dijous 26 d’abril de 2012

Diversió i pocs problemes amb el "15 pams" de Joan Mario Rebassa


El 15 pams és una barca concebuda pel mestre d'aixa mallorquí Joan Mario Rebassa. És pràctica, divertida, transportable sobre la baca del cotxe i oberta a millores si l’armador així ho desitja.


Es tracta del que es coneix com un pram, una embarcació menor amb la proa amb espill, és a dir, plana. Aquest és un sistema àmpliament aplicat a nivell internacional per a la construcció d’embarcacions auxiliars i, també, per a la vela d’esplai i esportiva. L’Optimist i el Cadete en són els models més coneguts a les nostres aigües però, molt possiblement, el monotip anglès Mirror (http://www.mirrorsailing.org/ o http://www.youtube.com/watch?v=v3nn3wHx9D8&feature=related) en sigui un dels exemples amb més prestacions i possibilitats per a un programa que assoleix des de la regata al creuer coster o passejada familiar. Entre tots els models de “pram”, però, hem de destacar els tradicionals noruecs (http://www.youtube.com/watch?v=JtdWzktY3Eo) que es venen construint de forma secular com embarcacions a vela i al rem i que presenten unes línies prou eficients. 


Com és norma en les embarcacions d’aquesta naturalesa, el 15 pams ofereix una capacitat d’acomodació superior a altres embarcacions de la mateixa eslora (3 metres) precisament perquè la proa en espill amplia l’espai disponible. És evident que en navegació la proa plana té incidència, no és el mateix que una proa afinada. La clau està en aconseguir que el pram llisqui sobre el seu fons pla i que, per formes i distribució de pesos, no tingui tendència a capbussar la proa.

 

El 15 pams té la forma i el fons adequat per assumir aquest compromís però agrairà navegacions amb ones baixes i sense rompent.
Joan Mario Rebassa va concebre’l  amb la tutela del seu mestre, Pep Cabot, que en va traçar el disseny. S’inspira en els petits catboat tan extesos a nivell internacional, embarcacions funcionals amb una sola vela amb el pal a l’extrem de proa. L’embarcació està pensada per a simplificar i abaratir al màxim la construcció en tauler i sense problemes en el manteniment posterior. La idea era oferir-lo en kit per a l’autoconstrucció, però la mentalitat tancada de les institucions competents en la matèria varen barrar aquest possibilitat, una vegada més, en contra d’una opció arrelada a molts indrets. Tot i així, queda oberta la possibilitat de participar en la construcció amb la supervisió del mestre, cosa que ajuda a ajustar el pressupost.
Vàrem poder navegar amb el 15 pams fa unes setmanes a la platja de Palmanova (badia de Palma – Mallorca). El decorat era l’idoni, poca ona i un vent de Ponent d’intensitat i direcció variables. L’embarcació navega àgil però dòcil, és viva però no nerviosa, tant amb dos tripulants com amb un. Tot d’una que puges a bord te la perceps com molt convenient per a un adult i un infant.
Tant el llançament a l’aigua com l’avarada des de la platja foren senzilles. El muntatge de l’aparell és ràpid i assequible per a qualsevol persona. Es basa en una fórmula molt habitual en embarcacions d’aquesta mena i que es deriva de la vela al terç amb botavara, tot i que amb algunes variacions en el punt on es fixa l’amant a la perxa on va enferida la vela i, també, en la forma d’articular la botavara amb el pal, que en aquest cas consisteix en una forca que s’encaixa a la part inferior de l’arbre.
Les possibilitats de trimat passen per un cunningham, la trapa i el tensor del pujament. L’escota es disposa amb un peu de gall al mirall de popa que fa de pont pel qual corre la desmultiplicació a traves de la qual ajustem l’obertura de la vela i que s’envia a través de la botavara fins un punt des d’on caçar des del centre en la banyera.

És en l’arboradura on l'armador pot introduir més millores al model inicial. Provàrem una unitat amb pal d’alumini sense obencs muntats, tot i que en Joan Mario el té preparat per fer-los servir. L’ús dels obencs sembla convenient si es fa servir un pal com el que provàrem perquè es tracta d’un alumini que es corba en excés. Si es vol mantenir l’aparell sense obencs (molt simple i funcional) es pot estudiar la incorporació d’un pal reforçat, ja sigui d’alumini o de fusta laminada. Tot plegat és obert a les preferències de l’armador perquè ens trobem amb una proposta de construcció artesana en la qual el mestre d’aixa es pot adaptar l'obra al client, més encara si aquest participa en el procés directament. 

video

Qui vulgui saber més coses del 15 pams pot contactar amb Joan Mario Rebassa a través d’aquestes senyes: Clàssics de Mallorca - http://www.llautsdemallorca.com – classicmallorca@telefonica.net – Tel. 607 237 493

dimecres 29 de febrer de 2012

Fanals per a embarcacions de principi de segle XX

La revista Catalunya Marítima es va editar des de gener de 1919 a juny de 1921. A les seves planes varen aparèixer insercions de publicitat sobre diferents models de fanals específics per a embarcacions. Aquest és un recull de les imatges que il·lustraven els anuncis.





dijous 29 de desembre de 2011

Cosmologia


El llaüt em porta al seu temps, al seus codis. Una aventura, potser, anacrònica, perseguir fórmules desvinculades de sabers nàutics contemporanis. Potser és una gran barrabassada. 

video
Fent ús dels gornins.

No estic segur de perquè m’hi sento tan còmode. No és la veneració del passat. Professionalment estic predestinat a ser un periodista multimèdia. Quant a guies existencials m’he fet amb músiques com les de The Clash, de Kortatu i la Polla Records, The Pogues, també els eivissencs Uc, o amb propostes més actuals, com Jönsi; he madurat amb novel·les de Paul Bowles, de Boris Vian, de Paul Auster o les memòries, de Joshua Slocum i d’Henry de Monfreid; m’han tocat la fibra les  pintures de Francis Bacon i de Miquel Barceló; les escultures de Ferran Aguiló m’emocionen. No hi ha una connexió generacional ni temàtica necessària entre totes aquestes coses – tot i que en algunes hi és - però totes tenen quelcom amb el que em sento identificat o que m’estimula. A això, hi he afegit la barca.  

video
Cenyida s'obre l'arbre. 
La navegada pot ser un fet artístic, com una performance. Hi ha cadències, hi ha fred i hi ha calor, hi ha matisos, hi ha significats, hi ha vents que hi són i hi aquells als quals esperes fitant retxes a dins la mar. Quan arriben, tot i que hi ha pautes, la resposta pot ser diversa, creativa. És una bona escola per a la vida.
A més, en els nostres dies d’aproximació de cultures ens familiaritzem amb conceptes i creences abans llunyanes que hem incorporat i que enriqueixen la lectura del nostre entorn. A hores d'ara em sembla natural sentir la barca com un paradigma zen, mentre perduren plantejaments més medieterranis quan de la seva personalitat en trec una dissertació estòica.
Mentre aboquem amor al nostre llaüt per impregnar-lo de resistència al pas del temps, ell sap de la seva temporalitat, i de la nostra. Clar que se n’adona de com s’enfosqueix la fusta, però sap deixar-se restaurar. En aquest moment, potser viu una vida que ja no esperava i respon agraït, es reinventa. Quines cartes té a la màniga per fer viable en el nostre temps tot allò que té del seu? 

video
Al llarg.
Tot i que ens trobem en decorats salobres, on un arbre no pot beure aigua que li faci bé, intuïm vius els pins i les alzines que l’han fet possible. Quan et calmes per dins i li acaricies la coberta, es fa audible una lògica a partir de la qual les coses muten en harmonia i amb sentit.
Per què, en els dies que corren, entenem aquestes barques com quelcom essencial de nosaltres mateixos? Hi va haver alguna cosa, en la forma de fer-les, de posar-les en l’aigua com si en fos el bressol, que ens les fa sentir com una brúixola. Hi intuïm una paraula d’amor que, potser, no verbalitzà qui les va fer, però nosaltres l'assumim.
Potser ens hem assolit un lapse que macera el passat, el present i el futur. Naveguem en aquesta franja de mar que no gaire lluny besa la terra, que atresora la cultura marinera però que albira la pagesa. Quan tot el bagatge es fa perceptible sentim quelcom proper a la luxúria de fer l’amor amb la cultura que suporta la nostra espinada. Som fills del litoral.
La meva barca i jo, que petits som, però que grans ens sentim jugant a dramatitzar el cosmos en la nostra badia d’humils proporcions.

dimarts 8 de novembre de 2011

Ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela

Notícia estimulant: ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela (AMPAV). Si recupereu l'entrada en aquest blog de dimarts 7 de setembre de 2010 (http://llauts.blogspot.com/2010/09/ja-naveguem-en-pati-vela-per-mallorca.html) veureu el text que, en certa manera, va servir de posar en contacte persones que han fet feina per a la creació d'aquesta entitat. Des d'aquí, enhorabona i molta sort. El patí a vela ha tornat a Mallorca!
Visiteu el facebook http://www.facebook.com/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731#!/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731?v=wall

divendres 14 d’octubre de 2011

No he remat tant com hauria volgut

En la meva vida no he remat tot el que hauria volgut remar. És intranscendent dir-ho, però és cert. Remar és d'aquelles coses que em fan més feliç. I estic parlant de remar per remar.
De remar m'agrada la pueril, però compromesa, relació causa efecte: quan remes avances; de no fer-ho, sures enmig de la mar i les ones et duen on volen. Tant una cosa com l'altra m'agraden.. 
Potser la carència de remar s'arregla remant més a partir d'ara. Ho he començat a fer. Recentment he assolit una gesta personal, navegar al rem des de Cala Gamba a Cala Blava a bord del nostre llaüt, el Nueva Catalina, amb uns rems massa petits i amb les pales de l'hèlix posant resistència a l'avenç. En aquestes condicions, ja em pareix bé que la travessia durés dues hores i mitja, amb una aturada a mig camí per berenar.
La pèrdua del gust per remar a les nostres illes ha suposat la desaparició de les embarcacions tradicionals al rem i la no incorporació d'embarcacions de nova planta per practicar-lo. No ha arribat - qui sap si arribarà -  l'afecció pel rem de banc fix que s'estén pel llevant peninsular, una lectura actual del rem tradicional que ve a ser, en certa manera, una versió mediterrània - i tardana - del fenomen de les traineres, tan arrelat al Cantàbric. Ni tampoc hi és present el rem de banc mòbil, tan complet i depurat.
Tot i així, els meus preferits són els malaguenys i la seva barca de xàvega (http://www.amigosjabega.org/) . Són els únics que conserven l'embarcació de fusta - de formes ancestrals i d'arrels fenícies - per practicar l'esport del rem i també competir. Seria un fet anacrònic si no fos perquè a les platges de Màlaga han decidit que no ho sigui, que per a ells aquesta barca del passat té un lloc en el present. I és que mentre hi ha coses l'extinció de les quals està justificada, n'hi ha d'altres que val la pena que perdurin. Pots ser en la tria d'una cosa i l'altra gravita la saviesa de la humanitat. Des de la meva humil opinió, la barca de xàvega és de les coses que val la pena que perdurin. Ho reconec. és una opinió passional, fins i tot sensual, pròpia de qui s'enamora d'unes formes i es deixa embruixar per un instint que poc té a veure amb allò cerebral. Però ho crec fermament.
El cas és que el mes d'agost passat vaig poder gaudir de remar per Portocolom. Li he de donar les gràcies a Pep Massot perquè em va deixar la seva llanxeta, na Caragola. 

En el mirall d'aigua de magnitud relativa, vaig recuperar la poesia de solcar les aigües de la forma més elemental i, alhora, oberta a la infinita recerca de la tècnica més refinada, immers en la subtilesa i la física: una palada ben feta és un hipnòtica i estètica. Vaig gaudir com qui recupera el record d'un sabor de la infantesa. I vaig pensar molt en el darrer inventari d'embarcacions tradicionals que el Consell de Mallorca va encarregar a l'historiador Bernat Oliver, que reflectia dades com que  les embarcacions tradicionals al rem són les tipologies més amenaçades del patrimoni marítim insular. Actualment només es poden contar 26 bots sense coberta (grup que integra les llanxes felanitxeres, com és na Caragola), 17 pasteres i no més de 6 gussis. En resum, mig centenar d’embarcacions en total.
No em vaig poder estar de fer un passejada matinal pel port amb l'única intenció de fotografiar les embarcacions al rem que hi queden. Vaig fitar-les com el pintor que té la sort de tenir un cos nu per retratar. En la intimitat silenciosa del despertar d’un port natural, evoquen humilitat i alhora irradien una d'aquelles belleses que ens reconcilia amb el que les persones podem posar a sobre de l'entorn natural.

diumenge 2 d’octubre de 2011

dimecres 27 de juliol de 2011

Perdonau per la manca de continguts

A qui vos puguin interessar els continguts d'aquest blog, demanar-vos disculpes per l'aturada en publicació d'entrades dels darrers mesos. La meva vida passa per moments un tant complexos i em costa posar-me a esciure. A veure si l'estiu ajuda una mica i puc oferir-vos qualque coseta que valgui la pena.

diumenge 24 d’abril de 2011

Triquet i mitjana (III): la mitjana en les barques menors de les Illes Balears

Dedicat a Lluís Estefanell

Les barques tradicionals de pesca de les Illes Balears en els darrers dies de la vela (final del segle XIX i principi del XX)  feien servir una vela mitjana sintètica, pràctica, funcional. Ens situem en aquest període perquè és del que en tenim documentació, a partir de la qual hem recuperat i après l'ús d'aquesta vela en el nostre llaüt, cosa que no vol dir que pogués ser diferent més antigament o a en altres indrets.



Les seves diferències principals amb la vela llatina convencional són: prescindeix de trossa i d’amant (o drissa); l’angle que descriuen el gràtil i el faldar o pujamen no és tancat, sinó recte o obert; va sempre sobre l’arbre; el punt de creu és a un terç de l’antena a contar des del car (extrem inferior de l'antena) i no a dues cinquenes parts; es maniobra amb el davant i escota, prescindeix d’orspop.


Les proporcions

Les màximes habituals
Gràtil: Dos terços de l'eslora
Faldar: la meitat del gràtil
Caient de popa:  el gràtil + 20%

Variacions de mida
Si ho trobem convenient, podem fer una mitjana llatina més reduïda, per a la qual cosa estriarem la mida del gràtil que ens resulti adequada (per exemple, dos quarts de l’eslora) i amb aquesta referència obtindrem la resta de valors.

Pal, batafora i antena


Pal de mitjana:
Millor si va una mica caigut a popa, en tot cas vertical, mai caigut a proa. Això facilita el pas de l’antena d’una banda a l’altra, sempre per popa del pal.

Se situa a una banda, generalment la de babord, encaixat en la paramola de popa o tamboret, amb el peu fixat en un paramitjal situat sobre coberta.

El pal ha de presentar un fresa o un rebaix a la part superior per a penjar-hi (literalment) el pal de mitjana, que ha de tenir una gassa al punt de creu per a tal cosa.



El pal du una manegueta a la part inferior que queda sobre la paramola que ens servirà per caçar-hi el davant.

Quant a l’alçada, atenent que hi pot haver variacions en funció de l’alçada de la paramola d’una barca o d’una altra, el principal és calcular-la tenint present que el punt de creu de l’antena  és a un terç de l’antena a contar del car, que l'antena ha de quedar vertical quan cacem el davant, que el car ha de quedar prou alt per no pegar amb la part més elevada del timó en pasar d'una banda a l'altra i que les rellingues de la vela han de quedar tibades per igual quan cacem l’escota al màxim. Per això, és determinant saber la mida del batafora, que és la següent:

Batafora:
Ha de sortir fora de la barca, a contar des de la fogonadura, la mateixa longitud que té el pujamen.  A diferència que amb el botaló, la part que queda dins la barca i l’extrem de la qual s’encaixa en un pont fix sobre coberta, pot ser molt petita perquè l’esforç que realitza és molt inferior. Per determinar el punt on situar aquest punt ens guiarem per un precepte senzill: el situarem davall de la paramola de popa ho tamboret tan a proa com sigui possible, d’aquesta manera no interfereix en els moviment de persones o quarters per sobre coberta. Si ens trobem amb una embarcació que no dur paramola, dir que fins i tot amb una cinquena part del batafora sobre coberta n’hi ha suficient.


L’extrem exterior del batafora MAI no ha d’alinear-se prenent com referència l’eix de crugia, hem de guiar-nos pel peu del pal de la mitjana. L’important és que la vela pinti bé, no que l’escota quedi en eix de crugia. Ja parlarem en capítols posteriors de com en l'aparell de triquet i mitjana es cerca un posició centrada amb crugia del centre vèlic situant l'antena del triquet a la banda contrària de la mitjana.

El batafora ha de descriure un línia ascendent en projectar-se cap a fora. Com referència, ens basta situar-ne la punta a l’alçada de la regala.

El batafora és lleuger i flexible. Si triem bé la fusta, flexarà en cada moment de la forma adequada i ens ajudarà a donar forma a la vela o decarregar-la segons les condicions.

No és necessari cap titpus de roldana per passar l’escota. Un forat a l’extrem exterior és més que suficient... mai falla ni és trenca.

L’antena
Lleugera, que no carregui l’arboradura. Preferentment d’una sola peça, com a molt reforçada d’una quimelca.

Aparell i maniobra 
L’amant (que no ho és)
L’antena és penja a la part superior del pal de mitjana amb una gassa. No cal res més.  Repetim, el pal ha de presentar un rebaix a la part superior per a tal efecte.

L’escota.
Fermada al puny d'escota, passa per l’extrem del batafora i retorna cap una cabilla. El sistema tradicional és una cabilla que sobresurt NOMÉS per sota la paramola. El cap li fa una volta per la part inferior i llavors s’esmordeix per davall d’ell mateix. Simple i ràpid. Si fem servir una cabilla que surt per sobre coberta serà un element molest i topadís.


El davant
Fermat a la part inferior de l’antena, es regula fent servir la manegueta de la part inferior del pal de mitjana.


En navegació

Adaptem l’orientació de la vela al rumb amb el davant, MAI amb l’escota. L’escota només ens ha de servir per donar més o menys bossa i per això basta caçar o amollar uns escassos 5 o 10 centímetres.



Virar amb la mitjana
Per virar és convenient ajudar el timó amb les veles. Per virar amb la mitjana funciona molt bé fer el següent; abans d’iniciar la maniobra, amollem una mica el davant (aviat explicarem perquè). En iniciar la maniobra, aquarterem la mitjana prement el car cap a sotavent, amb la qual cosa forcem la pena a desplaçar-se a barlovent i la barca virarà. Si la maniobra és fa complicada (per exemple, perquè hi ha molta ona) forçarem la mitjana en aquesta posició fins que la proa caigui cap el nou sotavent, llavors la mitjana ja es mantindrà a la nova banda sense haver-la d’aguantar. En reprendre el camí, ens beneficiarem del que hem comentat abans, d’haver amollat una mica el davant perquè la barca s’obrirà i agafarà embranzida amb l’acció de les veles de proa. En haver agafat velocitat, l’ajustarem novament. Genera molta incertesa fer la virada sense preocupar-se de la mitjana i trobar-se que en ser a fil de vent, per mantenir-la caçada, no ens deixa obrir-nos i ens fa errar la maniobra. 

Útil per aparellar a la mar
Si hissem l'aparell estant a la mar, no al port, la mitjana és la primera vela que s'hissa i la darrera que s'aferra. És la primera que presentem al vent perquè ens mantindrà proa al vent i podrem fer el pertinent amb la resta de veles sense presses. I la darrera en baixar pel mateix però a l'inversa. Deixem la mitjana ben caçada i podem baixar la resta de veles sense patir.
Personalment, que tinc per constum navegar en solitari, em resulta imprescindible per aparellar amb seguretat.

En cas de mala mar
La mitjana hissada i ben temperada ens permet capejar el mal temps amb seguretat.
La combinació de mitjana i un floc és una molt bona fórmula per navegar amb vent molt forts.


Quan naveguem a motor
Només amb la mitjana hissada i navegant a motor aconseguim reduir el brandeig de la barca. Tot i navegar a motor, no ens oblidem d'obrir-la o tancar-la en funció de com incideixi el vent.



Fondejats
La mitjana hissada i ben assocada ens ajudarà a mantenir-nos proa al vent.

Errors més comuns en navegació

Tancar massa els davants en cenyida 
Amb l’escota alineada amb el pal, és millor donar major velocitat a la sortida del vent donant sempre una lleugera caiguda lateral a l’antena. De fet, ens podem trobar que una mitjana amb els davants caçats al màxim sigui un autèntic fre per a una embarcació i que ens frustrem en emprar-la o ens trobem que rendeix poc. Basta donar-li una mica d’aire i veurem que l’embarcació canvia completament.

Voler obrir-la al vent amb l’escota 
La vela es plega, perd el seu perfil. Hem d’obrir el davant i després donar la mica de bossa que ens convingui amb l’escota.



dilluns 14 de març de 2011

Teniu fotos de barques aparellades de "triquet i mitjana"?

Estic cercant fotos de barques aparellades de triquet i mitjana. En teniu alguna? Si és així, vos agrairia molt que m'ho fessiu saber.

Gràcies per avançat.