Per entrar en matèria, vos convidem a llegir la segona entrada que es va publicar en aquest bloc (frebrer) en la qual explicàvem l’origen i restauració del nostre llaüt, el Nueva Catalina. Allà hi trobareu dades que ara Antoni Josep Munar complementa amb un comentari i unes fotos que ens ha fet arribar per e-mail i que reproduïm tot seguit. Ens recorda que el nostre llaüt és el predecessor del Grumete, aquell llaüt que ell mateix i son pare estan restaurant. Tot plegat té a veure amb el fet que el nostre llaüt el va construir Antoni Llonch, mestre d’aixa de Palma, que va ser el mestre del pare d’Antoni Pep, Antoni Munar. I amb que Antoni Munar va heretar les plantilles del Nueva Catalina, a partir de les quals va construir el Grumete, incorporant alguna aportació personal però mantenint aquell aire, aquella herència. Antoni Pep ha pogut observar en el taller mateix com totes dues embarcacions deixen entreveure una arrel comú i així ens ho explica:
Codis genètics
Antoni Josep Munar - No dic que això passi sempre, però algunes vegades s'estableix una mena de simbiosi entre l'artesà i l'objecte restaurat, ... i com en el cas del Nueva Catalina, doncs també cal afegir el factor sentimental.
Ja ho crec que el meu pare s'implicà de valent en la restauració d'aquest singular llagut, sobretot si consideram que fou construït pel seu estimat mestre, Antoni Lloch Vic. Fou sens dubte una gratificant experiència que el transportà als seus orígens, a la seva etapa de mosset aplicat.
La càrrega emotiva que envolta les múltiples anècdotes que em sol contar, palesa el respecte i l'enorme devoció que des de sempre ha professat a mestre Antoniet. Records nostàlgics d'èpoques prolífiques. El cert és que la seva presència es deixa notar a ca nostra. Conservam i fem servir eines que encara porten gravades les seves inicials i bona part dels seus gàlibs romanen penjats a les parets de la nostra drassana. Testimoni no del tot mut d'una fervorosa relació d'amistat i confiança.
Que mon pare n'és l'hereu universal del llegat de mestre Antoni Lloch ho demostren els gàlibs abans al·ludits, els mateixos a partir dels quals s'inspirà a l'hora de crear el seu propi disseny. El Grumete n'és un exemple d'aquesta evolució genètica i no només ho dic en sentit metafòric, ni m'estic servint de cap recurs literari. Tanmateix no comparteixo els criteris d'aquells que defensen que una barca és un ens inanimat. Tal volta les seves constants no s'avenguin amb els esquemes convencionals de la biogenètica moderna, però n'estic convençut que estan dotades d'una estructura molt semblant a l'ADN. El Nueva Catalina i el Grumete comparteixen massa arrels en comú com per a obviar-ho.
Per tal de demostrar el seu grau de parentiu, vos convidam a distingir quines imatges es corresponen amb una barca o amb l'altra. Sense cap nom o matrícula que serveixi de referent, quin és el valent o valenta que es decidirà a mullar-se?.
Aquest és el Nueva Catalina ja restaurat...
Melangia
Pel que fa al Nueva Catalina, un cop finalitzada llur restauració sabíem que a la fi retornaria al seu medi natural després de romandre tants anys sota l'ombra d'un ullastre, i també sabíem que es quedava en bones mans, ... però així i tot ens entrà la melangia, sobretot al meu pare que té un cor tremendo.
Pel que fa al Nueva Catalina, un cop finalitzada llur restauració sabíem que a la fi retornaria al seu medi natural després de romandre tants anys sota l'ombra d'un ullastre, i també sabíem que es quedava en bones mans, ... però així i tot ens entrà la melangia, sobretot al meu pare que té un cor tremendo.
Hola, David i família!
ResponEliminaM’agrada molt aquesta entrada, que subscric plenament, sobretot aquesta idea que “les embarcacions tradicionals també mostren la seva herència genètica”. I m’agrada perquè, curiosament, vaig publicar un text molt semblant al meu blog parlant del “Corb Marí”, el meu bot, nascut a les Drassanes Ballester de Palma el 1954. Jo pensava que era fill del mestre Antoni Munar i li vaig enviar una carta demanant-li informació sobre l’embarcació. Al cap d’un temps em va contestar el seu fill, en Toni Pep, explicant-me un munt de coses interessants sobre el seu pare i el mentre Antoni Llonch, de qui en va ser deixeble (http://elmareselcami.blogspot.com/2007/07/el-corb-mar-histria-dun-bot-i-2.html).
Malauradament, els gens del “Corb Marí” no estan tan clars com els del “Nueva Catalina”; però, vaja, segur que porta l’herència genètica dels mestres d’aixa de Mallorca que ha generat tantes embarcacions magnífiques. I des que el tinc, el “Corb Marí” ha passat per les mans del mestre Quico Despuig de Cadaqués, que hi ha fet feines de reparació i manteniment, i també hi ha deixat la seva empremta.
És evident, doncs, que les barques de fusta són una cosa viva, i segurament és per això que ens les estimem tant.
Una abraçada!
Joan, ja saps que al Corb Marí encara hi ha qui l'enyora per Mallorca. Que continuis gaudint-lo, segur que te una bona vida amb tu.
ResponEliminaEns omple d'orgull que una barca feta aquí sigui estimada també en altres costes.
Efectivament, David, sé que a Mallorca hi ha qui enyora el "Corb Marí". Però ja fa temps que vaig decidir i, fins i tot, ho vaig dir per escrit, que si algun dia, per les raons que sigui, no me'n puc fer càrrec, l'oferiria a qui el troba a faltar, perquè el retornés a Mallorca i se n'ocupés com cal.
ResponElimina