dilluns, 22 de juny del 2009

La Riba i Mardemars, record d'una bona experiència

No vos negaré que és agradable publicar una entrada en aquest bloc que ens ha fet arribar Antoni Josep Munar per recordar allò que va ser La Riba i Mardemars.
Antoni Pep recorda dos “fills” editorials de qui escriu aquestes línies, un record dolç pel que va ser una feina molt enriquidora i que, pel que sembla, va deixar la seva emprempta en determinades persones. Un record agre, també, perquè Mardemars es va descobrir com inviable econòmicament (no en sabérem més…) quan estava agafant cos editoril. La paradoxa és que Mardemars - revista de “mar i cultura” – va tancar en el seu millor moment quant a forma i contingut.
En aquest moment hem de sentir-nos contents pel fet que internet ha substituït en gran manera la tasca de nexe d’unió per als amants de la mar i de la marina tradicional que durant aquells anys (1999-2005) va voler representar Mardemars. La proliferació de blogs i webs entorn la matèria són la demostració que existeix un interès prou extès per aquestes matèries.
Així mateix, la revista Argos, editada pel Museu Marítim de Barcelona i dirigida per Josep Anton Trepat, és una proposta editorial de referència tot i la seva relativa joventut.
A continuació, transcrivim el comentari que ens ha enviat Antoni Josep Munar:


Vos en recordau de Mardemars?

Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.


Amb un format més senzill i disposant d'uns recursos més aviat limitats, Mardemars començava a assemblar-se a Le Chasse-Marée, una de les revistes d'història i etnologia marítima més prestigioses del món.

Però després arribà la desídia col·lectiva i cap institució pública o privada considerà oportuna la seva intervenció per tal d'evitar el seu tancament, un síntoma més que denota el poc interès que la classe política i el món empresarial manifesten envers la preservació del nostre patrimoni marítim.
_______________

Quan era petit anava sovint a un quiosquet ubicat a la convergència entre el Carrer de la Gerreria i la Plaça Josep Maria Quadrado. Per un duro podies canviar fins a tres còmics o nevel·les, sempre que retornessis els exemplars que havies escollit la setmana anterior, ... i probablement vos demanareu, i ara perquè ens conta aquesta història?. El cert és que de llavors ençà no havia col·leccionat cap altra publicació amb tanta il·lusió.
Per cert, si na Laia, na Mercè i en David no s'han d'enfadar, aprofitaré l'avinentesa per a comentar que em falten els números 3, 5, 11, 12 i 36. Si qualcú està interessat en vendre'ls, estic disposat a pagar el que em demanin.

divendres, 12 de juny del 2009

A la venda el "María Dolores", un llaüt de senyor

En Pep Lluis Miró mos ha fet arribar aquestes fotos del llaüt María Dolores, actualment al Port d'Andratx, en un estat acceptable i navegable. El venen a molt bon preu. Si esteu interessats, podeu demanar mé informació a Pep Lluis a tavés d'aquest e-mail: jlmiro@mallorcapress.es
Com veis, mos trobam davant un d'aquells llaüts de senyor, amb la seva cabina i amb moltes possibilitats per a la navegació lúdica. Evidentment, adequat per amants de la fusta.

dimecres, 10 de juny del 2009

L'ADN de les barques

Igual que les persones heretem trets dels nostres pares o padrins (color del ulls, fesomia, estatura, complexió...), les embarcacions tradicionals també mostren la seva herència genètica. Les barques pertanyen a una família, a una nissaga. I quan diem “família” no volem dir “llaüts”, “bots”, “gussis”, “pasteres”... volem dir que un mestre d’aixa marca el seu estil i el seu mosset l’hereta i el fa perdurar en el temps. Volem dir, per tant, els "llaüts de tal mestre d'aixa", els "bots de tal mestre d'aixa"... Qui entreni la mirada, acabarà per dintingir de qui és feta una barca amb una breu observació.
Per entrar en matèria, vos convidem a llegir la segona entrada que es va publicar en aquest bloc (frebrer) en la qual explicàvem l’origen i restauració del nostre llaüt, el Nueva Catalina. Allà hi trobareu dades que ara Antoni Josep Munar complementa amb un comentari i unes fotos que ens ha fet arribar per e-mail i que reproduïm tot seguit. Ens recorda que el nostre llaüt és el predecessor del Grumete, aquell llaüt que ell mateix i son pare estan restaurant. Tot plegat té a veure amb el fet que el nostre llaüt el va construir Antoni Llonch, mestre d’aixa de Palma, que va ser el mestre del pare d’Antoni Pep, Antoni Munar. I amb que Antoni Munar va heretar les plantilles del Nueva Catalina, a partir de les quals va construir el Grumete, incorporant alguna aportació personal però mantenint aquell aire, aquella herència. Antoni Pep ha pogut observar en el taller mateix com totes dues embarcacions deixen entreveure una arrel comú i així ens ho explica:


Codis genètics

Antoni Josep Munar - No dic que això passi sempre, però algunes vegades s'estableix una mena de simbiosi entre l'artesà i l'objecte restaurat, ... i com en el cas del Nueva Catalina, doncs també cal afegir el factor sentimental.
Ja ho crec que el meu pare s'implicà de valent en la restauració d'aquest singular llagut, sobretot si consideram que fou construït pel seu estimat mestre, Antoni Lloch Vic. Fou sens dubte una gratificant experiència que el transportà als seus orígens, a la seva etapa de mosset aplicat.
La càrrega emotiva que envolta les múltiples anècdotes que em sol contar, palesa el respecte i l'enorme devoció que des de sempre ha professat a mestre Antoniet. Records nostàlgics d'èpoques prolífiques. El cert és que la seva presència es deixa notar a ca nostra. Conservam i fem servir eines que encara porten gravades les seves inicials i bona part dels seus gàlibs romanen penjats a les parets de la nostra drassana. Testimoni no del tot mut d'una fervorosa relació d'amistat i confiança.
Que mon pare n'és l'hereu universal del llegat de mestre Antoni Lloch ho demostren els gàlibs abans al·ludits, els mateixos a partir dels quals s'inspirà a l'hora de crear el seu propi disseny. El Grumete n'és un exemple d'aquesta evolució genètica i no només ho dic en sentit metafòric, ni m'estic servint de cap recurs literari. Tanmateix no comparteixo els criteris d'aquells que defensen que una barca és un ens inanimat. Tal volta les seves constants no s'avenguin amb els esquemes convencionals de la biogenètica moderna, però n'estic convençut que estan dotades d'una estructura molt semblant a l'ADN. El Nueva Catalina i el Grumete comparteixen massa arrels en comú com per a obviar-ho.
Per tal de demostrar el seu grau de parentiu, vos convidam a distingir quines imatges es corresponen amb una barca o amb l'altra. Sense cap nom o matrícula que serveixi de referent, quin és el valent o valenta que es decidirà a mullar-se?.
Aquest és el Nueva Catalina ja restaurat...


... però, quina d'aquestes embarcacions és el Nueva Catalina i quina és el Grumete?



Melangia
Pel que fa al Nueva Catalina, un cop finalitzada llur restauració sabíem que a la fi retornaria al seu medi natural després de romandre tants anys sota l'ombra d'un ullastre, i també sabíem que es quedava en bones mans, ... però així i tot ens entrà la melangia, sobretot al meu pare que té un cor tremendo.

dissabte, 6 de juny del 2009

Fotos del Trofeu Illes Balears de Vela Llatina

En Pep Lluís Miró, editor de la Gaceta Náutica, ens ha enviat aquestes fotos del I Trofeu Illes Balears de Vela Llatina (sa Ràpita, 30 i 31 de maig) per penjar-les en aquest blog.
I, per cert, en Pep Lluís Miró i tot el seu equip es mereixen un reconeixement per la feina que fan per tirar endavant l’única revista especialitzada en nàutica de les Illes Balears, així com també el programa Ones de Mar (IB3 Ràdio, cada dissabte de 09:00 a 10:00).

L'Alzina en popa i a l'orsa llarga


Feina a la proa de la Balear



El Ríete, de Diego Huguet