dijous, 29 de desembre del 2011

Cosmologia


El llaüt em porta al seu temps, al seus codis. Una aventura, potser, anacrònica, perseguir fórmules desvinculades de sabers nàutics contemporanis. Potser és una gran barrabassada. 

Fent ús dels gornins.

No estic segur de perquè m’hi sento tan còmode. No és la veneració del passat. Professionalment estic predestinat a ser un periodista multimèdia. Quant a guies existencials m’he fet amb músiques com les de The Clash, de Kortatu i la Polla Records, The Pogues, també els eivissencs Uc, o amb propostes més actuals, com Jönsi; he madurat amb novel·les de Paul Bowles, de Boris Vian, de Paul Auster o les memòries, de Joshua Slocum i d’Henry de Monfreid; m’han tocat la fibra les  pintures de Francis Bacon i de Miquel Barceló; les escultures de Ferran Aguiló m’emocionen. No hi ha una connexió generacional ni temàtica necessària entre totes aquestes coses – tot i que en algunes hi és - però totes tenen quelcom amb el que em sento identificat o que m’estimula. A això, hi he afegit la barca.  

Cenyida s'obre l'arbre. 
La navegada pot ser un fet artístic, com una performance. Hi ha cadències, hi ha fred i hi ha calor, hi ha matisos, hi ha significats, hi ha vents que hi són i hi aquells als quals esperes fitant retxes a dins la mar. Quan arriben, tot i que hi ha pautes, la resposta pot ser diversa, creativa. És una bona escola per a la vida.
A més, en els nostres dies d’aproximació de cultures ens familiaritzem amb conceptes i creences abans llunyanes que hem incorporat i que enriqueixen la lectura del nostre entorn. A hores d'ara em sembla natural sentir la barca com un paradigma zen, mentre perduren plantejaments més medieterranis quan de la seva personalitat en trec una dissertació estòica.
Mentre aboquem amor al nostre llaüt per impregnar-lo de resistència al pas del temps, ell sap de la seva temporalitat, i de la nostra. Clar que se n’adona de com s’enfosqueix la fusta, però sap deixar-se restaurar. En aquest moment, potser viu una vida que ja no esperava i respon agraït, es reinventa. Quines cartes té a la màniga per fer viable en el nostre temps tot allò que té del seu? 

Al llarg.
Tot i que ens trobem en decorats salobres, on un arbre no pot beure aigua que li faci bé, intuïm vius els pins i les alzines que l’han fet possible. Quan et calmes per dins i li acaricies la coberta, es fa audible una lògica a partir de la qual les coses muten en harmonia i amb sentit.
Per què, en els dies que corren, entenem aquestes barques com quelcom essencial de nosaltres mateixos? Hi va haver alguna cosa, en la forma de fer-les, de posar-les en l’aigua com si en fos el bressol, que ens les fa sentir com una brúixola. Hi intuïm una paraula d’amor que, potser, no verbalitzà qui les va fer, però nosaltres l'assumim.
Potser ens hem assolit un lapse que macera el passat, el present i el futur. Naveguem en aquesta franja de mar que no gaire lluny besa la terra, que atresora la cultura marinera però que albira la pagesa. Quan tot el bagatge es fa perceptible sentim quelcom proper a la luxúria de fer l’amor amb la cultura que suporta la nostra espinada. Som fills del litoral.
La meva barca i jo, que petits som, però que grans ens sentim jugant a dramatitzar el cosmos en la nostra badia d’humils proporcions.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela

Notícia estimulant: ha nascut l'Associació Mallorquina de Patí a Vela (AMPAV). Si recupereu l'entrada en aquest blog de dimarts 7 de setembre de 2010 (http://llauts.blogspot.com/2010/09/ja-naveguem-en-pati-vela-per-mallorca.html) veureu el text que, en certa manera, va servir de posar en contacte persones que han fet feina per a la creació d'aquesta entitat. Des d'aquí, enhorabona i molta sort. El patí a vela ha tornat a Mallorca!
Visiteu el facebook http://www.facebook.com/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731#!/pages/Pat%C3%AD-a-vela-Mallorca/271947352847731?v=wall

divendres, 14 d’octubre del 2011

No he remat tant com hauria volgut

En la meva vida no he remat tot el que hauria volgut remar. És intranscendent dir-ho, però és cert. Remar és d'aquelles coses que em fan més feliç. I estic parlant de remar per remar.
De remar m'agrada la pueril, però compromesa, relació causa efecte: quan remes avances; de no fer-ho, sures enmig de la mar i les ones et duen on volen. Tant una cosa com l'altra m'agraden.. 
Potser la carència de remar s'arregla remant més a partir d'ara. Ho he començat a fer. Recentment he assolit una gesta personal, navegar al rem des de Cala Gamba a Cala Blava a bord del nostre llaüt, el Nueva Catalina, amb uns rems massa petits i amb les pales de l'hèlix posant resistència a l'avenç. En aquestes condicions, ja em pareix bé que la travessia durés dues hores i mitja, amb una aturada a mig camí per berenar.
La pèrdua del gust per remar a les nostres illes ha suposat la desaparició de les embarcacions tradicionals al rem i la no incorporació d'embarcacions de nova planta per practicar-lo. No ha arribat - qui sap si arribarà -  l'afecció pel rem de banc fix que s'estén pel llevant peninsular, una lectura actual del rem tradicional que ve a ser, en certa manera, una versió mediterrània - i tardana - del fenomen de les traineres, tan arrelat al Cantàbric. Ni tampoc hi és present el rem de banc mòbil, tan complet i depurat.
Tot i així, els meus preferits són els malaguenys i la seva barca de xàvega (http://www.amigosjabega.org/) . Són els únics que conserven l'embarcació de fusta - de formes ancestrals i d'arrels fenícies - per practicar l'esport del rem i també competir. Seria un fet anacrònic si no fos perquè a les platges de Màlaga han decidit que no ho sigui, que per a ells aquesta barca del passat té un lloc en el present. I és que mentre hi ha coses l'extinció de les quals està justificada, n'hi ha d'altres que val la pena que perdurin. Pots ser en la tria d'una cosa i l'altra gravita la saviesa de la humanitat. Des de la meva humil opinió, la barca de xàvega és de les coses que val la pena que perdurin. Ho reconec. és una opinió passional, fins i tot sensual, pròpia de qui s'enamora d'unes formes i es deixa embruixar per un instint que poc té a veure amb allò cerebral. Però ho crec fermament.
El cas és que el mes d'agost passat vaig poder gaudir de remar per Portocolom. Li he de donar les gràcies a Pep Massot perquè em va deixar la seva llanxeta, na Caragola. 

En el mirall d'aigua de magnitud relativa, vaig recuperar la poesia de solcar les aigües de la forma més elemental i, alhora, oberta a la infinita recerca de la tècnica més refinada, immers en la subtilesa i la física: una palada ben feta és un hipnòtica i estètica. Vaig gaudir com qui recupera el record d'un sabor de la infantesa. I vaig pensar molt en el darrer inventari d'embarcacions tradicionals que el Consell de Mallorca va encarregar a l'historiador Bernat Oliver, que reflectia dades com que  les embarcacions tradicionals al rem són les tipologies més amenaçades del patrimoni marítim insular. Actualment només es poden contar 26 bots sense coberta (grup que integra les llanxes felanitxeres, com és na Caragola), 17 pasteres i no més de 6 gussis. En resum, mig centenar d’embarcacions en total.
No em vaig poder estar de fer un passejada matinal pel port amb l'única intenció de fotografiar les embarcacions al rem que hi queden. Vaig fitar-les com el pintor que té la sort de tenir un cos nu per retratar. En la intimitat silenciosa del despertar d’un port natural, evoquen humilitat i alhora irradien una d'aquelles belleses que ens reconcilia amb el que les persones podem posar a sobre de l'entorn natural.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Perdonau per la manca de continguts

A qui vos puguin interessar els continguts d'aquest blog, demanar-vos disculpes per l'aturada en publicació d'entrades dels darrers mesos. La meva vida passa per moments un tant complexos i em costa posar-me a esciure. A veure si l'estiu ajuda una mica i puc oferir-vos qualque coseta que valgui la pena.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Triquet i mitjana (III): la mitjana en les barques menors de les Illes Balears

Dedicat a Lluís Estefanell

Les barques tradicionals de pesca de les Illes Balears en els darrers dies de la vela (final del segle XIX i principi del XX)  feien servir una vela mitjana sintètica, pràctica, funcional. Ens situem en aquest període perquè és del que en tenim documentació, a partir de la qual hem recuperat i après l'ús d'aquesta vela en el nostre llaüt, cosa que no vol dir que pogués ser diferent més antigament o a en altres indrets.



Les seves diferències principals amb la vela llatina convencional són: prescindeix de trossa i d’amant (o drissa); l’angle que descriuen el gràtil i el faldar o pujamen no és tancat, sinó recte o obert; va sempre sobre l’arbre; el punt de creu és a un terç de l’antena a contar des del car (extrem inferior de l'antena) i no a dues cinquenes parts; es maniobra amb el davant i escota, prescindeix d’orspop.


Les proporcions

Les màximes habituals
Gràtil: Dos terços de l'eslora
Faldar: la meitat del gràtil
Caient de popa:  el gràtil + 20%

Variacions de mida
Si ho trobem convenient, podem fer una mitjana llatina més reduïda, per a la qual cosa estriarem la mida del gràtil que ens resulti adequada (per exemple, dos quarts de l’eslora) i amb aquesta referència obtindrem la resta de valors.

Pal, batafora i antena


Pal de mitjana:
Millor si va una mica caigut a popa, en tot cas vertical, mai caigut a proa. Això facilita el pas de l’antena d’una banda a l’altra, sempre per popa del pal.

Se situa a una banda, generalment la de babord, encaixat en la paramola de popa o tamboret, amb el peu fixat en un paramitjal situat sobre coberta.

El pal ha de presentar un fresa o un rebaix a la part superior per a penjar-hi (literalment) el pal de mitjana, que ha de tenir una gassa al punt de creu per a tal cosa.



El pal du una manegueta a la part inferior que queda sobre la paramola que ens servirà per caçar-hi el davant.

Quant a l’alçada, atenent que hi pot haver variacions en funció de l’alçada de la paramola d’una barca o d’una altra, el principal és calcular-la tenint present que el punt de creu de l’antena  és a un terç de l’antena a contar del car, que l'antena ha de quedar vertical quan cacem el davant, que el car ha de quedar prou alt per no pegar amb la part més elevada del timó en pasar d'una banda a l'altra i que les rellingues de la vela han de quedar tibades per igual quan cacem l’escota al màxim. Per això, és determinant saber la mida del batafora, que és la següent:

Batafora:
Ha de sortir fora de la barca, a contar des de la fogonadura, la mateixa longitud que té el pujamen.  A diferència que amb el botaló, la part que queda dins la barca i l’extrem de la qual s’encaixa en un pont fix sobre coberta, pot ser molt petita perquè l’esforç que realitza és molt inferior. Per determinar el punt on situar aquest punt ens guiarem per un precepte senzill: el situarem davall de la paramola de popa ho tamboret tan a proa com sigui possible, d’aquesta manera no interfereix en els moviment de persones o quarters per sobre coberta. Si ens trobem amb una embarcació que no dur paramola, dir que fins i tot amb una cinquena part del batafora sobre coberta n’hi ha suficient.


L’extrem exterior del batafora MAI no ha d’alinear-se prenent com referència l’eix de crugia, hem de guiar-nos pel peu del pal de la mitjana. L’important és que la vela pinti bé, no que l’escota quedi en eix de crugia. Ja parlarem en capítols posteriors de com en l'aparell de triquet i mitjana es cerca un posició centrada amb crugia del centre vèlic situant l'antena del triquet a la banda contrària de la mitjana.

El batafora ha de descriure un línia ascendent en projectar-se cap a fora. Com referència, ens basta situar-ne la punta a l’alçada de la regala.

El batafora és lleuger i flexible. Si triem bé la fusta, flexarà en cada moment de la forma adequada i ens ajudarà a donar forma a la vela o decarregar-la segons les condicions.

No és necessari cap titpus de roldana per passar l’escota. Un forat a l’extrem exterior és més que suficient... mai falla ni és trenca.

L’antena
Lleugera, que no carregui l’arboradura. Preferentment d’una sola peça, com a molt reforçada d’una quimelca.

Aparell i maniobra 
L’amant (que no ho és)
L’antena és penja a la part superior del pal de mitjana amb una gassa. No cal res més.  Repetim, el pal ha de presentar un rebaix a la part superior per a tal efecte.

L’escota.
Fermada al puny d'escota, passa per l’extrem del batafora i retorna cap una cabilla. El sistema tradicional és una cabilla que sobresurt NOMÉS per sota la paramola. El cap li fa una volta per la part inferior i llavors s’esmordeix per davall d’ell mateix. Simple i ràpid. Si fem servir una cabilla que surt per sobre coberta serà un element molest i topadís.


El davant
Fermat a la part inferior de l’antena, es regula fent servir la manegueta de la part inferior del pal de mitjana.


En navegació

Adaptem l’orientació de la vela al rumb amb el davant, MAI amb l’escota. L’escota només ens ha de servir per donar més o menys bossa i per això basta caçar o amollar uns escassos 5 o 10 centímetres.



Virar amb la mitjana
Per virar és convenient ajudar el timó amb les veles. Per virar amb la mitjana funciona molt bé fer el següent; abans d’iniciar la maniobra, amollem una mica el davant (aviat explicarem perquè). En iniciar la maniobra, aquarterem la mitjana prement el car cap a sotavent, amb la qual cosa forcem la pena a desplaçar-se a barlovent i la barca virarà. Si la maniobra és fa complicada (per exemple, perquè hi ha molta ona) forçarem la mitjana en aquesta posició fins que la proa caigui cap el nou sotavent, llavors la mitjana ja es mantindrà a la nova banda sense haver-la d’aguantar. En reprendre el camí, ens beneficiarem del que hem comentat abans, d’haver amollat una mica el davant perquè la barca s’obrirà i agafarà embranzida amb l’acció de les veles de proa. En haver agafat velocitat, l’ajustarem novament. Genera molta incertesa fer la virada sense preocupar-se de la mitjana i trobar-se que en ser a fil de vent, per mantenir-la caçada, no ens deixa obrir-nos i ens fa errar la maniobra. 

Útil per aparellar a la mar
Si hissem l'aparell estant a la mar, no al port, la mitjana és la primera vela que s'hissa i la darrera que s'aferra. És la primera que presentem al vent perquè ens mantindrà proa al vent i podrem fer el pertinent amb la resta de veles sense presses. I la darrera en baixar pel mateix però a l'inversa. Deixem la mitjana ben caçada i podem baixar la resta de veles sense patir.
Personalment, que tinc per constum navegar en solitari, em resulta imprescindible per aparellar amb seguretat.

En cas de mala mar
La mitjana hissada i ben temperada ens permet capejar el mal temps amb seguretat.
La combinació de mitjana i un floc és una molt bona fórmula per navegar amb vent molt forts.


Quan naveguem a motor
Només amb la mitjana hissada i navegant a motor aconseguim reduir el brandeig de la barca. Tot i navegar a motor, no ens oblidem d'obrir-la o tancar-la en funció de com incideixi el vent.



Fondejats
La mitjana hissada i ben assocada ens ajudarà a mantenir-nos proa al vent.

Errors més comuns en navegació

Tancar massa els davants en cenyida 
Amb l’escota alineada amb el pal, és millor donar major velocitat a la sortida del vent donant sempre una lleugera caiguda lateral a l’antena. De fet, ens podem trobar que una mitjana amb els davants caçats al màxim sigui un autèntic fre per a una embarcació i que ens frustrem en emprar-la o ens trobem que rendeix poc. Basta donar-li una mica d’aire i veurem que l’embarcació canvia completament.

Voler obrir-la al vent amb l’escota 
La vela es plega, perd el seu perfil. Hem d’obrir el davant i després donar la mica de bossa que ens convingui amb l’escota.



dilluns, 14 de març del 2011

Teniu fotos de barques aparellades de "triquet i mitjana"?

Estic cercant fotos de barques aparellades de triquet i mitjana. En teniu alguna? Si és així, vos agrairia molt que m'ho fessiu saber.

Gràcies per avançat.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Dofins davant ses Illetes

Navegada de dia 6 de febrer de 2011. Cala Gamba - ses Illetes - Cala Gamba.
Entre els terrals i l'embat, hi ha hagut l'habitual estona de calma. Esperàvem el vent a prop de ses Illetes. Mentre aprofitàvem per remar una estona, han passat aquests dofins.

diumenge, 23 de gener del 2011

Fregant el cap Enderrocat

Data: 23-01-2011
Travessia: Cala Gamba-Son Verí-Cap Enderrocat-Cala Gamba
Hores de navegació: de 08:00 a 12:00

Fred, però condicions per passar gust a la mar. El vent de Llevant de vegades jugava a tornar Gregal, amb calmes al principi, però amb intensitats prou estimulants a mesura que avançava el dia. Vent de terra, la mar és plana dins la badia de Palma, la barca agafa velocitat amb facilitat.

La feina feta per equilibrar centrar els pesos i trimar la barca està donant resultat: hem navegat sense tocar el timó des de Cala Gamba a Son Verí, el llaüt s'ha fet ell tot solet la Platja de Palma en cenyida oberta.
Hem vist sortir el sol quan passàvem Can Pastilla. Tot seguit, he aprofitat per menjar tranquilament.  

 

Menú del dia: sopes mallorquines, un plàtan, una mandarina, termo de cafè. 
Hem costejat des de davant Son Verí Vell fins fins el cap Enderrocat. Alguna estona de calma ha allargat l'aproximació fins que una retxa de vent que ha sorgit de la raconada de Bellavista ens ha aglapit i ens ha ajudat a superar la fita oberts al llarg (un dia parlarem del que és Cala Blava i del que és Bellavista, topònims que quan s'esmenten sovint són objecte d'imprecisions).



Les minves de gener han deixat a la vista lloses que normalment són cobertes d'aigua. Hem trescat a prop de la vorera, a estones avançat amb paciència per redols on les penyes barraven el pas al vent, a estones havent de reorientar les veles per escometre el vent que feia giravolts en precipitar-se alguna escletxa del roquisssar.



Hem provat de respondre a aquesta dinàmica voluble i hem pogut navegar més o menys paral·lels a la costa, distrets en provar d'apendre'ns les raconades.



De sobte, la tremolor de la mar que s'apropa des de la vorera, les veles que s'inflen com una galtada, l'escora del llaüt abans d'assolir velocitat...el vent reforça i ho fa amb vocació d'establir-se. Ens hem fet enfora de les roques per cercar-lo franc i hem posat proa a Cala Gamba, navegant entre la cenyida oberta i el través, lliscant a bona velocitat. El llaüt s'ha portat com un senyor.

diumenge, 16 de gener del 2011

Decorats de gener

Dia: 16 de gener de 2011
Travessia: Cala Gamba - La Fossa - Cala Gamba
Hores de navegació: 07:30 / 14:00

Hem sortit a les 07:30 amb una boira que ens ha engolit en un decorat irreal. Hem navegat a vela per dins els niguls, amarats d'humitat. De les veles queien gotes. Els renous es propagaven de forma especialment audible. Percebíem remors de la terra, dels carrers, de l'aeorport. És el primer pic que hem hagut de fer sevir la bruixola (no fem servir GPS) per marcar rumb SE i fugir del trànsit mártítim del port de Palma, des d'on ens arribàven, ben clares, les sirenes dels vaixells. El nostre objectiu era el cap Enderrocat.
Les veles feien bona feina perquè els vents terrals han anat bufant i ens han tret mar endins, però sense que haguem pogut constatar de forma visual on érem exactament. Hem mantingut els llums de posició encesos per precaució, hem acabat per treure la vela triquet perquè, tot i que el llum traspassa la tela, els tapa parcialment (fem servir un pal de senyals desmuntable que no va al cap de tot del pal).     
La boira s'ha fet més espesssa. Hem decidit aturar el motor i ens hem mantingut proa al vent amb la vela mitjana alçada. No se molt bé quant temps hem estat així. Hem aprofitat per fer un cafetet del termo i picar una mica. Estàtics, sense veure res, semblava que fóssim dins una habitació.

Devers les 09:30 hem vist la primera embarcació, un llaüt de fibra cabinat, en ha semblat que duia proa cap a Palma. La boira començava a escampar-se, tot i que sense cap pressa. Encara ens ha sortit de dins ella un pesquer professional que ha comparegut sense que ens l'esperéssim. Ha feinejat a un quart de milla de nosaltres.
La fesomia de la costa est de la badia de Palma s'ha fet reconeixible. Anàvem bé, teníem el cap Enderrocat ben enfilat. A la nostra popa, vèiem el port de Palma, amb la primera clariana que esqueixava del tot els niguls i queia sobre dos mercants fondejats fora del port.
Hem aparellat i navegat fins superar el cap Enderrocat. El decorat era d'un sol que guanyava terreny, de vent de Llevant, feble però suficient, mai de més de 10 nusos, una brisa que que ha jugat a canviar de direcció i a fer-nos poc eficaces les bordades per aproximar-nos a terra. Però ens hem divertit i ha estat evocador navegar paral·lels a la costa, amb la proa mirant mar endins, com si fos l'inici d'una travessia llarga.

A les 12:00 la cosa ja era de sol radiant i calma total. Ni un bri d'aire. Amb tot l'aparell hissat hem berenat més sòlid, completament aturats, a unes dues milles de la costa. És d'agrair que el sol hagi assecat les veles de cotó, que havien quedat xopes a dins la boira. Després de divagar i posar una mica d'ordre, hem tornat a motor.   

diumenge, 9 de gener del 2011

En hivern, la mar és nostra

Dia: 9 de gener de 2011
Hores de navegació: 07:00 / 14:00
Travessia: Cala Gamba - Portals Nous - Cala Gamba

Hivern benigne. La temporada baixa per a nosaltres és la temporada alta.

Hem vist despertar Palma mentre paràvem taula sobre la tapa del motor: una sobrassada, galletes d'Inca, un termo amb te i dues mandarines.
Panxa plena, hem hissat, però els terrals no eren gran cosa. Ens hem divertit una estona, però ben aviat ens hem arrossegat amb les veles fent esbufegades inútils. Així i tot hem arribat a voltar a prop de mercants que esperen fondejats a prop de la bocana del port de Palma . El vent ha caigut del tot. Deia la previsió que entraria vent del sud i l'hem esperat amb la vela triquet en creu per fer de tendal.
A motor, hem començat a navegar cap a ses Illetes, sempre atents a veure com responia el llaüt després d'uns dies en que ens hem dedicat a replantejar la distribució de l'estiba. Una barca amb triquet i mitjana necessita de forma molt especial concentrar els pesos allà on té la força, el ronyó (en el Nova Catalina, una mica a popa de la meitat de l'eslora) La barca ha de balancejar-se sobre aquell punt, navegar sense capçanades, i per això hem d'alleugerir al màxim els extrems. Això no és fàcil en una embarcació amb aparell de triquet i mitjana. Hem de crear una concentració de pes centrada que sigui la referència, el punt d'equilibri, superior al pes del triquet (pal i antena), perquè sinó la proa s'enterra i no hi ha manera de cenyir. En això hem estat fent feina, i sembla que anem en bona direcció.
Faltava observar les sensacions a vela. El vent del sud ha acabat entrant i ens ha permès calibrar la magnitud dels avenços.

Cenyim millor, naveguem millor. El pes és on toca, però l'antena del triquet hauria de ser més lleugera, la que tenim és un apadaçament, una antena d'una sola peça, massa feixuga, modificada per afegir-hi el car. Crec que els estalvis no ens permetran pensar en una antena nova fins d'aquí un temps, així que paciència. El cas és que, amb el que tenim, hem progressat.
Hem superat ses Illetes, hem fet algunes bordades fins situar-nos davant Portals Nous. Tornada al llarg fins a Cala Gamba.

dissabte, 1 de gener del 2011

Triquet i mitjana (II). Origen i funcionalitat.


L’aparell de triquet i mitjana en les embarcacions de pesca de les Illes Balears neix com a fórmula per facilitar la feina a coberta i, alhora, oferir unes prestacions suficients per a navegar. És important entendre’l com eina per a la pesca perquè és l’explicació de la seva existència. De fet, hi ha tipologies d’embarcacions de feina arreu del món amb una disposició dels pals igual o similar, però amb tipus de vela diferent.
La nostra hipòtesi és que, primerament, l’aparell de triquet i mitjana no sorgí com una tipologia en sí mateixa, sinó com una de les opcions que permetia el llaüt de pesca de tres pals que tenim documentat, al menys, des del segle XIX. Era una embarcació de pesca que entre la seva llista de recursos de propulsió comptava amb la vela mestra; el triquet; la mitjana i el floc. No ens espantem davant tanta vela, tot plegat era com un armari on hi havia diferents peces de roba i segons la situació es vestia amb una o amb l’altra. No es cercava complicar les coses (cosa antitètica amb la barca de feina), més aviat s’havien anat incorporant complements a la vela mestra primigènia per fer més fàcil cada una de les situacions possibles. No es tractava d’hissar totes les veles al mateix temps, sinó de fer servir la combinació més adequada.
La mestra era la grossa, el motor, i a Mallorca sovint s’anomenava simplement la “vela”. Era la protagonista quan es volia fer camí per anar o tornar de pesqueres allunyades o en travessies considerables per canviar d’àrea de pesca. El triquet, de superfície moderada, podia ser un complement per a la mestra en vents des del través als portants si les condicions eren dolces, però també era la vela pertinent per feinejar, calar palangres o xarxes, mentre es mantenia l’equilibri necessari per navegar i governar combinant-la amb la vela mitjana. En aquestes circumstàncies, l'arboradura de la mestra romania estibada a una banda i amb el triquet i la mitjana es podia navegar i feinejar mentre la coberta romania buida de noses. La mitjana, a més de dur-se bé amb el triquet, era un altre complement que podia incrementar les prestacions en navegació en companyia de la mestra, i el possible afegit del triquet, però també era una valuosa eina per mantenir-se proa al vent si es mantenia ella sola hissada. El floc era  amic indiscutible de la vela mestra i prenia protagonisme quan el triquet romania desarborat.
El llaüt de tres pals de les illes Balears havia nascut per ser articulat i una vela sovint anava en detriment de l’altra. Al pescador només li podia interessar haver d’atendre l’aparell complet quan no s’havia de concentrar en altres feines. L’aparell complet només els era útil en navegacions llargues i que es volien cobrir amb velocitat.
Que per a casa episodi es pogués fer servir una opció vol dir que tots els elements havien de ser fàcils de posar i treure, sinó no hauria pagat la pena.
Hem recollirem testimonis orals de pescadors nascuts en les primeres dècades del segle XX, que encara conegueren els llaüts nascuts per a la navegació únicament a vela. Contaven que quan feinejaven a les pesqueres properes, l’aparell de triquet i mitjana era l’habitual. En canvi, quan optaven per canviar de zona i navegar lluny, muntaven la vela mestra per fer la travessia.
Així mateix hem recollit testimonis d’embarcacions que calaven palangres de fons (el llaüt palangrer de tres pals que dibuixa l’Arxiduc n’és un exemple) de les quals encara hi havia qui tenia el record de veure’ls tornar al port de Palma, amb vent portant, amb la vela mestra i el triquet en creu.
No farem, però, una explicació més extensa de l’aparell de tres veles llatines en el llaüt, anirem a cercar el perquè el triquet i mitjana es va definint com una tipologia completa en si mateixa. La primera de les motivacions, ja l’hem exposada, aquelles dues veles aportaven una propulsió suficient  i més espai a coberta. Moltes embarcacions menors donaren prioritat a aquesta fórmula en detriment de la vela llatina de pal central, fins el punt que a Mallorca, a principi del XX, distingim de forma clara la flota d’arts menors perquè en la majoria de les ocasions arbora el triquet i la mitjana (hi ha excepcions que tenen a veure amb l’ús d’ormeigs particulars), mentre que les barques que practiquen el bou en parella són les que empren la vela mestra amb un floc que es llarga sobre el botaló. De la funcionalitat que la flota d’arts menors trobà en el triquet i mitjana se’n deriva que anés essent la forma de propulsió (combinada amb els rems) quasi única de determinats bastiments i això és motiu d’alguns aspectes de la seva evolució. En concret, veiem que el triquet que en el llaüt de tres pals sempre presenta dimensions del tot moderades, pot incrementar les seves dimensions quan és concebut com la vela “motor” per a la navegació. Aquest fenomen és del tot perceptible en la flota de la badia de Palma, no tant en la del nord de Mallorca o en la de Menorca, on unes condicions meteorològiques marcades per vents intensos fan adequat l’ús habitual de superfícies vèliques moderades. Com cas paradigmàtic direm que de Fornells hem recollit dades que ens parlen d’antenes per a una vela triquet de només dos terços de l’eslora, i que tenim un referència de les dimensions del pujament o faldar perquè l’escota la caçaven a la manegueta situada a la meitat de l’eslora. En realitat mantenien el que podria ser un triquet  com els que formaven part complementària del conjunt de l’aparell de tres pals. Paradigma del fet invers el trobem a la badia de Palma, orientada cap el sud, amable durant molts dies de l’any, que convida a fer ús comú d’antenes de triquet que poden assolir una longitud d’1’4 en relació a l’eslora i que cacen l’escota a la manegueta de popa o, fins i tot, al codast.
Tot i la constatació de la consolidació de l’aparell de triquet i mitjana com aparell en si mateix quan la flota de pesca insular navegava exclusivament a la vela i al rem, les dades que tenim ens indiquen que els bastiments es continuen construint deixant oberta la possibilitat d’arborar el pal mestre si s’escau, és a dir, que presenten banc d’arborar central preparat per encaixar-hi el pal. Aquest precepte començarà a desaparèixer quan les embarcacions incorporaren el motor (anys 20 les barques de bou, anys 30 el gruix de la flota d’arts menors, amb algunes excepcions per avançat o retardat). A les barques de bou la vela aviat tornà testimonial, mentre que a les d’arts menors la primera vela que es deixà a terra fou la mestra, mentre el triquet i la mitjana es mantingueren per a una propulsió complementària i, progressivament, auxiliar.  Tot i així, la carestia general i les restriccions de combustible causades per la Guerra Civil i la postguerra, provocaren un retorn o preservació de la navegació a vela i al rem, quan l’ús del motor històricament era un fet consumat.
Un cop exposades aquestes consideracions, la nostra hipòtesi de feina és la següent: el llaüt amb vela mestra fou cronològicament el primer; després, a la mestra se li afegí un floc per facilitar l’equilibri en l’aparell (segons entenem de l’estudi de textos de mitjan segle XIX de Pere Riudavets i Tudury), però alhora millorà el rendiment general gràcies a l’efecte Venturi, encara que els mariners de l’època no tinguessin una consciència clara dels preceptes físics que així ho determinaven; la incorporació de la mitjana afegí possibilitats de disposar més pedaç per incrementar el rendiment en determinats rumbs però, en la barca de pesca insular, fou una eina molt emprada en la pesquera, per mantenir proa a vent i, ens atrevim a afegir, un complement per tenir la propulsió necessària per calar un ormeig en combinació amb el floc mentre la major descansa; aquesta darrera fórmula podia ser útil però millorable perquè treballar amb el floc i la mitjana volia dir mantenir el pal mestre arborat per mantenir el floc hissat, amb la consegüent minva d’espai al centre de la coberta i, a més, amb un conjunt vèlic de poca capacitat per navegar d’una pesquera a l’altra. A partir d’aquí s’incorporaria el triquet per aconseguir, en combinació amb la mitjana, l’eina necessària per calar, navegar d’una pesquera a l’altra i fer-ho mantenint una coberta lliure per a l’ormeig i per a vogar. 
A partir d’aquí, el triquet i mitjana evolucionà a mesura que funcionà com aparell únic i en aquesta evolució hi ha variants. Però això serà un tema que tocarem en capítols posteriors. 

La vela llatina de pal central, és el primer pas de l'evolució.
La incorporació del floc ajuda a compensar la tendència de l'aparell llatí a tornar massa ardent quan el vent refresca. A més, incrementa notablement el rendiment general.

La mitjana incrementa les possibilitats de combinació de pedaç i d'increment de rendiment, i alhora introdueix una eina útil per a feinejar perquè pot mantenir la barca proa al vent estant ella sola hissada, o permet calar un ormeig a la vela combinada amb el floc.
L'aparell de tres pals sorgeix per incorporar una vela que permeti funcionar en combinació amb la mitjana mentre el pal central romàn desarborat. L'ús dels tres pals a l'hora és ocasional. De fet, en l'aparell de tres pals hi ha incloses totes les opcions anteriors i cada una es fa servir segons ho aconsellin les circumstàncies.

 Aquesta seria la fesomia del llaüt de tres pals amb la vela mestra desarborada i amb el triquet i la mitjana hissades. És un aparell reduït però suficient per feinejar.

Quan l'aparell de triquet i mitjana es va definint com una tipologia independent del llaüt de tres pals, les dimensions de la vela triquet sovint s'incrementen perquè s'ha convertit en la vela "motor", ja no només és un complement.