dissabte, 21 de novembre de 2009

Notes sobre rem tradicional (I)

La forma i les proporcions

Sèrie dedicada especialment a Diego Riera

El rem que fem servir en els llaüts i altres embarcacions tradicionals de les Illes Balears majorment és de la tipologia del rem llatí, que identifiquem per la seva forma particular i perquè es fa servir amb el sistema de penjar-lo d’un escàlem al qual imprimeix la força a través d’un estrop.



Consta de pala, canya, guió i mànec. La pala és la secció en forma de fulla que s’introdueix dins l’aigua; la canya és el segment de caires arrodonits que queda fora de l’embarcació però que no s’introdueix dins l’aigua; el guió és el segment de caires vius que queda dins l’embarcació; el puny és l’extrem de caires amables per poder agafar-lo amb la mà i governar els rems.

En el nostre entorn, en les embarcacions tradicionals de poca eslora, el més habitual és que cada persona remi amb una parella de rems. Atenent a aquesta forma de remar – amb una parell de rems per hom – hi ha una fórmula per calcular la longitud total que ha de tenir un rem llatí. Poden existir variants, però serà la que donarem com a punt de partida i d’eficàcia provada per aconseguir uns rems proporcionats. Ens han corroborat que la fan servir mestres d’aixa com, per exemple, Jaume Cifre (Portocolom, Mallorca).



La longitud total del rem des de l’extrem de la pala a l’extrem superior del guió serà d’una mànega i mitja, conjunt al qual després hem d’afegir-hi el puny (15 cm. més o menys).

Important: sempre hem de prendre com la mànega de referència el lloc de la barca on s’han de situar els rems, és a dir, una mànega a mitja prenent com mesura la distància que hi ha entre l’escàlem de babord i el d’estribord sobre els quals es penjarà cada un dels rems, afegint després la longitud del puny. No tenen la mateixa longitud, per tant, els rems del mig (on la distància entre els escàlems serà possiblement la mànega màxima de l’embarcació) o els rems de popa (més curts perquè allà la mànega és més estreta)

Quant a les proporcions: pala, 1/3 de la longitud total; canya, 1/3 longitud total; guió, 1/3 longitud total; mànec, el que es consideri necessari per poder-lo agafar amb comoditat.

Quant a les possibles variants a la fórmula general, hi ha la possibilitat de fer la secció fulla proporcionalment més llarga a costa de reduir la secció de la canya, tot i que per començar vos aconsellem uns rems amb les proporcions bàsiques i després ja experimentareu amb altres opcions.

Hi ha diversos motius que justifiquen la forma d’aquest rem.
El guió és de caires angulosos i més gruixut que la pala i la canya perquè ha de ser més pesat per compensar la palanca més llarga que exerceixen els segments que queden fora de l’embarcació. D’aquesta manera ajuda a fer més lleugera l’acció de remar. Així mateix, la diferència de gruix entre el guió i la canya és allò que fa que el rem quedi recolzat a l’escàlem sense passar per ull, perquè l’estrop l’estrangula en el punt on es produeix el pas de l’amplada més reduïda a la més gruixuda del guió.



Com veieu, establim unes proporcions que delimiten les parts del rem en terços, però després hi afegim el puny. És així perquè els rems s’han de creuar lleugerament quan estan completament horitzontals i perpendiculars a la crugia de l’embarcació, moment en que una mà es creua per damunt de l’altra. Aquesta és la fórmula emprada universalment en la tècnica del rem amb rems parells. Ens hi hem d’acostumar per no engrunar-nos les mans, però permet tenir un braç de palanca major i quan ens hi hem habituat l’acció de remar és més còmoda perquè quant inclinem el cos a proa o a popa els punys queden separats per una distància còmoda per imprimir la força: un dels factors que fan difícil remar amb uns rems massa curts és que una mà ens quedi massa separada de l’altra, amb la qual cosa enlloc de remar pareix que imitem el Sant Crist i la força que apliquem és molt poc eficient. Si tenen la llargària correcta, els punys ens quedaran just davall del plexo solar quan acabem de fer la palada, amb les mans gairebé juntes però sense tocar-se, perquè en aquest moment ja són en diagonal respecte a la línia de crugia i no s’encavalquen l’un amb l’altre.

Per comoditat o manca de familiaritat amb la tècnica, hi ha qui s’estima més els rems una mica més curts per no haver de creuar les mans. És una opció vàlida sempre i quan els rems quedin quasi a tocar quan estan horitzontals i en perpendicular en línia de crugia.

Si sou novells quant a vogar creuant les mans, no vos frustreu si comenceu pegant-vos molts cops amb una contra l’altra: és una qüestió de pràctica i d’anar amb bones.

En el rem llatí la pala és llarga i prima en comparació a altres tipologies de pala més ampla però més curta. És quelcom comú als rems d’embarcacions de feina de tot el món. Hi ha diferents formes de tallar-ne el perfil, però recomanaria a aquells que vulguin vogar durant hores que marquin un contorn que respongui a la mateixa filosofia que les pales que empren els kayaks de travessia, basats en els kayaks inuits, que no eren altra cosa que embarcacions de feina. Estan pensades per fer llargues distàncies i en condicions que poden ser dures i per això prefereixen fulles llargues, primes i de perfil arrodonit, enlloc de fulles amples o amb molta superfície.

Els extrems de les pales dels rems de competició actualment són de cantells vius i amb molta superfície per aconseguir potència, però per la rem de feina o de passeig perllongat aconsellem valorar els criteris següents, associats a les pales fines i de perfils rodons: poca resistència al vent quan el rem es fora de l’aigua; una pala fina aviat surt de l’aigua i no colpeja amb les ones tot i que la repalada no sigui perfecta, és a dir, malgrat la fulla no quedi completament horitzontal sobre l’aigua en el seu trajecte de retorn fora de l’aigua; amb la superfície de palada moderada es voga de forma descansada, agafant velocitat a través de la regularitat en la palada i no a través de grans esforços en cada una d’elles.



PD: Me pres la llibertat de fer servir algunes il·lustracions que en el seu dia ens va cedir Cristòfol Al·lès per a un article sobre el rem a la revista Mardemars. Esper que no li sàpiga greu.

2 comentaris:

  1. David,

    me quito el sombrero ante tamaño despliegue de información.

    Espero con ansia el resto de la serie.

    Diego Riera.

    ResponElimina
  2. Una lliçó magistral!
    Gracies Mestre David
    Joan Bonet

    ResponElimina