dijous, 26 de febrer de 2009

El llaüt de Pere Joan




Avui vos proposem un llaüt pintat, obra de Pere Joan, dibuixant de còmic del qual ens som admiradors perquè ens sentim identificats de forma especials amb la poètica dels seus treballs.
Ens agrada molt la làmina que vos proposem perquè: ens posa de bon humor sempre que la mirem; plasma el paisatge d’horitzons baixos que tant ens agrada a nosaltres, que ens estira el Llevant de Mallorca; el llaüt apareix com una icona, és el llaütet perfecte de formes, el paradigma; ens conta una història de tres persones, que cada qual s’inventa, que fins hi tot sempre se la pot inventar diferent.

El dibuixant

PERE JOAN (Palma, 1956), va començar com a dibuixant els anys 70. Va publicar historietes a les revistes: Cairo, Complot, Más madera!, TBO, Viñetas, Vol 502, Cavall Fort... Ha dissenyat també escenografies teatrals, ha il.lustrat articles periodístics, contes per a infants, posters... Col.laborador de "El pequeño País". Ha editat àlbums com : Pasajero en tránsito (1984), El cielo de septiembre (1987), La lluvia blanca (1987) i Mi cabeza bajo el mar (1990). Aquest darrer va ser guardonat amb el premi al "Millor Treball del Saló del Còmic de Barcelona" (1991). Ha publicat també 16 novelas con hombres azules (1996). Dirigeix amb en Max "Nosotros somos los muertos", revista on s’agrupa el bo i millor de la historieta insular i que manté viu l’esperit de la revista de comic quan en queden ben poques.

L’obra

TRES EN BARCA / ES LLAÜT. Aquest és el títol d’aquesta tempera de de 32’5 x 42 cms en l’original. La va pintar per al calendari de 2001 de l’editorial d’Inrevés, empresa que dirigeix juntament amb el seu soci, Sebastià Marí, de qui Pere Joan diu que "sempre que pot disposar d'una barca és un home feliç."
La platja que apareix al fons de la imatge, explica Pere, és una síntesi de les platges des Trenc i des Carbó.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Convidada a remar


Des de Mallorca em miro amb enveja els indrets on el rem es manté viu, sigui el tradicional de banc fix o el de banc mòbil. Aquí la tradició del rem s’ha perdut de forma accelerada, tot i que no fa tant temps estava més viva del que molts es puguin pensar.
Aquesta és una convidada a que armem els rems en les nostres barques si tenen uns escàloms on penjar-los, a vogar i a ciar, encara que només sigui per fer un passeig.
Des d’aquesta inquietud, he decidit penjar al blog la versió catalana d’un article que no fa gaire vaig publicar a la revista del Reial Club Nàutic de Palma.

Quatre remers i un timoner

Veiem quatre remers i el timoner, quiets per a la foto, a sobre d’un batel que sura en aigües del Reial Club Nàutic de Palma. La imatge ens remunta a 1952, pocs anys després que el club hagués nascut. El rem estava allí. Era natural en una entitat el germen de la qual està en els esports de la mar.
És una foto que apareix en l'edició del programa de regates del club d'aquell any. L'edifici social, que apareix al fons, s'havia inaugurat en 1948 i els anys següents els fulletons programàtics van començar a editar-se. Llibrets de poca grandària, de butxaca, que incloïen un detallat i assortit calendari de competició que es desenvolupava al llarg de tots els mesos de l'any, per si havia dubtes sobre si la nàutica esportiva d'aquell període era només cosa de l'estiu.
Amb el vocable “faluchos" apareixen ressenyats els llaüts, en sintonia amb els també tradicionals bots, ambdós testimoni de l'arrelament de vela llatina en la nostra vela esportiva, sense oblidar-nos de la vela guaira, que va gaudir de bons moments aparellada en aquests dos models d’embarcació. Compartien protagonisme – i en guanyaven – els Snipe, que arribaven amb aires nous, al costat dels balandres, sempre en procés d'evolució. Els vaixells a vela són els actors únics dels programes anteriors a l'any 1952, que es presenten amb el títol “Regatas a vela organitzadas por el Club Náutico de Palma de Mallorca” (per aquell temps no era Reial) del 1950, del 1951… el de l'any que vindria va ser diferent perquè resava així “Regatas a vela y a remo organitzadas…” Un calendari, el de rem, també actiu durant tots els mesos de l'any i que se suma a la flota de vela per participar d'activitats socials i lúdiques a la mar, com l'excursió fins a Palma Nova fixada per l’11 de maig, una cridada a tota la flota del club, fos quina fos la seva fisonomia, per a compartir un dia de mar on tots hi caben. Parlarem, doncs, de rem de mar, mariner, per a qui sap dominar el guió i clavar correctament la pala malgrat les ones que puguin sacsejar el casc.
Com la vela, el rem forma part dels mil·lenaris recursos per a la propulsió que els humans van inventar des que van descobrir el que era navegar. Hem estat molts, moltíssims, més anys remant que sense fer-ho. Tal vegada sigui avui quan ens hem de demanar perquè a Mallorca hem renunciat a aquesta activitat física, a aquest recurs… a tal plaer. Per què el rem s'ha volatilitzat de les nostres aigües si en dies històricament tan pròxims, com el 1952, era present en un programa de competició?
La regata comença reglamentant una tècnica que va nèixer per guanyar-se la vida a fi de convertir-la en un esdeveniment competitiu. Tot comença a germinar aquell dia en que remant per a treballar algú vol arribar primer: encara no hi ha norma escrita, ni classe estrictament homogènia en la seva forma, però ja hi ha regata. Només queda formalitzar-la.
Del procés que vincula el rem de feina amb la regata en vaig trobar una pista en una d'aquelles èpoques en que podia dedicar-li temps a girar pàgines de llibres de bastanta més edat que jo mateix. Em vaig topar amb una il·lustrativa ressenya en una edició – no recordo exactament si del 1917 o del 1919, però si recordo prou bé el seu contingut - del diari l'Almudaina. Era un breu però significatiu article que deixava constància de les regates a rem que s'havien celebrat en aigües de Portocolom (Llevant de Mallorca) en el marc de les celebracions per la Verge del Carme, patrona dels mariners. Ens trobem, segur, en un dels miralls d'aigua de l’Illa privilegiats per a aquest esport, un port natural protegit i de dimensions suficients per remar sense estretor. Llaüts i bots apareixien referenciats, en aquest cas res diuen la vela llatina, només parlen del rem. Se'n parla sense aparença de novetat, les proves es comenten amb el to de qui constata la reiteració d'una cita acostumada. Embarcacions, moltes d'elles, que en dia de festa deixaven de costat compromisos professionals en la pesca per a competir. Era el rem popular, nascut en el treball, i heretat ja per alguna embarcació menor per al passeig o la pesca no professional.

El document afegia una dada cridanera. Ens parla també de regates per a una “carossa” i per a dues “carosses”. Això mereix una explicació: a Mallorca es diu “carossa” a allò que a altres indrets es diu “perxa”. L’article ens parla de “perxar”, un dels sistemes de propulsió tradicionals dels vaixells d'albufera. La persona fa servir un pal llarg que empeny contra el fons per fer avançar l'embarcació. Competir fent servir aquest mètode era possible a més indrets que no ara en un Portocolom que, si bé és cert que destaca pel poc calat en determinades zones, llavors aquest fet era encara més extens. Era normal fer servir la “carossa” a bord de les tradicionals pasteres, barques de fons pla, sense quilla, perfectes per a moure's sobre de pocs pams d’aigua. Des de les pasteres, sobretot, es pescava gamba per a esca amb l'art del garbellet. Ara bé, per fer una regata en una pastera propulsada per una “carossa” implicava tenir una habilitat molt particular.
Portocolom, de fet, és dels pocs llocs de l’Illa on encara és habitual veure algun bot o “llanxeta” (tipologia local de bot que es caracteritza per la seva proa de violí) que emprèn al rem la seva travessia per anar a fer un capifó a s’Arenal, dintre del mateix port.
Un altre exemple de la tradició del rem el tenim a Palma en la celebració en honor a l'altra santedat amb vocació marinera, San Pere, patró dels pescadors. Per a constatar-ho recorro a la figura d'algú que ens va deixar l’any 2005, Bartomeu Vera Mas, amic i pescador, d'aquells que recordava amb orgull que va néixer en el barri de Santa Catalina de Palma. “Des dels anys 70 - em contava - s'ha perdut la tradició de les regates al rem com les fèiem nosaltres. Hi havia tres modalitats: un parell de rems; dos parells de rems i tres parells de rems. Les regates se celebraven a la tarda, des del Auditòrium fins a Ca’n Barbarà i tornar.” (ens parla de dues fites situades dins l’actual port de Palma).
Qui i amb quins vaixells competia en les regates si les recorda un pescador que les sent com seves? La resposta segurament està en la infinitat de pasteres, bots amb els seus bancs per a la voga, de gussis, o llaüts amb escàloms per a fins a tres parells de rems, que apareixen amb profusió en fotografies històriques del nostre port. Uns escàloms dels quals s'aprecia que d'ells pengen els rems de forma quotidiana, no són l'ornament inútil en el qual sembla que s'han convertit en l'actualitat.
Tornem a aquesta foto del programa de regates de 1952 del Real Club Nàutic. Els quatre remers i el patró apareixen a bord d'un batel, una tipologia d'embarcació tradicional basca que amb el temps s'ha convertit en classe de regates per a rem de banc fix. Va Ser dissenyat per a la pesca propera. Pel nord els ha passat a l’inrevés que a nosaltres: aquí conservem la vela llatina com classe de regates tradicional, ells al batel l’han fet evolucionar com classe amb el rem com única propulsió i han arraconat – llevat d'alguns membres de moviments de recuperació patrimonial – els seus orígens d'embarcació de propulsió mixta a rem i a vela, en particular amb una vela al terç. El batel és el menor de les tres tipologies d'embarcació tradicional d'arrels basques que s'ha estandarditzat per a la competició. Es manté com model per a quatre remers i un patró que governa el vaixell amb una espadella, l'eslora màxima és de 7 metres i el pes mínim de 70 quilos. Després hi ha la trainerilla, amb sis remers i un patró, amb una eslora màxima de 9’5 metres i un pes mínim de 100 quilos. La major és la trainera, per a tretze remers i un patró, de 12 metres de màxim i 200 quilos de mínim. Una trainera que en el seu moment fou una àgil embarcació per a la pesca que combinava els seus rems amb dues veles al terç si eren de menester, dues veles desaparegudes i, fins i tot, desconegudes per molts bascos. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les edicions de les regates de la Concha en una ocasió en que l’Ameriketatik, la rèplica d'una trainera del segle XIX, va tenir la deferència d'assistir-hi, com monument a l'origen de tot aquella passió pel rem que inundava Donosti. Per casualitat vaig poder escoltar per la ràdio l'entrevista a un veterà de les regates de traineres que en ser preguntat sobre que li semblava aquell model de trainera antiga va respondre que no sabia per a què eren aquells pals… tret que no fossin per a estendre la roba.
Pel nord el vaixell d'arrel ha perdut la vela, per Mallorca hem perdut el rem, tant en el vaixell d'arrel com en el modern. No en tenim de banc fix ni de banc mòbil, ni de passeig ni per competir. Ens toquen molt de prop mars on si s'han fet passes importants a favor del rem. En el Llevant peninsular, i fins al sud de França, s'està estenent el rem de banc fix amb llaüts construïts en fibra que semblen seguir l’estela de batels, trainerilles i traineres, però amb condiments mediterranis. Quant a Mallorca, sembla que la piragua ha pres molt dignament el relleu. Malgrat les evidents diferències tècniques, en ella també roman la meravellosa essencialitat de trobar-se un mateix en harmonia amb un vaixell llanguit, amb una precisa i fina pala que introduir en l'aigua cercant l'eficiència en el moviment. Ni més ni menys.
Les nostres inquietuds definiran si un dia tornem a remar. De moment els trasllado la grata experiència de vogar en un petit bot, fins i tot en una humil pastera (Mai, per una pastera, sa torre de senyals posa bandera…), en aigües tranquil·les, en la pau que dóna el rem.

dissabte, 14 de febrer de 2009

A la fi l'hivern ens ha deixat navegar

No se que tal han anat les coses per el vostre entorn, però per aquí l’hivern ens ho ha posat bastant malament això de navegar. A més, vàrem tenir la barca en terra unes setmanes abans i després de Nadal, i ens va coincidir amb un cap de setmana en que realment va fer bo, possiblement l’únic en una successió de temporals de mar i de vent, de pluges o, com a mínim, de dies poc agradables.
Avui, dissabte, a la fi hem sortit, tot i que a fer una volta no gaire llarga i només a motor.

Meteo:
En arribar, devers les onze i mitja del matí, ens ha semblat que aquella brisa fresca era d’una Tramuntana dolça, a la baixa. Tot just pujar a bord i salpar el vent ha anat girant a Ponent i no crec que hagi superat els 10 nusos. Al cel, grans niguls més blancs que negres fluien de la Serra de Tramuntana cap el Pla de Mallorca i el Llevant de l’Illa, però el redol de la badia es mantenia prou clar. La temperatura devia ser d’un 12 graus.

Programa:
- Navegar una mica d’aquí cap allà, notar com la barca navega millor quan fa poc que li has renovat la patent i valorar com ha millorat les qualitats després que ens hem decidit a posar-li una mica de llast. Un dia parlarem d’això, pot canviar molt les qualitats de la navegació.
- Fondejar a prop de s’Illot de sa Galera i fer un berenar un tant bàsic, però que ens ha vingut bé: galetes de dues castes diferents (una amb trossos de xocolata!), cafè per als grans (el termo aquest no el manté prou calent, haurem d’armar l’altre...) i aigua per na Laia.
- Tornar al port després d’haver voltat s’Illot de sa Galera per veure els corbs marins que hi prenien el sol.
- Ja amarrats, Na Laia ha menjat una mica més seriosament, tot i que d’un menú que no té per costum: un “potito”. Normalment li donem coses fetes a casa, però avui hem fet l’excepció per no perdre gaire temps preparant la sortida.
- Feines a port: preliminars per instal·lar un paramitjal nou a la vela mitjana, que l’anterior no era prou resistent. Queda pendent parlar-vos un dia de les particularitat de la vela mitjana.

Nota: El rastre del temporal. Des d’on hem fondejat, hem pogut veure com a la caleta de C’an Pastilla, la mar a xapat, literalment, un Hobbie Cat 16 que de vegades es creuava amb nosaltres en estiu. És només una de les baixes d’aquest hivern. El mal temps fins i tot ha deixat el seu senyal al Nueva Catalina tot i haver estat amarrat, el fregament violent de les amarres ha obert un solc pronunciat al tapa-regala d’estribord.

dijous, 12 de febrer de 2009

El nostre llaüt


El nostre llaüt és petit, de 25 pams (5 metres). El va construir el mestre d’aixa Antoni Llonch l’any 1940, a Palma. Es diu Nueva Catalina i mestre Llonch el va concebre com una barca de feina, quan a la badia de Palma no feia falta anar gaire lluny per fer pescades de professional. Ah, i eren dies de post-guerra i no hi havia doblers per gastar en barques més grosses.
Mentre es va dedicar a la pesca professional, sembla que sempre va tenir el port base al barri del Molinar de Palma, tot i que va tenir diferents propietaris. L’any 1974 va passar a llista setena i li posaren el nom de Quique. D’aquest període en sabem que va tornar a tenir un grapat de propietaris i que un d’ells li va fer una restauració poc encertada: ens contaren que es tractava d’un fuster, el que passa és que era un fuster de coses de terra, no de mar... i això es va notar. Quan nosaltres compràrem la barca, l’any 2004, gran part de les llates de coberta estaven seriosament deteriorades, molt més del que ho estaven els elements que formaven el casc (estructura i folre) gran part dels quals eren els originals. Quedava clar que per a aquella coberta nova s’havien fet servir fustes de qualitat inadequada, possiblement mal curada, i en l’entorn marí no havien aguantat. Va ser un bon exemple per comprovar que quan es fa una restauració és important triar un mestre d’aixa qualificat i no estalviar en materials; de vegades allò que és barat acaba essent molt car.
Trobàrem el Nueva Catalina (llavors Quique) a un dels amarradors públics de la Dàrsenna del Jonquet, a Palma. Era ben bé a la bocana del torrent de sa Riera. Fos per l'aigua bruta o pel temps que feia que no li feien un bon manteniment, tenia aferrat a l'obra viva una autèntic viver de caragolí i d'algues. Perquè el llaüt tingués garanties de supervivència havia de passar per una restauració en profunditat. Es va tirar endavant entre l'any 2004 i 2005 i era primavera quan l'embarcació sortia com nova del taller d’Antoni Munar“Boliquet”, i del seu fill, Toni Pep. De la restauració en parlarem un dia de forma més extensa, però ja avancem que es va suposar un fet afortunat i emocionant: Antoni Munar va començar en l’ofici fent de mosset al taller d’Antoni Llonch, el mateix que havia fet la nostra barca. El “Boliquet”, de fet, havia heretat de les mans del seu mestre les plantilles amb les quals estava fet el Nueva Catalina. En certa manera, quan aquell llaüt va entrar al taller d’Antoni Munar estava tornant a casa.
La restauració va ser gairebé una reconstrucció, sempre a la recerca del model original, cosa que paradoxalment de vegades vol dir canviar moltes peces. Volíem que tornés a ser la mateixa barca que va tocar l’aigua l’any 1940. L’aparell de vela s’emmarca en aquest objectiu i tinguérem sort de trobar diversos registres que ens indicaven on eren els pals en un principi, i teníem prou documentació (gràfica i escrita) per poder reproduir una de les tipologies d’aparell de vela més característiques dels llaüts tradicionals de les Illes Balears, el de “triquet i mitjana”, amb un pal a l’extrem de proa i un altre al de popa. Les veles les va confeccionar Pep Matheu, també del barri del Molinar, i són de cotó, material poc habitual avui dia - potser anacrònic - però que encaixa en la filosofia de ser fidels als materials propis de l’època en que l’embarcació fou construïda... tot i que amb el motor hem fet tot el contrari i n’hem posat un de nou. El Mini Solé de 9 CV que li trobàrem instal·lat (ja no era el motor original) estava prou deteriorat com per dur a terme una restauració o per substituir-lo. Ens decidírem per aquesta segona opció i muntàrem un Mini Solé de 17 CV, petit però suficient, de consum baix i senzill en tots els sentits.
La barca va tornar a la mar jove com els primer anys, i ho va fer amb el nom original, que també vàrem decidir retornar-li. És una barca humil però noble. La fesomia d'embarció de pesca no ofereix gaires comoditats, però és simple. Tot i així, les properes inversions que facem aniran destinades a millorar el confort sense variar-ne l’aspecte genuí: tenim interès en trobar un equilibri entre passar gust i mantenir les particularitats d’una barca de primera meitat de segle XX, tot i que això representi algunes limitacions.
Si el voleu visitar, el trobareu al Club Nàutic de Cala Gamba, al barri del Coll d’en Rabassa de Palma.

divendres, 6 de febrer de 2009

Una forma d'anar per la mar




És una forma d'anar per la mar i ens agradaria compartir-la amb altres persones que ho entenguin igual. Llaütets, bots o d'altres barques, valentes però humils, delimiten aquell segment del pantalà del qual formam part i que té poc a veure amb la mar cada pic més cara que ens envolta. Sentim que hi hem de posar molta passió, fins i tot hem de ser caparruts, perquè l'encariment i l'elitisme de la nàutica no ens facin desistir d'accedir a un espai que és de tots, però que de vegades no ho sembla...
Anar per la mar ens agradaria que volgués dir calma, respecte, senzillesa, i n'estam una mica cansats de renous, de brutor, d'onades de motores desproporcionades... sí, no ho amaguem, som els dels llaütets i barques similiars, tenim ganes de fer-nos veure i ens agradaria que aquest bloc servís per ajuntar gent que ho senti igual.