Un moll acollidor

El bot Papallona (dreta) i el llaüt Agustina (esquerra) abriguen un dels bots vinguts de Menorca.

Ja soc pare de dues filles i això imposa bordades domèstiques i redueix les marines. Tot i així, les darreres setmanes he recollit algunes imatges que volia compartir, i comentar, amb vosaltres.
Mirar cap a la trobada alcudienca i no cap el Palmavela és tota una declaració d’intencions. Ho dic perquè varen coincidir en el calendari, a mitjan abril. És la dicotomia entre l’encontre popular - integrat en la festa del moll, on gegants, caparrots, paradetes i jocs alegraven el passeig – amb la regata em el RCN de Palma com a seu menys integrada en el pols de la ciutat – o la ciutat menys integrada amb allò que hi passa -, amb els seus codis socials, camietes o polos amb els logotips pertinents. L’ambient és diferent.



El decorat socio-mariner estableix fronteres. I és que a Alcúdia hi va haver, un cop més, una presència bella i notable de la flota menorquina, que fa el viatge en vaixell de línia amb els bots i llaüts sobre un remolc per retrobar-se amb els amics del nord de Mallorca. La flota menorquina és el paradigma de la marina tradicional no competitiva, amiga de xalar sense nervis. Mentre, de Palma només hi hagué un sol participant, el llaüt San Antonio de Padua, de Xavier Mulet. L’any que ve, nosaltres també hi serem amb embarcació inclosa.



El llaüt San Antonio de Padua, únic representant de Palma, al costat del bot Estel, també de Menorca.

Enguany, tot i les limitacions logístiques a causa de la situació familiar – na Carla feia sis dies que havia nascut – només hi poguérem fer una visita en la qual la nostra barca hi era absent. Com sempre, un gust. Integrar les barques tradicionals en una festa més àmplia - fira nàutica, mostra de la sípia - és un encert. Enlloc de diluir-les, les vesteix i omple de recursos el programa dels inscrits. Les atencions de l’organització, sempre exquisides, amb uns oferiments d’allotjament per a les tripulacions excepcionals. Incidiria en les grans possibilitats que ofereix per participar-hi amb tota la família gràcies al ventall ampli d’oferta d’activitats al carrer.
Nosaltres, com deia, només poguérem fer una volteta, però de la passejada vos en deix algunes estampes: la beta "des Peraires", una pastera tradicional de Sebastià Bennassar, continuador d'aquesta nissaga de mestres d'aixa, que la tenia exposada al costat d’un dels seus llaüts de fibra d’eslora notable, amb cabina alta. La pastera no s’arronsava al costat d’un company tan voluminós, ben al contrari, lluïa presumida, un exemple de com una tipologia de construcció elemental pot ser elegant i atractiva si ha germinat de les mans de professionals amb talent.

La beta des Peraires.

Com sempre, fer un clam per la preservació de les pasteres, les barques del poble, que en aquesta illa es troben en perill d’extinció. En aquest sentit, vos recomanaria amb vivor que visiteu “SOS Patrimoni Marítim Menorca”, enllaç: http://amics.weebly.com/barques-de-menorca.html.Hi trobareu un article sobre les tèquines amb fotos delicioses (tèquina, un altre dels noms per a les pasteres, betes, xalanes... barquetes de fons pla, en definitiva).