Antoni Pep recorda dos “fills” editorials de qui escriu aquestes línies, un record dolç pel que va ser una feina molt enriquidora i que, pel que sembla, va deixar la seva emprempta en determinades persones. Un record agre, també, perquè Mardemars es va descobrir com inviable econòmicament (no en sabérem més…) quan estava agafant cos editoril. La paradoxa és que Mardemars - revista de “mar i cultura” – va tancar en el seu millor moment quant a forma i contingut.
En aquest moment hem de sentir-nos contents pel fet que internet ha substituït en gran manera la tasca de nexe d’unió per als amants de la mar i de la marina tradicional que durant aquells anys (1999-2005) va voler representar Mardemars. La proliferació de blogs i webs entorn la matèria són la demostració que existeix un interès prou extès per aquestes matèries.
Així mateix, la revista Argos, editada pel Museu Marítim de Barcelona i dirigida per Josep Anton Trepat, és una proposta editorial de referència tot i la seva relativa joventut.
A continuació, transcrivim el comentari que ens ha enviat Antoni Josep Munar:
Vos en recordau de Mardemars?
Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.
Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.
Amb un format més senzill i disposant d'uns recursos més aviat limitats, Mardemars començava a assemblar-se a Le Chasse-Marée, una de les revistes d'història i etnologia marítima més prestigioses del món.
Però després arribà la desídia col·lectiva i cap institució pública o privada considerà oportuna la seva intervenció per tal d'evitar el seu tancament, un síntoma més que denota el poc interès que la classe política i el món empresarial manifesten envers la preservació del nostre patrimoni marítim.
_______________
Quan era petit anava sovint a un quiosquet ubicat a la convergència entre el Carrer de la Gerreria i la Plaça Josep Maria Quadrado. Per un duro podies canviar fins a tres còmics o nevel·les, sempre que retornessis els exemplars que havies escollit la setmana anterior, ... i probablement vos demanareu, i ara perquè ens conta aquesta història?. El cert és que de llavors ençà no havia col·leccionat cap altra publicació amb tanta il·lusió.
Per cert, si na Laia, na Mercè i en David no s'han d'enfadar, aprofitaré l'avinentesa per a comentar que em falten els números 3, 5, 11, 12 i 36. Si qualcú està interessat en vendre'ls, estic disposat a pagar el que em demanin.
