dijous, 29 de desembre de 2011

Cosmologia


El llaüt em porta al seu temps, al seus codis. Una aventura, potser, anacrònica, perseguir fórmules desvinculades de sabers nàutics contemporanis. Potser és una gran barrabassada. 

Fent ús dels gornins.

No estic segur de perquè m’hi sento tan còmode. No és la veneració del passat. Professionalment estic predestinat a ser un periodista multimèdia. Quant a guies existencials m’he fet amb músiques com les de The Clash, de Kortatu i la Polla Records, The Pogues, també els eivissencs Uc, o amb propostes més actuals, com Jönsi; he madurat amb novel·les de Paul Bowles, de Boris Vian, de Paul Auster o les memòries, de Joshua Slocum i d’Henry de Monfreid; m’han tocat la fibra les  pintures de Francis Bacon i de Miquel Barceló; les escultures de Ferran Aguiló m’emocionen. No hi ha una connexió generacional ni temàtica necessària entre totes aquestes coses – tot i que en algunes hi és - però totes tenen quelcom amb el que em sento identificat o que m’estimula. A això, hi he afegit la barca.  

Cenyida s'obre l'arbre. 
La navegada pot ser un fet artístic, com una performance. Hi ha cadències, hi ha fred i hi ha calor, hi ha matisos, hi ha significats, hi ha vents que hi són i hi aquells als quals esperes fitant retxes a dins la mar. Quan arriben, tot i que hi ha pautes, la resposta pot ser diversa, creativa. És una bona escola per a la vida.
A més, en els nostres dies d’aproximació de cultures ens familiaritzem amb conceptes i creences abans llunyanes que hem incorporat i que enriqueixen la lectura del nostre entorn. A hores d'ara em sembla natural sentir la barca com un paradigma zen, mentre perduren plantejaments més medieterranis quan de la seva personalitat en trec una dissertació estòica.
Mentre aboquem amor al nostre llaüt per impregnar-lo de resistència al pas del temps, ell sap de la seva temporalitat, i de la nostra. Clar que se n’adona de com s’enfosqueix la fusta, però sap deixar-se restaurar. En aquest moment, potser viu una vida que ja no esperava i respon agraït, es reinventa. Quines cartes té a la màniga per fer viable en el nostre temps tot allò que té del seu? 

Al llarg.
Tot i que ens trobem en decorats salobres, on un arbre no pot beure aigua que li faci bé, intuïm vius els pins i les alzines que l’han fet possible. Quan et calmes per dins i li acaricies la coberta, es fa audible una lògica a partir de la qual les coses muten en harmonia i amb sentit.
Per què, en els dies que corren, entenem aquestes barques com quelcom essencial de nosaltres mateixos? Hi va haver alguna cosa, en la forma de fer-les, de posar-les en l’aigua com si en fos el bressol, que ens les fa sentir com una brúixola. Hi intuïm una paraula d’amor que, potser, no verbalitzà qui les va fer, però nosaltres l'assumim.
Potser ens hem assolit un lapse que macera el passat, el present i el futur. Naveguem en aquesta franja de mar que no gaire lluny besa la terra, que atresora la cultura marinera però que albira la pagesa. Quan tot el bagatge es fa perceptible sentim quelcom proper a la luxúria de fer l’amor amb la cultura que suporta la nostra espinada. Som fills del litoral.
La meva barca i jo, que petits som, però que grans ens sentim jugant a dramatitzar el cosmos en la nostra badia d’humils proporcions.

5 comentaris:

  1. David, ningú explicaria també els sentiments que tots sentim per les nostres barques, i els que ens fan sentir elles a noltros. També els que suposem que elles senten.

    ResponElimina
  2. Has escrit un "post" amb mot de sentit. Quasi plore per altres raons no rel·lacionades amb les teues vivencies pero explicades amb les teues paraules.

    Ha sigut, és un plaer, saber que hi ha gent capaç d'anar més enllà del que és obvi.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  3. Crec que he sigut un poc exagerat. Quasi plorar no, la veritat és que no, però, sí que m'ha emocionat prou, de veritat.

    ResponElimina
  4. Crec que el que es prova de reflectir en aquest entrada és allò que ens permet dir que les barques són CULTURA.

    ResponElimina
  5. David: un texte molt emotiu i que relata els sentiments, que alguns de nosaltres també sentim,pero expressat d'una faisó que la major part dels mortals no ho sabem fer. Per aixó sé qu'ets primer escritor i contador de moments i sensacions, i després el periodista multimèdia!
    Salut i que molts d'anys poguem gaudir dels teus sentiments escrits qu'ara es diuen "Post".

    ResponElimina