El nostre llaüt és petit, de 25 pams (5 metres). El va construir el mestre d’aixa Antoni Llonch l’any 1940, a Palma. Es diu Nueva Catalina i mestre Llonch el va concebre com una barca de feina, quan a la badia de Palma no feia falta anar gaire lluny per fer pescades de professional. Ah, i eren dies de post-guerra i no hi havia doblers per gastar en barques més grosses.
Mentre es va dedicar a la pesca professional, sembla que sempre va tenir el port base al barri del Molinar de Palma, tot i que va tenir diferents propietaris. L’any 1974 va passar a llista setena i li posaren el nom de Quique. D’aquest període en sabem que va tornar a tenir un grapat de propietaris i que un d’ells li va fer una restauració poc encertada: ens contaren que es tractava d’un fuster, el que passa és que era un fuster de coses de terra, no de mar... i això es va notar. Quan nosaltres compràrem la barca, l’any 2004, gran part de les llates de coberta estaven seriosament deteriorades, molt més del que ho estaven els elements que formaven el casc (estructura i folre) gran part dels quals eren els originals. Quedava clar que per a aquella coberta nova s’havien fet servir fustes de qualitat inadequada, possiblement mal curada, i en l’entorn marí no havien aguantat. Va ser un bon exemple per comprovar que quan es fa una restauració és important triar un mestre d’aixa qualificat i no estalviar en materials; de vegades allò que és barat acaba essent molt car.
Trobàrem el Nueva Catalina (llavors Quique) a un dels amarradors públics de la Dàrsenna del Jonquet, a Palma. Era ben bé a la bocana del torrent de sa Riera. Fos per l'aigua bruta o pel temps que feia que no li feien un bon manteniment, tenia aferrat a l'obra viva una autèntic viver de caragolí i d'algues. Perquè el llaüt tingués garanties de supervivència havia de passar per una restauració en profunditat. Es va tirar endavant entre l'any 2004 i 2005 i era primavera quan l'embarcació sortia com nova del taller d’Antoni Munar“Boliquet”, i del seu fill, Toni Pep. De la restauració en parlarem un dia de forma més extensa, però ja avancem que es va suposar un fet afortunat i emocionant: Antoni Munar va començar en l’ofici fent de mosset al taller d’Antoni Llonch, el mateix que havia fet la nostra barca. El “Boliquet”, de fet, havia heretat de les mans del seu mestre les plantilles amb les quals estava fet el Nueva Catalina. En certa manera, quan aquell llaüt va entrar al taller d’Antoni Munar estava tornant a casa.
La restauració va ser gairebé una reconstrucció, sempre a la recerca del model original, cosa que paradoxalment de vegades vol dir canviar moltes peces. Volíem que tornés a ser la mateixa barca que va tocar l’aigua l’any 1940. L’aparell de vela s’emmarca en aquest objectiu i tinguérem sort de trobar diversos registres que ens indicaven on eren els pals en un principi, i teníem prou documentació (gràfica i escrita) per poder reproduir una de les tipologies d’aparell de vela més característiques dels llaüts tradicionals de les Illes Balears, el de “triquet i mitjana”, amb un pal a l’extrem de proa i un altre al de popa. Les veles les va confeccionar Pep Matheu, també del barri del Molinar, i són de cotó, material poc habitual avui dia - potser anacrònic - però que encaixa en la filosofia de ser fidels als materials propis de l’època en que l’embarcació fou construïda... tot i que amb el motor hem fet tot el contrari i n’hem posat un de nou. El Mini Solé de 9 CV que li trobàrem instal·lat (ja no era el motor original) estava prou deteriorat com per dur a terme una restauració o per substituir-lo. Ens decidírem per aquesta segona opció i muntàrem un Mini Solé de 17 CV, petit però suficient, de consum baix i senzill en tots els sentits.
La barca va tornar a la mar jove com els primer anys, i ho va fer amb el nom original, que també vàrem decidir retornar-li. És una barca humil però noble. La fesomia d'embarció de pesca no ofereix gaires comoditats, però és simple. Tot i així, les properes inversions que facem aniran destinades a millorar el confort sense variar-ne l’aspecte genuí: tenim interès en trobar un equilibri entre passar gust i mantenir les particularitats d’una barca de primera meitat de segle XX, tot i que això representi algunes limitacions.
Si el voleu visitar, el trobareu al Club Nàutic de Cala Gamba, al barri del Coll d’en Rabassa de Palma.
Mentre es va dedicar a la pesca professional, sembla que sempre va tenir el port base al barri del Molinar de Palma, tot i que va tenir diferents propietaris. L’any 1974 va passar a llista setena i li posaren el nom de Quique. D’aquest període en sabem que va tornar a tenir un grapat de propietaris i que un d’ells li va fer una restauració poc encertada: ens contaren que es tractava d’un fuster, el que passa és que era un fuster de coses de terra, no de mar... i això es va notar. Quan nosaltres compràrem la barca, l’any 2004, gran part de les llates de coberta estaven seriosament deteriorades, molt més del que ho estaven els elements que formaven el casc (estructura i folre) gran part dels quals eren els originals. Quedava clar que per a aquella coberta nova s’havien fet servir fustes de qualitat inadequada, possiblement mal curada, i en l’entorn marí no havien aguantat. Va ser un bon exemple per comprovar que quan es fa una restauració és important triar un mestre d’aixa qualificat i no estalviar en materials; de vegades allò que és barat acaba essent molt car.
Trobàrem el Nueva Catalina (llavors Quique) a un dels amarradors públics de la Dàrsenna del Jonquet, a Palma. Era ben bé a la bocana del torrent de sa Riera. Fos per l'aigua bruta o pel temps que feia que no li feien un bon manteniment, tenia aferrat a l'obra viva una autèntic viver de caragolí i d'algues. Perquè el llaüt tingués garanties de supervivència havia de passar per una restauració en profunditat. Es va tirar endavant entre l'any 2004 i 2005 i era primavera quan l'embarcació sortia com nova del taller d’Antoni Munar“Boliquet”, i del seu fill, Toni Pep. De la restauració en parlarem un dia de forma més extensa, però ja avancem que es va suposar un fet afortunat i emocionant: Antoni Munar va començar en l’ofici fent de mosset al taller d’Antoni Llonch, el mateix que havia fet la nostra barca. El “Boliquet”, de fet, havia heretat de les mans del seu mestre les plantilles amb les quals estava fet el Nueva Catalina. En certa manera, quan aquell llaüt va entrar al taller d’Antoni Munar estava tornant a casa.
La restauració va ser gairebé una reconstrucció, sempre a la recerca del model original, cosa que paradoxalment de vegades vol dir canviar moltes peces. Volíem que tornés a ser la mateixa barca que va tocar l’aigua l’any 1940. L’aparell de vela s’emmarca en aquest objectiu i tinguérem sort de trobar diversos registres que ens indicaven on eren els pals en un principi, i teníem prou documentació (gràfica i escrita) per poder reproduir una de les tipologies d’aparell de vela més característiques dels llaüts tradicionals de les Illes Balears, el de “triquet i mitjana”, amb un pal a l’extrem de proa i un altre al de popa. Les veles les va confeccionar Pep Matheu, també del barri del Molinar, i són de cotó, material poc habitual avui dia - potser anacrònic - però que encaixa en la filosofia de ser fidels als materials propis de l’època en que l’embarcació fou construïda... tot i que amb el motor hem fet tot el contrari i n’hem posat un de nou. El Mini Solé de 9 CV que li trobàrem instal·lat (ja no era el motor original) estava prou deteriorat com per dur a terme una restauració o per substituir-lo. Ens decidírem per aquesta segona opció i muntàrem un Mini Solé de 17 CV, petit però suficient, de consum baix i senzill en tots els sentits.
La barca va tornar a la mar jove com els primer anys, i ho va fer amb el nom original, que també vàrem decidir retornar-li. És una barca humil però noble. La fesomia d'embarció de pesca no ofereix gaires comoditats, però és simple. Tot i així, les properes inversions que facem aniran destinades a millorar el confort sense variar-ne l’aspecte genuí: tenim interès en trobar un equilibri entre passar gust i mantenir les particularitats d’una barca de primera meitat de segle XX, tot i que això representi algunes limitacions.
Si el voleu visitar, el trobareu al Club Nàutic de Cala Gamba, al barri del Coll d’en Rabassa de Palma.
Hola Làia, Mercè, i David. Enhorabona per la vostra iniciativa en engegar el vostre bloc sobre aquesta afició compartida, i també per aquesta bonica embarcació que teniu: la “Nueva Catalina”.
ResponEliminaSalutacions,
Joan Aranès Clua
He disfrutado mucho leyendo. Además de buen gusto demuestras también mucho sentido común.
ResponEliminaSiento envidia sana respecto a tu proyecto.
Hola, soy Cris y pues de casualidad he llegado hasta este blog.
ResponEliminaSoy remero del Club de rem Badalona y pues he leído sobre el batel, la trainerilla, la trainera y el llaut, las cuales son embarcaciones en las que he remado excepto en la trainerilla.
Ambas publicaciones me han parecido interesantes y bien explicadas con respecto a la situación actual del remo(bueno este blog es del 2009 y yo esto lo estoy escribiendo 10 años después y pues la situación no es que haya cambiado mucho) y también las características de cada embarcación.
Envío un saludo
Cris Bravo
Badalona