diumenge, 19 de juliol de 2009

Les betes d'Alcúdia explicades per qui les coneix bé

En Joan Darder és un amic i un enamorat de les betes. Beta és el terme que s'empra a Alcúdia (nord de Mallorca) per nomenar aquelles embarcacion que a altres indrets es coneix com pastera, tèquina o xalana.

La seva estima per aquestes embarcacions no és fruit d'una observació llunyana o idealitzada, en Joan navega amb una beta, només al rem. Voga des del port d'Alcúdia fins els voltants d'Alcanada, tan tranquil, però sempre exposat a que qualcú se li apropi a demanar-li si necessita ajuda: s'ha fet tristament comú que si et veuen remar pensin que ho fas perquè se t'ha avariat el motor, forçat per les circumstàncies... però en Joan ni en te ni en vol de motor, a la seva beta.

A cóntinuació reproduïm el text que ens ha enviat per parlar-nos no només de la seva embarcació, també de la memòria que en te de moltes altres betes i dels seus propietaris. La seva narració és una perla, un d'aquells testimonis plens de vida que sovint es passen per alt, simplement perquè les persones i les barques "humils" amb freqüència queden ocultes en zones d'ombra de la història.

Llegiu a continuació el text de Joan i gaudireu de vogar en aigües arrecerades.


Joan Darder- Em dic Joan, tenc 46 anys i som del Moll d’Alcúdia. El meu primer contacte amb la mar va ser amb una beta, d’això gairebé no me’n record. Beta és el nom que en dèiem, ho dic en passat perquè les coses que fa l’home van lligades a mots i les betes anomenades pasteres a altres indrets; no en queden, si no n’hi ha també n’hem perdut el mot. Amb la pèrdua d’una tipologia d’embarcació popular es perden paraules, vivències, anècdotes i potser és perd un poc del que érem i del que som, en definitiva un poc de la nostra manera de ser persones en aquest món.

Postal dels 70 on s'aprecia la beta de l'amo en Gaspar Teret prop de l'escala. A l'altra costat de l'escala hi havia la de l'arquitecte que va acabar sent meva i guard a la cotxeria



Fins no fa gaire la gent del meu poble distingia molt bé que era una barca o llaüt, un bot o una beta, actualment tot està molt confós i el castellanismebarco” sigui de la mida que sigui va guanyant terreny i tot són “barcos”. He pogut comprovar que les tipologies a altres indrets de la Mediterrània es repeteixen bé que a vegades amb noms coincidents altres vegades no. Per exemple a Sardenya o a Malta trobam parents de les nostres embarcacions tradicionals, betes en vaig veure una al moll de l’Alguer.
Quan vaig néixer, bona part de la meva infància i joventut va transcórrer amb una estampa ben diferent de com és ara la riba del moll d’Alcúdia. En aquell temps moltes barques estaven en roda, fondejades, i la vorera del moll era plena de betes de diferents mides i formes. Les betes servien per anar a l’embarcació principal o eren emprades per a pescar prop de la costa, indistintament per mariners de professió o per pagesos com hauria dit la gent de mar d’un temps. Algú m’ha contat que hi havia gent del moll que esporàdicament en llogava a turistes o bé s’oferia a dur-los a pescar amb el seu petit bastiment. Aquest estat de coses es va mantenir amb poques diferències fins als anys 80 del segle passat fins que feren el Club Nàutic.

No fa gaire es va publicar la foto d'aquesta pastera a Diario de Mallorca en un article en el qual es deia que era la restauració d'un exemplar propi de l'Albufereta d'Alcúdia. En realitat no és així: aquesta és una de les pasteres que quan es feren obres al Moll d'Alcúdia es varen treure del moll d'allà i s'abandonaren a l'Albufereta. Allà la trobaren els responsables de l'Escola Taller de Mestres d'Aixa del Consell de Mallorca, però això és seva la procedència original. Les pasteres d'Albufera eren de dues puntes per poder navegar endavant i enrere per dins canals on sovint no podien voltar. Només en queda un exemplar original al parc natural de l'Albufera de Mallorca. També n'hi havia de completament quadrades, però d'aquestes no en queda cap.


Algun record llunyà i boirós tenc del meu padrí duent-me a la barca amb la seva beta. Una mica més gran, vaig emprar aquests tipus de bots de fons pla per iniciar-me en diferents tècniques de pesca. El mateix mossatge que havien seguit mariners anteriors a mi, una manera d’iniciar-se en l’ofici de mar senzillament jugant. Amb els amics, especialment amb en Xisco i en Gaspar, ens aventuràvem a pescar sípies de correguda, a calar xarxes fetes un burell, que ens donava son pare d’en Xisco, a calar nanses, llences i palangres o el que fes falta.
Record cada una de les betes, cada un dels seus propietaris, el lloc on estaven amarrades i a què les dedicaven. La beta més grossa era la de l’amo en Domingo el peixater, feia més de 20 pams, estava al revolt que feia el moll, prop de la Base, el quarter de la marina, sota l’ombra d’un pi. Un lloc on moltes vegades no hi havia ni un pam d’aigua. L’indret era sempre ple de cranques que espipellaven restes d’algun animal marí. L’amo en Domingo emprava la seva beta per anar als vivers de llagostes que tenia fondejats, d’aquesta manera mantenia els crustacis vius fins al moment de ser venuts. A fotos dels anys 20, del segle passat, es constata que ja hi havia vivers de llagostes, al mateix indret. La seva beta tenia gairebé mitja eslora cobertada, des de la meitat fins a popa, formant un tamboret considerable, al bell mig un escotilló. Al mirall de popa un foraborda marca seagull de canya llarga, record el petit bastiment ple de coves i sacs que feia servir per estibar-hi les llagostes.
Moll d'Alcúdia a primer terç de segle XX. En primer terme veiem una beta.


L’amo en Pinos tenia una beta germana de l’anterior, amarrada molt a prop. Era un home descendent de valldemossins que s’establiren a principi de segle XX al Moll d’Alcúdia, treballava a l’empresa d’electricitat i la tenia per esbarjo, que en aquell temps volia dir única i exclusivament anar a pescar. Crec que també tenia un seagull però record aquell l’estampa d’aquell home no gaire gran sempre dret ciant a la seva pastera verda i blanca.
L’amo en Pinos tenia un germà més gran que ell, l’amo en Joan, també tenia una altra pastera que no era de fons pla i armava una vela, sempre duia dos jocs de rems a bord, estava amarrada aproximadament davant l’hotel Mar i Sol, l’aigua era tan neta que record prop d’aquest indret haver vist mirant el fons de la mar cavallets de mar gronxant-se damunt les algues. D’aquesta beta en conserv el timó.
Moll de Palma, a primera meitat de segle XX, amb el Baluard al fons. Hi veiem pasteres amarrades i d'altres avarades a la vorera.


Record l’estampa de l’amo en Xiscot un personatge que semblava un artista de cine amb un cert aire de Clark Gable, conegut entre els turistes que repetien destí com a a capitan Willy, en realitat nomia Guillem i tothom el coneixia al Moll com a l’amo en Xiscot. Portava sovint una gorra de capità i li faltava un braç, que havia perdut a Vinaròs durant la Guerra. La seva imatge el devia convertir amb l’arquetip de personatge que un turista del nord i en ganes d’aventura espera trobar en un port mediterrani. El fet d’haver perdut un braç no l’hi impedia vogar amb un sol braç, calava palangres i pescava amb volantí. També es dedicava a passejar turistes, del desaparegut hotel Golf, que duia a fer pescades de vaques. Record una beta, nova i flamant que va fer l’amo en Tomeu Panxota per a l’amo en Sebastià de sa sípia, ja cap els anys setanta, portava vela i crec va ser la primera vegada que vaig veure i poder experimentar que era una vela llatina a la meva vida. El fet de no haver de vogar i poder impulsar-se amb una vela em semblava fantàstic. Puc definir el meu apropament a la mar gairebé com a de successió històrica: primer l’invent del rem i després la vela, com en la història de la humanitat. Hauríem d’afegir un pas anterior que seria la canoa monòxila o el rai, he d’afirmar que també vaig intentar construir algun giny fallit semblant a una canoa amb pells.
Actualment conserv dues betes, una és la que surt a la imatge del teu bloc i va servir per fer la foto de la portada del programa de festes de Sant Pere del 2005. L’altre és similar i està guardada al garatge de ca nostra. Les dues són de la mateixa plantilla i foren fetes entorn als anys 70 a la drassana de Cas Peraires del Moll d’Alcúdia. Les encarregà un hoteler que les volia per entretenir els turistes que s’hostatjaven al seu establiment d’Alcanada. Una vegada foren fetes, l’hoteler es desdigué quan comprovà que els il·lustres visitants es perdien o no sabien tornar quan l’embat entrava regularment a mig matí. Les cinc betes refusades, batejades com a model Alcanada, foren venudes a gent del Moll. La beta de la foto la vaig comprar ara fa sis anys a l’amo en Miquel Miquelins, és la nombre II de les V Alcanades, quan va arribar-li l’hora de retirar-se i deixar de pescar, l’amo en Miquel me la va vendre. La Deseada el llaüt que emprava per pescar va acabar esquarterat. La beta que guard a casa fou emprada durant anys per anar al veler propietat d’un arquitecte madrileny que tenia el iot fondejant dins el moll. Aquesta darrera beta estava amarrada al costat esquerre d’una de les ,desaparegudes, escales de pedra que hi havia abans de la construcció del Club Nàutic. A l’altre banda de l’escala hi havia la beta de l’amo en Gaspar Teret, pintada de verd i gris, un mariner també descendent de valldemossins, un home que tot i pescar tot sol era un dels que feia les millors eixides de llagosta.
Record amb molt d’afecte un home i una beta molt especials per a mi: l’amo n’Ignasi. L’amo n’Ignasi era un home d’Inca, de llinatge Alzina, el llinatge li era prou escaient, fort com una alzina, jubilat, tot i que sempre treballava o tenia alguna cosa per fer, gran fumador de puros. Havia fet feina a Gesa entre d’altres ocupacions, també havia treballat a la mar, havia estat xofer d’un general quan era jove, devers els anys 20 del segle passat. La seva era una beta rara, segurament, beta i amo formaven un tàndem d’influències mútues. Un amic diu que els mallorquins el que tenim en comú precisament és que som rars, diu que no n’hi ha cap d’igual. La beta de l’amo n’Ignasi era una beta feixuga., vella, d’origen desconegut per mi, però molt curiosa. Pintada de blanc, el patent de color ocre, els interiors pintats de verd. No era completament plana, era gairebé tota cobertada, amb la proa una mica llançada. El que deu quedar d’ella resta sota una de tantes ampliacions del moll. L’amo n’Ignasi era el millor pescador de llops i orades que he conegut mai, amb la seva beta sabia treure a la mar quantitat de peix sense fer malbé el medi, sense despeses ni tecnologia sofisticada, ni sense gaire esforç que això també s’ha de tenir en compte.
L’amo n’Ignasi era un tipus amb un humor mal de descriure, un humor molt irònic. Ell fou la primera persona que vaig conèixer que no sabia parlar castellà i tenia tendència a canviar el nom de les persones i les coses. A les turistes rosses sense distinció, per tant sueques, les anomenava: “buseques”. A migdia a l’hora del ritual d’anar a prendre el vermut en deia eufemísticament: “prendre les cullerades”. Calant xarxes si eren prop de la costa era capaç de posar-se a xerrar i fer creure que estava conversant amb algú que hi havia en terra.
Tot i que tenia la seva tècnica de pesca molt gelosa me la va ensenyar. Calava llences amb la seva pastera, amb esca viva. Les llences eren sempre dins la mar. Calava una nansa prop d’una altina (posidònia oceànica, ja fa dècades que no hi és) i l’únic que havia de fer cada horabaixa era anar a cercar el peix viu que havia entrat dins la nansa que serviria d’esca: tords, esparralls, oblades, salpes. Escava el peix per l’esquena anant molt alerta a fer-li mal i matar-lo. Em deia que el millor per agafar un llop era un esparrall. Cada matí anava a veure si cap dels suros de les llences feia esment de res i s’hi s’havia empescat un llop. De vegades escava amb pop i agafava qualque orada. Amb ell i amb mon pare record haver anat a fer un volt de nit, amb la seva beta. Els volts eren una tècnica de pesca que consisteix en, de manera molt sigilosa, sense fer fresa, calar una xarxa des de terra descrivint un semicercle i acabant de calar l’ormeig altra vegada a terra. Després des de dins el cercle un cop acabada la cala i des de en terra cap a la mar, s’ha de fer remor i tirar pedres dins l’aigua per tal de què el peix en la seva fugida envesteixi l’ormeig, una xarxa de tresmall. Els darrers anys de vida va emmalaltir i poc abans de morir record que li vaig demanar com estau l’amo n’Ignaci? em va contestar: “Com he d’estar, com un peix dins la pols” al poc temps es va morir.
Si els antics no anaven equivocats i Caront tenia com a missió passejar les ànimes per la llacuna Estígia després de morts, segur que l’amo n’Ignasi hi ha fet de barquer substituint-lo més d’una vegada, cala alguna llença, per agafar un peix i ben segur que a l’il·lustre barquer ja li deu haver canviat el nom més d’una vegada, segur que encara no ha après a parlar castellà ni falta que li fa.
Tot el que he contat; les betes i els “homenots” locals, formen part de la meva memòria, d’aquells estius interminables que mai no tornaran. Els bots plans que Alcúdia anomenam betes formen part d’aquell espai de llibertat que pot ser no es tan bo com imagin, però forma part de mi. He arribat a la conclusió que conserv dues betes perquè m’aferr a la memòria igual que aquell que segueix portant pantalons curts perquè tot el temps que els dugui serà estiu, bon temps i no arribarà la tardor.


La beta de'n Joan.
Ara fa dos dies he reparat una taula que es podria a la beta que tenc a la mar, avui horabaixa fregaré el patent i demà de matí el pintaré, així que si tot va bé abans de que acabi la setmana tornarà a l’aigua. Esper que l’estiu sigui llarg i el deu de la mar ens procuri un bon temps, així que faré segurament algun sopar a la vorera de la mar, amb amics i la família i la nostra beta, També farem alguna eixida a pescar vaques per fer una bona bullabesa o un arròs de peix. A l’hivern si hi ha calamars n’intentarem pescar algun i si no haurem sortit a vogar que sempre va bé i és el que recomanen el metges.
Les coses no són mortes si hi alguna cosa que te les recorda i no es traeix la tradició.

4 comentaris:

  1. Quan escolt o llegeixo relats com aquest den Joan Darder, és quan som més conscient del poc que sé i de lo molt que, en consequència lògica, em resta per aprendre pel que fa a la navegació tradicional i al nostre patrimoni marítim en general. Vaig tenir la oportunitat de conèixer Joan Darder, quan Biel Rosselló em va convidar a "passar" l'Alzina des d'el Port d'Alcúdia fins al C. N. S'Arenal. Va ser el passat deu d'abril, Divendres Sant. A bord hi érem en Joan, en Biel, en Toni Pep - a qui també vaig conèixer aquell dia- i un servidor. Amb en Joan hi vaig parlar poca estona asseguts a la proa del llaüt...la veritat és que, per parlar, varem tenir, tots, poques oportunitats, ja que durant la major part de la travessia varem tenir mala mar, i anàvem més pendents -jo, al manco,- de no caure per la borda que d'altra cosa... Tot i així em va deixar, en Joan, una molt bona sensació, que ara s'ha vist reforçada amb la lectura d'aquest relat sobre les betes.
    Esper poder tornar a coincidir amb Joan Darder, ja bé sigui navegant o a tera ferme. Segur que la trobada valdrà la pena...!

    ResponElimina
  2. Impresionante todo.

    Deberíamos perseguir (al menos)a un marinero por puerto para compilar toda esta información que se perderá si no se hace nada.

    Diego.

    ResponElimina
  3. Amic Joan Darder,
    aquesta recordança, encara que amb altres matisos i vivències diferents, és totalment compartida. La lectura del teu document m’ha emocionat. És entranyable, admirable, d’una qualitat humana formidable, a més de ser un gran document històric. Evocador d’altre temps que sols amb el fet de recordar a totes aquelles persones que forjaren aquella manera de ser i de viure, fa que el seu pas per la vida hagi servit de molt. Mira per on els petits detalls, marca el destí de moltes coses.
    Podria continuar, parlant-ne i parlant-ne però... tal vegada millor que ho facem gaudint d’una bona navegada a vela llatina. T’animo a continuar plasmant tots aquests records, del que som, sobre el paper (físic o digital), tal volta deixem qualque cosa més per a les generacions que pugen. Una abraçada i bon vent!
    Bartomeu Rosselló i Boeres
    Llaüt Volga – 1935 -

    ResponElimina
  4. Interessant, humà (molt humà) i -com ha dit Bartomeu Rosselló- admirable.
    Estic completament d'acord amb sa darrera frase, és ben vera. Com a mallorquina -i alcudienca (sa part que me toca)- pens com tu, ses coses se perden i no ens adonam, ho trob molt trist. Lo de ses barques, un bon exemple, jo mateixa no ho sé distingir, però això que he llegit m'ha animat a intentar-ho.
    Com a relat, fantàstic també. Tots es detalls, s'accent mallorquí...pens que escriure sobre es record és molt bo, mos ajuda a pensar, ajuda a aprendre als lectors (aquest n'és un bon exemple) i, sobretot, mos ajuda fins i tot a coneixe'ns a nosaltres mateixos.
    Digne de llegir.
    Clàudia Darder

    ResponElimina