divendres, 14 d’octubre de 2011

No he remat tant com hauria volgut

En la meva vida no he remat tot el que hauria volgut remar. És intranscendent dir-ho, però és cert. Remar és d'aquelles coses que em fan més feliç. I estic parlant de remar per remar.
De remar m'agrada la pueril, però compromesa, relació causa efecte: quan remes avances; de no fer-ho, sures enmig de la mar i les ones et duen on volen. Tant una cosa com l'altra m'agraden.. 
Potser la carència de remar s'arregla remant més a partir d'ara. Ho he començat a fer. Recentment he assolit una gesta personal, navegar al rem des de Cala Gamba a Cala Blava a bord del nostre llaüt, el Nueva Catalina, amb uns rems massa petits i amb les pales de l'hèlix posant resistència a l'avenç. En aquestes condicions, ja em pareix bé que la travessia durés dues hores i mitja, amb una aturada a mig camí per berenar.
La pèrdua del gust per remar a les nostres illes ha suposat la desaparició de les embarcacions tradicionals al rem i la no incorporació d'embarcacions de nova planta per practicar-lo. No ha arribat - qui sap si arribarà -  l'afecció pel rem de banc fix que s'estén pel llevant peninsular, una lectura actual del rem tradicional que ve a ser, en certa manera, una versió mediterrània - i tardana - del fenomen de les traineres, tan arrelat al Cantàbric. Ni tampoc hi és present el rem de banc mòbil, tan complet i depurat.
Tot i així, els meus preferits són els malaguenys i la seva barca de xàvega (http://www.amigosjabega.org/) . Són els únics que conserven l'embarcació de fusta - de formes ancestrals i d'arrels fenícies - per practicar l'esport del rem i també competir. Seria un fet anacrònic si no fos perquè a les platges de Màlaga han decidit que no ho sigui, que per a ells aquesta barca del passat té un lloc en el present. I és que mentre hi ha coses l'extinció de les quals està justificada, n'hi ha d'altres que val la pena que perdurin. Pots ser en la tria d'una cosa i l'altra gravita la saviesa de la humanitat. Des de la meva humil opinió, la barca de xàvega és de les coses que val la pena que perdurin. Ho reconec. és una opinió passional, fins i tot sensual, pròpia de qui s'enamora d'unes formes i es deixa embruixar per un instint que poc té a veure amb allò cerebral. Però ho crec fermament.
El cas és que el mes d'agost passat vaig poder gaudir de remar per Portocolom. Li he de donar les gràcies a Pep Massot perquè em va deixar la seva llanxeta, na Caragola. 

En el mirall d'aigua de magnitud relativa, vaig recuperar la poesia de solcar les aigües de la forma més elemental i, alhora, oberta a la infinita recerca de la tècnica més refinada, immers en la subtilesa i la física: una palada ben feta és un hipnòtica i estètica. Vaig gaudir com qui recupera el record d'un sabor de la infantesa. I vaig pensar molt en el darrer inventari d'embarcacions tradicionals que el Consell de Mallorca va encarregar a l'historiador Bernat Oliver, que reflectia dades com que  les embarcacions tradicionals al rem són les tipologies més amenaçades del patrimoni marítim insular. Actualment només es poden contar 26 bots sense coberta (grup que integra les llanxes felanitxeres, com és na Caragola), 17 pasteres i no més de 6 gussis. En resum, mig centenar d’embarcacions en total.
No em vaig poder estar de fer un passejada matinal pel port amb l'única intenció de fotografiar les embarcacions al rem que hi queden. Vaig fitar-les com el pintor que té la sort de tenir un cos nu per retratar. En la intimitat silenciosa del despertar d’un port natural, evoquen humilitat i alhora irradien una d'aquelles belleses que ens reconcilia amb el que les persones podem posar a sobre de l'entorn natural.

4 comentaris:

  1. Hi ha un dit castellà: Agua parada no mueve molino. Realment no sé si és "aigua parada" o "aigua passada" però és el mateix. Remar pot ser una solució a les nostres vides, al menys metafòricament.

    Jo ho intente, i en aquest sentit he encetat un Blog: lesbarques.wordpress.com

    Des de aquest blog, he afegit un enllaç al teu Blog altra vegada, Blog que em sembla realment interessant.

    ResponElimina
  2. Hola, Diego i Manel.
    Com va sa llatina, Diego? Millores ses coses.
    Manel, t'aniré seguint a través des teu blog. Per a qualsevol cosa, ja saps on som.

    ResponElimina