Des de Mallorca em miro amb enveja els indrets on el rem es manté viu, sigui el tradicional de banc fix o el de banc mòbil. Aquí la tradició del rem s’ha perdut de forma accelerada, tot i que no fa tant temps estava més viva del que molts es puguin pensar.
Aquesta és una convidada a que armem els rems en les nostres barques si tenen uns escàloms on penjar-los, a vogar i a ciar, encara que només sigui per fer un passeig.
Des d’aquesta inquietud, he decidit penjar al blog la versió catalana d’un article que no fa gaire vaig publicar a la revista del Reial Club Nàutic de Palma.
Quatre remers i un timonerVeiem quatre remers i el timoner, quiets per a la foto, a sobre d’un batel que sura en aigües del Reial Club Nàutic de Palma. La imatge ens remunta a 1952, pocs anys després que el club hagués nascut. El rem estava allí. Era natural en una entitat el germen de la qual està en els esports de la mar.
És una foto que apareix en l'edició del programa de regates del club d'aquell any. L'edifici social, que apareix al fons, s'havia inaugurat en 1948 i els anys següents els fulletons programàtics van començar a editar-se. Llibrets de poca grandària, de butxaca, que incloïen un detallat i assortit calendari de competició que es desenvolupava al llarg de tots els mesos de l'any, per si havia dubtes sobre si la nàutica esportiva d'aquell període era només cosa de l'estiu.
Amb el vocable “faluchos" apareixen ressenyats els llaüts, en sintonia amb els també tradicionals bots, ambdós testimoni de l'arrelament de vela llatina en la nostra vela esportiva, sense oblidar-nos de la vela guaira, que va gaudir de bons moments aparellada en aquests dos models d’embarcació. Compartien protagonisme – i en guanyaven – els Snipe, que arribaven amb aires nous, al costat dels balandres, sempre en procés d'evolució. Els vaixells a vela són els actors únics dels programes anteriors a l'any 1952, que es presenten amb el títol “Regatas a vela organitzadas por el Club Náutico de Palma de Mallorca” (per aquell temps no era Reial) del 1950, del 1951… el de l'any que vindria va ser diferent perquè resava així “Regatas a vela y a remo organitzadas…” Un calendari, el de rem, també actiu durant tots els mesos de l'any i que se suma a la flota de vela per participar d'activitats socials i lúdiques a la mar, com l'excursió fins a Palma Nova fixada per l’11 de maig, una cridada a tota la flota del club, fos quina fos la seva fisonomia, per a compartir un dia de mar on tots hi caben. Parlarem, doncs, de rem de mar, mariner, per a qui sap dominar el guió i clavar correctament la pala malgrat les ones que puguin sacsejar el casc.
Com la vela, el rem forma part dels mil·lenaris recursos per a la propulsió que els humans van inventar des que van descobrir el que era navegar. Hem estat molts, moltíssims, més anys remant que sense fer-ho. Tal vegada sigui avui quan ens hem de demanar perquè a Mallorca hem renunciat a aquesta activitat física, a aquest recurs… a tal plaer. Per què el rem s'ha volatilitzat de les nostres aigües si en dies històricament tan pròxims, com el 1952, era present en un programa de competició?
La regata comença reglamentant una tècnica que va nèixer per guanyar-se la vida a fi de convertir-la en un esdeveniment competitiu. Tot comença a germinar aquell dia en que remant per a treballar algú vol arribar primer: encara no hi ha norma escrita, ni classe estrictament homogènia en la seva forma, però ja hi ha regata. Només queda formalitzar-la.
Del procés que vincula el rem de feina amb la regata en vaig trobar una pista en una d'aquelles èpoques en que podia dedicar-li temps a girar pàgines de llibres de bastanta més edat que jo mateix. Em vaig topar amb una il·lustrativa ressenya en una edició – no recordo exactament si del 1917 o del 1919, però si recordo prou bé el seu contingut - del diari l'Almudaina. Era un breu però significatiu article que deixava constància de les regates a rem que s'havien celebrat en aigües de Portocolom (Llevant de Mallorca) en el marc de les celebracions per la Verge del Carme, patrona dels mariners. Ens trobem, segur, en un dels miralls d'aigua de l’Illa privilegiats per a aquest esport, un port natural protegit i de dimensions suficients per remar sense estretor. Llaüts i bots apareixien referenciats, en aquest cas res diuen la vela llatina, només parlen del rem. Se'n parla sense aparença de novetat, les proves es comenten amb el to de qui constata la reiteració d'una cita acostumada. Embarcacions, moltes d'elles, que en dia de festa deixaven de costat compromisos professionals en la pesca per a competir. Era el rem popular, nascut en el treball, i heretat ja per alguna embarcació menor per al passeig o la pesca no professional.
El document afegia una dada cridanera. Ens parla també de regates per a una “carossa” i per a dues “carosses”. Això mereix una explicació: a Mallorca es diu “carossa” a allò que a altres indrets es diu “perxa”. L’article ens parla de “perxar”, un dels sistemes de propulsió tradicionals dels vaixells d'albufera. La persona fa servir un pal llarg que empeny contra el fons per fer avançar l'embarcació. Competir fent servir aquest mètode era possible a més indrets que no ara en un Portocolom que, si bé és cert que destaca pel poc calat en determinades zones, llavors aquest fet era encara més extens. Era normal fer servir la “carossa” a bord de les tradicionals pasteres, barques de fons pla, sense quilla, perfectes per a moure's sobre de pocs pams d’aigua. Des de les pasteres, sobretot, es pescava gamba per a esca amb l'art del garbellet. Ara bé, per fer una regata en una pastera propulsada per una “carossa” implicava tenir una habilitat molt particular.
Portocolom, de fet, és dels pocs llocs de l’Illa on encara és habitual veure algun bot o “llanxeta” (tipologia local de bot que es caracteritza per la seva proa de violí) que emprèn al rem la seva travessia per anar a fer un capifó a s’Arenal, dintre del mateix port.
Un altre exemple de la tradició del rem el tenim a Palma en la celebració en honor a l'altra santedat amb vocació marinera, San Pere, patró dels pescadors. Per a constatar-ho recorro a la figura d'algú que ens va deixar l’any 2005, Bartomeu Vera Mas, amic i pescador, d'aquells que recordava amb orgull que va néixer en el barri de Santa Catalina de Palma. “Des dels anys 70 - em contava - s'ha perdut la tradició de les regates al rem com les fèiem nosaltres. Hi havia tres modalitats: un parell de rems; dos parells de rems i tres parells de rems. Les regates se celebraven a la tarda, des del Auditòrium fins a Ca’n Barbarà i tornar.” (ens parla de dues fites situades dins l’actual port de Palma).
Qui i amb quins vaixells competia en les regates si les recorda un pescador que les sent com seves? La resposta segurament està en la infinitat de pasteres, bots amb els seus bancs per a la voga, de gussis, o llaüts amb escàloms per a fins a tres parells de rems, que apareixen amb profusió en fotografies històriques del nostre port. Uns escàloms dels quals s'aprecia que d'ells pengen els rems de forma quotidiana, no són l'ornament inútil en el qual sembla que s'han convertit en l'actualitat.
Tornem a aquesta foto del programa de regates de 1952 del Real Club Nàutic. Els quatre remers i el patró apareixen a bord d'un batel, una tipologia d'embarcació tradicional basca que amb el temps s'ha convertit en classe de regates per a rem de banc fix. Va Ser dissenyat per a la pesca propera. Pel nord els ha passat a l’inrevés que a nosaltres: aquí conservem la vela llatina com classe de regates tradicional, ells al batel l’han fet evolucionar com classe amb el rem com única propulsió i han arraconat – llevat d'alguns membres de moviments de recuperació patrimonial – els seus orígens d'embarcació de propulsió mixta a rem i a vela, en particular amb una vela al terç. El batel és el menor de les tres tipologies d'embarcació tradicional d'arrels basques que s'ha estandarditzat per a la competició. Es manté com model per a quatre remers i un patró que governa el vaixell amb una espadella, l'eslora màxima és de 7 metres i el pes mínim de 70 quilos. Després hi ha la trainerilla, amb sis remers i un patró, amb una eslora màxima de 9’5 metres i un pes mínim de 100 quilos. La major és la trainera, per a tretze remers i un patró, de 12 metres de màxim i 200 quilos de mínim. Una trainera que en el seu moment fou una àgil embarcació per a la pesca que combinava els seus rems amb dues veles al terç si eren de menester, dues veles desaparegudes i, fins i tot, desconegudes per molts bascos. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les edicions de les regates de la Concha en una ocasió en que l’Ameriketatik, la rèplica d'una trainera del segle XIX, va tenir la deferència d'assistir-hi, com monument a l'origen de tot aquella passió pel rem que inundava Donosti. Per casualitat vaig poder escoltar per la ràdio l'entrevista a un veterà de les regates de traineres que en ser preguntat sobre que li semblava aquell model de trainera antiga va respondre que no sabia per a què eren aquells pals… tret que no fossin per a estendre la roba.
Pel nord el vaixell d'arrel ha perdut la vela, per Mallorca hem perdut el rem, tant en el vaixell d'arrel com en el modern. No en tenim de banc fix ni de banc mòbil, ni de passeig ni per competir. Ens toquen molt de prop mars on si s'han fet passes importants a favor del rem. En el Llevant peninsular, i fins al sud de França, s'està estenent el rem de banc fix amb llaüts construïts en fibra que semblen seguir l’estela de batels, trainerilles i traineres, però amb condiments mediterranis. Quant a Mallorca, sembla que la piragua ha pres molt dignament el relleu. Malgrat les evidents diferències tècniques, en ella també roman la meravellosa essencialitat de trobar-se un mateix en harmonia amb un vaixell llanguit, amb una precisa i fina pala que introduir en l'aigua cercant l'eficiència en el moviment. Ni més ni menys.
Les nostres inquietuds definiran si un dia tornem a remar. De moment els trasllado la grata experiència de vogar en un petit bot, fins i tot en una humil pastera (Mai, per una pastera, sa torre de senyals posa bandera…), en aigües tranquil·les, en la pau que dóna el rem.
