dimarts, 11 de setembre del 2012

Estic cercant gent per remar junts

Després de quasi vint anys de relació amb les embarcacions de valor patrimonial, el rem s'està convertit en allò que més m'estimula i estic cercant persones a qui també els pugui interessar.
Crec que he madurat prou per no renunciar a res del que he conegut. La vela llatina va ser la porta d'entrada a aquesta "altra forma de navegar", però és ben cert que des de fa uns anys sempre he mantingut un ull posat a aquesta altra forma de propulsió que igualment està profundament vinculada amb el nostre patrimoni marítim. Les formes vèliques heretades han hagut de ser objecte de moviments de recuperació per preservarles. Tot i que es manté com a fórmula minoritària, la llatina és la que n'ha sortit més ben parada. La guaira ho té més pelut, i encara més la tarquina que arboraven els bots de berguins maonesos. El rem, al meu entorn, ha passat a millor vida.

 

En parlar d'aquestes qüestions he après ha no valorar-les a partir de plantejaments simplistes que atribueixen al passat un valor superior simplement per ser passat. Estic parlant de la possibilitat d'accés al plaer. Hi ha coses que, indefugiblement, per perden pel camí, però molesta renunciar al plaer per raons estúpides. Renunciar al plaer de la navegació a vela llatina que era pròpia de l'embarcació que tenc seria una estupidesa, de la mateixa manera que renunciar a vogar em sembla penós.



El plaer del rem roman en l'oblit en les illes en les quals visc. Ha desaparegut de forma adrupta, accelerada. Si surts a bogar, és recurrent que algú et vengui a demanar-te si és que tens avaria al motor. A principi de setmana hem va passar una llanxa a unes desenes de metres i vaig poder sentir el comentari "¡mira, un tio remando!". Aquest és un fet que se suma a molts d'altres de similars i el meu ànim en exposar-lo no és el de censurar-lo, respon a provar d'explicar que en aquest moment quan surts a vogar el primer que has de superar és la pressió de qui se sent observat, quelcom similar a superar el sentiment de vergonya. Tot això quan la navegada s'ha iniciat des del club nàutic del qual soc soci, que va néixer al voltant d'un mollet on predominaven les pasteres, la majoria concebudes per navegar exclusivament al rem. Aquell origen encara és un record viu entre molts, però ser-ne una perllongació ha esdevingut una nota discordant. I això ha passat molt de pressa, com un gest fet sense pensar, sense consciència.



És clar que tota la nostra herència marinera té una arrel professional i en enfocar-la des d'un punt de vista lúdic és lògic que moltes formes i conceptes mutin, no pot ser d'altra manera quan les fem perdurar caviant l'objectiu primer de la subsistència. La vela llatina o els rems no són un recurs per proveir-nos del que és de primera necessitat. Tot i així, entre aquells que foren professionals quan les veles encara s'alçaven (amb major o menor mesura), he trobat la rememoració del plaer de gaudir d'una embarcació que era bona a la vela, igualment que he tengut la sort de que em traslladessin la imatge de la perfecció del lliscar de les barques mariscadores pel port de Maó, propulsades exclusivament al rem i tristament extingides (crec que només en queda una unitat, deteriorada i en sec, a les pedreres de Robadones). És a dir, per qui s'hi guanyava la vida, una bona navegada al rem o a la vela també tenia virtuds, no tot era un calvari. És bo recordar-ho quan, precisament, sovint argumentem la desaparició de determinats recursos - el rem és paradigmàtic en aquest sentit - en associar-los amb una mena de submissió a la duresa d'un temps passat.
El rem, no cal dir-ho, no és patrimoni únic dels professionals de la mar. Les petites embarcacions al rem, com les que protagonitzaren la fase germinal del meu club, foren les majoritàries entre els aficionats de recursos limitats. El rem fou la propulsió del mariner aficionat i de litoral no adinerat. Fou àmpliament present en la navegació d'esbarajo, té una tradició important en l'àmbit dels qui naveguen com molts de nosaltres, és a dir, per no guanyar-s'hi la vida. I quasi res n'ha quedat després de segles de vigència. La resposta a aquesta exposició és que l'evolució així ho determina? Crec que no. Pens que el cas té molt a veure amb el consum, amb una dinàmica en que les coses cobren valor si són novetat. Crec que les persones que es propulsen amb un rem i que em vaig creuant quan surt a bogar cerquen sensacions semblants a les que jo cerc quan faig pressió als estrops. Estic parlant de piragüistes o de practicants del paddle surf. I crec que quan han cercat aquestes sensacions no s'ha trobat la possibilitat de tastar les embarcacions d'arrel empeses per la força d'una pala perquè, simplement, no hi eren. Clar que hi ha molts matisos i diferències tècniques, però també hi ha similituds. Ho dic amb coneixement de causa, he fet kaiak de mar, puc discernir allò que hi ha de comú i de distant entre el rem i el palejar. De la mateixa manera que he fet windsurf i patí a vela, i puc entendre tot allò que fa una cosa diferent de l'altra, però també allò que té de comú entre si, o amb la vela llatina.


Tot plegat no és una manera de dir que cerquem recursos per l'accés al gaudi donant molta importància a la moda, la qual cosa és interessant i enriquidora, però massa sovint sembla que o fem a costa de perdre coses pel camí, oblidant coneixement i accés al plaer.
Un matí voltava l'Illot de la Galera amb el llaüt, amb les veles agraïdes sota uns terrals generesos, i hem vaig creuar amb una parella de kaiakistes que reberen molt bé aquella imatge. Un d'ells em digué "què guapo! això de les veles és un invent teu?". No, no era un invent meu - jo no tenc tanta inventiva - eren les veles que la barca duia el dia que la feren. I amb el rem la perplexitat en veure'l armat és la mateixa, però més accentuada. Què ens ha passat? Sembla que enlloc d'acumular recursos i savisa en perdem pel camí.



Tota aquesta dissertació, poc sintètica i massa extensa, no és altra cosa que l'exposició del que, en certa manera, és la causa del silenci tan perllongat que ha matingut aquest blog. Hi he estat pensant, he estat provant coses, bogant, projectant... i he conclòs que després d'haver fet un camí en la recuperació d'una embarcació, d'haver restituït la seva salut i l'aparell de vela llatina, ara tenc molt ganes de vogar. Ho estic fent sobre del mateix llaüt, una embarcació ambivalent en aquest sentit, que et dóna la possibilitat de navegar amb diferents sistemes de propulsió, motor, vela i rems. Ara, però, voldria trobar persones que estiguin interessades en cercar i gaudir de les nostres embarcacions pures al rem: bots, gussis, pasteres... no seria un somni fer una rèplica d'una bolitxera o d'una mariscadora? En definitiva, estic cercant gent per anar una mica més enllà, trobar barques concebudes per al rem que s'estiguin perdent i donar-lis vida, compartir l'afició, vogar acompanyat. Si algú llegeix això i li ve de gust, que m'ho faci saber.

8 comentaris:

  1. Com sempre, una entrada interessant i que mou a la reflexió. En definitiva, tot això ens duu a veure com la cultura marinera, és a dir, la relació dels habitants de les nostres illes amb el mar, s'ha anat canviant, distorsionant, diluint i, a vegades, desapareixent.
    Tots tenim anèdcdotes semblants a les que relates. A mi una vegada a Formentera on passàvem uns dies de vacances, uns amics em varen menyspreuar quan me vaig oferir a dir-lis d'on venia el vent sense necessitat de comprar el diari i informar-se com havia proposat un d'ells. Me pareixia increible que per saber d'on venia el vent (i conseqüentment triar una platja de Formentera que estiguès arrecerada) fos necessari comprar el diari i mirar la secció del temps. Encara me miren amb cara rara quan els hi record la feta!
    Una altra cosa David, la foto del bot pujant pel canal, és al Riuet del Port d'Andratx?

    Tomeu Homar

    ResponElimina
  2. Hola, Tomeu. Sí, és el Riuet del Port d'Andratx. Procedeix d'una guia de les Balears molt singular que va escriure en Josep Pla. Per cert, esper que es el teu germà Bernat tregui endavant la feina del gussi que s'ha fet seu. Té un bon berenar, però la barca és una peça ben especial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'he equivocat amb la pregunta, al Port d'Andratx hi ha el Salouet.

      Elimina
  3. Jo m'apuntaria a remar però el que passa és que estic prou lluny...

    Salutacions.

    ResponElimina
  4. Bones David , jo m'apunt a rimar ,que dig a bogar no com en humprey si no per la mar . De fet fa temps que duc endarrer fer una pastera per participar al proxim torneig de rem de la platja de ca'n pere Antoni, com a representant del barri de la calatrava i fer front als equips del puig de sant pere, santa catalina i els molinareros. Salut, ara en serio que jo m'apunt. Jordi Nadal.

    ResponElimina
  5. Idò, què trobes si quedan un dia, Jordi? Hauríem d'armar un parell de barques. La meva està en procés de poder acollir dos o tres vogadors, però hauríem de veure si en podem trobar qualcuna disponible que no dugui motor. Potser el gussi de l'Escola de Mestres d'Aixa? També hauríem de veure si qualcú té qualque pastera o botet guardat dins una cotxera i que estigui disposat a desfer-se'n. Na Glòria Julià, de Portocolom, té una llanxeta preciosa que estaria disposada a deixar-la sempre i quan la tractem bé... en definitiva, que hi ha possibilitats.

    ResponElimina
  6. Bones David , podem quedar en voler , la setmana que ve a partir de de dimecres va be , aqui tens es meu num. 680773257 , cridem i feim una cerveseta.

    ResponElimina