dilluns, 22 de juny de 2009

La Riba i Mardemars, record d'una bona experiència

No vos negaré que és agradable publicar una entrada en aquest bloc que ens ha fet arribar Antoni Josep Munar per recordar allò que va ser La Riba i Mardemars.
Antoni Pep recorda dos “fills” editorials de qui escriu aquestes línies, un record dolç pel que va ser una feina molt enriquidora i que, pel que sembla, va deixar la seva emprempta en determinades persones. Un record agre, també, perquè Mardemars es va descobrir com inviable econòmicament (no en sabérem més…) quan estava agafant cos editoril. La paradoxa és que Mardemars - revista de “mar i cultura” – va tancar en el seu millor moment quant a forma i contingut.
En aquest moment hem de sentir-nos contents pel fet que internet ha substituït en gran manera la tasca de nexe d’unió per als amants de la mar i de la marina tradicional que durant aquells anys (1999-2005) va voler representar Mardemars. La proliferació de blogs i webs entorn la matèria són la demostració que existeix un interès prou extès per aquestes matèries.
Així mateix, la revista Argos, editada pel Museu Marítim de Barcelona i dirigida per Josep Anton Trepat, és una proposta editorial de referència tot i la seva relativa joventut.
A continuació, transcrivim el comentari que ens ha enviat Antoni Josep Munar:


Vos en recordau de Mardemars?

Antoni Josep Munar - Té bona mà per escriure el molt punyetero, ... haurem d'admetre-ho. L'any 1998 ja començà a manifestar la seva obsessiva debilitat per la marina tradicional a les planes del Diari de Balears. Tot just estrenada la seva edició en català, cada dijous ens martiritzava amb el suplement de La Riba, publicant reportatges monotemàtics. Que si les pasteres, que si la vela llatina, que si la pesca sostinguda, que si el patrimoni marítim, ... sempre amb el mateix repertori, i quan pensàvem que ja ens havíem lliurat de la seva prosa incisiva, de cop i volta es decidí a publicar la seva pròpia revista.
L'experiència durà gairebé cinc anys i Mardemars es convertí en un referent per a tots nosaltres, que esperàvem impacients que es publiqués el següent número perquè d'alguna manera ens hi sentíem representats. Era un punt de trobada, un espai compartit d'intercanvi, una finestra a través de la qual ens assabentàvem de les iniciatives portades a terme a d'altres indrets, traspassant fronteres.


Amb un format més senzill i disposant d'uns recursos més aviat limitats, Mardemars començava a assemblar-se a Le Chasse-Marée, una de les revistes d'història i etnologia marítima més prestigioses del món.

Però després arribà la desídia col·lectiva i cap institució pública o privada considerà oportuna la seva intervenció per tal d'evitar el seu tancament, un síntoma més que denota el poc interès que la classe política i el món empresarial manifesten envers la preservació del nostre patrimoni marítim.
_______________

Quan era petit anava sovint a un quiosquet ubicat a la convergència entre el Carrer de la Gerreria i la Plaça Josep Maria Quadrado. Per un duro podies canviar fins a tres còmics o nevel·les, sempre que retornessis els exemplars que havies escollit la setmana anterior, ... i probablement vos demanareu, i ara perquè ens conta aquesta història?. El cert és que de llavors ençà no havia col·leccionat cap altra publicació amb tanta il·lusió.
Per cert, si na Laia, na Mercè i en David no s'han d'enfadar, aprofitaré l'avinentesa per a comentar que em falten els números 3, 5, 11, 12 i 36. Si qualcú està interessat en vendre'ls, estic disposat a pagar el que em demanin.

5 comentaris:

  1. a mi com modelista naval m'han anat molt bé per obtenir informació
    no et puc oferir gaire rès però si els vols en fotocopia blanco y negro mix et puc cambiar la 3, 5 11,12 per alguna que a mi també en falta

    ResponElimina
  2. Hola, família!

    Vaig conèixer la revista “Mardemars” en una botiga de nàutica de Cadaqués, que en tenia alguns dels primers números i que, si no recordo malament, donaven gratuïtament. Feia pocs anys que havia entrat en contacte amb la vela llatina i em rondava pel cap la idea de comprar una barqueta de fusta i aparellar-la amb vela llatina. En aquell moment “Mardemars” va ser tot un descobriment per mi, perquè m’obria les portes d’un món –el de les embarcacions tradicionals- al qual buscava la manera d’entrar-hi. Al començament anava arreplegant els números de la revista aquí i allà, fins que m’hi vaig subscriure, per assegurar de no perdre-me’n cap. Sempre he estat un mal col•leccionista i, de petit, l’única manera d’acabar els àlbums de cromos era demanar els que em faltaven a l’editorial. Amb “Mardemars” també ho vaig fer; poc abans que anunciessin el tancament, els vaig demanar els quatre o cinc números que em faltaven. I ara puc dir orgullós –i no és per fer enveja al Toni Pep!- que tinc la col•lecció completa.

    Crec que “Mardemars” és un element essencial en tot el procés de recuperació del patrimoni marítim tant a les Illes com a la península; i de consulta obligada per a qui vulgui conèixer la història d’aquest moviment i estar-ne al dia. Realment va ser una pena que tanqués quan estava en el millor moment de forma i contingut. Sortosament la revista “Argo” ha vingut a cobrir el buit de “Mardemars” i la necessitat d’una publicació sobre cultura i patrimoni marítim en català. Avança amb peus de plom, però amb seguretat, i amb bons suports que en garanteixin la continuïtat.

    D’altra banda, com molt bé dieu, Internet i el fenomen dels blocs han fet possible la creació d’una xarxa al voltant d’aquests temes que va creixent dia a dia, tant en extensió com en continguts, i que crec que serveix d’aglutinant a tot aquest moviment. Sembla, doncs, que el llegat de “Mardemars” es manté ben viu.

    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Com a membre de l'Associació Amics de l'Agustina he de dir que tenim una barca que salvarem de la destruccció gràcies a la informació aparaguda a la desapareguda revista Mardemars.

    No puc si no expressar el meu reconeixement i la nostra gratitud a la gran tasca que va fer David i l'equip de Mardemars.
    Joan

    ResponElimina
  4. No vaig ser a temps de conèixer en profunditat el Mardemars. Algun exemplar va caure a les meves mans, però en aquella època les dèries que ocupaven el meu cervell i el meu temps tenien poc a veure amb la navegació i la tradició maritima. Just feia poc que em vaig començar a interessarme’n quan la revista va deixar de publicar-se. Per això em va saber molt greu la seva desaparició. Pens, però, que l'esperit que hi havia darrera aquells papers impresos segueix entre nosaltres més viu que mai. A més a més, jo que som amant de les utopies, -per a mi no n'hi ha cap, d'història impossible - he pensat molts pics que Mardemars tornará, algun dia, a ser una realitat física...paper imprès...

    ResponElimina
  5. ELS TENC TOTS!!!!!
    Bromes apart (és veritat que els tenc tots) en David sap el greu que em va saber el tancament de Mardemars. Un altra motiu per als polítics de torn per avergonyir-se de la seva magra tasca en favor de la cultura.
    En David sap que el mon de les barques de fusta el necessita, és tot un personatge que lluita perquè els registres del nostre passat no es perdin, basta veure el Nueva Catalina i a més a més ........navega!.
    Jaume

    ResponElimina