Triquet i mitjana (III): la mitjana en les barques menors de les Illes Balears

Dedicat a Lluís Estefanell

Les barques tradicionals de pesca de les Illes Balears en els darrers dies de la vela (final del segle XIX i principi del XX)  feien servir una vela mitjana sintètica, pràctica, funcional. Ens situem en aquest període perquè és del que en tenim documentació, a partir de la qual hem recuperat i après l'ús d'aquesta vela en el nostre llaüt, cosa que no vol dir que pogués ser diferent més antigament o a en altres indrets.

Les seves diferències principals amb la vela llatina convencional són: prescindeix de trossa i d’amant (o drissa); l’angle que descriuen el gràtil i el faldar o pujamen no és tancat, sinó recte o obert; va sempre sobre l’arbre; el punt de creu és a un terç de l’antena a contar des del car (extrem inferior de l'antena) i no a dues cinquenes parts; es maniobra amb el davant i escota, prescindeix d’orspop.

Les proporcions

Les màximes habituals

Gràtil: Dos terços de l'eslora

Faldar: la meitat del gràtil

Caient de popa:  el gràtil + 20%

Variacions de mida

Si ho trobem convenient, podem fer una mitjana llatina més reduïda, per a la qual cosa estriarem la mida del gràtil que ens resulti adequada (per exemple, dos quarts de l’eslora) i amb aquesta referència obtindrem la resta de valors.

Pal, batafora i antena

Pal de mitjana:

Millor si va una mica caigut a popa, en tot cas vertical, mai caigut a proa. Això facilita el pas de l’antena d’una banda a l’altra, sempre per popa del pal.

Se situa a una banda, generalment la de babord, encaixat en la paramola de popa o tamboret, amb el peu fixat en un paramitjal situat sobre coberta.

El pal ha de presentar un fresa o un rebaix a la part superior per a penjar-hi (literalment) el pal de mitjana, que ha de tenir una gassa al punt de creu per a tal cosa.

El pal du una manegueta a la part inferior que queda sobre la paramola que ens servirà per caçar-hi el davant.

Quant a l’alçada, atenent que hi pot haver variacions en funció de l’alçada de la paramola d’una barca o d’una altra, el principal és calcular-la tenint present que el punt de creu de l’antena  és a un terç de l’antena a contar del car, que l'antena ha de quedar vertical quan cacem el davant, que el car ha de quedar prou alt per no pegar amb la part més elevada del timó en pasar d'una banda a l'altra i que les rellingues de la vela han de quedar tibades per igual quan cacem l’escota al màxim. Per això, és determinant saber la mida del batafora, que és la següent:

Batafora:

Ha de sortir fora de la barca, a contar des de la fogonadura, la mateixa longitud que té el pujamen.  A diferència que amb el botaló, la part que queda dins la barca i l’extrem de la qual s’encaixa en un pont fix sobre coberta, pot ser molt petita perquè l’esforç que realitza és molt inferior. Per determinar el punt on situar aquest punt ens guiarem per un precepte senzill: el situarem davall de la paramola de popa ho tamboret tan a proa com sigui possible, d’aquesta manera no interfereix en els moviment de persones o quarters per sobre coberta. Si ens trobem amb una embarcació que no dur paramola, dir que fins i tot amb una cinquena part del batafora sobre coberta n’hi ha suficient.

L’extrem exterior del batafora MAI no ha d’alinear-se prenent com referència l’eix de crugia, hem de guiar-nos pel peu del pal de la mitjana. L’important és que la vela pinti bé, no que l’escota quedi en eix de crugia. Ja parlarem en capítols posteriors de com en l'aparell de triquet i mitjana es cerca un posició centrada amb crugia del centre vèlic situant l'antena del triquet a la banda contrària de la mitjana.

El batafora ha de descriure un línia ascendent en projectar-se cap a fora. Com referència, ens basta situar-ne la punta a l’alçada de la regala.

El batafora és lleuger i flexible. Si triem bé la fusta, flexarà en cada moment de la forma adequada i ens ajudarà a donar forma a la vela o decarregar-la segons les condicions.

No és necessari cap titpus de roldana per passar l’escota. Un forat a l’extrem exterior és més que suficient... mai falla ni és trenca.

L’antena

Lleugera, que no carregui l’arboradura. Preferentment d’una sola peça, com a molt reforçada d’una quimelca.

Aparell i maniobra 

L’amant (que no ho és)

L’antena és penja a la part superior del pal de mitjana amb una gassa. No cal res més.  Repetim, el pal ha de presentar un rebaix a la part superior per a tal efecte.

L’escota.

Fermada al puny d'escota, passa per l’extrem del batafora i retorna cap una cabilla. El sistema tradicional és una cabilla que sobresurt NOMÉS per sota la paramola. El cap li fa una volta per la part inferior i llavors s’esmordeix per davall d’ell mateix. Simple i ràpid. Si fem servir una cabilla que surt per sobre coberta serà un element molest i topadís.

El davant

Fermat a la part inferior de l’antena, es regula fent servir la manegueta de la part inferior del pal de mitjana.

En navegació

Adaptem l’orientació de la vela al rumb amb el davant, MAI amb l’escota. L’escota només ens ha de servir per donar més o menys bossa i per això basta caçar o amollar uns escassos 5 o 10 centímetres.

Virar amb la mitjana

Per virar és convenient ajudar el timó amb les veles. Per virar amb la mitjana funciona molt bé fer el següent; abans d’iniciar la maniobra, amollem una mica el davant (aviat explicarem perquè). En iniciar la maniobra, aquarterem la mitjana prement el car cap a sotavent, amb la qual cosa forcem la pena a desplaçar-se a barlovent i la barca virarà. Si la maniobra és fa complicada (per exemple, perquè hi ha molta ona) forçarem la mitjana en aquesta posició fins que la proa caigui cap el nou sotavent, llavors la mitjana ja es mantindrà a la nova banda sense haver-la d’aguantar. En reprendre el camí, ens beneficiarem del que hem comentat abans, d’haver amollat una mica el davant perquè la barca s’obrirà i agafarà embranzida amb l’acció de les veles de proa. En haver agafat velocitat, l’ajustarem novament. Genera molta incertesa fer la virada sense preocupar-se de la mitjana i trobar-se que en ser a fil de vent, per mantenir-la caçada, no ens deixa obrir-nos i ens fa errar la maniobra. 

Útil per aparellar a la mar
Si hissem l'aparell estant a la mar, no al port, la mitjana és la primera vela que s'hissa i la darrera que s'aferra. És la primera que presentem al vent perquè ens mantindrà proa al vent i podrem fer el pertinent amb la resta de veles sense presses. I la darrera en baixar pel mateix però a l'inversa. Deixem la mitjana ben caçada i podem baixar la resta de veles sense patir.
Personalment, que tinc per constum navegar en solitari, em resulta imprescindible per aparellar amb seguretat.

En cas de mala mar
La mitjana hissada i ben temperada ens permet capejar el mal temps amb seguretat.
La combinació de mitjana i un floc és una molt bona fórmula per navegar amb vent molt forts.


Quan naveguem a motor
Només amb la mitjana hissada i navegant a motor aconseguim reduir el brandeig de la barca. Tot i navegar a motor, no ens oblidem d'obrir-la o tancar-la en funció de com incideixi el vent.


Fondejats
La mitjana hissada i ben assocada ens ajudarà a mantenir-nos proa al vent.

Errors més comuns en navegació

Tancar massa els davants en cenyida 

Amb l’escota alineada amb el pal, és millor donar major velocitat a la sortida del vent donant sempre una lleugera caiguda lateral a l’antena. De fet, ens podem trobar que una mitjana amb els davants caçats al màxim sigui un autèntic fre per a una embarcació i que ens frustrem en emprar-la o ens trobem que rendeix poc. Basta donar-li una mica d’aire i veurem que l’embarcació canvia completament.

Voler obrir-la al vent amb l’escota 

La vela es plega, perd el seu perfil. Hem d’obrir el davant i després donar la mica de bossa que ens convingui amb l’escota.