amor que, potser, noverbalitzà qui les va fer, però nosaltres l'assumim.

Potser ens hem assolit un lapse que macera el passat, el present i el futur.Naveguem en aquesta franja de mar que no gaire lluny besa la terra, que atresorala cultura marinera però que albira la pagesa. Quan tot el bagatge es faperceptible sentim quelcom proper a la luxúria de fer l’amor amb la cultura que suporta la nostra espinada. Som fills del litoral.

La meva barca i jo, que petits som, però que grans ens sentim jugant adramatitzar el cosmos en la nostra badia d’humils proporcions.

Ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela

2011-11-08T15:40:00.001+01:00

Notícia estimulant: ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela (AMPAV). Si recupereu l'entrada en aquest blog de dimarts 7 de setembre de 2010 (http://llauts.blogspot.com/2010/09/ja-naveguem-en-pati-vela-per-mallorca.html) veureu el text que, en certa manera, va servir de posar en contacte persones que han fet feina per a la creació d'aquesta entitat. Des d'aquí, enhorabona i molta sort. El patí a vela ha tornat a Mallorca!
Visiteu el facebook http://www.facebook.com/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731#!/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731?v=wall

No he remat tant com hauria volgut

2011-10-14T23:50:00.000+02:00

En la meva vidano he remat tot el que hauria volgut remar. És intranscendent dir-ho, peròés cert. Remar és d'aquelles coses que em fan més feliç. I estic parlant de remar per remar.

De remarm'agrada la pueril, però compromesa, relació causa efecte: quan remes avances;de no fer-ho, sures enmig de la mar i les ones et duen on volen. Tant una cosacom l'altra m'agraden..

Potser lacarència de remar s'arregla remant més a partir d'ara. Ho he començat a fer.Recentment he assolit una gesta personal, navegar al rem des de Cala Gamba aCala Blava a bord del nostre llaüt, el Nueva Catalina, amb uns rems massapetits i amb les pales de l'hèlix posant resistència a l'avenç. En aquestes condicions,ja em pareix bé que la travessia durés dues hores i mitja, amb una aturada amig camí per berenar.

La pèrdua delgust per remar a les nostres illes ha suposat la desaparició de lesembarcacions tradicionals al rem i la no incorporació d'embarcacions de novaplanta per practicar-lo. No ha arribat - qui sap si arribarà - l'afecció pel rem de banc fix que s'estén pel llevant peninsular, una lecturaactual del rem tradicional que ve a ser, en certa manera, una versiómediterrània - i tardana - del fenomen de les traineres, tan arrelat alCantàbric. Ni tampoc hi és present el rem de banc mòbil, tan complet i depurat.

Tot i així, elsmeus preferits són els malaguenys i la seva barca de xàvega (http://www.amigosjabega.org/) . Són els únics queconserven l'embarcació de fusta - de formes ancestrals i d'arrels fenícies - perpracticar l'esport del rem i també competir. Seria un fet anacrònicsi no fos perquè a les platges de Màlaga han decidit que no hosigui, que per a ells aquesta barca del passat té un lloc en el present. I ésque mentre hi ha coses l'extinció de les quals està justificada, n'hi had'altres que val la pena que perdurin. Pots ser en la tria d'una cosa i l'altragravita la saviesa de la humanitat. Des de la meva humil opinió, la barca dexàvega és de les coses que val la pena que perdurin. Ho reconec. és unaopinió passional, fins i tot sensual, pròpia de qui s'enamora d'unes formes ies deixa embruixar per un instint que poc té a veure amb allò cerebral. Però ho crec fermament.

El cas és que elmes d'agost passat vaig poder gaudir de remar per Portocolom. Li he de donarles gràcies a Pep Massot perquè em va deixar la seva llanxeta, na Caragola.

En el mirall d'aigua de magnitud relativa, vaig recuperar la poesia de solcar les aigües de la forma més elemental i, alhora, oberta a la infinita recerca de la tècnica més refinada, immers en la subtilesa i la física: una paladaben feta és un hipnòtica i estètica. Vaiggaudir com qui recupera el record d'un sabor de la infantesa. I vaig pensarmolt en el darrer inventari d'embarcacions tradicionals que el Consell deMallorca va encarregar a l'historiador Bernat Oliver, que reflectia dades comque les embarcacions tradicionals al rem són les tipologies mésamenaçades del patrimoni marítim insular. Actualment només es poden contar 26 bots sensecoberta (grup que integra les llanxes felanitxeres, com és na Caragola), 17 pasteres i no més de 6 gussis. En resum, mig centenard’embarcacions en total.

No em vaig poderestar de fer un passejada matinal pel port amb l'única intenció de fotografiarles embarcacions al rem que hi queden. Vaig fitar-les com el pintorque té la sort de tenir un cos nu per retratar. En la intimitat silenciosa deldespertar d’un port natural, evoquen humilitat i alhora irradien una d'aquellesbelleses que ens reconcilia amb el que les persones podem posar a sobre de l'entornnatural.

Primer diumenge d'octubre

2011-10-02T20:18:00.002+02:00

Nos vos perdeu aquest blog

2011-09-14T12:29:00.000+02:00

/http://perjudicatsperlalleidecostesmallorca.blogspot.com/

Només una foto antiga: llaüt mallorquí aparellat de triquet i mitjana

2011-08-27T20:29:00.000+02:00

Perdonau per la manca de continguts

2011-07-27T23:26:00.000+02:00

A qui vos puguin interessar els continguts d'aquest blog, demanar-vos disculpes per l'aturada en publicació d'entrades dels darrers mesos. La meva vida passa per moments un tant complexos i em costa posar-me a esciure. A veure si l'estiu ajuda una mica i puc oferir-vos qualque coseta que valgui la pena.

Triquet i mitjana (III): la mitjana en les barques menors de les Illes Balears

2011-04-24T16:27:00.008+02:00

Dedicat a Lluís Estefanell

Les barques tradicionals de pesca de les Illes Balears en els darrers dies de la vela (final del segle XIX i principi del XX) feien servir una vela mitjana sintètica, pràctica, funcional. Ens situem en aquest període perquè és del que en tenim documentació, a partir de la qual hem recuperat i après l'ús d'aquesta vela en el nostre llaüt, cosa que no vol dir que pogués ser diferent més antigament o a en altres indrets.

Les seves diferències principals amb la vela llatina convencional són: prescindeix de trossa i d’amant (o drissa); l’angle que descriuen el gràtil i el faldar o pujamen no és tancat, sinó recte o obert; va sempre sobre l’arbre; el punt de creu és a un terç de l’antena a contar des del car (extrem inferior de l'antena) i no a dues cinquenes parts; es maniobra amb el davant i escota, prescindeix d’orspop.

Les proporcions

Les màximes habituals

Gràtil: Dos terços de l'eslora

Faldar: la meitat del gràtil

Caient de popa: el gràtil + 20%

Variacions de mida

Si ho trobem convenient, podem fer una mitjana llatina més reduïda, per a la qual cosa estriarem la mida del gràtil que ens resulti adequada (per exemple, dos quarts de l’eslora) i amb aquesta referència obtindrem la resta de valors.

Pal, batafora i antena

Pal de mitjana:

Millor si va una mica caigut a popa, en tot cas vertical, mai caigut a proa. Això facilita el pas de l’antena d’una banda a l’altra, sempre per popa del pal.

Se situa a una banda, generalment la de babord, encaixat en la paramola de popa o tamboret, amb el peu fixat en un paramitjal situat sobre coberta.

El pal ha de presentar un fresa o un rebaix a la part superior per a penjar-hi (literalment) el pal de mitjana, que ha de tenir una gassa al punt de creu per a tal cosa.

El pal du una manegueta a la part inferior que queda sobre la paramola que ens servirà per caçar-hi el davant.

Quant a l’alçada, atenent que hi pot haver variacions en funció de l’alçada de la paramola d’una barca o d’una altra, el principal és calcular-la tenint present que el punt de creu de l’antena és a un terç de l’antena a contar del car, que l'antena ha de quedar vertical quan cacem el davant, que el car ha de quedar prou alt per no pegar amb la part més elevada del timó en pasar d'una banda a l'altra i que les rellingues de la vela han de quedar tibades per igual quan cacem l’escota al màxim. Per això, és determinant saber la mida del batafora, que és la següent:

Batafora:

Ha de sortir fora de la barca, a contar des de la fogonadura, la mateixa longitud que té el pujamen. A diferència que amb el botaló, la part que queda dins la barca i l’extrem de la qual s’encaixa en un pont fix sobre coberta, pot ser molt petita perquè l’esforç que realitza és molt inferior. Per determinar el punt on situar aquest punt ens guiarem per un precepte senzill: el situarem davall de la paramola de popa ho tamboret tan a proa com sigui possible, d’aquesta manera no interfereix en els moviment de persones o quarters per sobre coberta. Si ens trobem amb una embarcació que no dur paramola, dir que fins i tot amb una cinquena part del batafora sobre coberta n’hi ha suficient.

L’extrem exterior del batafora MAI no ha d’alinear-se prenent com referència l’eix de crugia, hem de guiar-nos pel peu del pal de la mitjana. L’important és que la vela pinti bé, no que l’escota quedi en eix de crugia. Ja parlarem en capítols posteriors de com en l'aparell de triquet i mitjana es cerca un posició centrada amb crugia del centre vèlic situant l'antena del triquet a la banda contrària de la mitjana.

El batafora ha de descriure un línia ascendent en projectar-se cap a fora. Com referència, ens basta situar-ne la punta a l’alçada de la regala.

El batafora és lleuger i flexible. Si triem bé la fusta, flexarà en cada moment de la forma adequada i ens ajudarà a donar forma a la vela o decarregar-la segons les condicions.

No és necessari cap titpus de roldana per passar l’escota. Un forat a l’extrem exterior és més que suficient... mai falla ni és trenca.

L’antena

Lleugera, que no carregui l’arboradura. Preferentment d’una sola peça, com a molt reforçada d’una quimelca.

Aparell i maniobra

L’amant (que no ho és)

L’antena és penja a la part superior del pal de mitjana amb una gassa. No cal res més. Repetim, el pal ha de presentar un rebaix a la part superior per a tal efecte.

L’escota.

Fermada al puny d'escota, passa per l’extrem del batafora i retorna cap una cabilla. El sistema tradicional és una cabilla que sobresurt NOMÉS per sota la paramola. El cap li fa una volta per la part inferior i llavors s’esmordeix per davall d’ell mateix. Simple i ràpid. Si fem servir una cabilla que surt per sobre coberta serà un element molest i topadís.

El davant

Fermat a la part inferior de l’antena, es regula fent servir la manegueta de la part inferior del pal de mitjana.

En navegació

Adaptem l’orientació de la vela al rumb amb el davant, MAI amb l’escota. L’escota només ens ha de servir per donar més o menys bossa i per això basta caçar o amollar uns escassos 5 o 10 centímetres.

Virar amb la mitjana

Per virar és convenient ajudar el timó amb les veles. Per virar amb la mitjana funciona molt bé fer el següent; abans d’iniciar la maniobra, amollem una mica el davant (aviat explicarem perquè). En iniciar la maniobra, aquarterem la mitjana prement el car cap a sotavent, amb la qual cosa forcem la pena a desplaçar-se a barlovent i la barca virarà. Si la maniobra és fa complicada (per exemple, perquè hi ha molta ona) forçarem la mitjana en aquesta posició fins que la proa caigui cap el nou sotavent, llavors la mitjana ja es mantindrà a la nova banda sense haver-la d’aguantar. En reprendre el camí, ens beneficiarem del que hem comentat abans, d’haver amollat una mica el davant perquè la barca s’obrirà i agafarà embranzida amb l’acció de les veles de proa. En haver agafat velocitat, l’ajustarem novament. Genera molta incertesa fer la virada sense preocupar-se de la mitjana i trobar-se que en ser a fil de vent, per mantenir-la caçada, no ens deixa obrir-nos i ens fa errar la maniobra.

Útil per aparellar a la mar
Si hissem l'aparell estant a la mar, no al port, la mitjana és la primera vela que s'hissa i la darrera que s'aferra. És la primera que presentem al vent perquè ens mantindrà proa al vent i podrem fer el pertinent amb la resta de veles sense presses. I la darrera en baixar pel mateix però a l'inversa. Deixem la mitjana ben caçada i podem baixar la resta de veles sense patir.
Personalment, que tinc per constum navegar en solitari, em resulta imprescindible per aparellar amb seguretat.

En cas de mala mar
La mitjana hissada i ben temperada ens permet capejar el mal temps amb seguretat.
La combinació de mitjana i un floc és una molt bona fórmula per navegar amb vent molt forts.

Quan naveguem a motor
Només amb la mitjana hissada i navegant a motor aconseguim reduir el brandeig de la barca. Tot i navegar a motor, no ens oblidem d'obrir-la o tancar-la en funció de com incideixi el vent.

Fondejats
La mitjana hissada i ben assocada ens ajudarà a mantenir-nos proa al vent.

Errors més comuns en navegació

Tancar massa els davants en cenyida

Amb l’escota alineada amb el pal, és millor donar major velocitat a la sortida del vent donant sempre una lleugera caiguda lateral a l’antena. De fet, ens podem trobar que una mitjana amb els davants caçats al màxim sigui un autèntic fre per a una embarcació i que ens frustrem en emprar-la o ens trobem que rendeix poc. Basta donar-li una mica d’aire i veurem que l’embarcació canvia completament.

Voler obrir-la al vent amb l’escota

La vela es plega, perd el seu perfil. Hem d’obrir el davant i després donar la mica de bossa que ens convingui amb l’escota.

Teniu fotos de barques aparellades de "triquet i mitjana"?

2011-03-14T18:15:00.000+01:00

Estic cercant fotos de barques aparellades de triquet i mitjana. En teniu alguna? Si és així, vos agrairia molt que m'ho fessiu saber.

Gràcies per avançat.

Japó

2011-03-12T22:00:00.000+01:00

Dofins davant ses Illetes

2011-02-06T18:13:00.001+01:00

Navegada de dia 6 de febrer de 2011. Cala Gamba - ses Illetes - Cala Gamba.
Entre els terrals i l'embat, hi ha hagut l'habitual estona de calma. Esperàvem el vent a prop de ses Illetes. Mentre aprofitàvem per remar una estona, han passat aquests dofins.

Fregant el cap Enderrocat

2011-01-23T20:38:00.004+01:00

Data: 23-01-2011
Travessia: Cala Gamba-Son Verí-Cap Enderrocat-Cala Gamba
Hores de navegació: de 08:00 a 12:00

Fred, però condicions per passar gust a la mar. El vent de Llevant de vegades jugava a tornar Gregal, amb calmes al principi, però amb intensitats prou estimulants a mesura que avançava el dia. Vent de terra, la mar és plana dins la badia de Palma, la barca agafa velocitat amb facilitat.

La feina feta per equilibrar centrar els pesos i trimar la barca està donant resultat: hem navegat sense tocar el timó des de Cala Gamba a Son Verí, el llaüt s'ha fet ell tot solet la Platja de Palma en cenyida oberta.
Hem vist sortir el sol quan passàvem Can Pastilla. Tot seguit, he aprofitat per menjar tranquilament.

Menú del dia: sopes mallorquines, un plàtan, una mandarina, termo de cafè.
Hem costejat des de davant Son Verí Vell fins fins el cap Enderrocat. Alguna estona de calma ha allargat l'aproximació fins que una retxa de vent que ha sorgit de la raconada de Bellavista ens ha aglapit i ens ha ajudat a superar la fita oberts al llarg (un dia parlarem del que és Cala Blava i del que és Bellavista, topònims que quan s'esmenten sovint són objecte d'imprecisions).

Les minves de gener han deixat a la vista lloses que normalment són cobertes d'aigua. Hem trescat a prop de la vorera, a estones avançat amb paciència per redols on les penyes barraven el pas al vent, a estones havent de reorientar les veles per escometre el vent que feia giravolts en precipitar-se alguna escletxa del roquisssar.

Hem provat de respondre a aquesta dinàmica voluble i hem pogut navegar més o menys paral·lels a la costa, distrets en provar d'apendre'ns les raconades.

De sobte, la tremolor de la mar que s'apropa des de la vorera, les veles que s'inflen com una galtada, l'escora del llaüt abans d'assolir velocitat...el vent reforça i ho fa amb vocació d'establir-se. Ens hem fet enfora de les roques per cercar-lo franc i hem posat proa a Cala Gamba, navegant entre la cenyida oberta i el través, lliscant a bona velocitat. El llaüt s'ha portat com un senyor.

Decorats de gener

2011-01-16T21:47:00.000+01:00

Dia: 16 de gener de 2011
Travessia: Cala Gamba - La Fossa - Cala Gamba
Hores de navegació: 07:30 / 14:00

Hem sortit a les 07:30 amb una boira que ens ha engolit en un decorat irreal. Hem navegat a vela per dins els niguls, amarats d'humitat. De les veles queien gotes. Els renous es propagaven de forma especialment audible. Percebíem remors de la terra, dels carrers, de l'aeorport. És el primer pic que hem hagut de fer sevir la bruixola (no fem servir GPS) per marcar rumb SE i fugir del trànsit mártítim del port de Palma, des d'on ens arribàven, ben clares, les sirenes dels vaixells. El nostre objectiu era el cap Enderrocat.

Les veles feien bona feina perquè els vents terrals han anat bufant i ens han tret mar endins, però sense que haguem pogut constatar de forma visual on érem exactament. Hem mantingut els llums de posició encesos per precaució, hem acabat per treure la vela triquet perquè, tot i que el llum traspassa la tela, els tapa parcialment (fem servir un pal de senyals desmuntable que no va al cap de tot del pal).
La boira s'ha fet més espesssa. Hem decidit aturar el motor i ens hem mantingut proa al vent amb la vela mitjana alçada. No se molt bé quant temps hem estat així. Hem aprofitat per fer un cafetet del termo i picar una mica. Estàtics, sense veure res, semblava que fóssim dins una habitació.

Devers les 09:30 hem vist la primera embarcació, un llaüt de fibra cabinat, en ha semblat que duia proa cap a Palma. La boira començava a escampar-se, tot i que sense cap pressa. Encara ens ha sortit de dins ella un pesquer professional que ha comparegut sense que ens l'esperéssim. Ha feinejat a un quart de milla de nosaltres.
La fesomia de la costa est de la badia de Palma s'ha fet reconeixible. Anàvem bé, teníem el cap Enderrocat ben enfilat. A la nostra popa, vèiem el port de Palma, amb la primera clariana que esqueixava del tot els niguls i queia sobre dos mercants fondejats fora del port.
Hem aparellat i navegat fins superar el cap Enderrocat. El decorat era d'un sol que guanyava terreny, de vent de Llevant, feble però suficient, mai de més de 10 nusos, una brisa que que ha jugat a canviar de direcció i a fer-nos poc eficaces les bordades per aproximar-nos a terra. Però ens hem divertit i ha estat evocador navegar paral·lels a la costa, amb la proa mirant mar endins, com si fos l'inici d'una travessia llarga.

A les 12:00 la cosa ja era de sol radiant i calma total. Ni un bri d'aire. Amb tot l'aparell hissat hem berenat més sòlid, completament aturats, a unes dues milles de la costa. És d'agrair que el sol hagi assecat les veles de cotó, que havien quedat xopes a dins la boira. Després de divagar i posar una mica d'ordre, hem tornat a motor.

En hivern, la mar és nostra

2011-01-09T18:15:00.000+01:00

Dia: 9 de gener de 2011
Hores de navegació: 07:00 / 14:00
Travessia: Cala Gamba - Portals Nous - Cala Gamba

Hivern benigne. La temporada baixa per a nosaltres és la temporada alta.

Hem vist despertar Palma mentre paràvem taula sobre la tapa del motor: una sobrassada, galletes d'Inca, un termo amb te i dues mandarines.
Panxa plena, hem hissat, però els terrals no eren gran cosa. Ens hem divertit una estona, però ben aviat ens hem arrossegat amb les veles fent esbufegades inútils. Així i tot hem arribat a voltar a prop de mercants que esperen fondejats a prop de la bocana del port de Palma . El vent ha caigut del tot. Deia la previsió que entraria vent del sud i l'hem esperat amb la vela triquet en creu per fer de tendal.
A motor, hem començat a navegar cap a ses Illetes, sempre atents a veure com responia el llaüt després d'uns dies en que ens hem dedicat a replantejar la distribució de l'estiba. Una barca amb triquet i mitjana necessita de forma molt especial concentrar els pesos allà on té la força, el ronyó (en el Nova Catalina, una mica a popa de la meitat de l'eslora) La barca ha de balancejar-se sobre aquell punt, navegar sense capçanades, i per això hem d'alleugerir al màxim els extrems. Això no és fàcil en una embarcació amb aparell de triquet i mitjana. Hem de crear una concentració de pes centrada que sigui la referència, el punt d'equilibri, superior al pes del triquet (pal i antena), perquè sinó la proa s'enterra i no hi ha manera de cenyir. En això hem estat fent feina, i sembla que anem en bona direcció.
Faltava observar les sensacions a vela. El vent del sud ha acabat entrant i ens ha permès calibrar la magnitud dels avenços.

Cenyim millor, naveguem millor. El pes és on toca, però l'antena del triquet hauria de ser més lleugera, la que tenim és un apadaçament, una antena d'una sola peça, massa feixuga, modificada per afegir-hi el car. Crec que els estalvis no ens permetran pensar en una antena nova fins d'aquí un temps, així que paciència. El cas és que, amb el que tenim, hem progressat.
Hem superat ses Illetes, hem fet algunes bordades fins situar-nos davant Portals Nous. Tornada al llarg fins a Cala Gamba.

Triquet i mitjana (II). Origen i funcionalitat.

2011-01-01T23:14:00.000+01:00

L’aparell de triquet i mitjana en les embarcacions de pesca de les Illes Balears neix com a fórmula per facilitar la feina a coberta i, alhora, oferir unes prestacions suficients per a navegar. És important entendre’l com eina per a la pesca perquè és l’explicació de la seva existència. De fet, hi ha tipologies d’embarcacions de feina arreu del món amb una disposició dels pals igual o similar, però amb tipus de vela diferent.

La nostra hipòtesi és que, primerament, l’aparell de triquet i mitjana no sorgí com una tipologia en sí mateixa, sinó com una de les opcions que permetia el llaüt de pesca de tres pals que tenim documentat, al menys, des del segle XIX. Era una embarcació de pesca que entre la seva llista de recursos de propulsió comptava amb la vela mestra; el triquet; la mitjana i el floc. No ens espantem davant tanta vela, tot plegat era com un armari on hi havia diferents peces de roba i segons la situació es vestia amb una o amb l’altra. No es cercava complicar les coses (cosa antitètica amb la barca de feina), més aviat s’havien anat incorporant complements a la vela mestra primigènia per fer més fàcil cada una de les situacions possibles. No es tractava d’hissar totes les veles al mateix temps, sinó de fer servir la combinació més adequada.

La mestra era la grossa, el motor, i a Mallorca sovint s’anomenava simplement la “vela”. Era la protagonista quan es volia fer camí per anar o tornar de pesqueres allunyades o en travessies considerables per canviar d’àrea de pesca. El triquet, de superfície moderada, podia ser un complement per a la mestra en vents des del través als portants si les condicions eren dolces, però també era la vela pertinent per feinejar, calar palangres o xarxes, mentre es mantenia l’equilibri necessari per navegar i governar combinant-la amb la vela mitjana. En aquestes circumstàncies, l'arboradura de la mestra romania estibada a una banda i amb el triquet i la mitjana es podia navegar i feinejar mentre la coberta romania buida de noses. La mitjana, a més de dur-se bé amb el triquet, era un altre complement que podia incrementar les prestacions en navegació en companyia de la mestra, i el possible afegit del triquet, però també era una valuosa eina per mantenir-se proa al vent si es mantenia ella sola hissada. El floc era amic indiscutible de la vela mestra i prenia protagonisme quan el triquet romania desarborat.

El llaüt de tres pals de les illes Balears havia nascut per ser articulat i una vela sovint anava en detriment de l’altra. Al pescador només li podia interessar haver d’atendre l’aparell complet quan no s’havia de concentrar en altres feines. L’aparell complet només els era útil en navegacions llargues i que es volien cobrir amb velocitat.

Que per a casa episodi es pogués fer servir una opció vol dir que tots els elements havien de ser fàcils de posar i treure, sinó no hauria pagat la pena.

Hem recollirem testimonis orals de pescadors nascuts en les primeres dècades del segle XX, que encara conegueren els llaüts nascuts per a la navegació únicament a vela. Contaven que quan feinejaven a les pesqueres properes, l’aparell de triquet i mitjana era l’habitual. En canvi, quan optaven per canviar de zona i navegar lluny, muntaven la vela mestra per fer la travessia.

Així mateix hem recollit testimonis d’embarcacions que calaven palangres de fons (el llaüt palangrer de tres pals que dibuixa l’Arxiduc n’és un exemple) de les quals encara hi havia qui tenia el record de veure’ls tornar al port de Palma, amb vent portant, amb la vela mestra i el triquet en creu.

No farem, però, una explicació més extensa de l’aparell de tres veles llatines en el llaüt, anirem a cercar el perquè el triquet i mitjana es va definint com una tipologia completa en si mateixa. La primera de les motivacions, ja l’hem exposada, aquelles dues veles aportaven una propulsió suficient i més espai a coberta. Moltes embarcacions menors donaren prioritat a aquesta fórmula en detriment de la vela llatina de pal central, fins el punt que a Mallorca, a principi del XX, distingim de forma clara la flota d’arts menors perquè en la majoria de les ocasions arbora el triquet i la mitjana (hi ha excepcions que tenen a veure amb l’ús d’ormeigs particulars), mentre que les barques que practiquen el bou en parella són les que empren la vela mestra amb un floc que es llarga sobre el botaló. De la funcionalitat que la flota d’arts menors trobà en el triquet i mitjana se’n deriva que anés essent la forma de propulsió (combinada amb els rems) quasi única de determinats bastiments i això és motiu d’alguns aspectes de la seva evolució. En concret, veiem que el triquet que en el llaüt de tres pals sempre presenta dimensions del tot moderades, pot incrementar les seves dimensions quan és concebut com la vela “motor” per a la navegació. Aquest fenomen és del tot perceptible en la flota de la badia de Palma, no tant en la del nord de Mallorca o en la de Menorca, on unes condicions meteorològiques marcades per vents intensos fan adequat l’ús habitual de superfícies vèliques moderades. Com cas paradigmàtic direm que de Fornells hem recollit dades que ens parlen d’antenes per a una vela triquet de només dos terços de l’eslora, i que tenim un referència de les dimensions del pujament o faldar perquè l’escota la caçaven a la manegueta situada a la meitat de l’eslora. En realitat mantenien el que podria ser un triquet com els que formaven part complementària del conjunt de l’aparell de tres pals. Paradigma del fet invers el trobem a la badia de Palma, orientada cap el sud, amable durant molts dies de l’any, que convida a fer ús comú d’antenes de triquet que poden assolir una longitud d’1’4 en relació a l’eslora i que cacen l’escota a la manegueta de popa o, fins i tot, al codast.

Tot i la constatació de la consolidació de l’aparell de triquet i mitjana com aparell en si mateix quan la flota de pesca insular navegava exclusivament a la vela i al rem, les dades que tenim ens indiquen que els bastiments es continuen construint deixant oberta la possibilitat d’arborar el pal mestre si s’escau, és a dir, que presenten banc d’arborar central preparat per encaixar-hi el pal. Aquest precepte començarà a desaparèixer quan les embarcacions incorporaren el motor (anys 20 les barques de bou, anys 30 el gruix de la flota d’arts menors, amb algunes excepcions per avançat o retardat). A les barques de bou la vela aviat tornà testimonial, mentre que a les d’arts menors la primera vela que es deixà a terra fou la mestra, mentre el triquet i la mitjana es mantingueren per a una propulsió complementària i, progressivament, auxiliar. Tot i així, la carestia general i les restriccions de combustible causades per la Guerra Civil i la postguerra, provocaren un retorn o preservació de la navegació a vela i al rem, quan l’ús del motor històricament era un fet consumat.

Un cop exposades aquestes consideracions, la nostra hipòtesi de feina és la següent: el llaüt amb vela mestra fou cronològicament el primer; després, a la mestra se li afegí un floc per facilitar l’equilibri en l’aparell (segons entenem de l’estudi de textos de mitjan segle XIX de Pere Riudavets i Tudury), però alhora millorà el rendiment general gràcies a l’efecte Venturi, encara que els mariners de l’època no tinguessin una consciència clara dels preceptes físics que així ho determinaven; la incorporació de la mitjana afegí possibilitats de disposar més pedaç per incrementar el rendiment en determinats rumbs però, en la barca de pesca insular, fou una eina molt emprada en la pesquera, per mantenir proa a vent i, ens atrevim a afegir, un complement per tenir la propulsió necessària per calar un ormeig en combinació amb el floc mentre la major descansa; aquesta darrera fórmula podia ser útil però millorable perquè treballar amb el floc i la mitjana volia dir mantenir el pal mestre arborat per mantenir el floc hissat, amb la consegüent minva d’espai al centre de la coberta i, a més, amb un conjunt vèlic de poca capacitat per navegar d’una pesquera a l’altra. A partir d’aquí s’incorporaria el triquet per aconseguir, en combinació amb la mitjana, l’eina necessària per calar, navegar d’una pesquera a l’altra i fer-ho mantenint una coberta lliure per a l’ormeig i per a vogar.

A partir d’aquí, el triquet i mitjana evolucionà a mesura que funcionà com aparell únic i en aquesta evolució hi ha variants. Però això serà un tema que tocarem en capítols posteriors.

La vela llatina de pal central, és el primer pas de l'evolució.

La incorporació del floc ajuda a compensar la tendència de l'aparell llatí a tornar massa ardent quan el vent refresca. A més, incrementa notablement el rendiment general.

La mitjana incrementa les possibilitats de combinació de pedaç i d'increment de rendiment, i alhora introdueix una eina útil per a feinejar perquè pot mantenir la barca proa al vent estant ella sola hissada, o permet calar un ormeig a la vela combinada amb el floc.

L'aparell de tres pals sorgeix per incorporar una vela que permeti funcionar en combinació amb la mitjana mentre el pal central romàn desarborat. L'ús dels tres pals a l'hora és ocasional. De fet, en l'aparell de tres pals hi ha incloses totes les opcions anteriors i cada una es fa servir segons ho aconsellin les circumstàncies.

Aquesta seria la fesomia del llaüt de tres pals amb la vela mestra desarborada i amb el triquet i la mitjana hissades. És un aparell reduït però suficient per feinejar.

Quan l'aparell de triquet i mitjana es va definint com una tipologia independent del llaüt de tres pals, les dimensions de la vela triquet sovint s'incrementen perquè s'ha convertit en la vela "motor", ja no només és un complement.

Aparell de triquet i mitjana (I). Consideracions inicials

2010-12-17T10:58:00.000+01:00

Quan començàrem a familiaritzar-nos amb el nostre llaüt detectàrem la presència de diferents registres que ens permeteren entendre l'aparell de vela que muntava en origen, el de triquet (vocable local insular amb el qual ens referim al "trinquet") i mitjana.
A l'embarcació s'hi conservava el paramitjal original sobre el qual havia descansat el triquet. El descobrírem en les primeres exploracions pels racons foscos de proa. Hem d'agrair a la sort que romangués allà, perquè perfectament el podien haver eliminat quan, segons observarem, en una modificació relativament actual havien canviat la posició del pal, incorporaren un paramitjal nou més endarrerit i obriren un tinter nou a coberta per introduir-lo. Però el paramitjal antic quedà allà i això ens va permetre discernir la disposició de l'arboradura original i iniciar un procés de documentació històrica (gràfica i escrita) a la recerca de dades que ens parlessin de com era l'embarcació l'any 1940, quan la construïren.
Els registres corresponents a la vela de mitjana, a popa, s'havien conservat per complet. Teníem al davant elements originals íntegres dels quals, continuant amb la recerca, aviat entenguérem el seu sentit, la seva funcionalitat en relació a la forma d'arborar i governar la mitjana.
A partir d'aquí, treballàrem per restituit el triquet i la mitjana com aparell de vela. Els nostre criteri es pot començar a exposar a partir d'un exemple: si restaurés una goleta però decidís aparellar-la de balandra, deixaria de ser una goleta... és una obvietat, però en el cas dels llaüt s'ha fet habitual restaurar-los i, en cas de recuperar-los per aparellar-hi la vela, sovint se'n varia la fesomia original. A més, l'aparell de triquet i mitjana, que en el seu dia fou majoritari entre la flota de pesca professional de Mallorca i Menorca (no tant de les Pitiüses) ha passat a estar gairebé extingit, ja sigui perquè s'ha eliminat o perquè qui en preserva els elements que li són propis no l'empra. Restituir l'aparell original forma part d'una restauració assumida a partir d'una voluntat de preservació del patrimoni, de restaurar-ne un element i veure'l habitar en el context que li és propi, la mar. Tenim el plaer de viure l'aventura d'adquirir els coneixements que ens permeten navegar amb aquesta disposició de velam acomodant-nos a la seva lògica, als seus punts forts i als seus punts febles. Volem entendre l'embarcació i demanar-li allò que pot donar segons els preceptes a partir dels quals fou concebuda.
Aquest és el primer capítol d'una sèrie en la qual parlarem del triquet i mitjana com a fórmula d'aparell.. La pretensió és fer una pinzellada històrica sobre els seu origen i utilitat, així mateix com donar la informació necessària perquè qualsevol persona pugui recuperar-lo en la seva embarcació si és el cas. Ja podem avançar que és una opció simple i que només necessita de l'aplicació de determinats criteris per treure'n el rendiment adequat.
Per acabar aquesta entrada, només insistir en que aquells que hem restaurat embarcacions tradicionals sovint ens hem centrat en salvar el buc, però hem considerat l'aparell de vela orginal com un element permutable. Adaptar les barques a les nostres preferències és del tot lícit, però considerem enriquidor que existeixin bastiments sobre els quals la forma de l'aparell es plantegi a partir de criteris històrics.

Dinar a bord amb tripulació de luxe

2010-10-30T16:08:00.000+02:00

Ja naveguem en patí a vela per Mallorca

2010-09-07T11:58:00.000+02:00

En entrades anteriors explicava les ganes que tenia de crear una flota de patins a vela a Malloca. La llavor està sembrada i comença a créixer. He conegut n'Óscar, que en va comprar un a Canet de Mar, el va dur al seu poble, Vilanova, i fa un any i mig el va dur a s'Illot (Manacor), perquè ha vengut a viure a l'illa. Des de llavors estava cercant persones que compartissin l'interès pel patí i encara no havia trobat a ningú, fins que la xarxa ens ha permès establir contacte.
Aviat concertàrem una trobada per navegar amb el seu patí, el Sol, que veieu a les fotos. L'experiència ha servit per constatar un seguit de temes interessants: un patí es pot llençar a la mar i treure'l per un varador de ciment sense que sigui imprescindible tenir una platja a l'abast (importantíssim en un Illa on encara no hi ha clubs de platja), i vaig comprovar que és un gust navegar a dos, cosa que obre les possibilitats familiars i lúdiques d'aquesta embarcació que el més habitual és que es governi en solitari.
El patí de n'Óscar, a més, és una peça de col·leccionista. És d'una sèrie antiga i limitada que es caracteritza per tenir 145 de mànega. Aquesta va ser la mida màxima de tots els patins fins que el 1973 es va permetre competir a patins de 165 de mànega, la mida oficial actualment. A més, el Sol du pal de fusta sense creuetes, un altre registre antic.

L'experiència de trobar-nos ens va motivar. Ens hem marcat com a fita organitzar una trobada de patins a Mallorca per a la primavera que ve. Sabem que no estem sols, de moment tenim altres quatre patins localitzats i esperam que puguin ser a la mar per a l'ocasió. Vos anirem informant de com vagi evolucionant el tema, possiblement crearem un blog específic per fer-ho. De moment, qualsevol persona que que visqui a Mallorca i que vulgui apuntar-se al projecte pot contactar amb jo a través de mardemars@gmail.com.

Pesquer a la venda

2010-08-30T14:33:00.000+02:00

Un amic del port de Sóller ens ha informat que el pesquer que podeu veure a les fotos és a la venda.És diu Tehu, és de fusta i té una eslora de 12 metres.

Si qualcú està interessant en el Tehu que ens ho faci sa ber a través de mardemars@gmail.com i vos donarem les senyes per tenir més informació.

Un lougre a la badia de Pollença

2010-08-26T13:04:00.000+02:00

No és habitual veure un lougre a les nostres aigües. Es tracta d'una embarcació tradicional de la costa atlàntica de França.
En Diego Riera, del port de Pollença, se'l va topar fondejat a prop del far de Punta Avançada i ens ha fet arribar aquestes fotos. Gràcies, Diego.
Si qualcú més es topa amb embarcacions interessants i ens vol enviar les fotos, li estarem molt agraïts.

El San Antonio de Padua, de Xavier Mulet

2010-08-14T16:41:00.004+02:00

14-08-2010, trobada casual al bar de Cala Gamba amb Xavier Mulet, Antoni Josep Munar i Antoni Mir (pare i fill). Surten a navegar amb el llaüt d'en Xavier, el San Antonio de Padua. Idò jo també sortiré.

És dissabte de matí, es manté el vent de terra que va bufar amb força des de dijous nit i durant el divendres, però ja va a la baixa. Vent de terra vol dir poca ona i ratxes, és divertit.

El San Antonio de Padua és una joia. Fou construït el 1911, té 29 pams d'eslora per 2'13 metres de mànega, i és dels pocs llaüts amb un disseny pur per a la vela que queden. En Xavier va encarregar la restauració a Jaume Cifre (Portocolom) i Cala Gamba és la seva base habitual. Compartim filosofia i ideologia quant a patrimoni marítim i aquesta "altra forma de navegar".

A les imatges veieu el San Antonio amb la llatina petita que empra per passejar i els dies de molt vent.

Terrals. Dimarts 10-08-2010

2010-08-10T12:37:00.004+02:00

Navegada: Sortida en popa des de Cala Gamba direcció al mig de la badia. Llarg per posar proa al cap Enderrocat, després través per aproximar-me a cala Mosques, sense arribar-hi. Tornada a Cala Gamba fent bordades llargues.
Horari: 07:30 - 10:30
Vent: Terral dèbil però constant, amb pujades d'intensitat mar endins. Suau, però sense caure mai en l'encalmada.
Queviures: Termo de cafè i dues nactarines.

Comentaris: Molt agradable. Solet, però del que no pica. El Nueva Catalina darrerament navega més bé que mai. Li he trobat el puntet al velam i la darrera pulida i pintada de l'obra viva ha fet el seu efecte (tot i que la línia de flotació està molt mal perfilada... però això és estètica)

Terrals. Dilluns 09-08-2010

2010-08-09T11:44:00.001+02:00

Avui s'ha aixecat ennigulat. Terrals molt dèbils.

Foto del curs de patí a vela

2010-07-23T23:13:00.000+02:00

El Mistral de Julio Villar (com han canviat les voltes al món!)

2010-07-23T11:33:00.000+02:00

Més que discret. Així s'arrecera en un pantalà del Club Marítim de Barcelona el Mistral, de Julio Villar. Són els escassos set metres de veler amb els quals va fer la volta el món entre el 1968 i el 1972, amb sortida de Barcelona i arribada a Lequitio. A la seva popa, 38.000 milles marines. D'aquell viatge en va sortir un dels llibres de referència per a la gent de mar, Ei, petrell!, un diari de navegació poètic en el qual Julio Villar ens feu arribar les essències de la seva circumval·lació al planeta.

Em genera gran respecte Villar i aquest veler tan humil, de línies cada dia una mica més passades de moda, i saber que junts feren un viatge tan llarg. Per a mi, és el recordatori de que és molt bell fer molt amb molt poc, especialment en un món on sembla que si no compres moltes coses no pots fer res.

És molt fàcil fer-se amic d'un patí a vela

2010-07-21T12:06:00.000+02:00

Així és, és molt fàcil fer-se a amic d'un patí a vela. Hi he pujat i de seguida s'ha iniciat aquella coneixença d'una embarcació que et demana molt però, alhora, de tot d'una ja et du lluny i aviat. Et transporta per damunt les ones amb una gracilitat sorprenent, amb una fricció sobre l'aigua minúscula. Amb tot, és una barca noble. No se si és perquè estem acostumats al caràcter fort de la vela llatina, però a mi el patí a vela m'està semblant una embarcació que t'ajuda a navegar, que et demana moviments continuats del pes, de la vela i del pal per governar-lo, però sempre t'ofereix la seva agilitat per fer que continuis navegant unes ones més enllà, tallant tot el que es trobi a la seva proa.
Des del primer dia vaig poder navegar sol. 20 minuts per cenyir des de la Barceloneta fins l'alçada de la bocana del port de Barcelona i 10 per tornar al llarg! Tot això essent un inexpert. He superat la prova de les virades i les trasbutxades, unes maniobres que reclamen tècniques especials -però també molt lògiques- en una embarcació sense timó: s'ha d'aquarterar la vela en el cas de la virar per avant i convertir les cames en timó en les cas de virar en rodó.
En navegació, és un plaer navegar amb només l'escota a la mài jugant continuament amb el pes del cos i el caçat de la vela. És un poema d'essencialitat i eficiència.
També m'ha agradat molt el concepte de club de platja, com el del Club Natació Barcelona. No es gestionen amarraments, les embarcacions es llencen a la mar per la platja, on els patins s'hi senten còmodes. El canal de desembarcament és ampli i està molt ben senyalitzat. Tots sembla molt fàcil.
De moment no puc adjuntar fotos perquè estic massa ocupat aprenent a navegar. A veure si aquests dies puc fer-ne alguna per penjar-la al blog.
La pregunta ara és: cóm ho faré per continuar navegant en patí després del curs? Ja en parlarem.

"La mar quotidiana" ha sortit d'impremta

2010-07-16T10:56:00.001+02:00

"La mar quotidiana. Cartes d'un pescador" ha sortit d'impremta. Aquesta és la portada d'un dels primers exemplars. Supos que aviat el podreu trobar a les llibreries i esper que l'edició aporti alguna cosa.
Per part meva, tenc aquella sensació de buit de qui acaba un projecte i, alhora, ja he trobat algunes errates que m'hauria agradat haver vist i corregit abans... per tant, me n'adon que no l'he acabat i que ara toca revisar l'edició perquè si en podem fer una altra surti perfecte.
Tot i així, esper que vos agradi.

A la fi he acabat el llibre!

2010-06-29T14:31:00.002+02:00

Després d’anys de fer-hi voltes, he acabat el llibre “La mar quotidiana. Cartes d’un pescador”. Miquel Font editor està fent els darrers retocs abans de dur-lo a impremta.

La història es nodreix d’un fet real, la relació epistolar entre un pescador del barri de Santa Catalina de Palma, Bartomeu Vera Mas, i qui escriu. Això passava quan el segle XX donava pas al segle XXI, una dada que cobra simbolisme quan el pescador transmet el llegat als fills d’una nova era.

El llibre parla de la mar a partir d’una visió social i cultural. No hi ha grans gestes ni galons, és una mar és propera i el diàleg amb la terra ferma és permanent. És el paradigma de la Mediterrània, i alhora, el viatge a un univers reduït i concret, però ric per qui el sap mirar.

El pescador escrivia a sobre quartilles i el periodista les atresorava per complir un pacte: fer-ne un llibre. Però el pacte s’ha complit tard perquè en Tomeu va morir el 2005. Tot i així, ha perseverat en traslladar el missatge en un text on m’agradaria transmetre que se senten dues veus amigues, encara que filles de moments històrics diferents.

Tot plegat, també, ens ha dut a reflexionar sobre la mar que estem vivint i de l’espai que li queda a la cultura marítima amb la qual ens sentim identificats.

He de donar les gràcies a la família de Bartomeu Vera pel seu suport i a Antoni Josep Munar per l’amor pel missatge i per les millors paraules alhora de transcriure’l. Va fer una feina impagable d’assessorament lingüístic.

Segurament farem les primeres presentacions del llibre a partir de mitjan agost i al barri de Santa Catalina en setembre.

Dur el patí a vela a Mallorca

2010-05-30T09:52:00.005+02:00

El patí a vela és una embarcació preciosa. A aquells que no la coneixeu, vos convidaria a fer-ho a través d'enllaços com: http://www.adipav.org/ , http://perso.gratisweb.com/paticatala/index.htm , http://ca.wikipedia.org/wiki/Pat%C3%AD_de_vela.

M'agradaria ajudar a crear una flota de patins a Mallorca i estic cercant gent que li faci ganes el projecte.
Aquest estiu faré un curs a Barcelona per aprendre a navegar en aquest pura sang, una catamarà sense timó que es governa jugant amb el pes del cos. Després, a veure com ho puc fer per dur un patí cap aquí.
Qualsevol persona que estigui interessada en la idea, pot contactar-me a través de mardemars@gmail.com.

Un moll acollidor

2010-04-29T13:55:00.004+02:00

El bot Papallona (dreta) i el llaüt Agustina (esquerra) abriguen un dels bots vinguts de Menorca.

Ja soc pare de dues filles i això imposa bordades domèstiques i redueix les marines. Tot i així, les darreres setmanes he recollit algunes imatges que volia compartir, i comentar, amb vosaltres.
Mirar cap a la trobada alcudienca i no cap el Palmavela és tota una declaració d’intencions. Ho dic perquè varen coincidir en el calendari, a mitjan abril. És la dicotomia entre l’encontre popular - integrat en la festa del moll, on gegants, caparrots, paradetes i jocs alegraven el passeig – amb la regata em el RCN de Palma com a seu menys integrada en el pols de la ciutat – o la ciutat menys integrada amb allò que hi passa -, amb els seus codis socials, camietes o polos amb els logotips pertinents. L’ambient és diferent.

El decorat socio-mariner estableix fronteres. I és que a Alcúdia hi va haver, un cop més, una presència bella i notable de la flota menorquina, que fa el viatge en vaixell de línia amb els bots i llaüts sobre un remolc per retrobar-se amb els amics del nord de Mallorca. La flota menorquina és el paradigma de la marina tradicional no competitiva, amiga de xalar sense nervis. Mentre, de Palma només hi hagué un sol participant, el llaüt San Antonio de Padua, de Xavier Mulet. L’any que ve, nosaltres també hi serem amb embarcació inclosa.

El llaüt San Antonio de Padua, únic representant de Palma, al costat del bot Estel, també de Menorca.

Enguany, tot i les limitacions logístiques a causa de la situació familiar – na Carla feia sis dies que havia nascut – només hi poguérem fer una visita en la qual la nostra barca hi era absent. Com sempre, un gust. Integrar les barques tradicionals en una festa més àmplia - fira nàutica, mostra de la sípia - és un encert. Enlloc de diluir-les, les vesteix i omple de recursos el programa dels inscrits. Les atencions de l’organització, sempre exquisides, amb uns oferiments d’allotjament per a les tripulacions excepcionals. Incidiria en les grans possibilitats que ofereix per participar-hi amb tota la família gràcies al ventall ampli d’oferta d’activitats al carrer.
Nosaltres, com deia, només poguérem fer una volteta, però de la passejada vos en deix algunes estampes: la beta "des Peraires", una pastera tradicional de Sebastià Bennassar, continuador d'aquesta nissaga de mestres d'aixa, que la tenia exposada al costat d’un dels seus llaüts de fibra d’eslora notable, amb cabina alta. La pastera no s’arronsava al costat d’un company tan voluminós, ben al contrari, lluïa presumida, un exemple de com una tipologia de construcció elemental pot ser elegant i atractiva si ha germinat de les mans de professionals amb talent.

La beta des Peraires.

Com sempre, fer un clam per la preservació de les pasteres, les barques del poble, que en aquesta illa es troben en perill d’extinció. En aquest sentit, vos recomanaria amb vivor que visiteu “SOS Patrimoni Marítim Menorca”, enllaç: http://amics.weebly.com/barques-de-menorca.html.Hi trobareu un article sobre les tèquines amb fotos delicioses (tèquina, un altre dels noms per a les pasteres, betes, xalanes... barquetes de fons pla, en definitiva).

Del varador a les gavines

2010-04-08T08:35:00.002+02:00

Data de la sortida: Dilluns, 5 d'abril de 2010.
Meteorologia: Sol primaveral. Mar en calma que anirà agafant color amb l'increment del vent de component sud, sempre dins els límits del bon temps.
Programa: Sortida de mig dematí. No ens hem aixecat gaire prest. Navegada a motor des de Cala Gamba fins davant la Seu de Palma. Berenada fondejats. Tornada a la vela. És allò que qualifiquem una travessia urbana, perquè des d'allà on tirem l'àncora veiem i sentim perfectament el moviment de la ciutat i podem contar els campanars de les esglèsies del barri antic.
Queviures: Senalla proveïda de tres entrepans (dos de sobrassada de porc negre i un de pernil dolç), galletes fortes, fruita i un termo amb te.
Observacions:
- A la fi tornem a navegar amb certa regularitat després de tres mesos d'hivern durs, al varador, realitzant tasques de manteniment que s'han fet més lentes del que pertocaria a causa de la manca d'habilitat de qui escriu.
- A na Mercè li falten dies per tenir la nostra segona filla. Hem de ser prudents. Navega comfortable sobre un seient que hem ubicat sobre els paiols.
- Na Laia, que acaba de fer els tres anys, és el primer dia que navegarà a vela. Pensàvem que li impresionaria, però gairebé n'hi n'ha fet cas. Mentre jo era el timó i el llaüt escorava una mica, ella em deia "papa, ara contes tu", i jugava a amagar-se davall prendes de roba que tenim per davall coberta.
- Han estat les gavines, en canvi, la sensació del dia per a ella. Quan estàvem fondejats, primer n'ha vingut una i l'hem convidada a una galleta forta. Ja sabeu com són les gavines, aviat han estat mitja dotzena. Per a na Laia ha estat una festa veure com menjaven allò que ella els donava. Fins i tot a sacrificat una part del seu pa amb sobrassada.

Nou blog per fer feina per l'inventari d'embarcacions tradicionals

2010-03-12T12:01:00.000+01:00

Hem creat un blog perquè sigui el nou punt d'encontre digital per aquells que fem feina per a la revisió de l'inventari d'embarcacions tradicionals. El podeu visitar a patrimonimaritimbalear.blogspot.com.

D'aquesta manera, proposem que sigui el centre de comunicacions enlloc d'aquest llauts.blogspot.com, que té un caràcter més personal.

El blog nou de moment és molt simple, però a poc a poc l'anirem enriquint.

Vos agrairia que comuniquessiu aquesta informació a tots aquells que penseu que en puguin estar interessats.

Tot d'una que poguem, penjarem també un web, el suport que ens sembla més adequat per anar recollint les dades que obtinguem de la revisió de l'inventari.

Novetats quant a l’inventari d’embarcacions tradicionals: començar a fer fitxes, els inventaris anteriors i un blog que aviat funcionarà

2010-03-01T16:24:00.000+01:00

En aquesta entrada pretenc posar de relleu el darrer comentari que ha fet en Toni Pep Munar, que ens proposa quedar un dia del cap de setmana que ve per començar a establir criteris per fer les fitxes de l’inventari d’embarcacions tradicionals i, afegeix, d’altres objecte del patrimoni marítim. Què vos pareix? Hem de quedar? Quan vos aniria bé?
En Toni proposa quedar en el seu taller perquè allà hi ha peces que es poden documentar com exemple.
Així mateix, una notícia important. En Biel Rosselló me va enviar una còpia de la petició per escrit que s’ha presentat al Consell de Mallorca per aconseguir una còpia dels anteriors inventaris d’embarcacions tradicionals. Com ja hem argumentat, seria una eina per començar a fer feina i per demanar drets per a les embarcacions que hi són incloses.
A més, vos faig saber que aquesta setmana convocarem els del “Equip de comunicació i esdeveniments” per crear un blog que ens serveixi per comunicar-nos. Sembla que el més adequat per penjar l’inventari serà un web, però aquest blog serà el punt inicial per a la coordinació. Em sembla més adequat fer servir un espai nou i específic no aquest, - “llaüts -, que va néixer amb la intenció de contar les “batalletes” del nostre llaüt, el Nueva Catalina.

Comencem a fer l'inventari d'embarcacions tradicionals

2010-02-14T22:21:00.006+01:00

Hem començat a posar els fonaments per actualitzar l’inventari d’embarcacions tradicionals de les Illes Balears i, sobretot, li volem donar un sentit.

Ens hem reunit, diumenge, 14 de febrer, a partir de les onze del matí, al bar Las Palmeras del Molinar: Gabriel Rosselló, vicepresident de l’Associació de Vela Llatina de Mallorca i armador del bot Nicator; Jordi Nadal , en nom de l’Associació de Mestres d’Aixa i tripulant habitual de la barca de bou Balear; Antoni Josep Munar, mestre d’aixa, armador del llaüt Grumete, un dels participants en l’elaboració de l’anterior inventari d’embarcacions tradicionals de Mallorca i secretari de l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca; Bartomeu Rosselló Boeres, armador del llaüt Volga; Joan Bonet, armador del bot Finet; Xavier Mulet, armador del llaüt San Antonio de Padua i ex-president de l’Associació de Vela Llatina de Mallorca, i David Oliver, armador de llaüt Nueva Catalina i promotor d’aquesta reunió.

Allò que s’ha acordat es pot esquematitzar de la manera següent:

Finalitat:
- Garantir la preservació del patrimoni marítim en surada de les Illes Balears

Objectius generals:
- Fer un inventari d’embarcacions tradicionals a partir de criteris rigorosos i que actualitzi els anteriors.
- Donar un sentit aquest document fent que sigui l’eix entorn el qual es vertebrin mesures per a la protecció del patrimoni marítim en surada de les Illes Balears
- Coordinar totes les parts implicades en la conservació i projecció social d’aquest patrimoni.

Objectius específics:
- Crear tres equips de feina que es s’organitzaran a partir de l’esquema següent:

Equip d’elaboració de l’inventari
- Establirà uns criteris d’inventariat acurats i avalats per professionals que atorguin a la documentació la condició de document amb prou arguments per exigir la protecció oficial d’aquest patrimoni.
- Obtindrà una còpia dels inventaris anteriors, els digitalitzarà i en difondrà les dades, que són públiques i romanen dipositades a l’àrea de Patrimoni dels Consell de Mallorca.
- Contrastarà les dades dels inventaris anteriors amb les notificacions de baixes que s’han recollit a Capitania Marítim per tenir una primera referència de les embarcacions desaparegudes;
- Així mateix, farà una primera actualització dels inventari anteriors a partir de les notificacions de canvi de nom que s’hagin fet oficials per aclarir problemes d’identificació dels bastiments.
- Iniciarà l’elaboració de fitxes amb les embarcacions més a l’abast i després coordinarà el treball de camp per a la catalogació in situ dels bastiments tradicionals de tot l’arxipèlag.
- Documentarà gràficament les unitats i recollirà dades per elaborar un registre de plànols en suport digital de tantes embarcacions com sigui possible.
- Tota la documentació recollida servirà per crear l’inventari on-line d’embarcacions tradicionals de les Illes Balears.

Equip relacions institucionals i legalitat:
- La seva primera feina serà concertar una reunió amb les autoritats competents per reclamar que els bastiments recollits en els anteriors inventaris d’embarcacions tradicionals de Mallorca es beneficiïn dels drets que legalment els pertoquin com, per exemple, tenir garantit un amarratge. Considerem que, tot i que els inventaris no estiguin revisats, totes les unitats que ja hi són presents han de rebre una consideració especial.
- Faran les passes necessàries per dotar de caràcter oficial les dades recollides a l’actualització de l’inventari.
- Seran els encarregats de demandar a Capitania Marítima les dades necessàries per iniciar la recollida de dades.
- Intervindran si en cas de la convocatòria d’algun esdeveniment (trobada d’embarcacions, exposició...) es necessita d’algun permís oficial.
- Les successives cites amb responsables polítics respondrà a les necessitats que es derivin de les tasques dels altres equips.
- Aprofundirà en la recollirà de documentació legal relacionada amb possibles mesures de protecció i la preparà per difondre-la a l’opinió pública. Es convertiran, si escau, en els assessors dels propietaris d’embarcacions tradicionals que demanin informació al respecte.
- De la mateixa manera, farà un recull de mesures de protecció que s’apliquin en altres indrets i que puguin inspirar demandes a fer en el nostre entorn.

Equip de comunicació, coordinació, esdeveniments i projectes:
- Centralitzarà les dades que generin tots els equips i els donarà forma per difondre-les a través del web, que serà el mitjà de comunicació bàsic del projecte, tot i que pot combinar-se amb altres.
- Quan es consideri adequat per tots, promourà la difusió del projecte a través dels mitjans de comunicació.
- Durà a terme campanyes informatives i de sensibilització a indrets estratègics.
- Establirà ponts de comunicació amb els particulars que tinguin al seu càrrec embarcacions tradicionals i que es puguin beneficiar del projecte.
- Farà les passes necessàries per crear una federació d’associacions relacionades amb el patrimoni marítim que doni força social.
- S’encarregarà de mantenir la comunicació entre totes les parts implicades.
- Projectarà i organitzarà tots aquells esdeveniments que puguin ser útils per fomentar les relacions entre la flota d’embarcacions tradicionals, alhora que per fer visible socialment el patrimoni marítim i difondre la cultura que li és afí. En aquest sentit, iniciarà la feina amb propostes a celebrar-se amb motiu de la Trobada de Barques Tradicionals d’Alcúdia i de la Diada de Mallorca, així com amb propostes de fomentar la recuperació i mobilització de les tipologies més amenaçades de desaparèixer (embarcacions al rem).

Reunió Inventari d'Embarcacions: canvi de lloc de la reunió?

2010-02-13T09:40:00.001+01:00

Finalment, la majoria de persones que vendran a la reunió de demà seran de Palma. Què vos pareix si quedam a les 11:00 al bar Las Palmeras del Molinar?
Tan aviat com llegiu això mireu de contestar a través del blog i d'avisar a les persones que tingueu a l'abast que hagin de venir, no sigui cosa que deixem qualcú penjat...

Reunió per començar a fer feina amb l'Inventari d'Embarcacions Tradicionals

2010-02-07T20:51:00.001+01:00

Com ho teniu per reunir-mos el cap de setmana que ve? A mi m'aniria millor diumenge, però m'adaptaré al que convengui.
Perquè vengui gent de per tot crec que estaria bé fer la reunió en un punt que vagi igual de bé (o de malament) a tothom.
La meva és: diumenge dia 14, a les 11:00, per berener a l'Hostal d'Algaida.
Esper la vostra resposta i suggeriments sobre quins haurien de ser els temes del dia.

Proposta d'actuació sobre l'inventari d'embarcacions tradicionals de les Illes Balears

2010-01-25T21:33:00.002+01:00

Perdoneu que hagi estat tant temps a donar senyals de vida després de la primera entrada sobre l'inventari. Gràcies a aquells que vos heu interessat pel tema. Vos faig una proposta d'actuació:

1- Creació d'un equip de feina (ja n'hem sortit uns quants en aquest blog...)
2- Demanar una còpia del primer inventari (en Tomeu Homar ja l'ha demanat, aviat en tindrem una còpia)
3- Començar a fer feina en nom de les embarcacions que hi són recollides i, alhora, anar actualitzant-lo, però sense aturar la resta de passes a seguir.
4- Crear una plataforma d'armadors (En Tomeu Rosselló proposa crear un espai digital que serveixi de punt de trobada. Jo m'hi apunt, i apost per crear-hi un registre digital d'embarcacions. De tot plegat, nosaltres mateixos i les nostres embarcacions en seríem el nucli germinal)
5- Estudiar quines mesures podem i volem demanar com propietaris d'embarcacions tradicionals (establertes legalment o altres que considerem)
6- Aconseguir que l'inventari tingui un sentit, que les nostres embarcacions siguin considerades de forma oficial o catalogades.
7- Visibilitzar la flota i exigir l'aplicació de mesures que ajudin a mantenir i dignificar al patrimoni marítim.

És hora de fer l'inventari d'embarcacions tradicionals de les Illes Balears

2010-01-08T12:42:00.002+01:00

Ja és hora de fer un inventari del patrimoni marítim que ens queda a les Illes Balears. L'hisotriador Bernat Oliver va encetar la feina els anys 90, però s'hauria de revisar i completar.
Només podem protegir allò que tenim identificat, les normatives que plantegen la possibilitat de donar ajuts a embarcacions tradicionals parteixen d’una premissa inicial, tenir identificats els elements que són susceptibles de rebre-les.
Les accions que s’han dut a terme per a protegir peces del patrimoni marítim com a Bé d’Interès Cultural a les Illes Balears són lloables, però responen a una estratègia que podríem descriure amb allò de “començar la casa per la teulada”. Per definició, un BIC és el més destacat d’un conjunt de béns catalogats, i nosaltres no tenim béns del patrimoni marítim catalogats, però sí tenim BICs.

Hem de tenir present uns condicionants que em sembla entendre que són aquells que poden haver frenat una política de catalogació extensa d’embarcacions, i és que tota embarcació catalogada per l’Administració competent (Consell Insular) ha de rebre unes atencions per llei que, d’entrada, pesen damunt el propietari. De no complir-les, serà susceptible de ser multat, i amb multes que poden ser “salades”. Entenc que es tingui certa prudència per evitar carregar de deures els propietaris quan els beneficis que en treuen per mantenir un Bé Catalogat encara són reduïts.
Tot i així, continua essent prioritari recuperar l’inventari que en el seu dia ja va fer Bernat Oliver per dissenyar una estratègia de protecció global, tot i que suposi crear fórmules noves.
Fins aquí hem parlat de mesures de protecció que tenen a veure amb l’administració relacionada amb patrimoni cultural, després hi ha les mesures que es poden derivar del paper de Ports de les Illes Balears o de la Direcció General de la Marina Mercant.
Quant a Ports, tenc entès que la llei diu que s’ha de garantir l’amarrament a les embarcacions patrimonials, però perquè així sigui algú les ha d’haver identificat com a tals.
Quan a Marina Mercant, ja sabeu que es ve parlant de la creació d’una llista 0 per a les embarcacions històriques, un projecte del qual del quan es van anunciant possibles accions, però front a la qual ens trobem amb la mateixa condició si acaba per fer-se tangible: hem de saber quines embarcacions es mereixen formar part d’una llista específica.
En resum, la meva proposta passa per: fer l’inventari d’embarcacions patrimonials; crear un marc de suport a les embarcacions inventariades (garantia d’amarrament) tot i que no arribi al nivell d’obligacions i contra-prestacions del Bé Catalogat.
Per part meva, crec just agrair a la societat el suport que se’m pugui donar com armador, manifest una total predisposició a mostrar i difondre els valors de la meva embarcació. Seria feliç, per exemple, en un pantalà que fes el paper de museu marítim en surada, amb la barca en exposició permanent i envoltada de germanes.
Així mateix, ja puc avançar la meva intenció de fer i difondre una feina de documentació històrica del nostre llaüt, tan completa com sigui possible, que vagi més enllà de l’embarcació en si mateixa i expliqui el context social i marítim en el qual fou creada com embarcació de pesca.
Per acabar, si van passant els anys i res de tot això si, simplement, el patrimoni marítim va a la baixa i és condemnat a la invisibilitat, faré la passa a títol personal de demanar la catalogació de la meva embarcació de forma oficial, tot i que això em suposi haver d’assumir determinades responsabilitats. La meva petició potser perfectament refusada per l’Administració, però crec que seria un gest amb significat i convidaria a d’altres armadors a fer el mateix.
Afegir, també, que perquè se’ns prengui seriosament, hem de ser rigorosos quant a la conservació de les nostres embarcacions, ser fidels a la seva naturalesa i mantenir-ne els registres antics tot i que n’hi afegim de nous (per exemple, mantenir la fogonadura d’un pal triquet o d’una mitjana si hi eren, encara que decidim desplaçar el pal d’uns comú a una altra posició).

Algunes imatges de pel·lícules antigues de Mallorca

2010-01-06T19:44:00.017+01:00

Arran dels comentaris sobre la pel·lícula on podem veure pescadors sicilians de primera meitat de segle XX, pareix que se'ns planteja el compromís de trobar documents de la mateixa factura però de procedència mallorquina. Com vaig explicar en un comentari, tenc algunes pel·lícules d'aquest tipus que ens podríem plantejar veure de la manera que trobeu millor. De moment, adjunt un seguit de fotogrames que vaig capturar d'alguna d'aquestes cintes. N'hi ha que són d'un títol prou conegut, El secreto de la Pedriza, d'altres són de pel·lícules de particulars que les enregistraren a primera meitat de segle XX.

El vapor Jaume I és a punt d'amarra al port de Palma. Abans de 1924.

Descarregament de contraband al Torrent de Pareis, segons El Secreto de la Pedriza (1924)

Passejada al rem per la desembocadura del Torrent de Pareis, de El Secreto de la Pedriza (perquè hi hagués tanta aigua, segur que no ho filmaren en estiu)

Barca de mitjana fondejada a prop del port de Palma. Abans de 1924.

Goleta mercant - pailebot - de tres pals entrant al port de Palma (abans de 1924). Document interessant perquè els pailebots de tres pals només seran habituals entorn aquestes dates; abans i després predominaran els de dos arbres, fins que la motirització acabi per mutilar-los l'arboladura. Un supervivent destacat dels pailebots de tres pals és el Santa Eulàlia, del Museu Marítim de Barcelona, que jo sàpiga, l'únic que queda d'aquestes característiques.

El bus del port de Palma. Devers 1935 (data pendent de precissar de forma més acurada). No seria bona idea que documents com aquest servissin per fer una feina de recuperació, d'investigació i de divulgació sobre la pastera del bus de Palma que s'està podrint a les coves de Bellver?

LLaüt de triquet i mitjana a prop de la farola que abans marcava la fi del Passeig de la Riba (anys 30). La farola s'ha conservat, però la canviaren de lloc. Com podeu veure observant el fons, el dic de l'Oest encara no està construït i el far de Porto Pi és l'edificació més detscada d'aquell redol. Qui ho diria, avui que queda quasi ocult entre tot allò que s'ha edificat al seu voltant!

Bot aparellat amb vela guaira en aigües de Palma. (Devers 1935)

Els Amics de la Mar de Menorca ja tenen blog

2010-01-05T16:22:00.002+01:00

Els podeu trobar en aquesta adreça: http://www.amicsdelamar.blogspot.com/
I ja els hem afegit com enllaç a l'esquerra d'aquesta plana.
A la imatge podeu veure el cartell de la propera trobada de barques de vela llatina que han convocat, precisament l'entrada que encapçalava el blog quan l'hem visitat.

Pescadors sicilians de mitjan segle XX, en una pel·lícula de Luchino Visconti

2009-12-27T16:51:00.006+01:00

Cliqueu a sobre d'aquest enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=-R6P89hw9hM&feature=related

Hola, Dory Man. Hola món

2009-12-09T21:25:00.005+01:00

Quan iniciàrem la publicació d’aquest blog també iniciàrem una recerca d’ànimes bessones arreu del món quant a la forma de viure la mar i la navegació. Això és internet.
I ens hem despertat avui amb una grata sorpresa, possible gràcies a la potència de la xarxa: un dels nostres blogs de referència es fa ressò de l’existència de llaüts.blogspot.com des l’altre punta de món. Ens referim a DoryMan, que trobareu en el llistat d’enllaços que adjuntem al marge esquerre. Cerqueu l'entrada que ha publicat el 8 de desembre.
A qui no l’hagi visitat encara, li recomanem amb molta vehemència que conegui DoryMan, hi trobarà un espai ric, interessant, profund i entretingut alhora, ple persones que estimen la navegació i les embarcacions, gairebé sempre amb un tarannà popular, sovint amants d'embarcacions petites i grans alhora.
Podem aprendre molt de Michael Bogoger, la persona que és al capdavant del blog, que té debilitat per les barques i per la música.
I, també, vos convit a pensar en que tenim una finestra oberta per traslladar al món la nostra tradició marítima. En el cas de DoryMan, estem parlant de Newport, Oregon, a la costa oest dels Estats Units.
Si vos sembla, li regalem una imatge prou coneguda per nosaltres però que està bé que la coneguin a tots els racons del món, aquell llaüt veles trinquet, mestra i mitjana que va publicar l’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria a final del segle XIX.

Molta fusta al varador de Cala Gamba

2009-12-08T15:44:00.003+01:00

Si no he contat malament, hi ha nou barques de fusta en el varador de Cala Gamba i dues davall del porxo. Onze en total.
Estem fent feina. Estem passant gust.

Una treballadora discreta i complidora

2009-12-01T08:51:00.008+01:00

Com la pastera del Club Nàutic de Cala Gamba en queden poques a Mallorca. Ara és sota el porxo del club per al seu manteniment periòdic.

Quan l'any passat es trobava en les mateixes circumstàncies, vaig sentir una conversa entre els mariners del club que l'estaven rascant i pintant. En Pep deia que s'estimava més fer feina damunt la pastera que a sobre la "morruda". La pastera és un terra ferm i noble per revisar un mort o allò que faci falta. Ja ho veis, la pastera encara té els seus admiradors tot i la seva morfologia antigosa.

La pastera de Cala Gamba no té nom, no té matrícula. És tan discreta com complidora. El seu univers són les aigües calmades del port, un port que un dia va estar ple de companyes com ella, però on actualment és la darrera que queda de la seva família. La de mestre Jaume va acabar destruïda, prou heu sabeu els que sou de Cala Gamba.

A la pastera de Cala Gamba estic segur que li agrada guanyar-se la vida, és la seva naturalesa, i ben segur que el millor que li pot passar és continuar així. De tota manera, el dia que la rescindeixen dels seus serveis, estaria bé tenir-la present, no deixar-la perdre.

Pandora: llaüt preciós... i que bé navega!

2009-11-22T18:08:00.011+01:00

Diumenge, tirant cap el migdia. Sortida familiar, mig al rem mig a motor. Un llaüt s'apropa per la nostra popa. És el Pandora. Elegant, de capejar rítmic, valent, no fa estranys. Sempre sembla que la mar no li faci el mateix "mal" que a nosaltres. És fort i llanguit alhora.

A bord hi veiem en Tomeu. Fa la volteta rutinària de manteniment, que es reparteix amb el seu germà Bernat.

El dia és de canvi de temps, mig entrenyinat. Fins ara la cosa ha estat calmada, però serà tot just després de la trobada que veieu a les fotos que el vent es tirarà cap a Ponent, pujarà d'intensitat i aixecarà una mica d'ona.

Fitxa del Pandora, manllevada del web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca:
Tipologia: Llaüt

Armador: Bartomeu Homar

Port: Club Nàutic Cala Gamba

Any de Construcció: 1958

Eslora: 29 pams

Mànega: 2’20 m.

Superfície vèlica: 21’92 m2

Notes sobre rem tradicional (I)

2009-11-21T17:12:00.007+01:00

La forma i les proporcions

Sèrie dedicada especialment a Diego Riera

El rem que fem servir en els llaüts i altres embarcacions tradicionals de les Illes Balears majorment és de la tipologia del rem llatí, que identifiquem per la seva forma particular i perquè es fa servir amb el sistema de penjar-lo d’un escàlem al qual imprimeix la força a través d’un estrop.

Consta de pala, canya, guió i mànec. La pala és la secció en forma de fulla que s’introdueix dins l’aigua; la canya és el segment de caires arrodonits que queda fora de l’embarcació però que no s’introdueix dins l’aigua; el guió és el segment de caires vius que queda dins l’embarcació; el puny és l’extrem de caires amables per poder agafar-lo amb la mà i governar els rems.

En el nostre entorn, en les embarcacions tradicionals de poca eslora, el més habitual és que cada persona remi amb una parella de rems. Atenent a aquesta forma de remar – amb una parell de rems per hom – hi ha una fórmula per calcular la longitud total que ha de tenir un rem llatí. Poden existir variants, però serà la que donarem com a punt de partida i d’eficàcia provada per aconseguir uns rems proporcionats. Ens han corroborat que la fan servir mestres d’aixa com, per exemple, Jaume Cifre (Portocolom, Mallorca).

La longitud total del rem des de l’extrem de la pala a l’extrem superior del guió serà d’una mànega i mitja, conjunt al qual després hem d’afegir-hi el puny (15 cm. més o menys).

Important: sempre hem de prendre com la mànega de referència el lloc de la barca on s’han de situar els rems, és a dir, una mànega a mitja prenent com mesura la distància que hi ha entre l’escàlem de babord i el d’estribord sobre els quals es penjarà cada un dels rems, afegint després la longitud del puny. No tenen la mateixa longitud, per tant, els rems del mig (on la distància entre els escàlems serà possiblement la mànega màxima de l’embarcació) o els rems de popa (més curts perquè allà la mànega és més estreta)

Quant a les proporcions: pala, 1/3 de la longitud total; canya, 1/3 longitud total; guió, 1/3 longitud total; mànec, el que es consideri necessari per poder-lo agafar amb comoditat.

Quant a les possibles variants a la fórmula general, hi ha la possibilitat de fer la secció fulla proporcionalment més llarga a costa de reduir la secció de la canya, tot i que per començar vos aconsellem uns rems amb les proporcions bàsiques i després ja experimentareu amb altres opcions.

Hi ha diversos motius que justifiquen la forma d’aquest rem.
El guió és de caires angulosos i més gruixut que la pala i la canya perquè ha de ser més pesat per compensar la palanca més llarga que exerceixen els segments que queden fora de l’embarcació. D’aquesta manera ajuda a fer més lleugera l’acció de remar. Així mateix, la diferència de gruix entre el guió i la canya és allò que fa que el rem quedi recolzat a l’escàlem sense passar per ull, perquè l’estrop l’estrangula en el punt on es produeix el pas de l’amplada més reduïda a la més gruixuda del guió.

Com veieu, establim unes proporcions que delimiten les parts del rem en terços, però després hi afegim el puny. És així perquè els rems s’han de creuar lleugerament quan estan completament horitzontals i perpendiculars a la crugia de l’embarcació, moment en que una mà es creua per damunt de l’altra. Aquesta és la fórmula emprada universalment en la tècnica del rem amb rems parells. Ens hi hem d’acostumar per no engrunar-nos les mans, però permet tenir un braç de palanca major i quan ens hi hem habituat l’acció de remar és més còmoda perquè quant inclinem el cos a proa o a popa els punys queden separats per una distància còmoda per imprimir la força: un dels factors que fan difícil remar amb uns rems massa curts és que una mà ens quedi massa separada de l’altra, amb la qual cosa enlloc de remar pareix que imitem el Sant Crist i la força que apliquem és molt poc eficient. Si tenen la llargària correcta, els punys ens quedaran just davall del plexo solar quan acabem de fer la palada, amb les mans gairebé juntes però sense tocar-se, perquè en aquest moment ja són en diagonal respecte a la línia de crugia i no s’encavalquen l’un amb l’altre.

Per comoditat o manca de familiaritat amb la tècnica, hi ha qui s’estima més els rems una mica més curts per no haver de creuar les mans. És una opció vàlida sempre i quan els rems quedin quasi a tocar quan estan horitzontals i en perpendicular en línia de crugia.

Si sou novells quant a vogar creuant les mans, no vos frustreu si comenceu pegant-vos molts cops amb una contra l’altra: és una qüestió de pràctica i d’anar amb bones.

En el rem llatí la pala és llarga i prima en comparació a altres tipologies de pala més ampla però més curta. És quelcom comú als rems d’embarcacions de feina de tot el món. Hi ha diferents formes de tallar-ne el perfil, però recomanaria a aquells que vulguin vogar durant hores que marquin un contorn que respongui a la mateixa filosofia que les pales que empren els kayaks de travessia, basats en els kayaks inuits, que no eren altra cosa que embarcacions de feina. Estan pensades per fer llargues distàncies i en condicions que poden ser dures i per això prefereixen fulles llargues, primes i de perfil arrodonit, enlloc de fulles amples o amb molta superfície.

Els extrems de les pales dels rems de competició actualment són de cantells vius i amb molta superfície per aconseguir potència, però per la rem de feina o de passeig perllongat aconsellem valorar els criteris següents, associats a les pales fines i de perfils rodons: poca resistència al vent quan el rem es fora de l’aigua; una pala fina aviat surt de l’aigua i no colpeja amb les ones tot i que la repalada no sigui perfecta, és a dir, malgrat la fulla no quedi completament horitzontal sobre l’aigua en el seu trajecte de retorn fora de l’aigua; amb la superfície de palada moderada es voga de forma descansada, agafant velocitat a través de la regularitat en la palada i no a través de grans esforços en cada una d’elles.

PD: Me pres la llibertat de fer servir algunes il·lustracions que en el seu dia ens va cedir Cristòfol Al·lès per a un article sobre el rem a la revista Mardemars. Esper que no li sàpiga greu.

Recursos tradicionals per al navegant solitari

2009-11-16T08:08:00.004+01:00

Diccionari Alcover-Moll, Català-Valencià-Balear

GORNINS m. pl., nàut.
Corda que, passada per dins les drogueres de la canya del timó i combinada amb un botó i càncams que hi ha a l'obra morta del vaixell, facilita el maneig del timó (Palma); cast. varones.
Etim.: de gordins, modificat per analogia de guarnir.

Com es pot llegir en aquesta definició, els gornins poden articular-se de forma més completa del que s'aprecia a la fotografia, amb el cap introduït per botons i càncams que fan que el cap sigui més fàcil d'assocar. Allò que veieu és la fórmula més senzilla apta per a embarcacions menors.

Sortida a vogar

2009-11-15T10:20:00.003+01:00

Lloc: Badia de Palma, Mallorca. Aigües del litoral del Carnatge

Data: 14-09-2009

Hora: De 07:00 a 09:00

Activitat: passejada al rem. Cala Gamba-Illot de la Galera-Cala Gamba. Hem exercitat tant la voga a la cia com la voga. M'agrada mantenir la tècnica en tots dos estils.

Incidències:

1- Hi havia una bossa de boira molt densa localitzada a l'extrem est de la baida causada per la diferència tèrmica entre la mar i l'aire. A mesura que el sol ha anat sortint, s'ha esvaït. En cap moment ha afectat la zona per la qual navegàvem el llaüt i jo.

2- Com ha passat en les cinc vegades anteriors en les quals he sortit a remar, una embarcació se m'ha apropat per demanar-me si tenia algun problema "perquè he vist que remaves". Agarair l'interès a totes les persones que en apisodis anteriors han fet el mateix. Però, també, una pregunta per a la reflexió: què ha passat en aquesta Illa que quan remes se suposa que és que tens un problema?

Nivell de satisfacció de l'activitat: Notable alt. Això és la glòria. Entre la volteta en bici per arribar al port i la volta al rem, el diumenge ha començat de forma més que satisfactòria. M'he relaxat, he divagat i he fet moure el greix dels "mixelins". Qüestions que no em permeten posar la màxima nota a l'activitat: només tinc els rems de popa, bastant petits, i un dia o l'altra he de tallar els centrals, que em pemetrien anar una mica més aviat; hauria fet falta una mica de berenar i un termo de cafè, que avui he sortit sense queviures.

Un consell: Ho provin.

A la venda un llaüt del mestre Cifre per 4.000€

2009-11-07T17:45:00.010+01:00

És a la venda llaüt JUAN, de 32pams, amb motor Yanmar de 38cv i de tres pistons. Tot i que està en molt bon estat, se li ha hagut de fer una intervenció en algunes posts de la proa perquè la fusta estava en males condicions (ho podeu veure en alguna de les fotos). Per raons personals, l’actual propietari ha decidit no continuar amb la reparació i l'ha posat a la venda.

El llaüt JUAN el va fer Jaume Cifre (Portocolom, Mallorca) fa 19 anys. Te un tendal i una vela llatina de passeig.

Es ven per 1000€ el casc, amb els papers corresponents, i per 3000€ el motor; tot junt, 4.000 èuros, però el propietari està disposat a vendre-ho per separat.

Qui estigui interessat que ens ho faci saber i li donarem les senyes de com pot informar-se.

Passejada al rem per Alcanada a bord de la pastera de'n Joan

2009-08-22T14:43:00.003+02:00

Fa uns dies vaig anar a remar amb la pastera – “beta” per als alcudiencs, no ho oblideu - de Joan Darder, a Alcanada (Alcúdia). En Joan (ho sabreu els que seguiu aquest blog) és l’autor de l’article sobre les betes i els seus propietaris que publicàrem no fa gaire. Un testimoni exquisit, per cert. Embarcar-me amb ell va ser una forma de rubricar unes vacances que s’acabaven
El dia de la cita, els del moll d’Alcúdia, tan savis en això de mantenir unit el veïnat, havien convocat un sopar improvisat a l’Illa d’Alcanada. El pla era que cadascú dugués el que pogués i que persones i queviures passessin a l’illot a bord de la pastera... o nedant.

Mentre la gent anava arribant, en Joan em va concedir el plaer de pujar a bord vogar una estona en la seva pastera de 20 pams, construïda per “Es peraires” (Bennassar), un dels mestres d’aixa de referència del Moll i de Mallorca. Una embarcació simple, clara, franca que és feliç en indrets arrecerats, amiga de navegar sobre poca fondària i en aigües amables.
Voltàrem l’illot d’Alcanada i això ens va exposar durant una estona a una mar una mica més feta (en cap cas mar oberta, però tampoc tan plana com al recer). La pastera aquí s’ho ha de treballar una mica més, el seu fons pla empara les ones de forma bàsica, angulosa, com qui no sabia que acaba d’arribar a un indret on les instruccions per sortir-se’n impliquen saber esquivar. Però la pastera ho fa a la seva manera, més planxa que bisturí. Si et descuides, les ones la bufetegen i, com molt bé em va indicar en Joan, és bo agafar la mar una mica per l’amura i jugar a no ballar-se.

Voltàrem la part exterior de l’illot i tornàrem al recer. Aquí a la beta va tornar a besar l’aigua més que navegar-la, a llenegar. La pastera en aigües tranquil·les és altament terapèutica.
Quant a la facilitat la maniobra, la cia-voga és d’efecte instantani en la pastera, una cop de rem en una direcció alhora que un es llença en l’altra i l’embarcació gira sobre ella mateixa amb una facilitat extraordinària.

Una de les virtuts d’aquest tipus d’embarcació la va demostrar quan jo havia de partir (punyeta de tenir tantes coses que fer! El pla a Alcanada era immillorable...) Els que s’havien reunit per sopar i una ingent quantitat de menjar i beguda de notable varietat anaven pujant a aquella barqueta, que encaixava el cop sense grinyols. La pastera és una mula de càrrega, ampla, com un gran prestatge de proa a popa.

De pasteres n’hi ha a tot el món, però estan en vertader perill d’extinció a les Illes Balears i les Pitiüses, amb l’única excepció de Formentera, on encara en queda un nombre destacat. Les pasteres passaven gust en unes zones abrigades que avui dia, en la seva majoria, ocupen ports i marines. Com fa en Joan, però, encara es poden trobar llocs i, sobretot, hores i temporades, en que la mar obre els braços a les barques de fons pla. Ben prest el matí o, com em va dir en Joan Mateix, “t’imagines vogar així amb lluna plena?”, i és que les nits tranquil·les d’estiu són molt evocadores. I de les calmes de gener, que me’n deis?
Vaig anar a vogar, fa un dies, amb qualcú que te una pastera, i això no passa cada dia. Vaig passar molt de gust, distès i sense molestar l’entorn, immers en la simplicitat de dos rems i una barca. Tenc la sensació que coses tan avinents per al cos i per a l’ànima estan passant de ser un espai conegut per tots a ser els secrets d’un pocs.
Esperonat per l’experiència he posat els rems al llaüt més sovint, he fet un parell de sortides només per vogar. Però de fer del nostre llaüt una embarcació polivalent per navegar-lo al rem, a la vela i a motor, en parlarem un altre dia.

Sobre un home que transportava barques i la idea d'un port-museu a Portocolom

2009-08-13T10:20:00.009+02:00

En el comentari que Antoni Josep Munar aporta en relació a l’entrada anterior, ens recorda amb tota justícia que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca “hem salvat nombroses embarcacions de la llista tercera, eludint el seu desballestament, però també és cert que moltes altres s'han perdut pel camí.Les barques de bou Balear i Nuevo Tomas i els llaguts Port Blau, Vírgen de Fátima, San Bernardino, Kiko i Chubasco són alguns exemples de les nostres intervencions que en major o menor mesura han possibilitat la seva salvaguarda.”
Que no hagi estat possible salvar l’Envidia possiblement respon a un problema de saturació, de ja no donar a l’abast i de que les accions per salvar un bastiment només fructifiquen en donar-li una vida nova en casos puntuals.
Avui vull presentar Antoni Josep com “l’home que transportava barques”. Provaré de resumir-ho. Antoni Josep Munar, membre de l’Associació d’Amics del Museu Marítim, ha dedicat bona part del seu temps, de forma altruista, ha dirigir les feines de transport a les coves de Bellver de moltes de les barques que l’Associació ha anat “adoptant” per evitar el seu desballestament. Sí, per qui no n’estava al corrent, les barques han passat de la mar o del varador a les coves que hi ha davall del castell. Voltes que dóna la vida...
Ha estat una feina ingent, cansada, llarga, complexa. Ja ficaràs tu una barca amb la ploma d’un camió-grua en un recinte de sostre sovint massa baix...
Aquesta acció respon al fet que l’Associació ha gestionat la salvació de les embarcacions damunt dels papers i allò que s’ha pogut fer institucionalment de moment ha estat oferir un espai pintoresc per a guardar-les, però en cap cas preparat com a recinte d’exposició. L’esperança és que a dins les coves, amb una certa humitat i lluny del sol, les embarcacions aguantin fins que se’ls trobi una sortida millor.
Amb tot això vull recordar que la demanda de tornar a habilitar un museu marítim a Mallorca es remunta a l’any 1974 (!), data en la qual es va tancar el Museu Naval que existia al Consolat de Mar. Bé és cert que no fa gaires anys es va constituir el Museu de la Mar de Sóller, però no és un recinte amb capacitat per acollir embarcacions, al manco no gaires.
Mentre des de la Direcció General de la Mar o del Consell de Mallorca es continua insistint en la voluntat de crear el Museu Marítim, sovint per deixar constància de la confrontació amb l’Autoritat Portuària, a qui demanen un espai en la zona portuària, les barques dormen, qui sap per quant temps, qui sap si per sempre.
Clar, des de 1974 un ha tingut temps de cansar-se de paraules, pot ser de tornar incrèdul. És feina, és tensió, es desencís, i no sabem que en queda d’il·lusió.

Portocolom, mitjan segle XX

Quan la creació d’un Museu Marítim sembla que s’ha de decidir des dels despatxos, un dia tornes a passejar per Portocolom. De barques de fusta n’hi ha moltes, a la mar, vives. Hi ha mestres d’aixa al port i tota una història per contar, sobre les embarcacions ideades per navegar per dins el port i també sobre les embarcacions mercants que hi amarraven de forma tant freqüent a finals de segle XIX, quan Portocolom mirava cap a França per a l’exportació de vi. Tot això ho vas pensat quan visites el moll flotant que s’ha instal·lat al Moll d’en Pereió per amarrar-hi de forma exclusiva embarcacions tradicionals amb aparell de vela llatina, o quan fas la sinuosa visita a les barraques, pujant i baixant per les escaletes que les connecten amb el carrer, per descobrir alguna barca d’interès que hi romangui guardada.

Pailebot amarrat al moll de l'Aduana

Quan mires Portocolom veus un projecte de port-museu perfectament a l’abast. No seria necessari més que potenciar allò que ja té. Veus que el tarannà del port el demana, seria una forma de crear cultura, de fer viu el patrimoni, de donar sentit al passat en el present, d'obrir les portes a un turisme sostenible. Són apostes a favor de les quals tothom en parla però que es fan tangiblees de forma massa ocasional.

Regata de vela llatina a Portocolom, mitjan segle XX

Un port-museu a Portocolom seria una recompensa justa per a la ciutadania que hi viu i que ha mantingut el seu patrimoni de forma genuina; donaria feina als mestres d’aixa de la localitat i qui sap si podria absorbir la mà d’obra jove que es va creant a l’escola-taller de Mestres d’Aixa del Consell; potenciaria una oferta complementària de qualitat i donaria sortides a un municipi de Felanitx que podria donar opcions laborals als seus habitants sense destruir la seva bellesa. Portocolom lluiria essent allò que ja és, només mancaria potenciar-ho. I un port-museu també podria ser una recompensa per a “l’home que transportava barques” i l’Associació a la qual representa si aquelles embarcacions que esperen un futur millor a dins una cova acabessin surant en les aigües del port per formar part de molls d’exposició, en un mirall d’aigua arrecerat que permetria navegar-hi gairebé tot l’any.

Portocolom, anys 60

La meva opinió és que coses com aquesta a Mallorca no passen perquè continuem patint de “palma-centrisme”. Es dóna per fet que el Museu Marítim de referència ha de ser a Palma i això ens du a topar sempre contra el mateix mur, un port saturat com el de la capital, farcit de sector econòmics que reclamen el seu espai i on es priva el lloc per un museu marítim.
I si no el féssim a Palma? I si entenguéssim allò que es diu descentralitzar? I si Portocolom fos el nostre Douarnenez?

Un altre desballestament "per llei"

2009-08-12T10:04:00.004+02:00

La llei europea que promou al desballestament de les embarcacions de pesca que es donen de baixa definitiva de l’activitat s’acaba de cobrar una altra embarcació tradicional de les illes Balears. Així ens ho ha fet saber Diego Riera, propietari d’un llaütet i seguidor d’aquest i d’altres blogs que tenen la mar com objecte.

Tot i les converses que, segons ens explica Diego, el propietari de llaüt Envidia va mantenir amb els Amics del Museu Marítim, el bastiment no es va poder salvar de passar per la serra. El precepte fonamental de la “feina” és tallar la quilla, allò que equival a tallar-li la columna vertebral.

En aquesta ocasió el fet ens traslladà al Port de Pollença, però és quelcom conegut a tots els ports amb flota de pesca de les Illes Balears on, de forma progressiva, es van eliminant embarcacions que poden tenir valor patrimonial i, a més, poden presentar un estat de conservació òptim per complet.

El per què? La filosofia de la llei és evitar que embarcacions de pesca professional puguin estar navegant després de donar-se de baixa amb l’objectiu d’evitar que algú les continuï fent servir per pescar de forma soterrada o il·legal. Amb aquest argument, es tanca la porta a la seva reconversió a embarcacions d’oci. Només existeix la possibilitat de salvar-les si les adopta alguna entitat sense ànim de lucre i per a finalitats culturals o patrimonials (val d'exemple la constitució de l'Associacio d'Àmics de n'Agustina, d'Alcúdia, per salvar el llaüt de llista tercera Agustina, o la restauració de la barca de bou Balear per part del Consell de Mallorca, però iniciatives com aquestes no sempre són possibles). Per tant, també se’ns priva de veure aquestes embarcacions dedicades, per exemple, al xàrter o a qualsevol activitat econòmica. Simplement, és una d’aquelles circumstàncies que ens fan posar les mans al cap, que sabem que uns dia ens farà reflexionar sobre tot aquell patrimoni que ha desaparegut sense cap causa major, embarcacions vives i útils fins el dia en que la legalitat convida a la seva eliminació.
En el missatge que en Diego ens ha enviat per fer-nos saber la notícia, ens explica que el patró del Envidia li va regalar les forques on feia descansar els rems. Serà el que en quedi del llaüt.

Com no podia ser d'altra manera, agraïm la informació feta arribar per Diego i vos convidam a fer el mateix amb qualsevol episodi similar del qual tingueu constància.

Terrals

2009-08-03T11:42:00.013+02:00

Terral: Vent que bufa de la terra cap a la mar des del vespre fins a mitjan matí (Alcover / Moll. Diccionari Català-Valencia-Balear)

M’agrada sortir a cercar els terrals de bon matí. Per als amants de l’embat (marinada) pot semblar la preferència d’un mariner tou, però els terrals són una delícia.

És estiu. La terra s’ha refredat durant la nit i el vent bufa de terra cap a mar. El decorat és perfecte de set a nou del matí, amb possibilitat d’allargar una mica per prest i per tard, quan el sol encara no castiga sense misericòrdia. És moment de brises polissones i de mar plana, de calma en una badia de Palma que tornarà un tant histèrica amb els centenars de barques que la solcaran a partir del migdia. De prest, però, només van i venen barquetes que pesquen a la fluixa o que calen aquí i allà. La seva fesomia és definida quan encara no hi ha calitja i la llum és neta. Hi ha un silenci només aparent, perquè si una cosa te el silenci és que amplifica tot allò que en un moment donat se sent. I és que els renous de l’illa que desperta, en terra, es mesclen amb els de la mar, empesos pel vent. El xep-xep de la proa se superposa amb el timbre d’una bicicleta que passa pel passeig del Carnatge. I és que no estic creuant oceans, soc un navegant de prop de terra, descobridor de raconades.

Els terrals flueixen de forma irregular atenent a la clenxa de la costa pel qual s’escolen. Quan passes per davant de la pista de l’aeroport és quan són més intensos, acanalats pel mateix caminet d’asfalt pel qual s’enlairen els avions. Els primers hotels de Ca’n Pastilla els fan fer ziga-zagues, ara en tens i ara no. I quan navegues per davant Ses Fontanelles notes com de la zona humida t’arriba un terralet fresc i de personalitat marcada. Tot això, sobre una mar d’ona minúscula, que no te temps d’aixecar-se entre l’espai que hi ha entre tu i la terra.
Els terrals són vents descartats per molts dels qui naveguen a vela, com si fossin residuals. Al nostre llaüt, el Nueva Catalina, li agraden. Les ones curtes el fan riure quan li fan pessigolles al casc, és un dringar molt seguit i agut, com un xilofon de joguina amb sordina.
L’objectiu inicial de la travessa pot ser passar entre terra i l’illot de sa Galera per saludar gavines i corbs marins que ens miren amb suficiència, com si fóssim pollastres de pinço.

L’aventura quotidiana agafa més intensitat si passem l’illot per fora, pel canal breu que forma amb els esculls traïdors que marquen la seva panoràmica cap a mar obert, esculls d’aquells que mai no arriben a treure ben bé el cap i que se’ns fan presents pels rínxols d’escuma que coronen els seus cabells.
Sigui en el canal de terra o en el dels esculls, sentiràs com el casc del llaüt balla una dansa un tant desordenada amb el corrent que s’accelera en penetrar en les estretors, ens els embuts, delimitats per diferents masses de terra, que esvaloten l’aigua que ve de viatjar per mar franca i ara s’apressa a passar per un passadís reduït.

Superes el canal amb subtils capçanades i la barca torna a fluir entre carícies. T'obres al vent.La brisa juga a canviar de direcció, i tu trobes una inusitada intensitat en una navegada a càmera lenta.
Seran les onze del matí quan tornis a ser a casa. Potser hauràs d’anar a comprar per omplir el rebost. Mentre valoris quines tomàtiques et quedes, tindràs la sensació de que vens de lluny, de que el dia ja t’ha donat prou paisatges, exteriors i interiors. Tornes a ser en terra, però has atresorat una mica de mar.

Les betes d'Alcúdia explicades per qui les coneix bé

2009-07-19T14:05:00.014+02:00

En Joan Darder és un amic i un enamorat de les betes. Beta és el terme que s'empra a Alcúdia (nord de Mallorca) per nomenar aquelles embarcacion que a altres indrets es coneix com pastera, tèquina o xalana.

La seva estima per aquestes embarcacions no és fruit d'una observació llunyana o idealitzada, en Joan navega amb una beta, només al rem. Voga des del port d'Alcúdia fins els voltants d'Alcanada, tan tranquil, però sempre exposat a que qualcú se li apropi a demanar-li si necessita ajuda: s'ha fet tristament comú que si et veuen remar pensin que ho fas perquè se t'ha avariat el motor, forçat per les circumstàncies... però en Joan ni en te ni en vol de motor, a la seva beta.

A cóntinuació reproduïm el text que ens ha enviat per parlar-nos no només de la seva embarcació, també de la memòria que en te de moltes altres betes i dels seus propietaris. La seva narració és una perla, un d'aquells testimonis plens de vida que sovint es passen per alt, simplement perquè les persones i les barques "humils" amb freqüència queden ocultes en zones d'ombra de la història.

Llegiu a continuació el text de Joan i gaudireu de vogar en aigües arrecerades.

Joan Darder- Em dic Joan, tenc 46 anys i som del Moll d’Alcúdia. El meu primer contacte amb la mar va ser amb una beta, d’això gairebé no me’n record. Beta és el nom que en dèiem, ho dic en passat perquè les coses que fa l’home van lligades a mots i les betes anomenades pasteres a altres indrets; no en queden, si no n’hi ha també n’hem perdut el mot. Amb la pèrdua d’una tipologia d’embarcació popular es perden paraules, vivències, anècdotes i potser és perd un poc del que érem i del que som, en definitiva un poc de la nostra manera de ser persones en aquest món.

Postal dels 70 on s'aprecia la beta de l'amo en Gaspar Teret prop de l'escala. A l'altra costat de l'escala hi havia la de l'arquitecte que va acabar sent meva i guard a la cotxeria

Fins no fa gaire la gent del meu poble distingia molt bé que era una barca o llaüt, un bot o una beta, actualment tot està molt confós i el castellanisme “barco” sigui de la mida que sigui va guanyant terreny i tot són “barcos”. He pogut comprovar que les tipologies a altres indrets de la Mediterrània es repeteixen bé que a vegades amb noms coincidents altres vegades no. Per exemple a Sardenya o a Malta trobam parents de les nostres embarcacions tradicionals, betes en vaig veure una al moll de l’Alguer.
Quan vaig néixer, bona part de la meva infància i joventut va transcórrer amb una estampa ben diferent de com és ara la riba del moll d’Alcúdia. En aquell temps moltes barques estaven en roda, fondejades, i la vorera del moll era plena de betes de diferents mides i formes. Les betes servien per anar a l’embarcació principal o eren emprades per a pescar prop de la costa, indistintament per mariners de professió o per pagesos com hauria dit la gent de mar d’un temps. Algú m’ha contat que hi havia gent del moll que esporàdicament en llogava a turistes o bé s’oferia a dur-los a pescar amb el seu petit bastiment. Aquest estat de coses es va mantenir amb poques diferències fins als anys 80 del segle passat fins que feren el Club Nàutic.

No fa gaire es va publicar la foto d'aquesta pastera a Diario de Mallorca en un article en el qual es deia que era la restauració d'un exemplar propi de l'Albufereta d'Alcúdia. En realitat no és així: aquesta és una de les pasteres que quan es feren obres al Moll d'Alcúdia es varen treure del moll d'allà i s'abandonaren a l'Albufereta. Allà la trobaren els responsables de l'Escola Taller de Mestres d'Aixa del Consell de Mallorca, però això és seva la procedència original. Les pasteres d'Albufera eren de dues puntes per poder navegar endavant i enrere per dins canals on sovint no podien voltar. Només en queda un exemplar original al parc natural de l'Albufera de Mallorca. També n'hi havia de completament quadrades, però d'aquestes no en queda cap.

Algun record llunyà i boirós tenc del meu padrí duent-me a la barca amb la seva beta. Una mica més gran, vaig emprar aquests tipus de bots de fons pla per iniciar-me en diferents tècniques de pesca. El mateix mossatge que havien seguit mariners anteriors a mi, una manera d’iniciar-se en l’ofici de mar senzillament jugant. Amb els amics, especialment amb en Xisco i en Gaspar, ens aventuràvem a pescar sípies de correguda, a calar xarxes fetes un burell, que ens donava son pare d’en Xisco, a calar nanses, llences i palangres o el que fes falta.
Record cada una de les betes, cada un dels seus propietaris, el lloc on estaven amarrades i a què les dedicaven. La beta més grossa era la de l’amo en Domingo el peixater, feia més de 20 pams, estava al revolt que feia el moll, prop de la Base, el quarter de la marina, sota l’ombra d’un pi. Un lloc on moltes vegades no hi havia ni un pam d’aigua. L’indret era sempre ple de cranques que espipellaven restes d’algun animal marí. L’amo en Domingo emprava la seva beta per anar als vivers de llagostes que tenia fondejats, d’aquesta manera mantenia els crustacis vius fins al moment de ser venuts. A fotos dels anys 20, del segle passat, es constata que ja hi havia vivers de llagostes, al mateix indret. La seva beta tenia gairebé mitja eslora cobertada, des de la meitat fins a popa, formant un tamboret considerable, al bell mig un escotilló. Al mirall de popa un foraborda marca seagull de canya llarga, record el petit bastiment ple de coves i sacs que feia servir per estibar-hi les llagostes.

Moll d'Alcúdia a primer terç de segle XX. En primer terme veiem una beta.

L’amo en Pinos tenia una beta germana de l’anterior, amarrada molt a prop. Era un home descendent de valldemossins que s’establiren a principi de segle XX al Moll d’Alcúdia, treballava a l’empresa d’electricitat i la tenia per esbarjo, que en aquell temps volia dir única i exclusivament anar a pescar. Crec que també tenia un seagull però record aquell l’estampa d’aquell home no gaire gran sempre dret ciant a la seva pastera verda i blanca.
L’amo en Pinos tenia un germà més gran que ell, l’amo en Joan, també tenia una altra pastera que no era de fons pla i armava una vela, sempre duia dos jocs de rems a bord, estava amarrada aproximadament davant l’hotel Mar i Sol, l’aigua era tan neta que record prop d’aquest indret haver vist mirant el fons de la mar cavallets de mar gronxant-se damunt les algues. D’aquesta beta en conserv el timó.

Moll de Palma, a primera meitat de segle XX, amb el Baluard al fons. Hi veiem pasteres amarrades i d'altres avarades a la vorera.

Record l’estampa de l’amo en Xiscot un personatge que semblava un artista de cine amb un cert aire de Clark Gable, conegut entre els turistes que repetien destí com a a capitan Willy, en realitat nomia Guillem i tothom el coneixia al Moll com a l’amo en Xiscot. Portava sovint una gorra de capità i li faltava un braç, que havia perdut a Vinaròs durant la Guerra. La seva imatge el devia convertir amb l’arquetip de personatge que un turista del nord i en ganes d’aventura espera trobar en un port mediterrani. El fet d’haver perdut un braç no l’hi impedia vogar amb un sol braç, calava palangres i pescava amb volantí. També es dedicava a passejar turistes, del desaparegut hotel Golf, que duia a fer pescades de vaques. Record una beta, nova i flamant que va fer l’amo en Tomeu Panxota per a l’amo en Sebastià de sa sípia, ja cap els anys setanta, portava vela i crec va ser la primera vegada que vaig veure i poder experimentar que era una vela llatina a la meva vida. El fet de no haver de vogar i poder impulsar-se amb una vela em semblava fantàstic. Puc definir el meu apropament a la mar gairebé com a de successió històrica: primer l’invent del rem i després la vela, com en la història de la humanitat. Hauríem d’afegir un pas anterior que seria la canoa monòxila o el rai, he d’afirmar que també vaig intentar construir algun giny fallit semblant a una canoa amb pells.
Actualment conserv dues betes, una és la que surt a la imatge del teu bloc i va servir per fer la foto de la portada del programa de festes de Sant Pere del 2005. L’altre és similar i està guardada al garatge de ca nostra. Les dues són de la mateixa plantilla i foren fetes entorn als anys 70 a la drassana de Cas Peraires del Moll d’Alcúdia. Les encarregà un hoteler que les volia per entretenir els turistes que s’hostatjaven al seu establiment d’Alcanada. Una vegada foren fetes, l’hoteler es desdigué quan comprovà que els il·lustres visitants es perdien o no sabien tornar quan l’embat entrava regularment a mig matí. Les cinc betes refusades, batejades com a model Alcanada, foren venudes a gent del Moll. La beta de la foto la vaig comprar ara fa sis anys a l’amo en Miquel Miquelins, és la nombre II de les V Alcanades, quan va arribar-li l’hora de retirar-se i deixar de pescar, l’amo en Miquel me la va vendre. La Deseada el llaüt que emprava per pescar va acabar esquarterat. La beta que guard a casa fou emprada durant anys per anar al veler propietat d’un arquitecte madrileny que tenia el iot fondejant dins el moll. Aquesta darrera beta estava amarrada al costat esquerre d’una de les ,desaparegudes, escales de pedra que hi havia abans de la construcció del Club Nàutic. A l’altre banda de l’escala hi havia la beta de l’amo en Gaspar Teret, pintada de verd i gris, un mariner també descendent de valldemossins, un home que tot i pescar tot sol era un dels que feia les millors eixides de llagosta.
Record amb molt d’afecte un home i una beta molt especials per a mi: l’amo n’Ignasi. L’amo n’Ignasi era un home d’Inca, de llinatge Alzina, el llinatge li era prou escaient, fort com una alzina, jubilat, tot i que sempre treballava o tenia alguna cosa per fer, gran fumador de puros. Havia fet feina a Gesa entre d’altres ocupacions, també havia treballat a la mar, havia estat xofer d’un general quan era jove, devers els anys 20 del segle passat. La seva era una beta rara, segurament, beta i amo formaven un tàndem d’influències mútues. Un amic diu que els mallorquins el que tenim en comú precisament és que som rars, diu que no n’hi ha cap d’igual. La beta de l’amo n’Ignasi era una beta feixuga., vella, d’origen desconegut per mi, però molt curiosa. Pintada de blanc, el patent de color ocre, els interiors pintats de verd. No era completament plana, era gairebé tota cobertada, amb la proa una mica llançada. El que deu quedar d’ella resta sota una de tantes ampliacions del moll. L’amo n’Ignasi era el millor pescador de llops i orades que he conegut mai, amb la seva beta sabia treure a la mar quantitat de peix sense fer malbé el medi, sense despeses ni tecnologia sofisticada, ni sense gaire esforç que això també s’ha de tenir en compte.
L’amo n’Ignasi era un tipus amb un humor mal de descriure, un humor molt irònic. Ell fou la primera persona que vaig conèixer que no sabia parlar castellà i tenia tendència a canviar el nom de les persones i les coses. A les turistes rosses sense distinció, per tant sueques, les anomenava: “buseques”. A migdia a l’hora del ritual d’anar a prendre el vermut en deia eufemísticament: “prendre les cullerades”. Calant xarxes si eren prop de la costa era capaç de posar-se a xerrar i fer creure que estava conversant amb algú que hi havia en terra.
Tot i que tenia la seva tècnica de pesca molt gelosa me la va ensenyar. Calava llences amb la seva pastera, amb esca viva. Les llences eren sempre dins la mar. Calava una nansa prop d’una altina (posidònia oceànica, ja fa dècades que no hi és) i l’únic que havia de fer cada horabaixa era anar a cercar el peix viu que havia entrat dins la nansa que serviria d’esca: tords, esparralls, oblades, salpes. Escava el peix per l’esquena anant molt alerta a fer-li mal i matar-lo. Em deia que el millor per agafar un llop era un esparrall. Cada matí anava a veure si cap dels suros de les llences feia esment de res i s’hi s’havia empescat un llop. De vegades escava amb pop i agafava qualque orada. Amb ell i amb mon pare record haver anat a fer un volt de nit, amb la seva beta. Els volts eren una tècnica de pesca que consisteix en, de manera molt sigilosa, sense fer fresa, calar una xarxa des de terra descrivint un semicercle i acabant de calar l’ormeig altra vegada a terra. Després des de dins el cercle un cop acabada la cala i des de en terra cap a la mar, s’ha de fer remor i tirar pedres dins l’aigua per tal de què el peix en la seva fugida envesteixi l’ormeig, una xarxa de tresmall. Els darrers anys de vida va emmalaltir i poc abans de morir record que li vaig demanar com estau l’amo n’Ignaci? em va contestar: “Com he d’estar, com un peix dins la pols” al poc temps es va morir.
Si els antics no anaven equivocats i Caront tenia com a missió passejar les ànimes per la llacuna Estígia després de morts, segur que l’amo n’Ignasi hi ha fet de barquer substituint-lo més d’una vegada, cala alguna llença, per agafar un peix i ben segur que a l’il·lustre barquer ja li deu haver canviat el nom més d’una vegada, segur que encara no ha après a parlar castellà ni falta que li fa.
Tot el que he contat; les betes i els “homenots” locals, formen part de la meva memòria, d’aquells estius interminables que mai no tornaran. Els bots plans que Alcúdia anomenam betes formen part d’aquell espai de llibertat que pot ser no es tan bo com imagin, però forma part de mi. He arribat a la conclusió que conserv dues betes perquè m’aferr a la memòria igual que aquell que segueix portant pantalons curts perquè tot el temps que els dugui serà estiu, bon temps i no arribarà la tardor.

La beta de'n Joan.

Ara fa dos dies he reparat una taula que es podria a la beta que tenc a la mar, avui horabaixa fregaré el patent i demà de matí el pintaré, així que si tot va bé abans de que acabi la setmana tornarà a l’aigua. Esper que l’estiu sigui llarg i el deu de la mar ens procuri un bon temps, així que faré segurament algun sopar a la vorera de la mar, amb amics i la família i la nostra beta, També farem alguna eixida a pescar vaques per fer una bona bullabesa o un arròs de peix. A l’hivern si hi ha calamars n’intentarem pescar algun i si no haurem sortit a vogar que sempre va bé i és el que recomanen el metges.
Les coses no són mortes si hi alguna cosa que te les recorda i no es traeix la tradició.

Estiu

2009-07-16T08:50:00.001+02:00

La Riba i Mardemars, record d'una bona experiència

2009-06-22T16:23:00.005+02:00

No vos negaré que és agradable publicar una entrada en aquest bloc que ens ha fet arribar Antoni Josep Munar per recordar allò que va ser La Riba i Mardemars.
Antoni Pep recorda dos “fills” editorials de qui escriu aquestes línies, un record dolç pel que va ser una feina molt enriquidora i que, pel que sembla, va deixar la seva emprempta en determinades persones. Un record agre, també, perquè Mardemars es va descobrir com inviable econòmicament (no en sabérem més…) quan estava agafant cos editoril. La paradoxa és que Mardemars - revista de “mar i cultura” – va tancar en el seu millor moment quant a forma i contingut.
En aquest moment hem de sentir-nos contents pel fet que internet ha substituït en gran manera la tasca de nexe d’unió per als amants de la mar i de la marina tradicional que durant aquells anys (1999-2005) va voler representar Mardemars. La proliferació de blogs i webs entorn la matèria són la demostració que existeix un interès prou extès per aquestes matèries.
Així mateix, la revista Argos, editada pel Museu Marítim de Barcelona i dirigida per Josep Anton Trepat, és una proposta editorial de referència tot i la seva relativa joventut.
A continuació, transcrivim el comentari que ens ha enviat Antoni Josep Munar:

Vos en recordau de Mardemars?

Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.

Amb un format més senzill i disposant d'uns recursos més aviat limitats, Mardemars començava a assemblar-se a Le Chasse-Marée, una de les revistes d'història i etnologia marítima més prestigioses del món.

Però després arribà la desídia col·lectiva i cap institució pública o privada considerà oportuna la seva intervenció per tal d'evitar el seu tancament, un síntoma més que denota el poc interès que la classe política i el món empresarial manifesten envers la preservació del nostre patrimoni marítim.
_______________

Quan era petit anava sovint a un quiosquet ubicat a la convergència entre el Carrer de la Gerreria i la Plaça Josep Maria Quadrado. Per un duro podies canviar fins a tres còmics o nevel·les, sempre que retornessis els exemplars que havies escollit la setmana anterior, ... i probablement vos demanareu, i ara perquè ens conta aquesta història?. El cert és que de llavors ençà no havia col·leccionat cap altra publicació amb tanta il·lusió.
Per cert, si na Laia, na Mercè i en David no s'han d'enfadar, aprofitaré l'avinentesa per a comentar que em falten els números 3, 5, 11, 12 i 36. Si qualcú està interessat en vendre'ls, estic disposat a pagar el que em demanin.

A la venda el "María Dolores", un llaüt de senyor

2009-06-12T14:27:00.004+02:00

En Pep Lluis Miró mos ha fet arribar aquestes fotos del llaüt María Dolores, actualment al Port d'Andratx, en un estat acceptable i navegable. El venen a molt bon preu. Si esteu interessats, podeu demanar mé informació a Pep Lluis a tavés d'aquest e-mail: jlmiro@mallorcapress.es

Com veis, mos trobam davant un d'aquells llaüts de senyor, amb la seva cabina i amb moltes possibilitats per a la navegació lúdica. Evidentment, adequat per amants de la fusta.

L'ADN de les barques

2009-06-10T15:11:00.008+02:00

Igual que les persones heretem trets dels nostres pares o padrins (color del ulls, fesomia, estatura, complexió...), les embarcacions tradicionals també mostren la seva herència genètica. Les barques pertanyen a una família, a una nissaga. I quan diem “família” no volem dir “llaüts”, “bots”, “gussis”, “pasteres”... volem dir que un mestre d’aixa marca el seu estil i el seu mosset l’hereta i el fa perdurar en el temps. Volem dir, per tant, els "llaüts de tal mestre d'aixa", els "bots de tal mestre d'aixa"... Qui entreni la mirada, acabarà per dintingir de qui és feta una barca amb una breu observació.
Per entrar en matèria, vos convidem a llegir la segona entrada que es va publicar en aquest bloc (frebrer) en la qual explicàvem l’origen i restauració del nostre llaüt, el Nueva Catalina. Allà hi trobareu dades que ara Antoni Josep Munar complementa amb un comentari i unes fotos que ens ha fet arribar per e-mail i que reproduïm tot seguit. Ens recorda que el nostre llaüt és el predecessor del Grumete, aquell llaüt que ell mateix i son pare estan restaurant. Tot plegat té a veure amb el fet que el nostre llaüt el va construir Antoni Llonch, mestre d’aixa de Palma, que va ser el mestre del pare d’Antoni Pep, Antoni Munar. I amb que Antoni Munar va heretar les plantilles del Nueva Catalina, a partir de les quals va construir el Grumete, incorporant alguna aportació personal però mantenint aquell aire, aquella herència. Antoni Pep ha pogut observar en el taller mateix com totes dues embarcacions deixen entreveure una arrel comú i així ens ho explica:

Codis genètics

Antoni Josep Munar - No dic que això passi sempre, però algunes vegades s'estableix una mena de simbiosi entre l'artesà i l'objecte restaurat, ... i com en el cas del Nueva Catalina, doncs també cal afegir el factor sentimental.
Ja ho crec que el meu pare s'implicà de valent en la restauració d'aquest singular llagut, sobretot si consideram que fou construït pel seu estimat mestre, Antoni Lloch Vic. Fou sens dubte una gratificant experiència que el transportà als seus orígens, a la seva etapa de mosset aplicat.
La càrrega emotiva que envolta les múltiples anècdotes que em sol contar, palesa el respecte i l'enorme devoció que des de sempre ha professat a mestre Antoniet. Records nostàlgics d'èpoques prolífiques. El cert és que la seva presència es deixa notar a ca nostra. Conservam i fem servir eines que encara porten gravades les seves inicials i bona part dels seus gàlibs romanen penjats a les parets de la nostra drassana. Testimoni no del tot mut d'una fervorosa relació d'amistat i confiança.
Que mon pare n'és l'hereu universal del llegat de mestre Antoni Lloch ho demostren els gàlibs abans al·ludits, els mateixos a partir dels quals s'inspirà a l'hora de crear el seu propi disseny. El Grumete n'és un exemple d'aquesta evolució genètica i no només ho dic en sentit metafòric, ni m'estic servint de cap recurs literari. Tanmateix no comparteixo els criteris d'aquells que defensen que una barca és un ens inanimat. Tal volta les seves constants no s'avenguin amb els esquemes convencionals de la biogenètica moderna, però n'estic convençut que estan dotades d'una estructura molt semblant a l'ADN. El Nueva Catalina i el Grumete comparteixen massa arrels en comú com per a obviar-ho.
Per tal de demostrar el seu grau de parentiu, vos convidam a distingir quines imatges es corresponen amb una barca o amb l'altra. Sense cap nom o matrícula que serveixi de referent, quin és el valent o valenta que es decidirà a mullar-se?.

Aquest és el Nueva Catalina ja restaurat...

... però, quina d'aquestes embarcacions és el Nueva Catalina i quina és el Grumete?

Melangia
Pel que fa al Nueva Catalina, un cop finalitzada llur restauració sabíem que a la fi retornaria al seu medi natural després de romandre tants anys sota l'ombra d'un ullastre, i també sabíem que es quedava en bones mans, ... però així i tot ens entrà la melangia, sobretot al meu pare que té un cor tremendo.

Fotos del Trofeu Illes Balears de Vela Llatina

2009-06-06T21:49:00.003+02:00

En Pep Lluís Miró, editor de la Gaceta Náutica, ens ha enviat aquestes fotos del I Trofeu Illes Balears de Vela Llatina (sa Ràpita, 30 i 31 de maig) per penjar-les en aquest blog.
I, per cert, en Pep Lluís Miró i tot el seu equip es mereixen un reconeixement per la feina que fan per tirar endavant l’única revista especialitzada en nàutica de les Illes Balears, així com també el programa Ones de Mar (IB3 Ràdio, cada dissabte de 09:00 a 10:00).

L'Alzina en popa i a l'orsa llarga

Feina a la proa de la Balear

El Ríete, de Diego Huguet

A la mar ningú va a dur-hi res..

2009-05-27T14:37:00.006+02:00

A la mar ningú va a dur-hi res, tothom s’endú alguna cosa. I la cosa ve de temps enrere, no és una depredació exclusiva de l’època de la pesca industrial. Així ho indica l’article que vaig trobar l’altre dia en el diari El Mundo (més enllà d’afinitats o desencontres amb la seva línia editorial, s’ha de dir que té una molt bona secció de ciència).
El trobareu en el final d’aquesta entrada. Vos convidem a llegir-lo i a reflexionar sobre la nostra actitud amb el medi marí. Fins i tot el pescador aficionat hauria de ponderar el seu paper, la seva dèria per acostar-se contínuament a la mar amb la pretensió de capturar algun ésser viu. L’actitud d’aprofitar qualsevol roca – si no es té una barca – per plantar una canya a veure que agafem emana irraconalitat, un comportament gairebé obsessiu quan no t'hi va la vida per menjar.
Vaig passar els estius de la meva infantesa a Bellavista de Llucmajor, un urbanització riberenca de la badia de Palma. Les roques estaven plenes de pegellides, de cornets de tap, d’eriçons, els peix roquer era abundós, i també ho eren els pops. Actualment, de pagellides en queden ben poques, els cornets de tap han desaparegut, els eriçons són escassos, el peix va a la baixa i els pops els caçadors submarins han perseguit els pops fins fer-los del tot mals de veure.
Vull insistir en l’aparent innocència d’una imatge: infants, potser acompanyats per un adult, que tresquen amb un fil de ferro dins un forat per veure si treuen un cranc. Si el treuen, surt mort o el maten; si se salva és perquè el deixen en pau després d’haver-li arrabassat les mordales.
Fa massa temps que pensam que això no és important, que només juguem. I l'article que vos proposem llegir, ens parla de l'impacte de la pesca, fins i tot, pre-industrial, de la mar en crisi des de fa segles per la pressió humana.
D’un temps cap aquí, a les proximitats de Bellavista es va crear la reserva marítimo pesquera d’Enderrocat, i també s’ha limitat el fondeig a balises controlades per evitar que les àncores acabin amb les parderies de posidònies. Potser una cosa i l’altra ajudaran retornar la vitalitat a aquest entorn.
Quant a la pesca professional, convidaria al consum de peix pescat de forma sostenible. Què vol dir això? A Mallorca ho tenim fàcil, perquè la flota local pràctica la pesca en aquesta línia. Tot i els estralls que pot causar la pesca del bou en el fons marí, entitats com Oceana han certificat que les aigües insulars estan en un estat de salut bastant millor que en zones veïnes. El nombre de barques de bou és moderat i tenen ordre de pescar a profunditats de més de 50 metres, i, d'altra banda, la pesca amb arts menors es manté molt present. I, a més, d’un temps cap aquí s’ha imposat en la flota el concepte de pescar manco per vendre millor i les barques de bou han arribat a reduir els dies que surten a la mar. Han estat els pescadors mateixos, per exemple, que han defensat la creació de més reserves marítimo pesqueres perquè han entès que els "santuaris" serveixen per crear focus de vida, indrets on els peix viu i es fa amb certes garanties. Per tant, el consum de peix local garanteix en gran manera el consum responsable. L'article que adjuntem, també acaba parlant d'esperança, de les possibilitats d'una gestió equilibrada del medi.
Abans que l’article, però, vos adjunt una fotografia scanejada d’una guia de Mallorca, de la qual també podeu veure la portada (Ed. Costa, 1946). L’estampa és de Cala Rajada, on pescadors d’aquell temps són a sobre la platja amb les captures de tonyina que han aconseguit. Seria possible avui dia fer una pescada com aquella, en aquell mateix lloc, amb els recursos tècnics que tenien? Si aneu seguint el que està passant amb la tonyina al Mediterrani per culpa de les pràctiques irresponsables de les flotes internacionals, segur en sabeu la resposta.

Aquestes són la portada de la guia i la foto en qüestió :

... i aquest és l’article:

El mar lleva milenios en crisis
El tamaño de los peces se ha ido reduciendo debido a la presión humana
'Hemos subestimado hasta ahora la intensidad que tuvo la pesca preindustrial'
Tana Oshima Madrid
Actualizado lunes 25/05/2009 10:04 horas

Múltiples ejemplares de ballenas azules, orcas y tiburones de 5,5 metros de largo merodean por las costas europeas. Cualquiera que se pasee por la playa puede avistarlos con facilidad. El Caribe cuenta con millones de tortugas verdes y numerosos peces que dan de comer a sus habitantes. Los caballitos de mar pueblan los fondos marinos del globo y algunos peces pelágicos como el atún rojo nunca han sido cazados por el hombre. Los peces y los moluscos son asombrosamente grandes y abundantes.
No es un relato de ciencia ficción, sino el mar tal y como era hace sólo dos o tres siglos. No es que entonces fuese prístino, pero hoy cuenta con 30 veces menos ballenas azules y los tiburones están gravemente amenazados. Las poblaciones de caballitos de mar se han reducido drásticamente, el Caribe es un desierto de vida y los stocks de atún rojo están al borde del colapso. Todo, debido a la sobrepesca.
La reconstrucción de los océanos en el pasado es uno de los objetivos que ocupa estos días al Censo de la Vida Marina, un proyecto internacional que pretende catalogar toda la biodiversidad marina pasada y presente. Y ésta es la imagen del pasado del mar más completa obtenida hasta ahora, que se presentará los próximos días 26 a 28 en Vancouver, Canadá. El propósito es calibrar el daño producido por Homo sapiens sobre el entorno.
No es la primera vez que se hace. En realidad, hace casi una década, Jeremy Jackson, uno de los más importantes ecólogos marinos, presentó un esclarecedor estudio que resaltaba cómo el Mar del Caribe se había vuelto mucho menos productivo como consecuencia de la sobrepesca de tortugas verdes. En 300 años, el hombre había casi eliminado del mar caribeño a uno de sus principales herbívoros, alterando toda la cadena alimentaria. Jackson quiso entonces saber en qué medida otros ecosistemas del globo se habían deteriorado por la actividad humana, y recopiló investigaciones de otras partes del mundo.
Impacto pesquero en la Edad de la Piedra
Ahora, el Censo continúa con la investigación inicial de Jackson a mayor escala: se ha propuesto calcular la biodiversidad marina del pasado a través de una recopilación exhaustiva de datos arqueológicos, históricos, paleontológicos y biológicos. Algunos de los resultados obtenidos son novedosos: recientes hallazgos arqueológicos han aportado pruebas de que Homo sapiens, en su Edad Media de la Piedra, hace 300.000 años, ya cogía peces, moluscos y animales marinos del mar en Europa.
Pero una de los datos más llamativos se refiere a la disminución del tamaño de los peces por la presión humana. «Esto significa que lo que consideramos hoy como el tamaño natural de los peces es erróneo», comenta a EL MUNDO Terry Collins, uno de los portavoces del Censo.
Como los científicos ya sabían, la sobrepesca ejerce una presión enorme sobre los peces y otros amimales con valor comercial. Para satisfacer una demanda cada vez mayor con unos recursos cada vez más agotados, se capturan ejemplares cada vez más jóvenes. Para poder reproducirse a tiempo, los animales marinos adelantan su madurez sexual. «Lo que antes eran considerados juveniles ahora se pescan como adultos», añade Poul Holm, también del Censo. El peso medio de los peces ha pasado de 20 kilos a 2,3 kilos en los últimos 50 años. «No es muy inteligente por parte del hombre: los peces jóvenes ponen menos huevos».
Este problema, particularmente grave desde las últimas décadas, lleva ocurriendo siglos: se sabe que los indios precolombinos extraían botutos (caracoles marinos comestibles) cada vez más pequeños debido a la sobreexplotación. «Hemos subestimado hasta ahora la intensidad de la pesca preindustrial», continúa Holm. «La presión humana sobre los océanos es muy antigua».
El Caribe, un desierto
El caso del Caribe sigue siendo uno de los más dramáticos. «La gente va al Caribe y piensa que es un entorno prístino, con bonitos peces de colores representando una rica biodiversidad. Pero en realidad el Caribe es un desierto, uno de los ecosistemas marinos más deteriorados y menos productivos del mundo», señala Holm.
La palabra clave de los estudios sobre biodiversidad es la productividad. Un ecosistema rico en especies es más robusto y productivo, es decir, beneficioso también para el hombre. «Nuestros mares han perdido productividad en un orden de magnitud. Pero no todo es pesimismo: también estamos descubriendo que su capacidad de recuperación es mayor de la que creíamos. Tenemos que transmitir que “menos es más”. Si ejercemos menos presión sobre nuestros océanos, obtendremos mayores beneficios. Ahora mismo es todo lo contrario: cada vez necesitamos más tecnología para coger cada vez menos peces», concluye el científico del Censo.

"Dinar a sa barca": vàrem ser pocs

2009-05-18T20:35:00.007+02:00

Assistència
Només vàrem ser dues barques, quatre persones en total. El Savanna hi va ser present amb el seu patró, en Toni Jover. A bord del Nueva Catalina érem na Mercè, en Jaume Rosselló i en David.
Sempre sap greu convidar qualcú a dinar i que no vengui, però el lema del “Dinar a sa barca” era “que vengui qui vulgui!”, i així ha estat.
Lamentar les absències provocades per imponderables: en Biel Rosselló i en Toni Pep Munar estan convalescents d’operacions, i en Xavier Mulet era de viatge. Tots ells ens telefonaren per lamentar la seva impossibilitat d’assistir.

La forma
És alegre i socialment divertit això d’ajuntar-se per dinar. Milloraria les coses que l’aigua estés més calenta i a ningú li fes peresa nedar. Personalment vaig fer el primer bany de la temporada, però l’aigua encara era una mica freda.

El menú
El Savanna va aportar vi blanc, cervesa, i material per fer una amanida que alegrà amb un mango madur molt ben rebut per tots. En Jaume Rosselló va posar panades, ensaïmades de crema i cerveses. El Nueva Catalina, una coca de verdura, una coca de trempó (una mica fada...) i una truita de patata, cerveses i vi.

El futur
Potser els dinars a la barca se’ls ha de muntar cada qual, com i quan li vengui de gust.

Recordau, aquest diumenge "Dinar a sa barca"

2009-05-14T10:14:00.001+02:00

Recordau que el "Dinar a sa barca" és aquest proper diumenge. Ja sabeu, trobada informal a ses Illetes, a les 13:00, amb el rebost de les nostres barques ben ple. Si hi ha qualcú que encara no sap on embarcar-se que ens ho faci saber per veure si li podem fer un lloc. I, per cert, els patrons habituals de l'Alzina - en Biel Rosselló i en Toni Pep Munar - estan de baixa, així que podem estudiar si es pot formar una tripulació perquè pugui venir. A qui li interessi, que ho faci saber i estudiarem les passes a fer.

Una navegada a mitges... i alguns detalls domèstics

2009-05-02T17:38:00.011+02:00

Diari de bitàcola del Nueva Catalina

Singladura: La primera de maig / 02-05-09
Lloc de sortida: Club Naùtic de Cala Gamba / Badia de Palma / Mallorca
Destinació: Ja ho veurem...

10:33. Bufa gregal, sembla que d’uns 16 nusos (la previsió ha dit que aniria baixant). La mar està plana. La cosa és prometedora, bon ventet i de poca ona, perquè a la badia de Palma avui bufa de terra.
És primavera. Es nota al pantalà i també ho deixa clar el decorat humà (jo inclòs) de persones amb ganes de correspondre al sol amb màniga curta que, encara, no va de conjunt amb la pell blanca que ens ha deixat l'hivern.
És dia de navegació en solitari. Sortiré sense aparellar les veles perquè m’agrada més muntar fondejat a prop de s’Illot de sa Galera, sense pegar colzades als veïns d’amarrament. És una forma d’entrar gradualment a la mar: una estoneta de motor i tirarem el ferro. Allà, a més, destaparem el berenar que, ja ho veure, és molt prometedor.

11:04. Estic fondejat a prop de s’Illot de sa Galera. De camí cap aquí he passat per davant del canal de ratxes intenses que es projecten des de la pista de l’aeroport cap a la mar quan el vent és de terra.

He fotografiat la clàssica imatge, per als que naveguem per aquí, dels avions passant per damunt del pal de les nostres barques (la pista és molt a prop). He berenat d’ENSAÏMADA D’ALBERCOCS (espectacular) i d’una mica de cafè que duia en un termo. El vent va a més... jo diria que això ja és tramuntana neta i que de 18 nusos no baixa.

11:47. He enferit les veles. La vela mitjana la primera, i l’he hissada per mantenir-me proa al vent mentre estic fondejat. Després de deliberacions amb jo mateix, he decidit preparar per hissar el triquet amb el ris pres, que la Tramuntana pareix que va a més... 20 nusos? Jo crec que sí. (En arribar a casa, les dades dels serveis meteorològic hem confirmaran que mentre he estat a la mar la intensitat del vent ha oscil·lat entre els 18 i els 23 nusos)

12:17. He sortit del fondeig empès només amb la vela mitjana i fent un bon camí (!). El vent ha pujat. He hissat el triquet, he navegat mitja milla i he hagut de reconèixer que tot i anar amb el ris no podia aguantar la barca tot sol. He aferrat el triquet, he posat motor i he mantingut la mitjana hissada per estabilitzar la barca: és un bon recurs per navegar amb mal temps, no provoca l’orsada excessiva que es pugui pensar si es mantén ben orientada i, a més, augmenta bastant la velocitat, redueix les brandejades i fa més còmoda la navegació.

13:00. M’he arrecerat a Ciutat Jardí.

Relax. Llàstima que s’ha acabat el cafè. Xerrada pel mòbil amb la família (“com li ha anat a na Laia a la piscina?”). Després, moment de posar ordre a bord. El vent continua essent fort... però no estarà gaire a baixar.

14:30 La barca torna a ser amarrada a Cala Gamba. Ara la mar i el vent són perfectes, però és hora de tornar. Són coses que passen sovint.

I tu, com t’ho muntes a bord?

Són aquelles petites coses que vas fent per fer una mica més agradable la vida a bord: un vermut, un dinar, un bany (que no sempre és fàcil trobar una escala que faciliti l’ascens a la traïdora forma de casc d’un llaüt), un pipí... Sí, són importants aquestes coses perquè fan possible viure més moments de plaer en unes embarcacions que, no ens enganyem, tenen les seves limitacions.
A continuació, vos present alguns elements importants per fer vida a bord del Nueva Catalina. Esper que aneu afegint alguns suggeriments.

L’orinal

Hem vaig prometre a mi mateix no pixar direcament per la borda, sobretot si navegava tot sol: he sentit històries de negats amb la bragueta oberta... no vull caure per la borda! L’orinal era dels meus padrins, un d’aquell orinals metàl·lics esmaltats de blanc.

El bòtil de pescador

No és una peça folklòrica, és molt útil. L’aigua que en una de les fotografies heu vist en una ampolla de Lanjaron va a parar aquí, sobretot si la idea és navegar de veres. L’ampolla sovint acaba anant d’una banda a l’altra, mentre que el bòtil de pescador és estable perquè té la base molt ampla, i a més manté l’aigua a una bona temperatura. Només hem de tenir present que "sua", sobretot si fa temps que no s’empra, perquè l’argila és porosa i es beu una mica d’aigua. Quan més humit i fred està, manco aigua sua.

L’arganell

L’arganell és aquesta peça corbada, amb una rotllana al seu extrem superior, que s’encaixa a la paramola i serveix per fer més fàcil treure l’àncora. Tot i que no és imprescindible, el consider molt recomanable, sobretot en embarcacions més grosses.

Llaüts en extinció

2009-04-14T15:53:00.004+02:00

Reproduim l'article que es va publicar el dia 12 d'abril al Diario de Mallorca. Mesos enrere ja s'havia publicat una informació semblant en altres mitjans de comunicació i, periòdicament, la pèrdua del nostre patrimoni marítim és un tema recurrent perquè els diaris omplin planes en dies de festa. Podrem publicar alguna dia informacions en un sentit diferent? Tenim alguna responsabilitat al respecte? Hi ha algú que hauria de fer més en aquesta qüestió i no ho fa?
Mos agradaria molt saber que en penseu del que diu l'article. Per part nostra, el que tenim clar és que ens ho passam molt bé mantenint el nostre llaüt, però és cert que també ho fem amb un sentiment de responsabilitat patrimonial. No ens molestaria en absolut que embarcacions com la nostra fossin conegudes per la societat de forma una mica més profunda i no només com el motiu per fer una postal. Partim de la base que per estimar una cosa l'has de conèixer i estem convençuts que en molt poc temps hem perdut moltes dades que poden ser la clau per estimar el nostre llegat marítim.
En definitiva, l'article que vos proposem comentar és aquest:

El llaüt, a punto de ser un recuerdo

Los constructores de la emblemática embarcación ven muy complicado resistir los embates de la crisis económica

ROSA FERRIOL. PALMA. El llaüt pronto será un recuerdo. El signo del pesimismo pesa entre los constructores de esta emblemática embarcación que ven muy complicado resistir las embestidas del derrumbe económico. "Perdemos el llaüt, tanto si es de madera como de fibra", sentencia Joan Antoni Terrassa, uno de los gerentes de la empresa Llaüts Mallorca.Con el embate de la crisis económica, las firmas ligadas al llaüt se han visto obligadas a reducir sus plantillas. La presidenta de la asociación de empresas náuticas de Balears, Margarita Dahlberg, asegura que en las islas hay más de media docena de compañías y sus pronósticos apuntan que sólo una o dos superará el bache.Los mestres d´aixa sufrieron una auténtica crisis en los años 80 con la irrupción de la construcción de llaüts de fibra. Ahora, tanto unos como otros están al borde de la extinción. "Las reparaciones son lo único que dan trabajo. Retrasan nuestra muerte", resume Miquel Montserrat, otro de los gerentes de Llaüts Mallorca. Está mal decirlo pero un temporal de viento como el ocurrido a finales de enero que destrozó un dique del Port d´Andratx y numerosas embarcaciones de otros puertos es un alivio para los fabricantes de barcos. "El mal tiempo es favorable para nosotros", admite el mestre d´aixa Joan Cifre.Los constructores aseguran que tras el pasado verano empezaron a notar los efectos del derrumbe económico. No se esperaban que la crisis fuera tan "intensa" y ni mucho menos que llegara "de golpe". Llaüts Mallorca se encuentra en pleno Expediente de Regulación de Empleo. Desde agosto hasta ahora se han visto obligados a recortar más de un 50% de su plantilla. Unas 22 personas trabajaban el pasado verano en esta firma del polígono de Marratxí, actualmente sólo quedan ocho empleados. "Esta empresa tiene 40 años y se encuentra al límite de la supervivencia. De momento, estamos sin signos de recuperación", explica uno de sus gerentes.En el ejercicio de 2008, Llaüts Mallorca construyó una media de 14 embarcaciones. Desde agosto hasta marzo sólo llevan fabricados tres llaüts de ocho metros. "Durante la época de bonanza teníamos barcos hasta la puerta de la nave industrial, ahora cada vez que sacamos uno pensamos si será el último", señala Miquel Montserrat. "Ahora veremos cuánto tiempo aguantaremos", sentencia resignado al ver el poco movimiento de trabajo en la nave del polígono de Marratxí.Faltan amarresAdemás de la crisis económicas, hay otros factores que ponen estas emblemáticas embarcaciones al borde de la extinción. La falta de amarres, apunta Terrassa, es uno de ellos. "No hay, y muchas veces la venta de un barco va condicionada con el amarre", detalla. Los constructores náuticos no piden puertos nuevos pero creen que el Govern podrían aumentar los pantalanes flotantes. El secretario de la asociación de mestres d´aixa, Pep Florit, recuerda que, por ejemplo, en Italia se destina un porcentaje de los amarres a embarcaciones tradicionales. "Aquí conseguir un amarre es cuestión de suerte o de dinero", resalta.La rebaja de los impuestos es otra reclamación de los fabricantes de barcos que supondría cierto alivio. "España es el único país de Europa que paga un 12 por ciento para la matriculación de la embarcación y este impuesto encarece el barco", relata Joan Antoni Terrassa. Por ello, Dahlberg emplaza a la Administración a suprimir dicho impuesto.La situación de los constructores de llaüts de fibra es muy delicada pero reconocen que los mestres d´aixa están mucho peor. En Balears quedan unos seis o siete fabricantes tradicionales. "No puedes vivir de la construcción de como mucho cuatro embarcaciones anuales", admite Florit.Hace diez años Joan Cifre cogió las riendas de la empresa Drassanes Joan Cifre en Portocolom. Su padre, también mestre d´aixa, puso en marcha la firma hace ya unos treinta años. Ahora parece que llega el fin de la generación. Cifre calcula que la nueva construcción ha caído un 80% en los últimos seis años. "Fabricamos una o como mucho dos embarcaciones nuevas anualmente. Terminamos un llaüt y debemos esperar un tiempo a que llegue un nuevo encargo. Antes no hacía falta", explica.En la firma de Portocolom trabajaban tres personas. En septiembre recortaron personal y ahora sólo son dos. Como todos los fabricantes de llaüts se salvan de las reparaciones. "Ahora estamos desbordados de trabajo porque en Portocolom hay muchas embarcaciones de madera y con el temporal algunas resultaron dañadas", cuenta Cifre mientras repara una embarcación muy dañada.Con este panorama, las miradas de los constructores de llaüts se dirigen a la pasividad de la Administración. "El Govern nos tiene olvidados. Los llaüts acabarán como los siurells, vendrán de China", sentencian los gerentes de la firma de Marratxí. Miquel Montserrat cree que, además de la bajada de impuestos, las instituciones deberían potenciar la promoción externa.En la misma línea se postula la asociación de mestres d´aixa. La entidad tiene varias peticiones para el Govern. Pep Florit comenta que un hotel de Cala Murada utiliza el llaüt como complemento a su oferta turística. Este establecimiento ha optado por organizar excursiones marítimas para sus clientes a bordo de una embarcación tradicional. Por ello, reclama a la conselleria de Turismo que incremente la promoción de la emblemática embarcación de madera entre los hoteleros explotando este tipo de excursiones."Es otra manera de ver la isla", comenta el mestre d´aixa. Florit opina que es un punto a explotar. "Los mestres d´aixa estamos entre la desaparición y la conservación de la cultura", señala. La asociación insta a Medio Ambiente a firmar un convenio para la cesión de amarres, además de organizar actividades relacionadas con los barcos tradicionales. La entidad pide al departamento de Comercio que impulse la promoción del llaüt y que emprenda planes de formación de mestres d´aixa. Proteger a las empresas mallorquinas poniendo ciertas restricciones a las extranjeras es otra de sus peticiones.Otro de los temas que trae cola a los fabricantes es la feria náutica. La presidenta de la asociación de empresas náuticas de Balears, Margarita Dahlberg, criticó al Govern por subir un 30 por ciento las tarifas de la muestra. Es verdad, dice Dahlberg, que el Ejecutivo otorga una subvención del 50% por asistir a la feria pero "la subida no está justificada". "Es absurdo que en tiempos de crisis económica se produzca un incremento de las tasas", sentencia. Por todo ello, los mestres d´aixa y los constructores de llaüts de fibra reivindican sensibilidad a las instituciones. "Los jóvenes no pueden disfrutar del náutica. Un barco sólo lo puede tener un viejo o un rico", sentencia Joan Antoni Terrassa.En Mallorca hay 1.200 embarcaciones de madera y sólo quedan seis o siete mestres d´aixa titulados.

Trobada d'Alcúdia: entre amics

2009-04-06T23:34:00.007+02:00

La trobada de barques de vela llatina d’Alcúdia és un gust per a qui tengui ganes de combinar marina tradicional amb bons amics. Va ser aquest cap de setmana passat, el del 4 i 5 d’abril.
Hi vàrem poder anar els tres signants d'aquest blog perquè la generositat i recursos de l’organització són excepcionals, l’allotjament és gratuït. És ben cert que la Trobada no és igual per a tota la família perquè na Laia, amb dos anys acabats de fer, no pot embarcar-se de segons quina manera, però al manco es converteix en un cap de setmana coral. La fira de la sípia i la fira nàutica que se celebren alhora en el port d’Alcúdia són el marc d’activitats (cercaviles, gegants...) que ajuden a adaptar part del programa als infants. Na Laia va poder provar un castell inflable per primer pic!
A la mar vérem l’Agustina, el llaüt del port d’Alcúdia que és la raó de ser l’entitat que organitza l’encontre, l’Associació Amics de n’Agustina. De la flota local, hi era també el Papallona, botet tripulat per na Glòria i en Toni Domingo. De Pollença va venir el Tiramilles, d’Amador Magraner, un llaüt petit però imparable, aparellat de major, floc i mitjana tarquina, que a la trobada va navegar una estona amb un genaker(!).
Nosaltres ens apuntàrem amb l’Alzina, exemple preciós del llaüt a vela de principi de segle XX a Mallorca, fi, ràpid, molt ben aparellat després de concloure recentment el seu procés de restauració (que no és la primera). És propietat de l’Associació dels Amics del Museu Marítim però es manté actiu gràcies a dues persones molt concretes, Antoni Josep Munar, membre de l’Associació, i de Biel Rosselló, del Club Nàutic s’Arenal, entitat que cedeix l’amarrador a la barca. Qui escriu, en David, va ajudar a fer la primera escala des de la badia de Palma fins a Portocolom el dissabte anterior a la trobada. Amb Toni Pep Munar navegàrem sense altre problema que una pluja una mica molesta entre el Cap Blanc i el Cap Salines, i des d’aquí va deixar de ploure i la mar va començar a estar una mica remoguda, però res de l’altra món, en cinc hores havíem cobert el trajecte s’Arenal-Portocolom. Seria el divendres següent quan les coses serien manco divertides per en Toni Pep, que va decidir fer tot sol l’etapa Portocolom- Port d’Alcúdia per arribar a temps a la trobada. Es va trobar amb vents de component Nord que li feren patir de valent entre Cala Rajada i Cap Ferrutx, un cop de mar es va endur el botaló que era a les forques, va acabar xop, sense poder amollar el timó ni per beure aigua mentre s’esforçava en agafar les ones com pertoca... un calvari que ens fa demanar a l’Associació d’Amics del Museu Marítim si no hauria d’implicar més persones en les empreses que emprengui una embarcació de tanta vàlua com aquesta i de la qual n’ha assumit la responsabilitat: és important crear una tripulació per l’Alzina si volem que es mantingui viva, no pot recaure la seva activitat sobre l’espatlla d’uns pocs.
Sigui com sigui, l’Alzina va navegar molt bé durant la Trobada, encara que haver perdut el botaló ens deixà sense floc i el vent va ser fluix, sobretot diumenge. S’ha ajustat el trimat de la major i la maniobra cada pic està més afinada.
De Palma també va venir el Brandó, de Jaume Amengual i tota la seva prole. Embarcació de bon rotllo i molta gent. També des de Palma havia vingut la barca de bou Balear, del Consell de Mallorca, la més grossa. D’aquí poc li faran un pal nou, més lleuger i prim, que descarregarà l’arboradura i que estem segurs que l'ajudarà a ser més falaguera. Ens hauria agradat que la representació del sud de l’Illa fos més extensa. En aquest sentit, nosaltres no vàrem poder pujar el Nueva Catalina perquè ens afegíem a la tripulació de l’Alzina, però de la resta flota de vela llatina de Cala Gamba hauríem de reclamar una mica més predisposició a assistir a festes com aquestes, a relacionar-se amb flotes d’altres indrets tot i que la regata no sigui l’objectiu.
Com exemple de voluntat de participar tot i la necessitat de desplaçar-se, podem l’exemple del bot menorquí "Estel", propietat d'Amics de la Mar de Menorca i governat per una tripulació de Ferreries. També de Menorca hi era el llaüt de Diego Huguet, el "Ríete", però patrí i barca s'han mudat a veure a Mallorca. I, per cert, això vol dir que l'Illa té un altre molt bon mestre d'aixa, fill del brillant mestre d'aixa Miquel Huguet, de Ciutadella. Qui vulgui trobar en Diego, que demani per ell al Club Nàutic de sa Ràpita, on fa feina de mariner.
Dels actes socials, encara ens en perdem molts perquè no sempre els podem combinar als horaris de na Laia. De tota manera, vaig poder escapar-me al sopar que feien dissabte vespre a l’esglèsia del port i vaig passar molt de gust. Molt bon menjar, d’aportacions casolanes. Concert de percussió africana i ballada només amb davantal (sí, només amb davantal) d’en Jaume Amengual i d’en Toniet.
D’entre els expositors de la Fira Naùtica, que se celebrava a sobre el moll mateix, destacar la presència del mestre d’aixa de Ca’n Pastilla Joan Mario Rebassa amb el seu projecte de llaüt de fusta laminada en fred. Ha posat al model el nom de “Nebot 30” en homenatge al seu mestre, Pep Nebot. De moment, ha construït el buc i a poc a poc es van percebent els detalls que li donen la personalitat de llaüt.

Tot i les reticències de part del públic, estem parlant d’una forma de construir segura i funcional, a la vegada que el disseny sembla molt treballat, amb unes formes que combinen les qualitats dels llaüts més velers amb característiques pròpies de velers de concepció moderna.

Canvi de data del "Dinar a sa barca"

2009-03-30T09:20:00.003+02:00

El "Dinar a sa barca " canvia de dia. No volem interferir amb el Trofeu Primavera que organitza el dia 26 d'abril el Club Nàutic del Molinar i, si vos sembla, passem el dinar a dia 17 de maig. Què vos pareix?

Que tornin les "pasteres"

2009-03-25T09:24:00.009+01:00

Pastera, beta, tèquina, xalana… són diferents formes de nomenar les petites embarcacions de fons pla a les Illes Balears i a les Pitiüses. Pastera és el vocable més estès a Mallorca, tot i que a Alcúdia la coneixen com beta. Tèquina és el terme predominant a Menorca, i xalana a les Pitiüses.
Molts noms per poques unitats supervivents... les embarcacions tradicionals de fons pla a l’Arxipèlag estan en seriós perill d’extinció.
Es tracta de dissenys universals, presents a múltiples indrets del món, amb algun tret local característic, però prou semblants totes elles. Les crearen per navegar en zones arrecerades, interiors. Un calat molt reduït les permet accedir a àrees de poc fons i eren eines per a tasques diverses en aquest decorat, com la de pescar gamba amb garbellet en les raconades ports i badies, o de tallar canyís a les albuferes, que també a les Illes existeixen les variants pròpies de les zones humides. Si tornem a la mar, podem recordar que des de sobre les pasteres es pencaven pops amb fitora o sèpies a la correguda.
A Formentera en queden un nombre respectable perquè s’adapten perfectament a la dinàmica dels varadors de l’illa, on les embarcacions menors es treuen i es llencen a la mar de forma constant. Tot i així, la seva supervivència futura està en entredit per la manca de mestres d’aixa a la Pitiüsa menor. A Eivissa són del tot escasses, com a Mallorca, on en queden algunes fent tasques de serveis a clubs nàutics com el de Cala Gamba o el de Cala Nova. Joan Darder, del port d’Alcúdia, en té una per a usos lúdics, un meritori franctirador que molt bé estaria que rebés algun tipus de reconeixement i suport per mantenir una tipologia que estem perdent. A Alcúdia en queden algunes més, però romanen inactives.
De Menorca ens han arribat les fotografies de na Campanera, unitat que fa poc que han restaurant el Amics de la Mar de Menorca, de dimensions reduïdes, nascuda per a “aventures” per l’interior del port de Ciutadella, el seu univers natural. Poca cosa en queda de les tèquines que es dedicaren a marisquejar en el port de Fornells i en el de Maó, molt hermoses, de dues puntes, tipologia que a Mallorca només hem trobat documentada en alguna fotografia antiga del port de Pollença i a l’Albufera, mentre que a la resta d’illa predominen les de popa d’escut.
La pastera era la reina de les embarcacions populars, senzilla de construcció, fins el punt que hi havia particulars que es construïen les seves. Era comú que es bastissin amb les fustes que sobraven en la construcció d’embarcacions majors. Eren sobretot al rem, tot i que en determinats indrets apareixen exemplars amb un pal per a una vela llatina o de martell gràcies a que formaven una quilla en línia de crugia amb una estella de calat suficient per oferir prou resistència a l’abatiment.
En general, totes eren barques petites, la majoria no superaven els 15 pams, amb alguna excepció per alt que podia arribar als 20, però eren les menys habituals.
Demanen a l’Administració competent en la matèria que catalogui i protegeixi les unitats que queden. Convidem a qui vulgui passar-s’ho bé amb aquestes embarcacions tan assequibles a fer-ho saber, a informar si sap d’alguna que sobrevisqui, a posar-nos en contacte entre nosaltres per veure si es possible engendrar una flota de pasteres que es trobin, un altre pic, en algun indret arrecerat per bogar una estona. Nosaltres en tenim una pendent de posar a punt, és a dins un taller, en sec. A banda de pintar-la, manca posar-la al dia quant a documentació. Però, tot plegat, sembla prou assequible per pensar que un dia d'aquests podria tornar a la mar.

Facebook "Amics de la navegació tradicional"

2009-03-20T11:59:00.003+01:00

En Jaume Escanellas, armador del bot Uep, ha creat el facebook "AMICS DE LA NAVEGACIÓ TRADICIONAL". Just amb aquesta referència, el podreu trobar a través de la plana del servei. Els aficionats a les embarcacions tradicionals tenim un vehicle àgil per estar en contacte i, per cert, ja hi ha aparegut una informació que pot ser del vostre interès: hi ha una embarcació de 1915, en bastant bon estat, que sembla que és a l'espera de trobar un nou propietari. Per tenir-ne més referències, vos convidem a visitar el facebook.

"Dinar a sa barca", un Dia de l'Àngel mariner

2009-03-14T12:40:00.007+01:00

Fa unes setmanes penjàrem el cartell del "Dinar a sa barca" al qual vos convidem a venir a tots els que volgueu (26/04/09, a les 13:00 fondegem a ses Illetes - Badia de Palma). Hem rebut alguns missatges i confirmacions de persones que tenen interès de venir i vos agraïriem als que també ho volgeu fer que ens ho faceu saber a través del bloc. Ens estem plantejant fer un trobada culinària prèvia a Cala Gamba per preparar coques i panades per dur al dinar, així que estaria molt bé saber quants podem arribar a ser.

La idea de compartir menjar té a veure amb el sentit que ens agradaria donar a aquest "Dinar a sa barca", una forma de restituir el que era el Dia de l'Àngel que tenia per constum celebrar la gent de mar. El Dia de l'Àngel és el dia del "Pa amb Caritat" que se celebra el diumenge següent a Pàsqua. En terra queda prou viva la tradició de reunir-se per anar a menjar, en el cas de Palma al Castell de Bellver com a lloc més popular. Allò que s'ha deixat és el Dia de l'Àngel que es feia en aigües de la badia de Ciutat. Ens han explicat persones majors que fins l'any 1936 va ser comú anar a menjar panades - típiques d'aquestes dates a Mallorca- a ses Illetes, a Cas Català o a Porto Pi. La raconada de Porto Pi es coneixia amb un nom quasi oblidat, Cala en Cranc, i tenia un aspecte ben diferent a l'actual, amb un pinar no gaire lluny d'allà on anar a cercar ombra. A bord de les barques, famílies senceres arribaven a la cala i anaven a cercar la protecció dels arbres i a més de posar panades sobre les estovalles també feien paelles. Actualment, Cala en Cranc ha desaparegut sota el ciment.

A causa de la Guerra Civil, el Dia de l'Àngel a la mar es va prohibir, des de l'any 1937 fins el 1950, atenent a que les atoritats volien controlar els moviments de navegació en el litoral. A partir dels cinquanta la tradició es va reprendre i els motors més moderns permeteren organitzar sortides familiars a cales més llunyanes del port de Palma, com Portals Vells o Palma Nova.

El nostre "Dinar a sa barca" el convoquem per al dia 26 d'abril i el Dia de l'Àngel és el dia 19, però hem considerat que era convenient fer-ho així perquè la festivitat coincideix amb la celebració de la regata PalmaVela a la badia de Palma i hi ha barques que poden venir al nostre dinar que tenen intenció de participar-hi. Per poder coincidir tots, ens hem permès la llicència d'ajustar la data. Tot i així, tenim la il·lussió de recuperar aquell costum que, a banda de tenir un significat religiós en origen, ens pot servir per celebrar que ha arribat la primavera i que les nostres barques i nosaltres comencem a gaudir del bon temps.

III Trobada de Vela Llatina d’Alcúdia

2009-03-14T12:33:00.002+01:00

L’Associació d’Amics de n’Agustina és l’entitat cívica que gira entorn un llaüt, l’Agustina, símbol i nexe d’unió per a la feina per a la preservació del patrimoni marítim que duen a terme des d’Alcúdia.
Són ells els que han aconseguit consolidar la Trobada de Vela Llatina al Moll d’Alcúdia que se celebra amb l’atractiu afegit de compartir escenari amb la Fira de la Sípia.
L’edició d’enguany, la tercera, es convoca per als dies 3,4 i 5 al Moll i els interessats en participar-hi és important que vos poseu en contacte amb els organitzadors (sipi@telefonica.net) i que aneu consultant el lloc web de l’Ajuntament d’Alcúdia (http://www.alcudia.net/).
La Trobada es caracterítza pel caràcter hospitalari de l'organització i les facilitats que dóna als participants per allotjar-se i menjar de franc. És un encontre no competitiu, on anar a fer un parell de navegades per la badia d'Alcúdia i aprofitar l'avinantesa per retrobar-se amb navegants d'embarcacions tradicionals de Menorca, que estan agafant l'hàbit de creuar el canal per participar en aquest esdeveniment.

Trobada de primavera

2009-03-03T13:46:00.004+01:00

De moment, aquest és el cartell. Anirem afegint informació. Qui s'apunta?

El llaüt de Pere Joan

2009-02-26T09:21:00.004+01:00

Avui vos proposem un llaüt pintat, obra de Pere Joan, dibuixant de còmic del qual ens som admiradors perquè ens sentim identificats de forma especials amb la poètica dels seus treballs.
Ens agrada molt la làmina que vos proposem perquè: ens posa de bon humor sempre que la mirem; plasma el paisatge d’horitzons baixos que tant ens agrada a nosaltres, que ens estira el Llevant de Mallorca; el llaüt apareix com una icona, és el llaütet perfecte de formes, el paradigma; ens conta una història de tres persones, que cada qual s’inventa, que fins hi tot sempre se la pot inventar diferent.

El dibuixant

PERE JOAN (Palma, 1956), va començar com a dibuixant els anys 70. Va publicar historietes a les revistes: Cairo, Complot, Más madera!, TBO, Viñetas, Vol 502, Cavall Fort... Ha dissenyat també escenografies teatrals, ha il.lustrat articles periodístics, contes per a infants, posters... Col.laborador de "El pequeño País". Ha editat àlbums com : Pasajero en tránsito (1984), El cielo de septiembre (1987), La lluvia blanca (1987) i Mi cabeza bajo el mar (1990). Aquest darrer va ser guardonat amb el premi al "Millor Treball del Saló del Còmic de Barcelona" (1991). Ha publicat també 16 novelas con hombres azules (1996). Dirigeix amb en Max "Nosotros somos los muertos", revista on s’agrupa el bo i millor de la historieta insular i que manté viu l’esperit de la revista de comic quan en queden ben poques.

L’obra

TRES EN BARCA / ES LLAÜT. Aquest és el títol d’aquesta tempera de de 32’5 x 42 cms en l’original. La va pintar per al calendari de 2001 de l’editorial d’Inrevés, empresa que dirigeix juntament amb el seu soci, Sebastià Marí, de qui Pere Joan diu que "sempre que pot disposar d'una barca és un home feliç."

La platja que apareix al fons de la imatge, explica Pere, és una síntesi de les platges des Trenc i des Carbó.

Convidada a remar

2009-02-16T21:09:00.009+01:00

Des de Mallorca em miro amb enveja els indrets on el rem es manté viu, sigui el tradicional de banc fix o el de banc mòbil. Aquí la tradició del rem s’ha perdut de forma accelerada, tot i que no fa tant temps estava més viva del que molts es puguin pensar.
Aquesta és una convidada a que armem els rems en les nostres barques si tenen uns escàloms on penjar-los, a vogar i a ciar, encara que només sigui per fer un passeig.
Des d’aquesta inquietud, he decidit penjar al blog la versió catalana d’un article que no fa gaire vaig publicar a la revista del Reial Club Nàutic de Palma.

Quatre remers i un timoner

Veiem quatre remers i el timoner, quiets per a la foto, a sobre d’un batel que sura en aigües del Reial Club Nàutic de Palma. La imatge ens remunta a 1952, pocs anys després que el club hagués nascut. El rem estava allí. Era natural en una entitat el germen de la qual està en els esports de la mar.
És una foto que apareix en l'edició del programa de regates del club d'aquell any. L'edifici social, que apareix al fons, s'havia inaugurat en 1948 i els anys següents els fulletons programàtics van començar a editar-se. Llibrets de poca grandària, de butxaca, que incloïen un detallat i assortit calendari de competició que es desenvolupava al llarg de tots els mesos de l'any, per si havia dubtes sobre si la nàutica esportiva d'aquell període era només cosa de l'estiu.
Amb el vocable “faluchos" apareixen ressenyats els llaüts, en sintonia amb els també tradicionals bots, ambdós testimoni de l'arrelament de vela llatina en la nostra vela esportiva, sense oblidar-nos de la vela guaira, que va gaudir de bons moments aparellada en aquests dos models d’embarcació. Compartien protagonisme – i en guanyaven – els Snipe, que arribaven amb aires nous, al costat dels balandres, sempre en procés d'evolució. Els vaixells a vela són els actors únics dels programes anteriors a l'any 1952, que es presenten amb el títol “Regatas a vela organitzadas por el Club Náutico de Palma de Mallorca” (per aquell temps no era Reial) del 1950, del 1951… el de l'any que vindria va ser diferent perquè resava així “Regatas a vela y a remo organitzadas…” Un calendari, el de rem, també actiu durant tots els mesos de l'any i que se suma a la flota de vela per participar d'activitats socials i lúdiques a la mar, com l'excursió fins a Palma Nova fixada per l’11 de maig, una cridada a tota la flota del club, fos quina fos la seva fisonomia, per a compartir un dia de mar on tots hi caben. Parlarem, doncs, de rem de mar, mariner, per a qui sap dominar el guió i clavar correctament la pala malgrat les ones que puguin sacsejar el casc.
Com la vela, el rem forma part dels mil·lenaris recursos per a la propulsió que els humans van inventar des que van descobrir el que era navegar. Hem estat molts, moltíssims, més anys remant que sense fer-ho. Tal vegada sigui avui quan ens hem de demanar perquè a Mallorca hem renunciat a aquesta activitat física, a aquest recurs… a tal plaer. Per què el rem s'ha volatilitzat de les nostres aigües si en dies històricament tan pròxims, com el 1952, era present en un programa de competició?
La regata comença reglamentant una tècnica que va nèixer per guanyar-se la vida a fi de convertir-la en un esdeveniment competitiu. Tot comença a germinar aquell dia en que remant per a treballar algú vol arribar primer: encara no hi ha norma escrita, ni classe estrictament homogènia en la seva forma, però ja hi ha regata. Només queda formalitzar-la.
Del procés que vincula el rem de feina amb la regata en vaig trobar una pista en una d'aquelles èpoques en que podia dedicar-li temps a girar pàgines de llibres de bastanta més edat que jo mateix. Em vaig topar amb una il·lustrativa ressenya en una edició – no recordo exactament si del 1917 o del 1919, però si recordo prou bé el seu contingut - del diari l'Almudaina. Era un breu però significatiu article que deixava constància de les regates a rem que s'havien celebrat en aigües de Portocolom (Llevant de Mallorca) en el marc de les celebracions per la Verge del Carme, patrona dels mariners. Ens trobem, segur, en un dels miralls d'aigua de l’Illa privilegiats per a aquest esport, un port natural protegit i de dimensions suficients per remar sense estretor. Llaüts i bots apareixien referenciats, en aquest cas res diuen la vela llatina, només parlen del rem. Se'n parla sense aparença de novetat, les proves es comenten amb el to de qui constata la reiteració d'una cita acostumada. Embarcacions, moltes d'elles, que en dia de festa deixaven de costat compromisos professionals en la pesca per a competir. Era el rem popular, nascut en el treball, i heretat ja per alguna embarcació menor per al passeig o la pesca no professional.

El document afegia una dada cridanera. Ens parla també de regates per a una “carossa” i per a dues “carosses”. Això mereix una explicació: a Mallorca es diu “carossa” a allò que a altres indrets es diu “perxa”. L’article ens parla de “perxar”, un dels sistemes de propulsió tradicionals dels vaixells d'albufera. La persona fa servir un pal llarg que empeny contra el fons per fer avançar l'embarcació. Competir fent servir aquest mètode era possible a més indrets que no ara en un Portocolom que, si bé és cert que destaca pel poc calat en determinades zones, llavors aquest fet era encara més extens. Era normal fer servir la “carossa” a bord de les tradicionals pasteres, barques de fons pla, sense quilla, perfectes per a moure's sobre de pocs pams d’aigua. Des de les pasteres, sobretot, es pescava gamba per a esca amb l'art del garbellet. Ara bé, per fer una regata en una pastera propulsada per una “carossa” implicava tenir una habilitat molt particular.
Portocolom, de fet, és dels pocs llocs de l’Illa on encara és habitual veure algun bot o “llanxeta” (tipologia local de bot que es caracteritza per la seva proa de violí) que emprèn al rem la seva travessia per anar a fer un capifó a s’Arenal, dintre del mateix port.
Un altre exemple de la tradició del rem el tenim a Palma en la celebració en honor a l'altra santedat amb vocació marinera, San Pere, patró dels pescadors. Per a constatar-ho recorro a la figura d'algú que ens va deixar l’any 2005, Bartomeu Vera Mas, amic i pescador, d'aquells que recordava amb orgull que va néixer en el barri de Santa Catalina de Palma. “Des dels anys 70 - em contava - s'ha perdut la tradició de les regates al rem com les fèiem nosaltres. Hi havia tres modalitats: un parell de rems; dos parells de rems i tres parells de rems. Les regates se celebraven a la tarda, des del Auditòrium fins a Ca’n Barbarà i tornar.” (ens parla de dues fites situades dins l’actual port de Palma).
Qui i amb quins vaixells competia en les regates si les recorda un pescador que les sent com seves? La resposta segurament està en la infinitat de pasteres, bots amb els seus bancs per a la voga, de gussis, o llaüts amb escàloms per a fins a tres parells de rems, que apareixen amb profusió en fotografies històriques del nostre port. Uns escàloms dels quals s'aprecia que d'ells pengen els rems de forma quotidiana, no són l'ornament inútil en el qual sembla que s'han convertit en l'actualitat.
Tornem a aquesta foto del programa de regates de 1952 del Real Club Nàutic. Els quatre remers i el patró apareixen a bord d'un batel, una tipologia d'embarcació tradicional basca que amb el temps s'ha convertit en classe de regates per a rem de banc fix. Va Ser dissenyat per a la pesca propera. Pel nord els ha passat a l’inrevés que a nosaltres: aquí conservem la vela llatina com classe de regates tradicional, ells al batel l’han fet evolucionar com classe amb el rem com única propulsió i han arraconat – llevat d'alguns membres de moviments de recuperació patrimonial – els seus orígens d'embarcació de propulsió mixta a rem i a vela, en particular amb una vela al terç. El batel és el menor de les tres tipologies d'embarcació tradicional d'arrels basques que s'ha estandarditzat per a la competició. Es manté com model per a quatre remers i un patró que governa el vaixell amb una espadella, l'eslora màxima és de 7 metres i el pes mínim de 70 quilos. Després hi ha la trainerilla, amb sis remers i un patró, amb una eslora màxima de 9’5 metres i un pes mínim de 100 quilos. La major és la trainera, per a tretze remers i un patró, de 12 metres de màxim i 200 quilos de mínim. Una trainera que en el seu moment fou una àgil embarcació per a la pesca que combinava els seus rems amb dues veles al terç si eren de menester, dues veles desaparegudes i, fins i tot, desconegudes per molts bascos. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les edicions de les regates de la Concha en una ocasió en que l’Ameriketatik, la rèplica d'una trainera del segle XIX, va tenir la deferència d'assistir-hi, com monument a l'origen de tot aquella passió pel rem que inundava Donosti. Per casualitat vaig poder escoltar per la ràdio l'entrevista a un veterà de les regates de traineres que en ser preguntat sobre que li semblava aquell model de trainera antiga va respondre que no sabia per a què eren aquells pals… tret que no fossin per a estendre la roba.
Pel nord el vaixell d'arrel ha perdut la vela, per Mallorca hem perdut el rem, tant en el vaixell d'arrel com en el modern. No en tenim de banc fix ni de banc mòbil, ni de passeig ni per competir. Ens toquen molt de prop mars on si s'han fet passes importants a favor del rem. En el Llevant peninsular, i fins al sud de França, s'està estenent el rem de banc fix amb llaüts construïts en fibra que semblen seguir l’estela de batels, trainerilles i traineres, però amb condiments mediterranis. Quant a Mallorca, sembla que la piragua ha pres molt dignament el relleu. Malgrat les evidents diferències tècniques, en ella també roman la meravellosa essencialitat de trobar-se un mateix en harmonia amb un vaixell llanguit, amb una precisa i fina pala que introduir en l'aigua cercant l'eficiència en el moviment. Ni més ni menys.
Les nostres inquietuds definiran si un dia tornem a remar. De moment els trasllado la grata experiència de vogar en un petit bot, fins i tot en una humil pastera (Mai, per una pastera, sa torre de senyals posa bandera…), en aigües tranquil·les, en la pau que dóna el rem.

A la fi l'hivern ens ha deixat navegar

2009-02-14T22:17:00.005+01:00

No se que tal han anat les coses per el vostre entorn, però per aquí l’hivern ens ho ha posat bastant malament això de navegar. A més, vàrem tenir la barca en terra unes setmanes abans i després de Nadal, i ens va coincidir amb un cap de setmana en que realment va fer bo, possiblement l’únic en una successió de temporals de mar i de vent, de pluges o, com a mínim, de dies poc agradables.
Avui, dissabte, a la fi hem sortit, tot i que a fer una volta no gaire llarga i només a motor.

Meteo:
En arribar, devers les onze i mitja del matí, ens ha semblat que aquella brisa fresca era d’una Tramuntana dolça, a la baixa. Tot just pujar a bord i salpar el vent ha anat girant a Ponent i no crec que hagi superat els 10 nusos. Al cel, grans niguls més blancs que negres fluien de la Serra de Tramuntana cap el Pla de Mallorca i el Llevant de l’Illa, però el redol de la badia es mantenia prou clar. La temperatura devia ser d’un 12 graus.

Programa:
- Navegar una mica d’aquí cap allà, notar com la barca navega millor quan fa poc que li has renovat la patent i valorar com ha millorat les qualitats després que ens hem decidit a posar-li una mica de llast. Un dia parlarem d’això, pot canviar molt les qualitats de la navegació.
- Fondejar a prop de s’Illot de sa Galera i fer un berenar un tant bàsic, però que ens ha vingut bé: galetes de dues castes diferents (una amb trossos de xocolata!), cafè per als grans (el termo aquest no el manté prou calent, haurem d’armar l’altre...) i aigua per na Laia.
- Tornar al port després d’haver voltat s’Illot de sa Galera per veure els corbs marins que hi prenien el sol.
- Ja amarrats, Na Laia ha menjat una mica més seriosament, tot i que d’un menú que no té per costum: un “potito”. Normalment li donem coses fetes a casa, però avui hem fet l’excepció per no perdre gaire temps preparant la sortida.
- Feines a port: preliminars per instal·lar un paramitjal nou a la vela mitjana, que l’anterior no era prou resistent. Queda pendent parlar-vos un dia de les particularitat de la vela mitjana.

Nota: El rastre del temporal. Des d’on hem fondejat, hem pogut veure com a la caleta de C’an Pastilla, la mar a xapat, literalment, un Hobbie Cat 16 que de vegades es creuava amb nosaltres en estiu. És només una de les baixes d’aquest hivern. El mal temps fins i tot ha deixat el seu senyal al Nueva Catalina tot i haver estat amarrat, el fregament violent de les amarres ha obert un solc pronunciat al tapa-regala d’estribord.

El nostre llaüt

2009-02-12T15:03:00.009+01:00

El nostre llaüt és petit, de 25 pams (5 metres). El va construir el mestre d’aixa Antoni Llonch l’any 1940, a Palma. Es diu Nueva Catalina i mestre Llonch el va concebre com una barca de feina, quan a la badia de Palma no feia falta anar gaire lluny per fer pescades de professional. Ah, i eren dies de post-guerra i no hi havia doblers per gastar en barques més grosses.
Mentre es va dedicar a la pesca professional, sembla que sempre va tenir el port base al barri del Molinar de Palma, tot i que va tenir diferents propietaris. L’any 1974 va passar a llista setena i li posaren el nom de Quique. D’aquest període en sabem que va tornar a tenir un grapat de propietaris i que un d’ells li va fer una restauració poc encertada: ens contaren que es tractava d’un fuster, el que passa és que era un fuster de coses de terra, no de mar... i això es va notar. Quan nosaltres compràrem la barca, l’any 2004, gran part de les llates de coberta estaven seriosament deteriorades, molt més del que ho estaven els elements que formaven el casc (estructura i folre) gran part dels quals eren els originals. Quedava clar que per a aquella coberta nova s’havien fet servir fustes de qualitat inadequada, possiblement mal curada, i en l’entorn marí no havien aguantat. Va ser un bon exemple per comprovar que quan es fa una restauració és important triar un mestre d’aixa qualificat i no estalviar en materials; de vegades allò que és barat acaba essent molt car.
Trobàrem el Nueva Catalina (llavors Quique) a un dels amarradors públics de la Dàrsenna del Jonquet, a Palma. Era ben bé a la bocana del torrent de sa Riera. Fos per l'aigua bruta o pel temps que feia que no li feien un bon manteniment, tenia aferrat a l'obra viva una autèntic viver de caragolí i d'algues. Perquè el llaüt tingués garanties de supervivència havia de passar per una restauració en profunditat. Es va tirar endavant entre l'any 2004 i 2005 i era primavera quan l'embarcació sortia com nova del taller d’Antoni Munar“Boliquet”, i del seu fill, Toni Pep. De la restauració en parlarem un dia de forma més extensa, però ja avancem que es va suposar un fet afortunat i emocionant: Antoni Munar va començar en l’ofici fent de mosset al taller d’Antoni Llonch, el mateix que havia fet la nostra barca. El “Boliquet”, de fet, havia heretat de les mans del seu mestre les plantilles amb les quals estava fet el Nueva Catalina. En certa manera, quan aquell llaüt va entrar al taller d’Antoni Munar estava tornant a casa.
La restauració va ser gairebé una reconstrucció, sempre a la recerca del model original, cosa que paradoxalment de vegades vol dir canviar moltes peces. Volíem que tornés a ser la mateixa barca que va tocar l’aigua l’any 1940. L’aparell de vela s’emmarca en aquest objectiu i tinguérem sort de trobar diversos registres que ens indicaven on eren els pals en un principi, i teníem prou documentació (gràfica i escrita) per poder reproduir una de les tipologies d’aparell de vela més característiques dels llaüts tradicionals de les Illes Balears, el de “triquet i mitjana”, amb un pal a l’extrem de proa i un altre al de popa. Les veles les va confeccionar Pep Matheu, també del barri del Molinar, i són de cotó, material poc habitual avui dia - potser anacrònic - però que encaixa en la filosofia de ser fidels als materials propis de l’època en que l’embarcació fou construïda... tot i que amb el motor hem fet tot el contrari i n’hem posat un de nou. El Mini Solé de 9 CV que li trobàrem instal·lat (ja no era el motor original) estava prou deteriorat com per dur a terme una restauració o per substituir-lo. Ens decidírem per aquesta segona opció i muntàrem un Mini Solé de 17 CV, petit però suficient, de consum baix i senzill en tots els sentits.
La barca va tornar a la mar jove com els primer anys, i ho va fer amb el nom original, que també vàrem decidir retornar-li. És una barca humil però noble. La fesomia d'embarció de pesca no ofereix gaires comoditats, però és simple. Tot i així, les properes inversions que facem aniran destinades a millorar el confort sense variar-ne l’aspecte genuí: tenim interès en trobar un equilibri entre passar gust i mantenir les particularitats d’una barca de primera meitat de segle XX, tot i que això representi algunes limitacions.
Si el voleu visitar, el trobareu al Club Nàutic de Cala Gamba, al barri del Coll d’en Rabassa de Palma.

Una forma d'anar per la mar

2009-02-06T22:13:00.008+01:00

És una forma d'anar per la mar i ens agradaria compartir-la amb altres persones que ho entenguin igual. Llaütets, bots o d'altres barques, valentes però humils, delimiten aquell segment del pantalà del qual formam part i que té poc a veure amb la mar cada pic més cara que ens envolta. Sentim que hi hem de posar molta passió, fins i tot hem de ser caparruts, perquè l'encariment i l'elitisme de la nàutica no ens facin desistir d'accedir a un espai que és de tots, però que de vegades no ho sembla...

Anar per la mar ens agradaria que volgués dir calma, respecte, senzillesa, i n'estam una mica cansats de renous, de brutor, d'onades de motores desproporcionades... sí, no ho amaguem, som els dels llaütets i barques similiars, tenim ganes de fer-nos veure i ens agradaria que aquest bloc servís per ajuntar gent que ho senti igual.