dijous, 11 octubre de 2012

Viatge a Màlaga per conèixer la "barca de jábega" (IV)



Les “chalanas” malaguenyes són germanes de les nostres pasteres. Veure el partit que allà se’ls treu ha estat tot un esrtímul per pensar en com podem fomentar la pràctica del rem a les nostres aigües. 
A Màlaga, la “chalana” és l’embarció d’iniciació al rem o la barca per practicar-lo de forma més senzilla o assequible, en tots els sentits. Són embarcacions més econòmiques que les "barcas que jábega", però també són valorades perquè són més lleugueres i fàcils d’avarar. Tot i que en vérem alguna de fons estrictament pla, el disseny que està més estès en les de nova construcció el té en forma de "v" oberta per millorar-ne les qualitats marineres. Els clubs de rem en tenen de construïdes en tauler marí i de dimensions destacades  - entre els 5 i els 6 metres -, majors que les que en el passat es podien fer servir per a pesques humils, ben iguals que les escometien aquestes funcions en les nostres aigües.
En els clubs de rem malaguenys, la “chalana” ha assumit el paper de barca per a quatre vogadors i un timoner, exerceix la mateixa funció que fa el batel a Euskadi com avantsala de la trainera. 
Em varen agradar molt les "chalanas" malaguenyes. Hauriem de plantejar-nos seriosament implantar de quelcom semblant a les costes insulars. 








dimarts, 9 octubre de 2012

Viatge a Màlaga per conèixer la “barca de jábega” (III)

 
video
video
video
video
video

Viatge a Màlaga per conèixer la "barca de jábega" (II)


La "barca de jábega" és una raresa preciosa, un d’aquells elements que ja no és fa vell, sinó antic. En haver aconseguit acomodar-se al present sembla que aspiri ha conquerir la immortalitat.
Pablo Portillo és el vice-president de l’associació Amigos de la Barca de Jábega i el que més s’ha dedicat a la recerca històric. Impertorbable sota el sol malagueny, li pertoca explicar a tots els grups que, des de les 10 del matí i fins a les 14:00, acudeixen a les platges del Pedrealejo per participar en un dels múltiples batejos de mar que l’entitat ofereix de forma oberta, desenfada... divertidíssima!
Pablo és davant d'una "barca de jábega" de quasi nou metres d’eslora que descansa sobre l’arena. Ens parla de trets en el seu disseny que ens remunten a les formes fenícies, ni romanes, ni gregues. No s’explica com un llegat de profunditat semblant ha pogut arribar als nostres dies. Dels trets fenicis ens en parlen les propies formes de l’embarcació i elements com el cap del codast més alt que el del capirol, i aquell espoló que se situa per sobre de la roda - amb un cap de serp eculpit i que mira al cel - a diferència de l’epoló propi dels romans, situat en línia amb el peu de roda a forma de tallamar. I d’arrels antigues, encara que no únicament fenícies, ens en parla també aquell ull pintat a la propa de totes les “barcas de jábega”, simbol ancestral de significació incerta, present en l’herència de tradicions nàutiques com la maltesa, d’alguns idrets de Portugal, o del Vietnam. Quin fou el seu origen? A parti de quin focus cultural, de quina simbologia i mitologia es va estendre i quines cultures l’incorporaren? No tenim prou coneixement per contestar a aquestes preguntes, però sí per afirmar que a la “barca de jábega” malaguenya té ulls “des de sempre”.
L'element en qüestió és, així mateix, l'exponent de la cultura dels "marengos", dels pescadors de la vorera, dels humils homes que s'han fet la vida en la frontera entre la mar i la terra salpant ormeigs de platja, com la "jàbega", xarxa calada amb la barca i hissada a braços des de l'arena. El fruit era peix de baix cost i el guany s'havia de repartir entre moltes boques.Cada embarcació tenia el seu símbol esculpit sobre el capirol, tot i que actualment totes hi presentin un capellet malagueny. La xàvega, com el botix i altres arts de pesca similars, foren prohibits per l'impacte que tenien en el fons, tot i que no deixa de ser irònic que l'arrossegament es practiqui en el present amb ormeigs i embarcacions de molt més impacte.
Cada part de la "barca de jábega" té nom, però són noms que responen a una cultura nàutica singular que es desmarca dels vocables nàutics que ens són comuns a la majoria. Les platges de Màlaga tenen un diccionari específic per a la seva embarcació més genuïna, que alhora s’inclou en un vocabulari encara més extens propi dels marengos. Visiteu  http://www.amigosjabega.org/index.php?page=la-barca-de-jabega
Els Amigos de la Barca de Jábega expliquen l'embarcació com un ventall de possibilitats diverses en relació a la forma d'aprximar-s'hi. Pablo Portillo ens convida a conèixer-la atenent a aspectes que tenen a veure amb la navegació, l'esport, la lingüística, la gastronomia, l'art, la religió... la barca és el centre, però el prisma a través del qual la mirem en matisa la imatge.
Les explicacions sobre la platja són la primera passa abans d’embarcar. Pujarem a la “Rompeola”, una de les unitats més lleugeres (500 quilògrams) construïda pensant en les regates al rem. Es manté la forma original però es mira de reduir el pes de més d’una tona de les unitats antigues emprant fusta més lleugera i més fina. 


 
Sis joves “jabegotes” són els nostres amfitrions. Són tan amables com divertits, adolescents d’institut. Són la demostració de que l’embarcació està passant de generació en generació. Els més grans ens han parlat de l’afició per vogar com activitat lúdica, la majoria dels més joves ens mostren l'afició per la vessant més competitiva de la voga. Sigui quina sigui la preferència, tothom es bolca en atendre’ns a nosaltres, els nous en tot això. Ens deixen agafar els rems si volem, i naveguem tranquilament fins que les dues barques que hem sortit a la mar ens trobem. Amb les platges del Pedregalejo de rerefons, es durà a terme el bateig de mar amb la cerimònia que podeu veure en el video següent. El patrimoni, la festa i l’humor s’hi donen la mà.  


video
 

dilluns, 8 octubre de 2012

Viatge a Màlaga per conèixer la “barca de jábega” (I)





ATENCIÓ: per veure els videos d'aquesta sèrie potser necessitareu instal·lar un programa que permeti visionar arxius 3GP (pujats del mòvil). És fàcil, basta que cerqueu el 3GP Player i que l'instal·leu de forma gratuïta.

El dia 6 d’octubre participàrem en un bateig de mar organitzat per l'associació "Amigos de la Barca de Jábega” (http://www.amigosjabega.org/) . Viatjàrem des de Mallorca a Màlaga per acudir a la cita. Els amfitrions ens reberen amb una afabilitat extraordinària, el dia fou preciós. El punt de trobada eren les instal·lacions d’un dels clubs de rem de les platges del Predregalejo.

Aquest viatge responia a l’interès creixent que sentim pel rem que ens està conduïnt a pensar la forma de restituir la seva pràctica a la nostra illa. A Màgala cercàvem un rem vinculat al patrimoni popular, obert, amb la mà extesa a l’esport però també a múltiples vessats culturals. La pràctica del rem a Màlaga és una autència perla del patrimoni marítim, tant pel component humà i l’esperit que el substenta com per le embarcacions amb les quals es practica. 




Els joves "jabegotes" exerciren de mestres i donaren instruccions a les persones neòfites en la voga...

Hem tornat més motivats encara per começar a vogar per les nostres aigües i amb les nostres barques. Aquesta és una primera entrada centrada en aquest viatge, un petit avanç, perquè aneu fent un tast del que vàrem poder fer i veure. Anirem penjant més material.



diumenge, 23 setembre de 2012

dimecres, 12 setembre de 2012

Propera visita a Màlaga per vogar amb una "barca de jábega"

Dia 6 d'octubre seré a Màlaga per fer un bateig de mar a bord d'una "barca de Jábega". L'objectiu és, per començar, passar gust i, també, aprendre i agafar idees per traslladar la seva afició al rem amb embarcacions patirmonials a Mallorca.
En aquests videos veureu una mica com s'ho fan:

http://www.youtube.com/watch?v=rM_DeMlUKfk

 http://www.youtube.com/watch?v=tpe8-FjQW0Q

Si voleu més informació, visiteu el web http://www.amigosjabega.org/

dimarts, 11 setembre de 2012

Estic cercant gent per remar junts

Després de quasi vint anys de relació amb les embarcacions de valor patrimonial, el rem s'està convertit en allò que més m'estimula i estic cercant persones a qui també els pugui interessar.
Crec que he madurat prou per no renunciar a res del que he conegut. La vela llatina va ser la porta d'entrada a aquesta "altra forma de navegar", però és ben cert que des de fa uns anys sempre he mantingut un ull posat a aquesta altra forma de propulsió que igualment està profundament vinculada amb el nostre patrimoni marítim. Les formes vèliques heretades han hagut de ser objecte de moviments de recuperació per preservarles. Tot i que es manté com a fórmula minoritària, la llatina és la que n'ha sortit més ben parada. La guaira ho té més pelut, i encara més la tarquina que arboraven els bots de berguins maonesos. El rem, al meu entorn, ha passat a millor vida.

 

En parlar d'aquestes qüestions he après ha no valorar-les a partir de plantejaments simplistes que atribueixen al passat un valor superior simplement per ser passat. Estic parlant de la possibilitat d'accés al plaer. Hi ha coses que, indefugiblement, per perden pel camí, però molesta renunciar al plaer per raons estúpides. Renunciar al plaer de la navegació a vela llatina que era pròpia de l'embarcació que tenc seria una estupidesa, de la mateixa manera que renunciar a vogar em sembla penós.



El plaer del rem roman en l'oblit en les illes en les quals visc. Ha desaparegut de forma adrupta, accelerada. Si surts a bogar, és recurrent que algú et vengui a demanar-te si és que tens avaria al motor. A principi de setmana hem va passar una llanxa a unes desenes de metres i vaig poder sentir el comentari "¡mira, un tio remando!". Aquest és un fet que se suma a molts d'altres de similars i el meu ànim en exposar-lo no és el de censurar-lo, respon a provar d'explicar que en aquest moment quan surts a vogar el primer que has de superar és la pressió de qui se sent observat, quelcom similar a superar el sentiment de vergonya. Tot això quan la navegada s'ha iniciat des del club nàutic del qual soc soci, que va néixer al voltant d'un mollet on predominaven les pasteres, la majoria concebudes per navegar exclusivament al rem. Aquell origen encara és un record viu entre molts, però ser-ne una perllongació ha esdevingut una nota discordant. I això ha passat molt de pressa, com un gest fet sense pensar, sense consciència.



És clar que tota la nostra herència marinera té una arrel professional i en enfocar-la des d'un punt de vista lúdic és lògic que moltes formes i conceptes mutin, no pot ser d'altra manera quan les fem perdurar caviant l'objectiu primer de la subsistència. La vela llatina o els rems no són un recurs per proveir-nos del que és de primera necessitat. Tot i així, entre aquells que foren professionals quan les veles encara s'alçaven (amb major o menor mesura), he trobat la rememoració del plaer de gaudir d'una embarcació que era bona a la vela, igualment que he tengut la sort de que em traslladessin la imatge de la perfecció del lliscar de les barques mariscadores pel port de Maó, propulsades exclusivament al rem i tristament extingides (crec que només en queda una unitat, deteriorada i en sec, a les pedreres de Robadones). És a dir, per qui s'hi guanyava la vida, una bona navegada al rem o a la vela també tenia virtuds, no tot era un calvari. És bo recordar-ho quan, precisament, sovint argumentem la desaparició de determinats recursos - el rem és paradigmàtic en aquest sentit - en associar-los amb una mena de submissió a la duresa d'un temps passat.
El rem, no cal dir-ho, no és patrimoni únic dels professionals de la mar. Les petites embarcacions al rem, com les que protagonitzaren la fase germinal del meu club, foren les majoritàries entre els aficionats de recursos limitats. El rem fou la propulsió del mariner aficionat i de litoral no adinerat. Fou àmpliament present en la navegació d'esbarajo, té una tradició important en l'àmbit dels qui naveguen com molts de nosaltres, és a dir, per no guanyar-s'hi la vida. I quasi res n'ha quedat després de segles de vigència. La resposta a aquesta exposició és que l'evolució així ho determina? Crec que no. Pens que el cas té molt a veure amb el consum, amb una dinàmica en que les coses cobren valor si són novetat. Crec que les persones que es propulsen amb un rem i que em vaig creuant quan surt a bogar cerquen sensacions semblants a les que jo cerc quan faig pressió als estrops. Estic parlant de piragüistes o de practicants del paddle surf. I crec que quan han cercat aquestes sensacions no s'ha trobat la possibilitat de tastar les embarcacions d'arrel empeses per la força d'una pala perquè, simplement, no hi eren. Clar que hi ha molts matisos i diferències tècniques, però també hi ha similituds. Ho dic amb coneixement de causa, he fet kaiak de mar, puc discernir allò que hi ha de comú i de distant entre el rem i el palejar. De la mateixa manera que he fet windsurf i patí a vela, i puc entendre tot allò que fa una cosa diferent de l'altra, però també allò que té de comú entre si, o amb la vela llatina.


Tot plegat no és una manera de dir que cerquem recursos per l'accés al gaudi donant molta importància a la moda, la qual cosa és interessant i enriquidora, però massa sovint sembla que o fem a costa de perdre coses pel camí, oblidant coneixement i accés al plaer.
Un matí voltava l'Illot de la Galera amb el llaüt, amb les veles agraïdes sota uns terrals generesos, i hem vaig creuar amb una parella de kaiakistes que reberen molt bé aquella imatge. Un d'ells em digué "què guapo! això de les veles és un invent teu?". No, no era un invent meu - jo no tenc tanta inventiva - eren les veles que la barca duia el dia que la feren. I amb el rem la perplexitat en veure'l armat és la mateixa, però més accentuada. Què ens ha passat? Sembla que enlloc d'acumular recursos i savisa en perdem pel camí.



Tota aquesta dissertació, poc sintètica i massa extensa, no és altra cosa que l'exposició del que, en certa manera, és la causa del silenci tan perllongat que ha matingut aquest blog. Hi he estat pensant, he estat provant coses, bogant, projectant... i he conclòs que després d'haver fet un camí en la recuperació d'una embarcació, d'haver restituït la seva salut i l'aparell de vela llatina, ara tenc molt ganes de vogar. Ho estic fent sobre del mateix llaüt, una embarcació ambivalent en aquest sentit, que et dóna la possibilitat de navegar amb diferents sistemes de propulsió, motor, vela i rems. Ara, però, voldria trobar persones que estiguin interessades en cercar i gaudir de les nostres embarcacions pures al rem: bots, gussis, pasteres... no seria un somni fer una rèplica d'una bolitxera o d'una mariscadora? En definitiva, estic cercant gent per anar una mica més enllà, trobar barques concebudes per al rem que s'estiguin perdent i donar-lis vida, compartir l'afició, vogar acompanyat. Si algú llegeix això i li ve de gust, que m'ho faci saber.

dijous, 26 abril de 2012

Diversió i pocs problemes amb el "15 pams" de Joan Mario Rebassa


El 15 pams és una barca concebuda pel mestre d'aixa mallorquí Joan Mario Rebassa. És pràctica, divertida, transportable sobre la baca del cotxe i oberta a millores si l’armador així ho desitja.


Es tracta del que es coneix com un pram, una embarcació menor amb la proa amb espill, és a dir, plana. Aquest és un sistema àmpliament aplicat a nivell internacional per a la construcció d’embarcacions auxiliars i, també, per a la vela d’esplai i esportiva. L’Optimist i el Cadete en són els models més coneguts a les nostres aigües però, molt possiblement, el monotip anglès Mirror (http://www.mirrorsailing.org/ o http://www.youtube.com/watch?v=v3nn3wHx9D8&feature=related) en sigui un dels exemples amb més prestacions i possibilitats per a un programa que assoleix des de la regata al creuer coster o passejada familiar. Entre tots els models de “pram”, però, hem de destacar els tradicionals noruecs (http://www.youtube.com/watch?v=JtdWzktY3Eo) que es venen construint de forma secular com embarcacions a vela i al rem i que presenten unes línies prou eficients. 


Com és norma en les embarcacions d’aquesta naturalesa, el 15 pams ofereix una capacitat d’acomodació superior a altres embarcacions de la mateixa eslora (3 metres) precisament perquè la proa en espill amplia l’espai disponible. És evident que en navegació la proa plana té incidència, no és el mateix que una proa afinada. La clau està en aconseguir que el pram llisqui sobre el seu fons pla i que, per formes i distribució de pesos, no tingui tendència a capbussar la proa.

 

El 15 pams té la forma i el fons adequat per assumir aquest compromís però agrairà navegacions amb ones baixes i sense rompent.
Joan Mario Rebassa va concebre’l  amb la tutela del seu mestre, Pep Cabot, que en va traçar el disseny. S’inspira en els petits catboat tan extesos a nivell internacional, embarcacions funcionals amb una sola vela amb el pal a l’extrem de proa. L’embarcació està pensada per a simplificar i abaratir al màxim la construcció en tauler i sense problemes en el manteniment posterior. La idea era oferir-lo en kit per a l’autoconstrucció, però la mentalitat tancada de les institucions competents en la matèria varen barrar aquest possibilitat, una vegada més, en contra d’una opció arrelada a molts indrets. Tot i així, queda oberta la possibilitat de participar en la construcció amb la supervisió del mestre, cosa que ajuda a ajustar el pressupost.
Vàrem poder navegar amb el 15 pams fa unes setmanes a la platja de Palmanova (badia de Palma – Mallorca). El decorat era l’idoni, poca ona i un vent de Ponent d’intensitat i direcció variables. L’embarcació navega àgil però dòcil, és viva però no nerviosa, tant amb dos tripulants com amb un. Tot d’una que puges a bord te la perceps com molt convenient per a un adult i un infant.
Tant el llançament a l’aigua com l’avarada des de la platja foren senzilles. El muntatge de l’aparell és ràpid i assequible per a qualsevol persona. Es basa en una fórmula molt habitual en embarcacions d’aquesta mena i que es deriva de la vela al terç amb botavara, tot i que amb algunes variacions en el punt on es fixa l’amant a la perxa on va enferida la vela i, també, en la forma d’articular la botavara amb el pal, que en aquest cas consisteix en una forca que s’encaixa a la part inferior de l’arbre.
Les possibilitats de trimat passen per un cunningham, la trapa i el tensor del pujament. L’escota es disposa amb un peu de gall al mirall de popa que fa de pont pel qual corre la desmultiplicació a traves de la qual ajustem l’obertura de la vela i que s’envia a través de la botavara fins un punt des d’on caçar des del centre en la banyera.

És en l’arboradura on l'armador pot introduir més millores al model inicial. Provàrem una unitat amb pal d’alumini sense obencs muntats, tot i que en Joan Mario el té preparat per fer-los servir. L’ús dels obencs sembla convenient si es fa servir un pal com el que provàrem perquè es tracta d’un alumini que es corba en excés. Si es vol mantenir l’aparell sense obencs (molt simple i funcional) es pot estudiar la incorporació d’un pal reforçat, ja sigui d’alumini o de fusta laminada. Tot plegat és obert a les preferències de l’armador perquè ens trobem amb una proposta de construcció artesana en la qual el mestre d’aixa es pot adaptar l'obra al client, més encara si aquest participa en el procés directament. 

video

Qui vulgui saber més coses del 15 pams pot contactar amb Joan Mario Rebassa a través d’aquestes senyes: Clàssics de Mallorca - http://www.llautsdemallorca.com – classicmallorca@telefonica.net – Tel. 607 237 493

dimecres, 29 febrer de 2012

Fanals per a embarcacions de principi de segle XX

La revista Catalunya Marítima es va editar des de gener de 1919 a juny de 1921. A les seves planes varen aparèixer insercions de publicitat sobre diferents models de fanals específics per a embarcacions. Aquest és un recull de les imatges que il·lustraven els anuncis.





dijous, 29 desembre de 2011

Cosmologia


El llaüt em porta al seu temps, al seus codis. Una aventura, potser, anacrònica, perseguir fórmules desvinculades de sabers nàutics contemporanis. Potser és una gran barrabassada. 

video
Fent ús dels gornins.

No estic segur de perquè m’hi sento tan còmode. No és la veneració del passat. Professionalment estic predestinat a ser un periodista multimèdia. Quant a guies existencials m’he fet amb músiques com les de The Clash, de Kortatu i la Polla Records, The Pogues, també els eivissencs Uc, o amb propostes més actuals, com Jönsi; he madurat amb novel·les de Paul Bowles, de Boris Vian, de Paul Auster o les memòries, de Joshua Slocum i d’Henry de Monfreid; m’han tocat la fibra les  pintures de Francis Bacon i de Miquel Barceló; les escultures de Ferran Aguiló m’emocionen. No hi ha una connexió generacional ni temàtica necessària entre totes aquestes coses – tot i que en algunes hi és - però totes tenen quelcom amb el que em sento identificat o que m’estimula. A això, hi he afegit la barca.  

video
Cenyida s'obre l'arbre. 
La navegada pot ser un fet artístic, com una performance. Hi ha cadències, hi ha fred i hi ha calor, hi ha matisos, hi ha significats, hi ha vents que hi són i hi aquells als quals esperes fitant retxes a dins la mar. Quan arriben, tot i que hi ha pautes, la resposta pot ser diversa, creativa. És una bona escola per a la vida.
A més, en els nostres dies d’aproximació de cultures ens familiaritzem amb conceptes i creences abans llunyanes que hem incorporat i que enriqueixen la lectura del nostre entorn. A hores d'ara em sembla natural sentir la barca com un paradigma zen, mentre perduren plantejaments més medieterranis quan de la seva personalitat en trec una dissertació estòica.
Mentre aboquem amor al nostre llaüt per impregnar-lo de resistència al pas del temps, ell sap de la seva temporalitat, i de la nostra. Clar que se n’adona de com s’enfosqueix la fusta, però sap deixar-se restaurar. En aquest moment, potser viu una vida que ja no esperava i respon agraït, es reinventa. Quines cartes té a la màniga per fer viable en el nostre temps tot allò que té del seu? 

video
Al llarg.
Tot i que ens trobem en decorats salobres, on un arbre no pot beure aigua que li faci bé, intuïm vius els pins i les alzines que l’han fet possible. Quan et calmes per dins i li acaricies la coberta, es fa audible una lògica a partir de la qual les coses muten en harmonia i amb sentit.
Per què, en els dies que corren, entenem aquestes barques com quelcom essencial de nosaltres mateixos? Hi va haver alguna cosa, en la forma de fer-les, de posar-les en l’aigua com si en fos el bressol, que ens les fa sentir com una brúixola. Hi intuïm una paraula d’amor que, potser, no verbalitzà qui les va fer, però nosaltres l'assumim.
Potser ens hem assolit un lapse que macera el passat, el present i el futur. Naveguem en aquesta franja de mar que no gaire lluny besa la terra, que atresora la cultura marinera però que albira la pagesa. Quan tot el bagatge es fa perceptible sentim quelcom proper a la luxúria de fer l’amor amb la cultura que suporta la nostra espinada. Som fills del litoral.
La meva barca i jo, que petits som, però que grans ens sentim jugant a dramatitzar el cosmos en la nostra badia d’humils proporcions.

dimarts, 8 novembre de 2011

Ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela

Notícia estimulant: ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela (AMPAV). Si recupereu l'entrada en aquest blog de dimarts 7 de setembre de 2010 (http://llauts.blogspot.com/2010/09/ja-naveguem-en-pati-vela-per-mallorca.html) veureu el text que, en certa manera, va servir de posar en contacte persones que han fet feina per a la creació d'aquesta entitat. Des d'aquí, enhorabona i molta sort. El patí a vela ha tornat a Mallorca!
Visiteu el facebook http://www.facebook.com/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731#!/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731?v=wall