diumenge, 23 de gener del 2011

Fregant el cap Enderrocat

Data: 23-01-2011
Travessia: Cala Gamba-Son Verí-Cap Enderrocat-Cala Gamba
Hores de navegació: de 08:00 a 12:00

Fred, però condicions per passar gust a la mar. El vent de Llevant de vegades jugava a tornar Gregal, amb calmes al principi, però amb intensitats prou estimulants a mesura que avançava el dia. Vent de terra, la mar és plana dins la badia de Palma, la barca agafa velocitat amb facilitat.

La feina feta per equilibrar centrar els pesos i trimar la barca està donant resultat: hem navegat sense tocar el timó des de Cala Gamba a Son Verí, el llaüt s'ha fet ell tot solet la Platja de Palma en cenyida oberta.
Hem vist sortir el sol quan passàvem Can Pastilla. Tot seguit, he aprofitat per menjar tranquilament.  

 

Menú del dia: sopes mallorquines, un plàtan, una mandarina, termo de cafè. 
Hem costejat des de davant Son Verí Vell fins fins el cap Enderrocat. Alguna estona de calma ha allargat l'aproximació fins que una retxa de vent que ha sorgit de la raconada de Bellavista ens ha aglapit i ens ha ajudat a superar la fita oberts al llarg (un dia parlarem del que és Cala Blava i del que és Bellavista, topònims que quan s'esmenten sovint són objecte d'imprecisions).



Les minves de gener han deixat a la vista lloses que normalment són cobertes d'aigua. Hem trescat a prop de la vorera, a estones avançat amb paciència per redols on les penyes barraven el pas al vent, a estones havent de reorientar les veles per escometre el vent que feia giravolts en precipitar-se alguna escletxa del roquisssar.



Hem provat de respondre a aquesta dinàmica voluble i hem pogut navegar més o menys paral·lels a la costa, distrets en provar d'apendre'ns les raconades.



De sobte, la tremolor de la mar que s'apropa des de la vorera, les veles que s'inflen com una galtada, l'escora del llaüt abans d'assolir velocitat...el vent reforça i ho fa amb vocació d'establir-se. Ens hem fet enfora de les roques per cercar-lo franc i hem posat proa a Cala Gamba, navegant entre la cenyida oberta i el través, lliscant a bona velocitat. El llaüt s'ha portat com un senyor.

diumenge, 16 de gener del 2011

Decorats de gener

Dia: 16 de gener de 2011
Travessia: Cala Gamba - La Fossa - Cala Gamba
Hores de navegació: 07:30 / 14:00

Hem sortit a les 07:30 amb una boira que ens ha engolit en un decorat irreal. Hem navegat a vela per dins els niguls, amarats d'humitat. De les veles queien gotes. Els renous es propagaven de forma especialment audible. Percebíem remors de la terra, dels carrers, de l'aeorport. És el primer pic que hem hagut de fer sevir la bruixola (no fem servir GPS) per marcar rumb SE i fugir del trànsit mártítim del port de Palma, des d'on ens arribàven, ben clares, les sirenes dels vaixells. El nostre objectiu era el cap Enderrocat.
Les veles feien bona feina perquè els vents terrals han anat bufant i ens han tret mar endins, però sense que haguem pogut constatar de forma visual on érem exactament. Hem mantingut els llums de posició encesos per precaució, hem acabat per treure la vela triquet perquè, tot i que el llum traspassa la tela, els tapa parcialment (fem servir un pal de senyals desmuntable que no va al cap de tot del pal).     
La boira s'ha fet més espesssa. Hem decidit aturar el motor i ens hem mantingut proa al vent amb la vela mitjana alçada. No se molt bé quant temps hem estat així. Hem aprofitat per fer un cafetet del termo i picar una mica. Estàtics, sense veure res, semblava que fóssim dins una habitació.

Devers les 09:30 hem vist la primera embarcació, un llaüt de fibra cabinat, en ha semblat que duia proa cap a Palma. La boira començava a escampar-se, tot i que sense cap pressa. Encara ens ha sortit de dins ella un pesquer professional que ha comparegut sense que ens l'esperéssim. Ha feinejat a un quart de milla de nosaltres.
La fesomia de la costa est de la badia de Palma s'ha fet reconeixible. Anàvem bé, teníem el cap Enderrocat ben enfilat. A la nostra popa, vèiem el port de Palma, amb la primera clariana que esqueixava del tot els niguls i queia sobre dos mercants fondejats fora del port.
Hem aparellat i navegat fins superar el cap Enderrocat. El decorat era d'un sol que guanyava terreny, de vent de Llevant, feble però suficient, mai de més de 10 nusos, una brisa que que ha jugat a canviar de direcció i a fer-nos poc eficaces les bordades per aproximar-nos a terra. Però ens hem divertit i ha estat evocador navegar paral·lels a la costa, amb la proa mirant mar endins, com si fos l'inici d'una travessia llarga.

A les 12:00 la cosa ja era de sol radiant i calma total. Ni un bri d'aire. Amb tot l'aparell hissat hem berenat més sòlid, completament aturats, a unes dues milles de la costa. És d'agrair que el sol hagi assecat les veles de cotó, que havien quedat xopes a dins la boira. Després de divagar i posar una mica d'ordre, hem tornat a motor.   

diumenge, 9 de gener del 2011

En hivern, la mar és nostra

Dia: 9 de gener de 2011
Hores de navegació: 07:00 / 14:00
Travessia: Cala Gamba - Portals Nous - Cala Gamba

Hivern benigne. La temporada baixa per a nosaltres és la temporada alta.

Hem vist despertar Palma mentre paràvem taula sobre la tapa del motor: una sobrassada, galletes d'Inca, un termo amb te i dues mandarines.
Panxa plena, hem hissat, però els terrals no eren gran cosa. Ens hem divertit una estona, però ben aviat ens hem arrossegat amb les veles fent esbufegades inútils. Així i tot hem arribat a voltar a prop de mercants que esperen fondejats a prop de la bocana del port de Palma . El vent ha caigut del tot. Deia la previsió que entraria vent del sud i l'hem esperat amb la vela triquet en creu per fer de tendal.
A motor, hem començat a navegar cap a ses Illetes, sempre atents a veure com responia el llaüt després d'uns dies en que ens hem dedicat a replantejar la distribució de l'estiba. Una barca amb triquet i mitjana necessita de forma molt especial concentrar els pesos allà on té la força, el ronyó (en el Nova Catalina, una mica a popa de la meitat de l'eslora) La barca ha de balancejar-se sobre aquell punt, navegar sense capçanades, i per això hem d'alleugerir al màxim els extrems. Això no és fàcil en una embarcació amb aparell de triquet i mitjana. Hem de crear una concentració de pes centrada que sigui la referència, el punt d'equilibri, superior al pes del triquet (pal i antena), perquè sinó la proa s'enterra i no hi ha manera de cenyir. En això hem estat fent feina, i sembla que anem en bona direcció.
Faltava observar les sensacions a vela. El vent del sud ha acabat entrant i ens ha permès calibrar la magnitud dels avenços.

Cenyim millor, naveguem millor. El pes és on toca, però l'antena del triquet hauria de ser més lleugera, la que tenim és un apadaçament, una antena d'una sola peça, massa feixuga, modificada per afegir-hi el car. Crec que els estalvis no ens permetran pensar en una antena nova fins d'aquí un temps, així que paciència. El cas és que, amb el que tenim, hem progressat.
Hem superat ses Illetes, hem fet algunes bordades fins situar-nos davant Portals Nous. Tornada al llarg fins a Cala Gamba.

dissabte, 1 de gener del 2011

Triquet i mitjana (II). Origen i funcionalitat.


L’aparell de triquet i mitjana en les embarcacions de pesca de les Illes Balears neix com a fórmula per facilitar la feina a coberta i, alhora, oferir unes prestacions suficients per a navegar. És important entendre’l com eina per a la pesca perquè és l’explicació de la seva existència. De fet, hi ha tipologies d’embarcacions de feina arreu del món amb una disposició dels pals igual o similar, però amb tipus de vela diferent.
La nostra hipòtesi és que, primerament, l’aparell de triquet i mitjana no sorgí com una tipologia en sí mateixa, sinó com una de les opcions que permetia el llaüt de pesca de tres pals que tenim documentat, al menys, des del segle XIX. Era una embarcació de pesca que entre la seva llista de recursos de propulsió comptava amb la vela mestra; el triquet; la mitjana i el floc. No ens espantem davant tanta vela, tot plegat era com un armari on hi havia diferents peces de roba i segons la situació es vestia amb una o amb l’altra. No es cercava complicar les coses (cosa antitètica amb la barca de feina), més aviat s’havien anat incorporant complements a la vela mestra primigènia per fer més fàcil cada una de les situacions possibles. No es tractava d’hissar totes les veles al mateix temps, sinó de fer servir la combinació més adequada.
La mestra era la grossa, el motor, i a Mallorca sovint s’anomenava simplement la “vela”. Era la protagonista quan es volia fer camí per anar o tornar de pesqueres allunyades o en travessies considerables per canviar d’àrea de pesca. El triquet, de superfície moderada, podia ser un complement per a la mestra en vents des del través als portants si les condicions eren dolces, però també era la vela pertinent per feinejar, calar palangres o xarxes, mentre es mantenia l’equilibri necessari per navegar i governar combinant-la amb la vela mitjana. En aquestes circumstàncies, l'arboradura de la mestra romania estibada a una banda i amb el triquet i la mitjana es podia navegar i feinejar mentre la coberta romania buida de noses. La mitjana, a més de dur-se bé amb el triquet, era un altre complement que podia incrementar les prestacions en navegació en companyia de la mestra, i el possible afegit del triquet, però també era una valuosa eina per mantenir-se proa al vent si es mantenia ella sola hissada. El floc era  amic indiscutible de la vela mestra i prenia protagonisme quan el triquet romania desarborat.
El llaüt de tres pals de les illes Balears havia nascut per ser articulat i una vela sovint anava en detriment de l’altra. Al pescador només li podia interessar haver d’atendre l’aparell complet quan no s’havia de concentrar en altres feines. L’aparell complet només els era útil en navegacions llargues i que es volien cobrir amb velocitat.
Que per a casa episodi es pogués fer servir una opció vol dir que tots els elements havien de ser fàcils de posar i treure, sinó no hauria pagat la pena.
Hem recollirem testimonis orals de pescadors nascuts en les primeres dècades del segle XX, que encara conegueren els llaüts nascuts per a la navegació únicament a vela. Contaven que quan feinejaven a les pesqueres properes, l’aparell de triquet i mitjana era l’habitual. En canvi, quan optaven per canviar de zona i navegar lluny, muntaven la vela mestra per fer la travessia.
Així mateix hem recollit testimonis d’embarcacions que calaven palangres de fons (el llaüt palangrer de tres pals que dibuixa l’Arxiduc n’és un exemple) de les quals encara hi havia qui tenia el record de veure’ls tornar al port de Palma, amb vent portant, amb la vela mestra i el triquet en creu.
No farem, però, una explicació més extensa de l’aparell de tres veles llatines en el llaüt, anirem a cercar el perquè el triquet i mitjana es va definint com una tipologia completa en si mateixa. La primera de les motivacions, ja l’hem exposada, aquelles dues veles aportaven una propulsió suficient  i més espai a coberta. Moltes embarcacions menors donaren prioritat a aquesta fórmula en detriment de la vela llatina de pal central, fins el punt que a Mallorca, a principi del XX, distingim de forma clara la flota d’arts menors perquè en la majoria de les ocasions arbora el triquet i la mitjana (hi ha excepcions que tenen a veure amb l’ús d’ormeigs particulars), mentre que les barques que practiquen el bou en parella són les que empren la vela mestra amb un floc que es llarga sobre el botaló. De la funcionalitat que la flota d’arts menors trobà en el triquet i mitjana se’n deriva que anés essent la forma de propulsió (combinada amb els rems) quasi única de determinats bastiments i això és motiu d’alguns aspectes de la seva evolució. En concret, veiem que el triquet que en el llaüt de tres pals sempre presenta dimensions del tot moderades, pot incrementar les seves dimensions quan és concebut com la vela “motor” per a la navegació. Aquest fenomen és del tot perceptible en la flota de la badia de Palma, no tant en la del nord de Mallorca o en la de Menorca, on unes condicions meteorològiques marcades per vents intensos fan adequat l’ús habitual de superfícies vèliques moderades. Com cas paradigmàtic direm que de Fornells hem recollit dades que ens parlen d’antenes per a una vela triquet de només dos terços de l’eslora, i que tenim un referència de les dimensions del pujament o faldar perquè l’escota la caçaven a la manegueta situada a la meitat de l’eslora. En realitat mantenien el que podria ser un triquet  com els que formaven part complementària del conjunt de l’aparell de tres pals. Paradigma del fet invers el trobem a la badia de Palma, orientada cap el sud, amable durant molts dies de l’any, que convida a fer ús comú d’antenes de triquet que poden assolir una longitud d’1’4 en relació a l’eslora i que cacen l’escota a la manegueta de popa o, fins i tot, al codast.
Tot i la constatació de la consolidació de l’aparell de triquet i mitjana com aparell en si mateix quan la flota de pesca insular navegava exclusivament a la vela i al rem, les dades que tenim ens indiquen que els bastiments es continuen construint deixant oberta la possibilitat d’arborar el pal mestre si s’escau, és a dir, que presenten banc d’arborar central preparat per encaixar-hi el pal. Aquest precepte començarà a desaparèixer quan les embarcacions incorporaren el motor (anys 20 les barques de bou, anys 30 el gruix de la flota d’arts menors, amb algunes excepcions per avançat o retardat). A les barques de bou la vela aviat tornà testimonial, mentre que a les d’arts menors la primera vela que es deixà a terra fou la mestra, mentre el triquet i la mitjana es mantingueren per a una propulsió complementària i, progressivament, auxiliar.  Tot i així, la carestia general i les restriccions de combustible causades per la Guerra Civil i la postguerra, provocaren un retorn o preservació de la navegació a vela i al rem, quan l’ús del motor històricament era un fet consumat.
Un cop exposades aquestes consideracions, la nostra hipòtesi de feina és la següent: el llaüt amb vela mestra fou cronològicament el primer; després, a la mestra se li afegí un floc per facilitar l’equilibri en l’aparell (segons entenem de l’estudi de textos de mitjan segle XIX de Pere Riudavets i Tudury), però alhora millorà el rendiment general gràcies a l’efecte Venturi, encara que els mariners de l’època no tinguessin una consciència clara dels preceptes físics que així ho determinaven; la incorporació de la mitjana afegí possibilitats de disposar més pedaç per incrementar el rendiment en determinats rumbs però, en la barca de pesca insular, fou una eina molt emprada en la pesquera, per mantenir proa a vent i, ens atrevim a afegir, un complement per tenir la propulsió necessària per calar un ormeig en combinació amb el floc mentre la major descansa; aquesta darrera fórmula podia ser útil però millorable perquè treballar amb el floc i la mitjana volia dir mantenir el pal mestre arborat per mantenir el floc hissat, amb la consegüent minva d’espai al centre de la coberta i, a més, amb un conjunt vèlic de poca capacitat per navegar d’una pesquera a l’altra. A partir d’aquí s’incorporaria el triquet per aconseguir, en combinació amb la mitjana, l’eina necessària per calar, navegar d’una pesquera a l’altra i fer-ho mantenint una coberta lliure per a l’ormeig i per a vogar. 
A partir d’aquí, el triquet i mitjana evolucionà a mesura que funcionà com aparell únic i en aquesta evolució hi ha variants. Però això serà un tema que tocarem en capítols posteriors. 

La vela llatina de pal central, és el primer pas de l'evolució.
La incorporació del floc ajuda a compensar la tendència de l'aparell llatí a tornar massa ardent quan el vent refresca. A més, incrementa notablement el rendiment general.

La mitjana incrementa les possibilitats de combinació de pedaç i d'increment de rendiment, i alhora introdueix una eina útil per a feinejar perquè pot mantenir la barca proa al vent estant ella sola hissada, o permet calar un ormeig a la vela combinada amb el floc.
L'aparell de tres pals sorgeix per incorporar una vela que permeti funcionar en combinació amb la mitjana mentre el pal central romàn desarborat. L'ús dels tres pals a l'hora és ocasional. De fet, en l'aparell de tres pals hi ha incloses totes les opcions anteriors i cada una es fa servir segons ho aconsellin les circumstàncies.

 Aquesta seria la fesomia del llaüt de tres pals amb la vela mestra desarborada i amb el triquet i la mitjana hissades. És un aparell reduït però suficient per feinejar.

Quan l'aparell de triquet i mitjana es va definint com una tipologia independent del llaüt de tres pals, les dimensions de la vela triquet sovint s'incrementen perquè s'ha convertit en la vela "motor", ja no només és un complement.