Pescadors sicilians de mitjan segle XX, en una pel·lícula de Luchino Visconti

Cliqueu a sobre d'aquest enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=-R6P89hw9hM&feature=related

Hola, Dory Man. Hola món

Quan iniciàrem la publicació d’aquest blog també iniciàrem una recerca d’ànimes bessones arreu del món quant a la forma de viure la mar i la navegació. Això és internet.
I ens hem despertat avui amb una grata sorpresa, possible gràcies a la potència de la xarxa: un dels nostres blogs de referència es fa ressò de l’existència de llaüts.blogspot.com des l’altre punta de món. Ens referim a DoryMan, que trobareu en el llistat d’enllaços que adjuntem al marge esquerre. Cerqueu l'entrada que ha publicat el 8 de desembre.
A qui no l’hagi visitat encara, li recomanem amb molta vehemència que conegui DoryMan, hi trobarà un espai ric, interessant, profund i entretingut alhora, ple persones que estimen la navegació i les embarcacions, gairebé sempre amb un tarannà popular, sovint amants d'embarcacions petites i grans alhora.
Podem aprendre molt de Michael Bogoger, la persona que és al capdavant del blog, que té debilitat per les barques i per la música.
I, també, vos convit a pensar en que tenim una finestra oberta per traslladar al món la nostra tradició marítima. En el cas de DoryMan, estem parlant de Newport, Oregon, a la costa oest dels Estats Units.
Si vos sembla, li regalem una imatge prou coneguda per nosaltres però que està bé que la coneguin a tots els racons del món, aquell llaüt veles trinquet, mestra i mitjana que va publicar l’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria a final del segle XIX.

Molta fusta al varador de Cala Gamba

Si no he contat malament, hi ha nou barques de fusta en el varador de Cala Gamba i dues davall del porxo. Onze en total.
Estem fent feina. Estem passant gust.

Una treballadora discreta i complidora

Com la pastera del Club Nàutic de Cala Gamba en queden poques a Mallorca. Ara és sota el porxo del club per al seu manteniment periòdic.

Quan l'any passat es trobava en les mateixes circumstàncies, vaig sentir una conversa entre els mariners del club que l'estaven rascant i pintant. En Pep deia que s'estimava més fer feina damunt la pastera que a sobre la "morruda". La pastera és un terra ferm i noble per revisar un mort o allò que faci falta. Ja ho veis, la pastera encara té els seus admiradors tot i la seva morfologia antigosa.

La pastera de Cala Gamba no té nom, no té matrícula. És tan discreta com complidora. El seu univers són les aigües calmades del port, un port que un dia va estar ple de companyes com ella, però on actualment és la darrera que queda de la seva família. La de mestre Jaume va acabar destruïda, prou heu sabeu els que sou de Cala Gamba.

A la pastera de Cala Gamba estic segur que li agrada guanyar-se la vida, és la seva naturalesa, i ben segur que el millor que li pot passar és continuar així. De tota manera, el dia que la rescindeixen dels seus serveis, estaria bé tenir-la present, no deixar-la perdre.

Pandora: llaüt preciós... i que bé navega!

Diumenge, tirant cap el migdia. Sortida familiar, mig al rem mig a motor. Un llaüt s'apropa per la nostra popa. És el Pandora. Elegant, de capejar rítmic, valent, no fa estranys. Sempre sembla que la mar no li faci el mateix "mal" que a nosaltres. És fort i llanguit alhora.

A bord hi veiem en Tomeu. Fa la volteta rutinària de manteniment, que es reparteix amb el seu germà Bernat.

El dia és de canvi de temps, mig entrenyinat. Fins ara la cosa ha estat calmada, però serà tot just després de la trobada que veieu a les fotos que el vent es tirarà cap a Ponent, pujarà d'intensitat i aixecarà una mica d'ona.

Fitxa del Pandora, manllevada del web de l'Associació de Vela Llatina de Mallorca:
Tipologia: Llaüt

Armador: Bartomeu Homar

Port: Club Nàutic Cala Gamba

Any de Construcció: 1958

Eslora: 29 pams

Mànega: 2’20 m.

Superfície vèlica: 21’92 m2

Notes sobre rem tradicional (I)

La forma i les proporcions

Sèrie dedicada especialment a Diego Riera

El rem que fem servir en els llaüts i altres embarcacions tradicionals de les Illes Balears majorment és de la tipologia del rem llatí, que identifiquem per la seva forma particular i perquè es fa servir amb el sistema de penjar-lo d’un escàlem al qual imprimeix la força a través d’un estrop.

Consta de pala, canya, guió i mànec. La pala és la secció en forma de fulla que s’introdueix dins l’aigua; la canya és el segment de caires arrodonits que queda fora de l’embarcació però que no s’introdueix dins l’aigua; el guió és el segment de caires vius que queda dins l’embarcació; el puny és l’extrem de caires amables per poder agafar-lo amb la mà i governar els rems.

En el nostre entorn, en les embarcacions tradicionals de poca eslora, el més habitual és que cada persona remi amb una parella de rems. Atenent a aquesta forma de remar – amb una parell de rems per hom – hi ha una fórmula per calcular la longitud total que ha de tenir un rem llatí. Poden existir variants, però serà la que donarem com a punt de partida i d’eficàcia provada per aconseguir uns rems proporcionats. Ens han corroborat que la fan servir mestres d’aixa com, per exemple, Jaume Cifre (Portocolom, Mallorca).

La longitud total del rem des de l’extrem de la pala a l’extrem superior del guió serà d’una mànega i mitja, conjunt al qual després hem d’afegir-hi el puny (15 cm. més o menys).

Important: sempre hem de prendre com la mànega de referència el lloc de la barca on s’han de situar els rems, és a dir, una mànega a mitja prenent com mesura la distància que hi ha entre l’escàlem de babord i el d’estribord sobre els quals es penjarà cada un dels rems, afegint després la longitud del puny. No tenen la mateixa longitud, per tant, els rems del mig (on la distància entre els escàlems serà possiblement la mànega màxima de l’embarcació) o els rems de popa (més curts perquè allà la mànega és més estreta)

Quant a les proporcions: pala, 1/3 de la longitud total; canya, 1/3 longitud total; guió, 1/3 longitud total; mànec, el que es consideri necessari per poder-lo agafar amb comoditat.

Quant a les possibles variants a la fórmula general, hi ha la possibilitat de fer la secció fulla proporcionalment més llarga a costa de reduir la secció de la canya, tot i que per començar vos aconsellem uns rems amb les proporcions bàsiques i després ja experimentareu amb altres opcions.

Hi ha diversos motius que justifiquen la forma d’aquest rem.
El guió és de caires angulosos i més gruixut que la pala i la canya perquè ha de ser més pesat per compensar la palanca més llarga que exerceixen els segments que queden fora de l’embarcació. D’aquesta manera ajuda a fer més lleugera l’acció de remar. Així mateix, la diferència de gruix entre el guió i la canya és allò que fa que el rem quedi recolzat a l’escàlem sense passar per ull, perquè l’estrop l’estrangula en el punt on es produeix el pas de l’amplada més reduïda a la més gruixuda del guió.

Com veieu, establim unes proporcions que delimiten les parts del rem en terços, però després hi afegim el puny. És així perquè els rems s’han de creuar lleugerament quan estan completament horitzontals i perpendiculars a la crugia de l’embarcació, moment en que una mà es creua per damunt de l’altra. Aquesta és la fórmula emprada universalment en la tècnica del rem amb rems parells. Ens hi hem d’acostumar per no engrunar-nos les mans, però permet tenir un braç de palanca major i quan ens hi hem habituat l’acció de remar és més còmoda perquè quant inclinem el cos a proa o a popa els punys queden separats per una distància còmoda per imprimir la força: un dels factors que fan difícil remar amb uns rems massa curts és que una mà ens quedi massa separada de l’altra, amb la qual cosa enlloc de remar pareix que imitem el Sant Crist i la força que apliquem és molt poc eficient. Si tenen la llargària correcta, els punys ens quedaran just davall del plexo solar quan acabem de fer la palada, amb les mans gairebé juntes però sense tocar-se, perquè en aquest moment ja són en diagonal respecte a la línia de crugia i no s’encavalquen l’un amb l’altre.

Per comoditat o manca de familiaritat amb la tècnica, hi ha qui s’estima més els rems una mica més curts per no haver de creuar les mans. És una opció vàlida sempre i quan els rems quedin quasi a tocar quan estan horitzontals i en perpendicular en línia de crugia.

Si sou novells quant a vogar creuant les mans, no vos frustreu si comenceu pegant-vos molts cops amb una contra l’altra: és una qüestió de pràctica i d’anar amb bones.

En el rem llatí la pala és llarga i prima en comparació a altres tipologies de pala més ampla però més curta. És quelcom comú als rems d’embarcacions de feina de tot el món. Hi ha diferents formes de tallar-ne el perfil, però recomanaria a aquells que vulguin vogar durant hores que marquin un contorn que respongui a la mateixa filosofia que les pales que empren els kayaks de travessia, basats en els kayaks inuits, que no eren altra cosa que embarcacions de feina. Estan pensades per fer llargues distàncies i en condicions que poden ser dures i per això prefereixen fulles llargues, primes i de perfil arrodonit, enlloc de fulles amples o amb molta superfície.

Els extrems de les pales dels rems de competició actualment són de cantells vius i amb molta superfície per aconseguir potència, però per la rem de feina o de passeig perllongat aconsellem valorar els criteris següents, associats a les pales fines i de perfils rodons: poca resistència al vent quan el rem es fora de l’aigua; una pala fina aviat surt de l’aigua i no colpeja amb les ones tot i que la repalada no sigui perfecta, és a dir, malgrat la fulla no quedi completament horitzontal sobre l’aigua en el seu trajecte de retorn fora de l’aigua; amb la superfície de palada moderada es voga de forma descansada, agafant velocitat a través de la regularitat en la palada i no a través de grans esforços en cada una d’elles.

PD: Me pres la llibertat de fer servir algunes il·lustracions que en el seu dia ens va cedir Cristòfol Al·lès per a un article sobre el rem a la revista Mardemars. Esper que no li sàpiga greu.

Recursos tradicionals per al navegant solitari

Diccionari Alcover-Moll, Català-Valencià-Balear

GORNINS m. pl., nàut.
Corda que, passada per dins les drogueres de la canya del timó i combinada amb un botó i càncams que hi ha a l'obra morta del vaixell, facilita el maneig del timó (Palma); cast. varones.
Etim.: de gordins, modificat per analogia de guarnir.

Com es pot llegir en aquesta definició, els gornins poden articular-se de forma més completa del que s'aprecia a la fotografia, amb el cap introduït per botons i càncams que fan que el cap sigui més fàcil d'assocar. Allò que veieu és la fórmula més senzilla apta per a embarcacions menors.

Sortida a vogar

Lloc: Badia de Palma, Mallorca. Aigües del litoral del Carnatge

Data: 14-09-2009

Hora: De 07:00 a 09:00

Activitat: passejada al rem. Cala Gamba-Illot de la Galera-Cala Gamba. Hem exercitat tant la voga a la cia com la voga. M'agrada mantenir la tècnica en tots dos estils.

Incidències:

1- Hi havia una bossa de boira molt densa localitzada a l'extrem est de la baida causada per la diferència tèrmica entre la mar i l'aire. A mesura que el sol ha anat sortint, s'ha esvaït. En cap moment ha afectat la zona per la qual navegàvem el llaüt i jo.

2- Com ha passat en les cinc vegades anteriors en les quals he sortit a remar, una embarcació se m'ha apropat per demanar-me si tenia algun problema "perquè he vist que remaves". Agarair l'interès a totes les persones que en apisodis anteriors han fet el mateix. Però, també, una pregunta per a la reflexió: què ha passat en aquesta Illa que quan remes se suposa que és que tens un problema?

Nivell de satisfacció de l'activitat: Notable alt. Això és la glòria. Entre la volteta en bici per arribar al port i la volta al rem, el diumenge ha començat de forma més que satisfactòria. M'he relaxat, he divagat i he fet moure el greix dels "mixelins". Qüestions que no em permeten posar la màxima nota a l'activitat: només tinc els rems de popa, bastant petits, i un dia o l'altra he de tallar els centrals, que em pemetrien anar una mica més aviat; hauria fet falta una mica de berenar i un termo de cafè, que avui he sortit sense queviures.

Un consell: Ho provin.

A la venda un llaüt del mestre Cifre per 4.000€

És a la venda llaüt JUAN, de 32pams, amb motor Yanmar de 38cv i de tres pistons. Tot i que està en molt bon estat, se li ha hagut de fer una intervenció en algunes posts de la proa perquè la fusta estava en males condicions (ho podeu veure en alguna de les fotos). Per raons personals, l’actual propietari ha decidit no continuar amb la reparació i l'ha posat a la venda.

El llaüt JUAN el va fer Jaume Cifre (Portocolom, Mallorca) fa 19 anys. Te un tendal i una vela llatina de passeig.

Es ven per 1000€ el casc, amb els papers corresponents, i per 3000€ el motor; tot junt, 4.000 èuros, però el propietari està disposat a vendre-ho per separat.

Qui estigui interessat que ens ho faci saber i li donarem les senyes de com pot informar-se.

Passejada al rem per Alcanada a bord de la pastera de'n Joan

Fa uns dies vaig anar a remar amb la pastera – “beta” per als alcudiencs, no ho oblideu - de Joan Darder, a Alcanada (Alcúdia). En Joan (ho sabreu els que seguiu aquest blog) és l’autor de l’article sobre les betes i els seus propietaris que publicàrem no fa gaire. Un testimoni exquisit, per cert. Embarcar-me amb ell va ser una forma de rubricar unes vacances que s’acabaven
El dia de la cita, els del moll d’Alcúdia, tan savis en això de mantenir unit el veïnat, havien convocat un sopar improvisat a l’Illa d’Alcanada. El pla era que cadascú dugués el que pogués i que persones i queviures passessin a l’illot a bord de la pastera... o nedant.

Mentre la gent anava arribant, en Joan em va concedir el plaer de pujar a bord vogar una estona en la seva pastera de 20 pams, construïda per “Es peraires” (Bennassar), un dels mestres d’aixa de referència del Moll i de Mallorca. Una embarcació simple, clara, franca que és feliç en indrets arrecerats, amiga de navegar sobre poca fondària i en aigües amables.
Voltàrem l’illot d’Alcanada i això ens va exposar durant una estona a una mar una mica més feta (en cap cas mar oberta, però tampoc tan plana com al recer). La pastera aquí s’ho ha de treballar una mica més, el seu fons pla empara les ones de forma bàsica, angulosa, com qui no sabia que acaba d’arribar a un indret on les instruccions per sortir-se’n impliquen saber esquivar. Però la pastera ho fa a la seva manera, més planxa que bisturí. Si et descuides, les ones la bufetegen i, com molt bé em va indicar en Joan, és bo agafar la mar una mica per l’amura i jugar a no ballar-se.

Voltàrem la part exterior de l’illot i tornàrem al recer. Aquí a la beta va tornar a besar l’aigua més que navegar-la, a llenegar. La pastera en aigües tranquil·les és altament terapèutica.
Quant a la facilitat la maniobra, la cia-voga és d’efecte instantani en la pastera, una cop de rem en una direcció alhora que un es llença en l’altra i l’embarcació gira sobre ella mateixa amb una facilitat extraordinària.

Una de les virtuts d’aquest tipus d’embarcació la va demostrar quan jo havia de partir (punyeta de tenir tantes coses que fer! El pla a Alcanada era immillorable...) Els que s’havien reunit per sopar i una ingent quantitat de menjar i beguda de notable varietat anaven pujant a aquella barqueta, que encaixava el cop sense grinyols. La pastera és una mula de càrrega, ampla, com un gran prestatge de proa a popa.

De pasteres n’hi ha a tot el món, però estan en vertader perill d’extinció a les Illes Balears i les Pitiüses, amb l’única excepció de Formentera, on encara en queda un nombre destacat. Les pasteres passaven gust en unes zones abrigades que avui dia, en la seva majoria, ocupen ports i marines. Com fa en Joan, però, encara es poden trobar llocs i, sobretot, hores i temporades, en que la mar obre els braços a les barques de fons pla. Ben prest el matí o, com em va dir en Joan Mateix, “t’imagines vogar així amb lluna plena?”, i és que les nits tranquil·les d’estiu són molt evocadores. I de les calmes de gener, que me’n deis?
Vaig anar a vogar, fa un dies, amb qualcú que te una pastera, i això no passa cada dia. Vaig passar molt de gust, distès i sense molestar l’entorn, immers en la simplicitat de dos rems i una barca. Tenc la sensació que coses tan avinents per al cos i per a l’ànima estan passant de ser un espai conegut per tots a ser els secrets d’un pocs.
Esperonat per l’experiència he posat els rems al llaüt més sovint, he fet un parell de sortides només per vogar. Però de fer del nostre llaüt una embarcació polivalent per navegar-lo al rem, a la vela i a motor, en parlarem un altre dia.

Sobre un home que transportava barques i la idea d'un port-museu a Portocolom

En el comentari que Antoni Josep Munar aporta en relació a l’entrada anterior, ens recorda amb tota justícia que l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca “hem salvat nombroses embarcacions de la llista tercera, eludint el seu desballestament, però també és cert que moltes altres s'han perdut pel camí.Les barques de bou Balear i Nuevo Tomas i els llaguts Port Blau, Vírgen de Fátima, San Bernardino, Kiko i Chubasco són alguns exemples de les nostres intervencions que en major o menor mesura han possibilitat la seva salvaguarda.”
Que no hagi estat possible salvar l’Envidia possiblement respon a un problema de saturació, de ja no donar a l’abast i de que les accions per salvar un bastiment només fructifiquen en donar-li una vida nova en casos puntuals.
Avui vull presentar Antoni Josep com “l’home que transportava barques”. Provaré de resumir-ho. Antoni Josep Munar, membre de l’Associació d’Amics del Museu Marítim, ha dedicat bona part del seu temps, de forma altruista, ha dirigir les feines de transport a les coves de Bellver de moltes de les barques que l’Associació ha anat “adoptant” per evitar el seu desballestament. Sí, per qui no n’estava al corrent, les barques han passat de la mar o del varador a les coves que hi ha davall del castell. Voltes que dóna la vida...
Ha estat una feina ingent, cansada, llarga, complexa. Ja ficaràs tu una barca amb la ploma d’un camió-grua en un recinte de sostre sovint massa baix...
Aquesta acció respon al fet que l’Associació ha gestionat la salvació de les embarcacions damunt dels papers i allò que s’ha pogut fer institucionalment de moment ha estat oferir un espai pintoresc per a guardar-les, però en cap cas preparat com a recinte d’exposició. L’esperança és que a dins les coves, amb una certa humitat i lluny del sol, les embarcacions aguantin fins que se’ls trobi una sortida millor.
Amb tot això vull recordar que la demanda de tornar a habilitar un museu marítim a Mallorca es remunta a l’any 1974 (!), data en la qual es va tancar el Museu Naval que existia al Consolat de Mar. Bé és cert que no fa gaires anys es va constituir el Museu de la Mar de Sóller, però no és un recinte amb capacitat per acollir embarcacions, al manco no gaires.
Mentre des de la Direcció General de la Mar o del Consell de Mallorca es continua insistint en la voluntat de crear el Museu Marítim, sovint per deixar constància de la confrontació amb l’Autoritat Portuària, a qui demanen un espai en la zona portuària, les barques dormen, qui sap per quant temps, qui sap si per sempre.
Clar, des de 1974 un ha tingut temps de cansar-se de paraules, pot ser de tornar incrèdul. És feina, és tensió, es desencís, i no sabem que en queda d’il·lusió.

Portocolom, mitjan segle XX

Quan la creació d’un Museu Marítim sembla que s’ha de decidir des dels despatxos, un dia tornes a passejar per Portocolom. De barques de fusta n’hi ha moltes, a la mar, vives. Hi ha mestres d’aixa al port i tota una història per contar, sobre les embarcacions ideades per navegar per dins el port i també sobre les embarcacions mercants que hi amarraven de forma tant freqüent a finals de segle XIX, quan Portocolom mirava cap a França per a l’exportació de vi. Tot això ho vas pensat quan visites el moll flotant que s’ha instal·lat al Moll d’en Pereió per amarrar-hi de forma exclusiva embarcacions tradicionals amb aparell de vela llatina, o quan fas la sinuosa visita a les barraques, pujant i baixant per les escaletes que les connecten amb el carrer, per descobrir alguna barca d’interès que hi romangui guardada.

Pailebot amarrat al moll de l'Aduana

Quan mires Portocolom veus un projecte de port-museu perfectament a l’abast. No seria necessari més que potenciar allò que ja té. Veus que el tarannà del port el demana, seria una forma de crear cultura, de fer viu el patrimoni, de donar sentit al passat en el present, d'obrir les portes a un turisme sostenible. Són apostes a favor de les quals tothom en parla però que es fan tangiblees de forma massa ocasional.

Regata de vela llatina a Portocolom, mitjan segle XX

Un port-museu a Portocolom seria una recompensa justa per a la ciutadania que hi viu i que ha mantingut el seu patrimoni de forma genuina; donaria feina als mestres d’aixa de la localitat i qui sap si podria absorbir la mà d’obra jove que es va creant a l’escola-taller de Mestres d’Aixa del Consell; potenciaria una oferta complementària de qualitat i donaria sortides a un municipi de Felanitx que podria donar opcions laborals als seus habitants sense destruir la seva bellesa. Portocolom lluiria essent allò que ja és, només mancaria potenciar-ho. I un port-museu també podria ser una recompensa per a “l’home que transportava barques” i l’Associació a la qual representa si aquelles embarcacions que esperen un futur millor a dins una cova acabessin surant en les aigües del port per formar part de molls d’exposició, en un mirall d’aigua arrecerat que permetria navegar-hi gairebé tot l’any.

Portocolom, anys 60

La meva opinió és que coses com aquesta a Mallorca no passen perquè continuem patint de “palma-centrisme”. Es dóna per fet que el Museu Marítim de referència ha de ser a Palma i això ens du a topar sempre contra el mateix mur, un port saturat com el de la capital, farcit de sector econòmics que reclamen el seu espai i on es priva el lloc per un museu marítim.
I si no el féssim a Palma? I si entenguéssim allò que es diu descentralitzar? I si Portocolom fos el nostre Douarnenez?

Un altre desballestament "per llei"

La llei europea que promou al desballestament de les embarcacions de pesca que es donen de baixa definitiva de l’activitat s’acaba de cobrar una altra embarcació tradicional de les illes Balears. Així ens ho ha fet saber Diego Riera, propietari d’un llaütet i seguidor d’aquest i d’altres blogs que tenen la mar com objecte.

Tot i les converses que, segons ens explica Diego, el propietari de llaüt Envidia va mantenir amb els Amics del Museu Marítim, el bastiment no es va poder salvar de passar per la serra. El precepte fonamental de la “feina” és tallar la quilla, allò que equival a tallar-li la columna vertebral.

En aquesta ocasió el fet ens traslladà al Port de Pollença, però és quelcom conegut a tots els ports amb flota de pesca de les Illes Balears on, de forma progressiva, es van eliminant embarcacions que poden tenir valor patrimonial i, a més, poden presentar un estat de conservació òptim per complet.

El per què? La filosofia de la llei és evitar que embarcacions de pesca professional puguin estar navegant després de donar-se de baixa amb l’objectiu d’evitar que algú les continuï fent servir per pescar de forma soterrada o il·legal. Amb aquest argument, es tanca la porta a la seva reconversió a embarcacions d’oci. Només existeix la possibilitat de salvar-les si les adopta alguna entitat sense ànim de lucre i per a finalitats culturals o patrimonials (val d'exemple la constitució de l'Associacio d'Àmics de n'Agustina, d'Alcúdia, per salvar el llaüt de llista tercera Agustina, o la restauració de la barca de bou Balear per part del Consell de Mallorca, però iniciatives com aquestes no sempre són possibles). Per tant, també se’ns priva de veure aquestes embarcacions dedicades, per exemple, al xàrter o a qualsevol activitat econòmica. Simplement, és una d’aquelles circumstàncies que ens fan posar les mans al cap, que sabem que uns dia ens farà reflexionar sobre tot aquell patrimoni que ha desaparegut sense cap causa major, embarcacions vives i útils fins el dia en que la legalitat convida a la seva eliminació.
En el missatge que en Diego ens ha enviat per fer-nos saber la notícia, ens explica que el patró del Envidia li va regalar les forques on feia descansar els rems. Serà el que en quedi del llaüt.

Com no podia ser d'altra manera, agraïm la informació feta arribar per Diego i vos convidam a fer el mateix amb qualsevol episodi similar del qual tingueu constància.

Terrals

Terral: Vent que bufa de la terra cap a la mar des del vespre fins a mitjan matí (Alcover / Moll. Diccionari Català-Valencia-Balear)

M’agrada sortir a cercar els terrals de bon matí. Per als amants de l’embat (marinada) pot semblar la preferència d’un mariner tou, però els terrals són una delícia.


És estiu. La terra s’ha refredat durant la nit i el vent bufa de terra cap a mar. El decorat és perfecte de set a nou del matí, amb possibilitat d’allargar una mica per prest i per tard, quan el sol encara no castiga sense misericòrdia. És moment de brises polissones i de mar plana, de calma en una badia de Palma que tornarà un tant histèrica amb els centenars de barques que la solcaran a partir del migdia. De prest, però, només van i venen barquetes que pesquen a la fluixa o que calen aquí i allà. La seva fesomia és definida quan encara no hi ha calitja i la llum és neta. Hi ha un silenci només aparent, perquè si una cosa te el silenci és que amplifica tot allò que en un moment donat se sent. I és que els renous de l’illa que desperta, en terra, es mesclen amb els de la mar, empesos pel vent. El xep-xep de la proa se superposa amb el timbre d’una bicicleta que passa pel passeig del Carnatge. I és que no estic creuant oceans, soc un navegant de prop de terra, descobridor de raconades.

Els terrals flueixen de forma irregular atenent a la clenxa de la costa pel qual s’escolen. Quan passes per davant de la pista de l’aeroport és quan són més intensos, acanalats pel mateix caminet d’asfalt pel qual s’enlairen els avions. Els primers hotels de Ca’n Pastilla els fan fer ziga-zagues, ara en tens i ara no. I quan navegues per davant Ses Fontanelles notes com de la zona humida t’arriba un terralet fresc i de personalitat marcada. Tot això, sobre una mar d’ona minúscula, que no te temps d’aixecar-se entre l’espai que hi ha entre tu i la terra.
Els terrals són vents descartats per molts dels qui naveguen a vela, com si fossin residuals. Al nostre llaüt, el Nueva Catalina, li agraden. Les ones curtes el fan riure quan li fan pessigolles al casc, és un dringar molt seguit i agut, com un xilofon de joguina amb sordina.
L’objectiu inicial de la travessa pot ser passar entre terra i l’illot de sa Galera per saludar gavines i corbs marins que ens miren amb suficiència, com si fóssim pollastres de pinço.


L’aventura quotidiana agafa més intensitat si passem l’illot per fora, pel canal breu que forma amb els esculls traïdors que marquen la seva panoràmica cap a mar obert, esculls d’aquells que mai no arriben a treure ben bé el cap i que se’ns fan presents pels rínxols d’escuma que coronen els seus cabells.
Sigui en el canal de terra o en el dels esculls, sentiràs com el casc del llaüt balla una dansa un tant desordenada amb el corrent que s’accelera en penetrar en les estretors, ens els embuts, delimitats per diferents masses de terra, que esvaloten l’aigua que ve de viatjar per mar franca i ara s’apressa a passar per un passadís reduït.

Superes el canal amb subtils capçanades i la barca torna a fluir entre carícies. T'obres al vent.La brisa juga a canviar de direcció, i tu trobes una inusitada intensitat en una navegada a càmera lenta.
Seran les onze del matí quan tornis a ser a casa. Potser hauràs d’anar a comprar per omplir el rebost. Mentre valoris quines tomàtiques et quedes, tindràs la sensació de que vens de lluny, de que el dia ja t’ha donat prou paisatges, exteriors i interiors. Tornes a ser en terra, però has atresorat una mica de mar.

Les betes d'Alcúdia explicades per qui les coneix bé

En Joan Darder és un amic i un enamorat de les betes. Beta és el terme que s'empra a Alcúdia (nord de Mallorca) per nomenar aquelles embarcacion que a altres indrets es coneix com pastera, tèquina o xalana.

La seva estima per aquestes embarcacions no és fruit d'una observació llunyana o idealitzada, en Joan navega amb una beta, només al rem. Voga des del port d'Alcúdia fins els voltants d'Alcanada, tan tranquil, però sempre exposat a que qualcú se li apropi a demanar-li si necessita ajuda: s'ha fet tristament comú que si et veuen remar pensin que ho fas perquè se t'ha avariat el motor, forçat per les circumstàncies... però en Joan ni en te ni en vol de motor, a la seva beta.

A cóntinuació reproduïm el text que ens ha enviat per parlar-nos no només de la seva embarcació, també de la memòria que en te de moltes altres betes i dels seus propietaris. La seva narració és una perla, un d'aquells testimonis plens de vida que sovint es passen per alt, simplement perquè les persones i les barques "humils" amb freqüència queden ocultes en zones d'ombra de la història.

Llegiu a continuació el text de Joan i gaudireu de vogar en aigües arrecerades.


Joan Darder- Em dic Joan, tenc 46 anys i som del Moll d’Alcúdia. El meu primer contacte amb la mar va ser amb una beta, d’això gairebé no me’n record. Beta és el nom que en dèiem, ho dic en passat perquè les coses que fa l’home van lligades a mots i les betes anomenades pasteres a altres indrets; no en queden, si no n’hi ha també n’hem perdut el mot. Amb la pèrdua d’una tipologia d’embarcació popular es perden paraules, vivències, anècdotes i potser és perd un poc del que érem i del que som, en definitiva un poc de la nostra manera de ser persones en aquest món.

Postal dels 70 on s'aprecia la beta de l'amo en Gaspar Teret prop de l'escala. A l'altra costat de l'escala hi havia la de l'arquitecte que va acabar sent meva i guard a la cotxeria

Fins no fa gaire la gent del meu poble distingia molt bé que era una barca o llaüt, un bot o una beta, actualment tot està molt confós i el castellanisme “barco” sigui de la mida que sigui va guanyant terreny i tot són “barcos”. He pogut comprovar que les tipologies a altres indrets de la Mediterrània es repeteixen bé que a vegades amb noms coincidents altres vegades no. Per exemple a Sardenya o a Malta trobam parents de les nostres embarcacions tradicionals, betes en vaig veure una al moll de l’Alguer.
Quan vaig néixer, bona part de la meva infància i joventut va transcórrer amb una estampa ben diferent de com és ara la riba del moll d’Alcúdia. En aquell temps moltes barques estaven en roda, fondejades, i la vorera del moll era plena de betes de diferents mides i formes. Les betes servien per anar a l’embarcació principal o eren emprades per a pescar prop de la costa, indistintament per mariners de professió o per pagesos com hauria dit la gent de mar d’un temps. Algú m’ha contat que hi havia gent del moll que esporàdicament en llogava a turistes o bé s’oferia a dur-los a pescar amb el seu petit bastiment. Aquest estat de coses es va mantenir amb poques diferències fins als anys 80 del segle passat fins que feren el Club Nàutic.

No fa gaire es va publicar la foto d'aquesta pastera a Diario de Mallorca en un article en el qual es deia que era la restauració d'un exemplar propi de l'Albufereta d'Alcúdia. En realitat no és així: aquesta és una de les pasteres que quan es feren obres al Moll d'Alcúdia es varen treure del moll d'allà i s'abandonaren a l'Albufereta. Allà la trobaren els responsables de l'Escola Taller de Mestres d'Aixa del Consell de Mallorca, però això és seva la procedència original. Les pasteres d'Albufera eren de dues puntes per poder navegar endavant i enrere per dins canals on sovint no podien voltar. Només en queda un exemplar original al parc natural de l'Albufera de Mallorca. També n'hi havia de completament quadrades, però d'aquestes no en queda cap.

Algun record llunyà i boirós tenc del meu padrí duent-me a la barca amb la seva beta. Una mica més gran, vaig emprar aquests tipus de bots de fons pla per iniciar-me en diferents tècniques de pesca. El mateix mossatge que havien seguit mariners anteriors a mi, una manera d’iniciar-se en l’ofici de mar senzillament jugant. Amb els amics, especialment amb en Xisco i en Gaspar, ens aventuràvem a pescar sípies de correguda, a calar xarxes fetes un burell, que ens donava son pare d’en Xisco, a calar nanses, llences i palangres o el que fes falta.
Record cada una de les betes, cada un dels seus propietaris, el lloc on estaven amarrades i a què les dedicaven. La beta més grossa era la de l’amo en Domingo el peixater, feia més de 20 pams, estava al revolt que feia el moll, prop de la Base, el quarter de la marina, sota l’ombra d’un pi. Un lloc on moltes vegades no hi havia ni un pam d’aigua. L’indret era sempre ple de cranques que espipellaven restes d’algun animal marí. L’amo en Domingo emprava la seva beta per anar als vivers de llagostes que tenia fondejats, d’aquesta manera mantenia els crustacis vius fins al moment de ser venuts. A fotos dels anys 20, del segle passat, es constata que ja hi havia vivers de llagostes, al mateix indret. La seva beta tenia gairebé mitja eslora cobertada, des de la meitat fins a popa, formant un tamboret considerable, al bell mig un escotilló. Al mirall de popa un foraborda marca seagull de canya llarga, record el petit bastiment ple de coves i sacs que feia servir per estibar-hi les llagostes.

Moll d'Alcúdia a primer terç de segle XX. En primer terme veiem una beta.

L’amo en Pinos tenia una beta germana de l’anterior, amarrada molt a prop. Era un home descendent de valldemossins que s’establiren a principi de segle XX al Moll d’Alcúdia, treballava a l’empresa d’electricitat i la tenia per esbarjo, que en aquell temps volia dir única i exclusivament anar a pescar. Crec que també tenia un seagull però record aquell l’estampa d’aquell home no gaire gran sempre dret ciant a la seva pastera verda i blanca.
L’amo en Pinos tenia un germà més gran que ell, l’amo en Joan, també tenia una altra pastera que no era de fons pla i armava una vela, sempre duia dos jocs de rems a bord, estava amarrada aproximadament davant l’hotel Mar i Sol, l’aigua era tan neta que record prop d’aquest indret haver vist mirant el fons de la mar cavallets de mar gronxant-se damunt les algues. D’aquesta beta en conserv el timó.

Moll de Palma, a primera meitat de segle XX, amb el Baluard al fons. Hi veiem pasteres amarrades i d'altres avarades a la vorera.

Record l’estampa de l’amo en Xiscot un personatge que semblava un artista de cine amb un cert aire de Clark Gable, conegut entre els turistes que repetien destí com a a capitan Willy, en realitat nomia Guillem i tothom el coneixia al Moll com a l’amo en Xiscot. Portava sovint una gorra de capità i li faltava un braç, que havia perdut a Vinaròs durant la Guerra. La seva imatge el devia convertir amb l’arquetip de personatge que un turista del nord i en ganes d’aventura espera trobar en un port mediterrani. El fet d’haver perdut un braç no l’hi impedia vogar amb un sol braç, calava palangres i pescava amb volantí. També es dedicava a passejar turistes, del desaparegut hotel Golf, que duia a fer pescades de vaques. Record una beta, nova i flamant que va fer l’amo en Tomeu Panxota per a l’amo en Sebastià de sa sípia, ja cap els anys setanta, portava vela i crec va ser la primera vegada que vaig veure i poder experimentar que era una vela llatina a la meva vida. El fet de no haver de vogar i poder impulsar-se amb una vela em semblava fantàstic. Puc definir el meu apropament a la mar gairebé com a de successió històrica: primer l’invent del rem i després la vela, com en la història de la humanitat. Hauríem d’afegir un pas anterior que seria la canoa monòxila o el rai, he d’afirmar que també vaig intentar construir algun giny fallit semblant a una canoa amb pells.
Actualment conserv dues betes, una és la que surt a la imatge del teu bloc i va servir per fer la foto de la portada del programa de festes de Sant Pere del 2005. L’altre és similar i està guardada al garatge de ca nostra. Les dues són de la mateixa plantilla i foren fetes entorn als anys 70 a la drassana de Cas Peraires del Moll d’Alcúdia. Les encarregà un hoteler que les volia per entretenir els turistes que s’hostatjaven al seu establiment d’Alcanada. Una vegada foren fetes, l’hoteler es desdigué quan comprovà que els il·lustres visitants es perdien o no sabien tornar quan l’embat entrava regularment a mig matí. Les cinc betes refusades, batejades com a model Alcanada, foren venudes a gent del Moll. La beta de la foto la vaig comprar ara fa sis anys a l’amo en Miquel Miquelins, és la nombre II de les V Alcanades, quan va arribar-li l’hora de retirar-se i deixar de pescar, l’amo en Miquel me la va vendre. La Deseada el llaüt que emprava per pescar va acabar esquarterat. La beta que guard a casa fou emprada durant anys per anar al veler propietat d’un arquitecte madrileny que tenia el iot fondejant dins el moll. Aquesta darrera beta estava amarrada al costat esquerre d’una de les ,desaparegudes, escales de pedra que hi havia abans de la construcció del Club Nàutic. A l’altre banda de l’escala hi havia la beta de l’amo en Gaspar Teret, pintada de verd i gris, un mariner també descendent de valldemossins, un home que tot i pescar tot sol era un dels que feia les millors eixides de llagosta.
Record amb molt d’afecte un home i una beta molt especials per a mi: l’amo n’Ignasi. L’amo n’Ignasi era un home d’Inca, de llinatge Alzina, el llinatge li era prou escaient, fort com una alzina, jubilat, tot i que sempre treballava o tenia alguna cosa per fer, gran fumador de puros. Havia fet feina a Gesa entre d’altres ocupacions, també havia treballat a la mar, havia estat xofer d’un general quan era jove, devers els anys 20 del segle passat. La seva era una beta rara, segurament, beta i amo formaven un tàndem d’influències mútues. Un amic diu que els mallorquins el que tenim en comú precisament és que som rars, diu que no n’hi ha cap d’igual. La beta de l’amo n’Ignasi era una beta feixuga., vella, d’origen desconegut per mi, però molt curiosa. Pintada de blanc, el patent de color ocre, els interiors pintats de verd. No era completament plana, era gairebé tota cobertada, amb la proa una mica llançada. El que deu quedar d’ella resta sota una de tantes ampliacions del moll. L’amo n’Ignasi era el millor pescador de llops i orades que he conegut mai, amb la seva beta sabia treure a la mar quantitat de peix sense fer malbé el medi, sense despeses ni tecnologia sofisticada, ni sense gaire esforç que això també s’ha de tenir en compte.
L’amo n’Ignasi era un tipus amb un humor mal de descriure, un humor molt irònic. Ell fou la primera persona que vaig conèixer que no sabia parlar castellà i tenia tendència a canviar el nom de les persones i les coses. A les turistes rosses sense distinció, per tant sueques, les anomenava: “buseques”. A migdia a l’hora del ritual d’anar a prendre el vermut en deia eufemísticament: “prendre les cullerades”. Calant xarxes si eren prop de la costa era capaç de posar-se a xerrar i fer creure que estava conversant amb algú que hi havia en terra.
Tot i que tenia la seva tècnica de pesca molt gelosa me la va ensenyar. Calava llences amb la seva pastera, amb esca viva. Les llences eren sempre dins la mar. Calava una nansa prop d’una altina (posidònia oceànica, ja fa dècades que no hi és) i l’únic que havia de fer cada horabaixa era anar a cercar el peix viu que havia entrat dins la nansa que serviria d’esca: tords, esparralls, oblades, salpes. Escava el peix per l’esquena anant molt alerta a fer-li mal i matar-lo. Em deia que el millor per agafar un llop era un esparrall. Cada matí anava a veure si cap dels suros de les llences feia esment de res i s’hi s’havia empescat un llop. De vegades escava amb pop i agafava qualque orada. Amb ell i amb mon pare record haver anat a fer un volt de nit, amb la seva beta. Els volts eren una tècnica de pesca que consisteix en, de manera molt sigilosa, sense fer fresa, calar una xarxa des de terra descrivint un semicercle i acabant de calar l’ormeig altra vegada a terra. Després des de dins el cercle un cop acabada la cala i des de en terra cap a la mar, s’ha de fer remor i tirar pedres dins l’aigua per tal de què el peix en la seva fugida envesteixi l’ormeig, una xarxa de tresmall. Els darrers anys de vida va emmalaltir i poc abans de morir record que li vaig demanar com estau l’amo n’Ignaci? em va contestar: “Com he d’estar, com un peix dins la pols” al poc temps es va morir.
Si els antics no anaven equivocats i Caront tenia com a missió passejar les ànimes per la llacuna Estígia després de morts, segur que l’amo n’Ignasi hi ha fet de barquer substituint-lo més d’una vegada, cala alguna llença, per agafar un peix i ben segur que a l’il·lustre barquer ja li deu haver canviat el nom més d’una vegada, segur que encara no ha après a parlar castellà ni falta que li fa.
Tot el que he contat; les betes i els “homenots” locals, formen part de la meva memòria, d’aquells estius interminables que mai no tornaran. Els bots plans que Alcúdia anomenam betes formen part d’aquell espai de llibertat que pot ser no es tan bo com imagin, però forma part de mi. He arribat a la conclusió que conserv dues betes perquè m’aferr a la memòria igual que aquell que segueix portant pantalons curts perquè tot el temps que els dugui serà estiu, bon temps i no arribarà la tardor.

La beta de'n Joan.

Ara fa dos dies he reparat una taula que es podria a la beta que tenc a la mar, avui horabaixa fregaré el patent i demà de matí el pintaré, així que si tot va bé abans de que acabi la setmana tornarà a l’aigua. Esper que l’estiu sigui llarg i el deu de la mar ens procuri un bon temps, així que faré segurament algun sopar a la vorera de la mar, amb amics i la família i la nostra beta, També farem alguna eixida a pescar vaques per fer una bona bullabesa o un arròs de peix. A l’hivern si hi ha calamars n’intentarem pescar algun i si no haurem sortit a vogar que sempre va bé i és el que recomanen el metges.
Les coses no són mortes si hi alguna cosa que te les recorda i no es traeix la tradició.

Estiu

La Riba i Mardemars, record d'una bona experiència

No vos negaré que és agradable publicar una entrada en aquest bloc que ens ha fet arribar Antoni Josep Munar per recordar allò que va ser La Riba i Mardemars.
Antoni Pep recorda dos “fills” editorials de qui escriu aquestes línies, un record dolç pel que va ser una feina molt enriquidora i que, pel que sembla, va deixar la seva emprempta en determinades persones. Un record agre, també, perquè Mardemars es va descobrir com inviable econòmicament (no en sabérem més…) quan estava agafant cos editoril. La paradoxa és que Mardemars - revista de “mar i cultura” – va tancar en el seu millor moment quant a forma i contingut.
En aquest moment hem de sentir-nos contents pel fet que internet ha substituït en gran manera la tasca de nexe d’unió per als amants de la mar i de la marina tradicional que durant aquells anys (1999-2005) va voler representar Mardemars. La proliferació de blogs i webs entorn la matèria són la demostració que existeix un interès prou extès per aquestes matèries.
Així mateix, la revista Argos, editada pel Museu Marítim de Barcelona i dirigida per Josep Anton Trepat, és una proposta editorial de referència tot i la seva relativa joventut.
A continuació, transcrivim el comentari que ens ha enviat Antoni Josep Munar:

Vos en recordau de Mardemars?

Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.

Amb un format més senzill i disposant d'uns recursos més aviat limitats, Mardemars començava a assemblar-se a Le Chasse-Marée, una de les revistes d'història i etnologia marítima més prestigioses del món.

Però després arribà la desídia col·lectiva i cap institució pública o privada considerà oportuna la seva intervenció per tal d'evitar el seu tancament, un síntoma més que denota el poc interès que la classe política i el món empresarial manifesten envers la preservació del nostre patrimoni marítim.
_______________

Quan era petit anava sovint a un quiosquet ubicat a la convergència entre el Carrer de la Gerreria i la Plaça Josep Maria Quadrado. Per un duro podies canviar fins a tres còmics o nevel·les, sempre que retornessis els exemplars que havies escollit la setmana anterior, ... i probablement vos demanareu, i ara perquè ens conta aquesta història?. El cert és que de llavors ençà no havia col·leccionat cap altra publicació amb tanta il·lusió.
Per cert, si na Laia, na Mercè i en David no s'han d'enfadar, aprofitaré l'avinentesa per a comentar que em falten els números 3, 5, 11, 12 i 36. Si qualcú està interessat en vendre'ls, estic disposat a pagar el que em demanin.

A la venda el "María Dolores", un llaüt de senyor

En Pep Lluis Miró mos ha fet arribar aquestes fotos del llaüt María Dolores, actualment al Port d'Andratx, en un estat acceptable i navegable. El venen a molt bon preu. Si esteu interessats, podeu demanar mé informació a Pep Lluis a tavés d'aquest e-mail: jlmiro@mallorcapress.es

Com veis, mos trobam davant un d'aquells llaüts de senyor, amb la seva cabina i amb moltes possibilitats per a la navegació lúdica. Evidentment, adequat per amants de la fusta.