dimecres, 27 de maig de 2009

A la mar ningú va a dur-hi res..

A la mar ningú va a dur-hi res, tothom s’endú alguna cosa. I la cosa ve de temps enrere, no és una depredació exclusiva de l’època de la pesca industrial. Així ho indica l’article que vaig trobar l’altre dia en el diari El Mundo (més enllà d’afinitats o desencontres amb la seva línia editorial, s’ha de dir que té una molt bona secció de ciència).
El trobareu en el final d’aquesta entrada. Vos convidem a llegir-lo i a reflexionar sobre la nostra actitud amb el medi marí. Fins i tot el pescador aficionat hauria de ponderar el seu paper, la seva dèria per acostar-se contínuament a la mar amb la pretensió de capturar algun ésser viu. L’actitud d’aprofitar qualsevol roca – si no es té una barca – per plantar una canya a veure que agafem emana irraconalitat, un comportament gairebé obsessiu quan no t'hi va la vida per menjar.
Vaig passar els estius de la meva infantesa a Bellavista de Llucmajor, un urbanització riberenca de la badia de Palma. Les roques estaven plenes de pegellides, de cornets de tap, d’eriçons, els peix roquer era abundós, i també ho eren els pops. Actualment, de pagellides en queden ben poques, els cornets de tap han desaparegut, els eriçons són escassos, el peix va a la baixa i els pops els caçadors submarins han perseguit els pops fins fer-los del tot mals de veure.
Vull insistir en l’aparent innocència d’una imatge: infants, potser acompanyats per un adult, que tresquen amb un fil de ferro dins un forat per veure si treuen un cranc. Si el treuen, surt mort o el maten; si se salva és perquè el deixen en pau després d’haver-li arrabassat les mordales.
Fa massa temps que pensam que això no és important, que només juguem. I l'article que vos proposem llegir, ens parla de l'impacte de la pesca, fins i tot, pre-industrial, de la mar en crisi des de fa segles per la pressió humana.
D’un temps cap aquí, a les proximitats de Bellavista es va crear la reserva marítimo pesquera d’Enderrocat, i també s’ha limitat el fondeig a balises controlades per evitar que les àncores acabin amb les parderies de posidònies. Potser una cosa i l’altra ajudaran retornar la vitalitat a aquest entorn.
Quant a la pesca professional, convidaria al consum de peix pescat de forma sostenible. Què vol dir això? A Mallorca ho tenim fàcil, perquè la flota local pràctica la pesca en aquesta línia. Tot i els estralls que pot causar la pesca del bou en el fons marí, entitats com Oceana han certificat que les aigües insulars estan en un estat de salut bastant millor que en zones veïnes. El nombre de barques de bou és moderat i tenen ordre de pescar a profunditats de més de 50 metres, i, d'altra banda, la pesca amb arts menors es manté molt present. I, a més, d’un temps cap aquí s’ha imposat en la flota el concepte de pescar manco per vendre millor i les barques de bou han arribat a reduir els dies que surten a la mar. Han estat els pescadors mateixos, per exemple, que han defensat la creació de més reserves marítimo pesqueres perquè han entès que els "santuaris" serveixen per crear focus de vida, indrets on els peix viu i es fa amb certes garanties. Per tant, el consum de peix local garanteix en gran manera el consum responsable. L'article que adjuntem, també acaba parlant d'esperança, de les possibilitats d'una gestió equilibrada del medi.
Abans que l’article, però, vos adjunt una fotografia scanejada d’una guia de Mallorca, de la qual també podeu veure la portada (Ed. Costa, 1946). L’estampa és de Cala Rajada, on pescadors d’aquell temps són a sobre la platja amb les captures de tonyina que han aconseguit. Seria possible avui dia fer una pescada com aquella, en aquell mateix lloc, amb els recursos tècnics que tenien? Si aneu seguint el que està passant amb la tonyina al Mediterrani per culpa de les pràctiques irresponsables de les flotes internacionals, segur en sabeu la resposta.

Aquestes són la portada de la guia i la foto en qüestió :









... i aquest és l’article:

El mar lleva milenios en crisis
El tamaño de los peces se ha ido reduciendo debido a la presión humana
'Hemos subestimado hasta ahora la intensidad que tuvo la pesca preindustrial'
Tana Oshima Madrid
Actualizado lunes 25/05/2009 10:04 horas

Múltiples ejemplares de ballenas azules, orcas y tiburones de 5,5 metros de largo merodean por las costas europeas. Cualquiera que se pasee por la playa puede avistarlos con facilidad. El Caribe cuenta con millones de tortugas verdes y numerosos peces que dan de comer a sus habitantes. Los caballitos de mar pueblan los fondos marinos del globo y algunos peces pelágicos como el atún rojo nunca han sido cazados por el hombre. Los peces y los moluscos son asombrosamente grandes y abundantes.
No es un relato de ciencia ficción, sino el mar tal y como era hace sólo dos o tres siglos. No es que entonces fuese prístino, pero hoy cuenta con 30 veces menos ballenas azules y los tiburones están gravemente amenazados. Las poblaciones de caballitos de mar se han reducido drásticamente, el Caribe es un desierto de vida y los stocks de atún rojo están al borde del colapso. Todo, debido a la sobrepesca.
La reconstrucción de los océanos en el pasado es uno de los objetivos que ocupa estos días al Censo de la Vida Marina, un proyecto internacional que pretende catalogar toda la biodiversidad marina pasada y presente. Y ésta es la imagen del pasado del mar más completa obtenida hasta ahora, que se presentará los próximos días 26 a 28 en Vancouver, Canadá. El propósito es calibrar el daño producido por Homo sapiens sobre el entorno.
No es la primera vez que se hace. En realidad, hace casi una década, Jeremy Jackson, uno de los más importantes ecólogos marinos, presentó un esclarecedor estudio que resaltaba cómo el Mar del Caribe se había vuelto mucho menos productivo como consecuencia de la sobrepesca de tortugas verdes. En 300 años, el hombre había casi eliminado del mar caribeño a uno de sus principales herbívoros, alterando toda la cadena alimentaria. Jackson quiso entonces saber en qué medida otros ecosistemas del globo se habían deteriorado por la actividad humana, y recopiló investigaciones de otras partes del mundo.
Impacto pesquero en la Edad de la Piedra
Ahora, el Censo continúa con la investigación inicial de Jackson a mayor escala: se ha propuesto calcular la biodiversidad marina del pasado a través de una recopilación exhaustiva de datos arqueológicos, históricos, paleontológicos y biológicos. Algunos de los resultados obtenidos son novedosos: recientes hallazgos arqueológicos han aportado pruebas de que Homo sapiens, en su Edad Media de la Piedra, hace 300.000 años, ya cogía peces, moluscos y animales marinos del mar en Europa.
Pero una de los datos más llamativos se refiere a la disminución del tamaño de los peces por la presión humana. «Esto significa que lo que consideramos hoy como el tamaño natural de los peces es erróneo», comenta a EL MUNDO Terry Collins, uno de los portavoces del Censo.
Como los científicos ya sabían, la sobrepesca ejerce una presión enorme sobre los peces y otros amimales con valor comercial. Para satisfacer una demanda cada vez mayor con unos recursos cada vez más agotados, se capturan ejemplares cada vez más jóvenes. Para poder reproducirse a tiempo, los animales marinos adelantan su madurez sexual. «Lo que antes eran considerados juveniles ahora se pescan como adultos», añade Poul Holm, también del Censo. El peso medio de los peces ha pasado de 20 kilos a 2,3 kilos en los últimos 50 años. «No es muy inteligente por parte del hombre: los peces jóvenes ponen menos huevos».
Este problema, particularmente grave desde las últimas décadas, lleva ocurriendo siglos: se sabe que los indios precolombinos extraían botutos (caracoles marinos comestibles) cada vez más pequeños debido a la sobreexplotación. «Hemos subestimado hasta ahora la intensidad de la pesca preindustrial», continúa Holm. «La presión humana sobre los océanos es muy antigua».
El Caribe, un desierto
El caso del Caribe sigue siendo uno de los más dramáticos. «La gente va al Caribe y piensa que es un entorno prístino, con bonitos peces de colores representando una rica biodiversidad. Pero en realidad el Caribe es un desierto, uno de los ecosistemas marinos más deteriorados y menos productivos del mundo», señala Holm.
La palabra clave de los estudios sobre biodiversidad es la productividad. Un ecosistema rico en especies es más robusto y productivo, es decir, beneficioso también para el hombre. «Nuestros mares han perdido productividad en un orden de magnitud. Pero no todo es pesimismo: también estamos descubriendo que su capacidad de recuperación es mayor de la que creíamos. Tenemos que transmitir que “menos es más”. Si ejercemos menos presión sobre nuestros océanos, obtendremos mayores beneficios. Ahora mismo es todo lo contrario: cada vez necesitamos más tecnología para coger cada vez menos peces», concluye el científico del Censo.

dilluns, 18 de maig de 2009

"Dinar a sa barca": vàrem ser pocs

Assistència
Només vàrem ser dues barques, quatre persones en total. El Savanna hi va ser present amb el seu patró, en Toni Jover. A bord del Nueva Catalina érem na Mercè, en Jaume Rosselló i en David.
Sempre sap greu convidar qualcú a dinar i que no vengui, però el lema del “Dinar a sa barca” era “que vengui qui vulgui!”, i així ha estat.
Lamentar les absències provocades per imponderables: en Biel Rosselló i en Toni Pep Munar estan convalescents d’operacions, i en Xavier Mulet era de viatge. Tots ells ens telefonaren per lamentar la seva impossibilitat d’assistir.

La forma
És alegre i socialment divertit això d’ajuntar-se per dinar. Milloraria les coses que l’aigua estés més calenta i a ningú li fes peresa nedar. Personalment vaig fer el primer bany de la temporada, però l’aigua encara era una mica freda.

El menú
El Savanna va aportar vi blanc, cervesa, i material per fer una amanida que alegrà amb un mango madur molt ben rebut per tots. En Jaume Rosselló va posar panades, ensaïmades de crema i cerveses. El Nueva Catalina, una coca de verdura, una coca de trempó (una mica fada...) i una truita de patata, cerveses i vi.

El futur
Potser els dinars a la barca se’ls ha de muntar cada qual, com i quan li vengui de gust.

dijous, 14 de maig de 2009

Recordau, aquest diumenge "Dinar a sa barca"


Recordau que el "Dinar a sa barca" és aquest proper diumenge. Ja sabeu, trobada informal a ses Illetes, a les 13:00, amb el rebost de les nostres barques ben ple. Si hi ha qualcú que encara no sap on embarcar-se que ens ho faci saber per veure si li podem fer un lloc. I, per cert, els patrons habituals de l'Alzina - en Biel Rosselló i en Toni Pep Munar - estan de baixa, així que podem estudiar si es pot formar una tripulació perquè pugui venir. A qui li interessi, que ho faci saber i estudiarem les passes a fer.

dissabte, 2 de maig de 2009

Una navegada a mitges... i alguns detalls domèstics


Diari de bitàcola del Nueva Catalina

Singladura: La primera de maig / 02-05-09
Lloc de sortida: Club Naùtic de Cala Gamba / Badia de Palma / Mallorca
Destinació: Ja ho veurem...

10:33. Bufa gregal, sembla que d’uns 16 nusos (la previsió ha dit que aniria baixant). La mar està plana. La cosa és prometedora, bon ventet i de poca ona, perquè a la badia de Palma avui bufa de terra.
És primavera. Es nota al pantalà i també ho deixa clar el decorat humà (jo inclòs) de persones amb ganes de correspondre al sol amb màniga curta que, encara, no va de conjunt amb la pell blanca que ens ha deixat l'hivern.
És dia de navegació en solitari. Sortiré sense aparellar les veles perquè m’agrada més muntar fondejat a prop de s’Illot de sa Galera, sense pegar colzades als veïns d’amarrament. És una forma d’entrar gradualment a la mar: una estoneta de motor i tirarem el ferro. Allà, a més, destaparem el berenar que, ja ho veure, és molt prometedor.

11:04. Estic fondejat a prop de s’Illot de sa Galera. De camí cap aquí he passat per davant del canal de ratxes intenses que es projecten des de la pista de l’aeroport cap a la mar quan el vent és de terra.

He fotografiat la clàssica imatge, per als que naveguem per aquí, dels avions passant per damunt del pal de les nostres barques (la pista és molt a prop). He berenat d’ENSAÏMADA D’ALBERCOCS (espectacular) i d’una mica de cafè que duia en un termo. El vent va a més... jo diria que això ja és tramuntana neta i que de 18 nusos no baixa.


11:47. He enferit les veles. La vela mitjana la primera, i l’he hissada per mantenir-me proa al vent mentre estic fondejat. Després de deliberacions amb jo mateix, he decidit preparar per hissar el triquet amb el ris pres, que la Tramuntana pareix que va a més... 20 nusos? Jo crec que sí. (En arribar a casa, les dades dels serveis meteorològic hem confirmaran que mentre he estat a la mar la intensitat del vent ha oscil·lat entre els 18 i els 23 nusos)

12:17. He sortit del fondeig empès només amb la vela mitjana i fent un bon camí (!). El vent ha pujat. He hissat el triquet, he navegat mitja milla i he hagut de reconèixer que tot i anar amb el ris no podia aguantar la barca tot sol. He aferrat el triquet, he posat motor i he mantingut la mitjana hissada per estabilitzar la barca: és un bon recurs per navegar amb mal temps, no provoca l’orsada excessiva que es pugui pensar si es mantén ben orientada i, a més, augmenta bastant la velocitat, redueix les brandejades i fa més còmoda la navegació.

13:00. M’he arrecerat a Ciutat Jardí.
Relax. Llàstima que s’ha acabat el cafè. Xerrada pel mòbil amb la família (“com li ha anat a na Laia a la piscina?”). Després, moment de posar ordre a bord. El vent continua essent fort... però no estarà gaire a baixar.

14:30 La barca torna a ser amarrada a Cala Gamba. Ara la mar i el vent són perfectes, però és hora de tornar. Són coses que passen sovint.

I tu, com t’ho muntes a bord?

Són aquelles petites coses que vas fent per fer una mica més agradable la vida a bord: un vermut, un dinar, un bany (que no sempre és fàcil trobar una escala que faciliti l’ascens a la traïdora forma de casc d’un llaüt), un pipí... Sí, són importants aquestes coses perquè fan possible viure més moments de plaer en unes embarcacions que, no ens enganyem, tenen les seves limitacions.
A continuació, vos present alguns elements importants per fer vida a bord del Nueva Catalina. Esper que aneu afegint alguns suggeriments.

L’orinal
Hem vaig prometre a mi mateix no pixar direcament per la borda, sobretot si navegava tot sol: he sentit històries de negats amb la bragueta oberta... no vull caure per la borda! L’orinal era dels meus padrins, un d’aquell orinals metàl·lics esmaltats de blanc.

El bòtil de pescador
No és una peça folklòrica, és molt útil. L’aigua que en una de les fotografies heu vist en una ampolla de Lanjaron va a parar aquí, sobretot si la idea és navegar de veres. L’ampolla sovint acaba anant d’una banda a l’altra, mentre que el bòtil de pescador és estable perquè té la base molt ampla, i a més manté l’aigua a una bona temperatura. Només hem de tenir present que "sua", sobretot si fa temps que no s’empra, perquè l’argila és porosa i es beu una mica d’aigua. Quan més humit i fred està, manco aigua sua.

L’arganell

L’arganell és aquesta peça corbada, amb una rotllana al seu extrem superior, que s’encaixa a la paramola i serveix per fer més fàcil treure l’àncora. Tot i que no és imprescindible, el consider molt recomanable, sobretot en embarcacions més grosses.