De remar
m'agrada la pueril, però compromesa, relació causa efecte: quan remes avances;
de no fer-ho, sures enmig de la mar i les ones et duen on volen. Tant una cosa
com l'altra m'agraden..
Potser la
carència de remar s'arregla remant més a partir d'ara. Ho he començat a fer.
Recentment he assolit una gesta personal, navegar al rem des de Cala Gamba a
Cala Blava a bord del nostre llaüt, el Nueva Catalina, amb uns rems massa
petits i amb les pales de l'hèlix posant resistència a l'avenç. En aquestes condicions,
ja em pareix bé que la travessia durés dues hores i mitja, amb una aturada a
mig camí per berenar.
La pèrdua del
gust per remar a les nostres illes ha suposat la desaparició de les
embarcacions tradicionals al rem i la no incorporació d'embarcacions de nova
planta per practicar-lo. No ha arribat - qui sap si arribarà -
l'afecció pel rem de banc fix que s'estén pel llevant peninsular, una lectura
actual del rem tradicional que ve a ser, en certa manera, una versió
mediterrània - i tardana - del fenomen de les traineres, tan arrelat al
Cantàbric. Ni tampoc hi és present el rem de banc mòbil, tan complet i depurat.
Tot i així, els
meus preferits són els malaguenys i la seva barca de xàvega (http://www.amigosjabega.org/) . Són els únics que
conserven l'embarcació de fusta - de formes ancestrals i d'arrels fenícies - per
practicar l'esport del rem i també competir. Seria un fet anacrònic
si no fos perquè a les platges de Màlaga han decidit que no ho
sigui, que per a ells aquesta barca del passat té un lloc en el present. I és
que mentre hi ha coses l'extinció de les quals està justificada, n'hi ha
d'altres que val la pena que perdurin. Pots ser en la tria d'una cosa i l'altra
gravita la saviesa de la humanitat. Des de la meva humil opinió, la barca de
xàvega és de les coses que val la pena que perdurin. Ho reconec. és una
opinió passional, fins i tot sensual, pròpia de qui s'enamora d'unes formes i
es deixa embruixar per un instint que poc té a veure amb allò cerebral. Però ho crec fermament.
El cas és que el
mes d'agost passat vaig poder gaudir de remar per Portocolom. Li he de donar
les gràcies a Pep Massot perquè em va deixar la seva llanxeta, na Caragola.
En el mirall d'aigua de magnitud relativa, vaig recuperar la poesia de solcar les aigües de la forma més elemental i, alhora, oberta a la infinita recerca de la tècnica més refinada, immers en la subtilesa i la física: una palada
ben feta és un hipnòtica i estètica. Vaig
gaudir com qui recupera el record d'un sabor de la infantesa. I vaig pensar
molt en el darrer inventari d'embarcacions tradicionals que el Consell de
Mallorca va encarregar a l'historiador Bernat Oliver, que reflectia dades com
que les embarcacions tradicionals al rem són les tipologies més
amenaçades del patrimoni marítim insular. Actualment només es poden contar 26 bots sense
coberta (grup que integra les llanxes felanitxeres, com és na Caragola), 17 pasteres i no més de 6 gussis. En resum, mig centenar
d’embarcacions en total.
