dissabte, 22 d’agost de 2009

Passejada al rem per Alcanada a bord de la pastera de'n Joan



Fa uns dies vaig anar a remar amb la pastera – “beta” per als alcudiencs, no ho oblideu - de Joan Darder, a Alcanada (Alcúdia). En Joan (ho sabreu els que seguiu aquest blog) és l’autor de l’article sobre les betes i els seus propietaris que publicàrem no fa gaire. Un testimoni exquisit, per cert. Embarcar-me amb ell va ser una forma de rubricar unes vacances que s’acabaven
El dia de la cita, els del moll d’Alcúdia, tan savis en això de mantenir unit el veïnat, havien convocat un sopar improvisat a l’Illa d’Alcanada. El pla era que cadascú dugués el que pogués i que persones i queviures passessin a l’illot a bord de la pastera... o nedant.

Mentre la gent anava arribant, en Joan em va concedir el plaer de pujar a bord vogar una estona en la seva pastera de 20 pams, construïda per “Es peraires” (Bennassar), un dels mestres d’aixa de referència del Moll i de Mallorca. Una embarcació simple, clara, franca que és feliç en indrets arrecerats, amiga de navegar sobre poca fondària i en aigües amables.
Voltàrem l’illot d’Alcanada i això ens va exposar durant una estona a una mar una mica més feta (en cap cas mar oberta, però tampoc tan plana com al recer). La pastera aquí s’ho ha de treballar una mica més, el seu fons pla empara les ones de forma bàsica, angulosa, com qui no sabia que acaba d’arribar a un indret on les instruccions per sortir-se’n impliquen saber esquivar. Però la pastera ho fa a la seva manera, més planxa que bisturí. Si et descuides, les ones la bufetegen i, com molt bé em va indicar en Joan, és bo agafar la mar una mica per l’amura i jugar a no ballar-se.
Voltàrem la part exterior de l’illot i tornàrem al recer. Aquí a la beta va tornar a besar l’aigua més que navegar-la, a llenegar. La pastera en aigües tranquil·les és altament terapèutica.
Quant a la facilitat la maniobra, la cia-voga és d’efecte instantani en la pastera, una cop de rem en una direcció alhora que un es llença en l’altra i l’embarcació gira sobre ella mateixa amb una facilitat extraordinària.

Una de les virtuts d’aquest tipus d’embarcació la va demostrar quan jo havia de partir (punyeta de tenir tantes coses que fer! El pla a Alcanada era immillorable...) Els que s’havien reunit per sopar i una ingent quantitat de menjar i beguda de notable varietat anaven pujant a aquella barqueta, que encaixava el cop sense grinyols. La pastera és una mula de càrrega, ampla, com un gran prestatge de proa a popa.

De pasteres n’hi ha a tot el món, però estan en vertader perill d’extinció a les Illes Balears i les Pitiüses, amb l’única excepció de Formentera, on encara en queda un nombre destacat. Les pasteres passaven gust en unes zones abrigades que avui dia, en la seva majoria, ocupen ports i marines. Com fa en Joan, però, encara es poden trobar llocs i, sobretot, hores i temporades, en que la mar obre els braços a les barques de fons pla. Ben prest el matí o, com em va dir en Joan Mateix, “t’imagines vogar així amb lluna plena?”, i és que les nits tranquil·les d’estiu són molt evocadores. I de les calmes de gener, que me’n deis?
Vaig anar a vogar, fa un dies, amb qualcú que te una pastera, i això no passa cada dia. Vaig passar molt de gust, distès i sense molestar l’entorn, immers en la simplicitat de dos rems i una barca. Tenc la sensació que coses tan avinents per al cos i per a l’ànima estan passant de ser un espai conegut per tots a ser els secrets d’un pocs.
Esperonat per l’experiència he posat els rems al llaüt més sovint, he fet un parell de sortides només per vogar. Però de fer del nostre llaüt una embarcació polivalent per navegar-lo al rem, a la vela i a motor, en parlarem un altre dia.

1 comentari:

  1. David, cada vegada més quedo entusiasmat amb els teus relats. Fas una extraordinaria descripció dels fets, de les sensacions..., escolta! Has pensat mai en escriure una novela d’aquesta temàtica i enmarcada en el context actual? Necessitem un Patrick O’Brian mediterrani i en català! No et sedueix la idea?

    ResponElimina