dilluns, 3 d’agost de 2009

Terrals

Terral: Vent que bufa de la terra cap a la mar des del vespre fins a mitjan matí (Alcover / Moll. Diccionari Català-Valencia-Balear)

M’agrada sortir a cercar els terrals de bon matí. Per als amants de l’embat (marinada) pot semblar la preferència d’un mariner tou, però els terrals són una delícia.


És estiu. La terra s’ha refredat durant la nit i el vent bufa de terra cap a mar. El decorat és perfecte de set a nou del matí, amb possibilitat d’allargar una mica per prest i per tard, quan el sol encara no castiga sense misericòrdia. És moment de brises polissones i de mar plana, de calma en una badia de Palma que tornarà un tant histèrica amb els centenars de barques que la solcaran a partir del migdia. De prest, però, només van i venen barquetes que pesquen a la fluixa o que calen aquí i allà. La seva fesomia és definida quan encara no hi ha calitja i la llum és neta. Hi ha un silenci només aparent, perquè si una cosa te el silenci és que amplifica tot allò que en un moment donat se sent. I és que els renous de l’illa que desperta, en terra, es mesclen amb els de la mar, empesos pel vent. El xep-xep de la proa se superposa amb el timbre d’una bicicleta que passa pel passeig del Carnatge. I és que no estic creuant oceans, soc un navegant de prop de terra, descobridor de raconades.


Els terrals flueixen de forma irregular atenent a la clenxa de la costa pel qual s’escolen. Quan passes per davant de la pista de l’aeroport és quan són més intensos, acanalats pel mateix caminet d’asfalt pel qual s’enlairen els avions. Els primers hotels de Ca’n Pastilla els fan fer ziga-zagues, ara en tens i ara no. I quan navegues per davant Ses Fontanelles notes com de la zona humida t’arriba un terralet fresc i de personalitat marcada. Tot això, sobre una mar d’ona minúscula, que no te temps d’aixecar-se entre l’espai que hi ha entre tu i la terra.
Els terrals són vents descartats per molts dels qui naveguen a vela, com si fossin residuals. Al nostre llaüt, el Nueva Catalina, li agraden. Les ones curtes el fan riure quan li fan pessigolles al casc, és un dringar molt seguit i agut, com un xilofon de joguina amb sordina.
L’objectiu inicial de la travessa pot ser passar entre terra i l’illot de sa Galera per saludar gavines i corbs marins que ens miren amb suficiència, com si fóssim pollastres de pinço.


L’aventura quotidiana agafa més intensitat si passem l’illot per fora, pel canal breu que forma amb els esculls traïdors que marquen la seva panoràmica cap a mar obert, esculls d’aquells que mai no arriben a treure ben bé el cap i que se’ns fan presents pels rínxols d’escuma que coronen els seus cabells.
Sigui en el canal de terra o en el dels esculls, sentiràs com el casc del llaüt balla una dansa un tant desordenada amb el corrent que s’accelera en penetrar en les estretors, ens els embuts, delimitats per diferents masses de terra, que esvaloten l’aigua que ve de viatjar per mar franca i ara s’apressa a passar per un passadís reduït.
Superes el canal amb subtils capçanades i la barca torna a fluir entre carícies. T'obres al vent.La brisa juga a canviar de direcció, i tu trobes una inusitada intensitat en una navegada a càmera lenta.
Seran les onze del matí quan tornis a ser a casa. Potser hauràs d’anar a comprar per omplir el rebost. Mentre valoris quines tomàtiques et quedes, tindràs la sensació de que vens de lluny, de que el dia ja t’ha donat prou paisatges, exteriors i interiors. Tornes a ser en terra, però has atresorat una mica de mar.

7 comentaris:

  1. Estàs fet tot un poeta. O bé simplement no hi ha altres paraules -o pot ser cap- per definir les teves sensacions abord el Nueva Catalina. Ja sé que tenies plans anteriors irrenunciables, però et varem trobar a faltar a la Trobada de S'Estalella. Meam si un dia d'aquests anam a fer una navegadeta plegats!

    ResponElimina
  2. Precioso texto que narra un hermoso navegar

    ResponElimina
  3. Ja us vaig advertir que en David té bona mà per a escriure i coincideixo amb en Jaume Rosselló a l'hora de qualificar la seva prosa de poètica.
    D'altra banda, la seva font d'inspiració resulta prou palesa.
    ___________

    Boliquet junior.

    ResponElimina
  4. Aquest "puta" David. Ho hauras de agafar a tot això i fer-ne un llibre

    ResponElimina
  5. Encara no havia pogut llegir el relat publicat, des de que comentàrem alguns dels seus aspectes en la nostra darrera navegada amb el Nueva Catalina. Ho he de dir fort i clar, has sabut aportar els mots justos i adequats, definitoris d'unes sensacions que difícilment podem expressar-se. Agraeixo tant aquests paràgrafs, ja que poses nom al que alguns hem experimentat i no sabem explicar-ho. Gràcies David, aquest fet ho arrodoneix tot i ho universalitza traspassant temps i espai, creant alhora una atmosfera de respecte i admiració per l'entorn, la mar i l'estil de navegació.

    Salut i ens veiem aprofitant els terrals!

    ResponElimina
  6. Mai abans cap entrada a aquest blog havia estat corresposta amb tants comentatis. Possiblement és de les més sinceres. Potser necessitem navegar més? Són coses com aquests terrals allò que estem cercant nosaltres i les nostres barques? Idò que fan tant temps amarrades al moll? Com és que allà on jo tenc la barca només surt a navegar el Tinita de Pere Reus, el Savanna de Toni Jover, el Volga de Tomeu Rosselló, i el nostre Nueva Catalina? Com és que el nostre moll és tan avorrit? Com és que ens omplim la boca de vela llatina i no ens agrada navegar més que el dia de les regates? Aquells que heu sintonitzat amb allò que s'explica en aquest comentari, sabeu que no sempre es troba el dia perfecte per navegar, que el dia perfecte per navegar el cerques i el cerques i potser un dia el trobes, com el sufusta que espera l'ona perfecta. Potser allò perfecte és sortir a esperar... i a trobar.

    ResponElimina