dimarts, 14 d’abril de 2009

Llaüts en extinció

Reproduim l'article que es va publicar el dia 12 d'abril al Diario de Mallorca. Mesos enrere ja s'havia publicat una informació semblant en altres mitjans de comunicació i, periòdicament, la pèrdua del nostre patrimoni marítim és un tema recurrent perquè els diaris omplin planes en dies de festa. Podrem publicar alguna dia informacions en un sentit diferent? Tenim alguna responsabilitat al respecte? Hi ha algú que hauria de fer més en aquesta qüestió i no ho fa?
Mos agradaria molt saber que en penseu del que diu l'article. Per part nostra, el que tenim clar és que ens ho passam molt bé mantenint el nostre llaüt, però és cert que també ho fem amb un sentiment de responsabilitat patrimonial. No ens molestaria en absolut que embarcacions com la nostra fossin conegudes per la societat de forma una mica més profunda i no només com el motiu per fer una postal. Partim de la base que per estimar una cosa l'has de conèixer i estem convençuts que en molt poc temps hem perdut moltes dades que poden ser la clau per estimar el nostre llegat marítim.
En definitiva, l'article que vos proposem comentar és aquest:

El llaüt, a punto de ser un recuerdo

Los constructores de la emblemática embarcación ven muy complicado resistir los embates de la crisis económica

ROSA FERRIOL. PALMA. El llaüt pronto será un recuerdo. El signo del pesimismo pesa entre los constructores de esta emblemática embarcación que ven muy complicado resistir las embestidas del derrumbe económico. "Perdemos el llaüt, tanto si es de madera como de fibra", sentencia Joan Antoni Terrassa, uno de los gerentes de la empresa Llaüts Mallorca.Con el embate de la crisis económica, las firmas ligadas al llaüt se han visto obligadas a reducir sus plantillas. La presidenta de la asociación de empresas náuticas de Balears, Margarita Dahlberg, asegura que en las islas hay más de media docena de compañías y sus pronósticos apuntan que sólo una o dos superará el bache.Los mestres d´aixa sufrieron una auténtica crisis en los años 80 con la irrupción de la construcción de llaüts de fibra. Ahora, tanto unos como otros están al borde de la extinción. "Las reparaciones son lo único que dan trabajo. Retrasan nuestra muerte", resume Miquel Montserrat, otro de los gerentes de Llaüts Mallorca. Está mal decirlo pero un temporal de viento como el ocurrido a finales de enero que destrozó un dique del Port d´Andratx y numerosas embarcaciones de otros puertos es un alivio para los fabricantes de barcos. "El mal tiempo es favorable para nosotros", admite el mestre d´aixa Joan Cifre.Los constructores aseguran que tras el pasado verano empezaron a notar los efectos del derrumbe económico. No se esperaban que la crisis fuera tan "intensa" y ni mucho menos que llegara "de golpe". Llaüts Mallorca se encuentra en pleno Expediente de Regulación de Empleo. Desde agosto hasta ahora se han visto obligados a recortar más de un 50% de su plantilla. Unas 22 personas trabajaban el pasado verano en esta firma del polígono de Marratxí, actualmente sólo quedan ocho empleados. "Esta empresa tiene 40 años y se encuentra al límite de la supervivencia. De momento, estamos sin signos de recuperación", explica uno de sus gerentes.En el ejercicio de 2008, Llaüts Mallorca construyó una media de 14 embarcaciones. Desde agosto hasta marzo sólo llevan fabricados tres llaüts de ocho metros. "Durante la época de bonanza teníamos barcos hasta la puerta de la nave industrial, ahora cada vez que sacamos uno pensamos si será el último", señala Miquel Montserrat. "Ahora veremos cuánto tiempo aguantaremos", sentencia resignado al ver el poco movimiento de trabajo en la nave del polígono de Marratxí.Faltan amarresAdemás de la crisis económicas, hay otros factores que ponen estas emblemáticas embarcaciones al borde de la extinción. La falta de amarres, apunta Terrassa, es uno de ellos. "No hay, y muchas veces la venta de un barco va condicionada con el amarre", detalla. Los constructores náuticos no piden puertos nuevos pero creen que el Govern podrían aumentar los pantalanes flotantes. El secretario de la asociación de mestres d´aixa, Pep Florit, recuerda que, por ejemplo, en Italia se destina un porcentaje de los amarres a embarcaciones tradicionales. "Aquí conseguir un amarre es cuestión de suerte o de dinero", resalta.La rebaja de los impuestos es otra reclamación de los fabricantes de barcos que supondría cierto alivio. "España es el único país de Europa que paga un 12 por ciento para la matriculación de la embarcación y este impuesto encarece el barco", relata Joan Antoni Terrassa. Por ello, Dahlberg emplaza a la Administración a suprimir dicho impuesto.La situación de los constructores de llaüts de fibra es muy delicada pero reconocen que los mestres d´aixa están mucho peor. En Balears quedan unos seis o siete fabricantes tradicionales. "No puedes vivir de la construcción de como mucho cuatro embarcaciones anuales", admite Florit.Hace diez años Joan Cifre cogió las riendas de la empresa Drassanes Joan Cifre en Portocolom. Su padre, también mestre d´aixa, puso en marcha la firma hace ya unos treinta años. Ahora parece que llega el fin de la generación. Cifre calcula que la nueva construcción ha caído un 80% en los últimos seis años. "Fabricamos una o como mucho dos embarcaciones nuevas anualmente. Terminamos un llaüt y debemos esperar un tiempo a que llegue un nuevo encargo. Antes no hacía falta", explica.En la firma de Portocolom trabajaban tres personas. En septiembre recortaron personal y ahora sólo son dos. Como todos los fabricantes de llaüts se salvan de las reparaciones. "Ahora estamos desbordados de trabajo porque en Portocolom hay muchas embarcaciones de madera y con el temporal algunas resultaron dañadas", cuenta Cifre mientras repara una embarcación muy dañada.Con este panorama, las miradas de los constructores de llaüts se dirigen a la pasividad de la Administración. "El Govern nos tiene olvidados. Los llaüts acabarán como los siurells, vendrán de China", sentencian los gerentes de la firma de Marratxí. Miquel Montserrat cree que, además de la bajada de impuestos, las instituciones deberían potenciar la promoción externa.En la misma línea se postula la asociación de mestres d´aixa. La entidad tiene varias peticiones para el Govern. Pep Florit comenta que un hotel de Cala Murada utiliza el llaüt como complemento a su oferta turística. Este establecimiento ha optado por organizar excursiones marítimas para sus clientes a bordo de una embarcación tradicional. Por ello, reclama a la conselleria de Turismo que incremente la promoción de la emblemática embarcación de madera entre los hoteleros explotando este tipo de excursiones."Es otra manera de ver la isla", comenta el mestre d´aixa. Florit opina que es un punto a explotar. "Los mestres d´aixa estamos entre la desaparición y la conservación de la cultura", señala. La asociación insta a Medio Ambiente a firmar un convenio para la cesión de amarres, además de organizar actividades relacionadas con los barcos tradicionales. La entidad pide al departamento de Comercio que impulse la promoción del llaüt y que emprenda planes de formación de mestres d´aixa. Proteger a las empresas mallorquinas poniendo ciertas restricciones a las extranjeras es otra de sus peticiones.Otro de los temas que trae cola a los fabricantes es la feria náutica. La presidenta de la asociación de empresas náuticas de Balears, Margarita Dahlberg, criticó al Govern por subir un 30 por ciento las tarifas de la muestra. Es verdad, dice Dahlberg, que el Ejecutivo otorga una subvención del 50% por asistir a la feria pero "la subida no está justificada". "Es absurdo que en tiempos de crisis económica se produzca un incremento de las tasas", sentencia. Por todo ello, los mestres d´aixa y los constructores de llaüts de fibra reivindican sensibilidad a las instituciones. "Los jóvenes no pueden disfrutar del náutica. Un barco sólo lo puede tener un viejo o un rico", sentencia Joan Antoni Terrassa.En Mallorca hay 1.200 embarcaciones de madera y sólo quedan seis o siete mestres d´aixa titulados.

8 comentaris:

  1. Hola, David.

    D'entrada, l'article m'ha sorprès. Pensava que a Mallorca i a les Illes en general, el sector de la fusta estava molt més consolidat que aquí, a la península, i que, per tant, permetria viure'n amb una cert tranquil•litat. M’han sorprès, doncs, aquestes veus d’alarma dels mestres d’aixa que apunten cap a la desaparició del seu ofici i dels mateixos llaüts. Ja et dic, pensava que, en ser una embarcació tan popular aquí, la seva supervivència estaria més que garantida. Ara bé, aquesta situació és fruit de la crisi, és a dir, és cojuntural, o ja és irreversible? No ho sé.

    A banda de la crisi, crec que entre les causes d’aquesta situació hi ha un fet evident: la nàutica a Espanya és una activitat de rics. Mentre a països com Holanda, França Anglaterra i els països escandinaus, navegar i tenir una embarcació és una activitat popular a l’abast de molta gent, aquí no; aquí es considera un luxe i tots els costos es disparen. Començant pels amarradors. El preu dels amarradors és absolutament desorbitat. I no sé com qualificar el fet que l’Administració permeti privatitzar un boci de costa, és a dir, un espai públic, per construir unes marines que, en la majoria dels casos, són pàrkings d’embarcacions que naveguen, com a molt, un mes a l’any.

    A Espanya, el tracte de l’Administració a la nàutica és vergonyós. No només pel que fa als impostos –on s’ha vist un 12% com a impost de matriculació?- , sinó en tota la qüestió dels reglaments, normatives, titulacions, inspeccions, etc., que regulen tenir una embarcació i sortir a navegar. L’Administració marítima és arbitrària, anacrònica i obsoleta, i només fa que posar pals a les rodes i treure a la gent les ganes de tenir un vaixell. I de la sensibilitat d’aquesta mateixa Administració cap a les embarcacions tradicionals i de fusta, no val la pena ni que en parlem perquè no acabaríem.

    Què es pot fer per frenar la tendència a la desaparició d’aquest sector i d’aquestes embarcacions? És difícil, però no impossible. D’entrada, crec que, com a societat, ens falta molta cultura marítima. Si la tinguéssim, com en altres països marítims, valoraríem el nostre patrimoni marítim i les embarcacions tradicionals; i hi hauria molta gent que en tindria i hi navegaria. I al voltant de tot això hi hauria un mercat i un sector industrial sòlid i consolidat, com hi ha en aquests països, amb un munt de petites i mitjanes empreses que s’hi dediquen. Per tant, suposo que és fonamental la difusió, la divulgació, la pedagogia al voltant de tot això, a les escoles, al carrer, on sigui. I després cal exigir –tant professionals, com associacions i entitats- a l’Administració que doni suport a tot això, protegint econòmicament el sector, facilitant espais per a aquestes embarcacions... i les diverses accions que cita l’article i que ja es proposen des del mateix sector. Efectivament, com dius molt bé, per estimar una cosa s’ha de conèixer; per tant, un primer pas important, i aquí les associacions tenen un paper fonamental, és la divulgació de tot aquest patrimoni amb el suport de l’Administració.

    David, em temo que m’he enrotllat com una persiana! El tema és complex i se’n poden dir moltes més coses. Cedeixo, doncs, la paraula. I gràcies!

    ResponElimina
  2. Hola Joan.
    Estic molt d’acord amb les teves consideracions. La mar ha tornat un espai barrat per murs econòmics, i em sembla que no només ho tenen assumit aquells que en treuen un benefici i especulen amb el fet, si no que també la ciutadania ha acceptat amb facilitat – tal volta per impotència – la situació.
    I, en efecte, la imatge de les Illes Balears amb un llaüt com carta de presentació – tan habitual a les postals – possiblement amaga la vertadera situació. Molts balears estan renunciat al llaüt i els canvien per llanxes.
    És una mica trist recordar que quan a final dels anys seixanta es començaren a construir models de llaüt en fibra de vidre a les Illes Balears, els arguments comercials que s’esgrimien en el seu favor passaven per contraposar-los als “problemàtics” llaüts de fusta, tot i la fama dels mestres d’aixa insular, tot i la seva qualitat i nombre... tota l’herència i la bona feina va quedar supeditada als arguments comercials dels constructors en materials sintètics. El llaüt feia competència al llaüt.
    Quan varen proliferar les llanxes com embarcació d’èxit el llaüt, principalment el de fibra, va haver de fer equilibris de disseny per presentar-se com allò que han qualificat com “llanxa amb caràcter”, és a dir, un llaüt d’eslora generosa, sobre-cabinat i de motors (normalment dos) molt potents. Es venen com llaüt, però possiblement han encetat una fractura profunda amb aquell llaüt popular del qual procedien, en principi, atenent a la demanda del client. Qui defensava aquell llaüt mesclat amb iot argumentava que preservava les característiques bàsiques del llaüt original perquè la seva particular forma del casc com embarcació de desplaçament de dues puntes li atorgava unes qualitats de seguretat en navegació prou destacades, embarcacions no tan ràpides però marineres. Fins que un dia els llaüts “Menorquín” deicidiren canviar el seu nom per “Menorquin Yatch”, incidim en el terme “Yatch”, i és que ja no són llaüts. És un gest noble per part de l’empresa haver variat el terme perquè allò que havia canviat era pròpiament el disseny del buc: la proa continuava tenint reminiscències del llaüt, però de mitja eslora cap a popa el fons ha tornat pla, per convertir l’embarcació en un disseny de “semi-desplaçament”, és a dir, amb possibilitat de planejar, com moltes llanxes, i poder superar allò que s’anomena “velocitat de casc”, que sol respondre a tants nusos com metres entren en el 80% de l’eslora del bastiment..
    Dit tot això, on quedava el llaüt original? Qui el prefereix a una altra embarcació? És difícil de saber-ho plenament, però d’entrada crec que qui el prefereix ha de ser perquè el coneix. A qui ens agrada el llaüt, allò que ens passa és que sintonitzem amb les “característiques” – que no limitacions - del llaüt. Si hagués de dissenyar l’eslogan del llaüt que nosaltres tenim parlaria d’una embarcació noble, amable, natural, assequible, que pot navegar al rem, que és velera de veritat i també a motor de veritat si parlem d’un navegar que ha de convèncer a aquells que tenen seny... la competència dirà que no tinc un ampli solàrium i que vaig més lent, jo els diré que gasten massa, que fan massa renou i que s’han oblidat de recursos de seguretat i de plaer com són la vela el rem, i els diré que estan construïts amb un material que ningú sap encara com tractar de forma sostenible quan és un residu i que és difícil fer que torni a ser plenament nou quan es degrada, mentre que una barca de fusta sempre pot tornar a ser nova si es restaura.
    Així com estan les coses, està clar que les nostres preferències no són les majoritàries.

    ResponElimina
  3. Hola a todos!

    Gracias al estupendo blog de Joan Sol he dado con el vuestro, está fenomenal!!

    Llevo un par de días queriendo aportar algo a este post pero siempre pienso que será demasiado incendiario. Yo creo que el llaut ya está extinto, especialmente si pensamos en el como vela latina.

    Quisiera explicar que he navegado siempre -de pequeño en el velero de mi abuelo, windsurf, hobbie cat- que durante la carrera en verano trabajaba de patrón en el Puerto de Pollença y que finalmente compré un bot y lo aparejé con una vela latina. La familia crece y tuvimos la suerte de encontrar un capeador de 4.8 metros a muy buen precio, mi intención es montarle una latina para este verano.

    Creo que el llaut a vela está extinto porque en un sitio como Eu Moll habré visto como mucho tres o cuatro llauts a vela. Creo que el llaut de madera está extinto porque mandar hacerse uno debe ser carísimo, algo implanteable y comprar uno de segunda mano es una lotería, por un lado basta mirar los precios en algunas páginas web y por otro siempre hay alguien que te dice que el tio Miquel regaló el suyo. Creo que los llauts de fibra -la supuesta solución- no tienen nada que hacer, no con las zodiacs de hoy en día, con motores de 125 caballos o animaladas del estilo si no con la gente -sí, gente somos todos y es feo generalizar- a los que no les gusta navegar, les gusta bañarse en una cala. El símil automovilístico es que a esa gente no les gusta conducir, como mucho les gusta aparcar.

    Siento ser tan pesimista pero este fin de semana estuve en la Fira Nàutica y confirmé estas ideas: había un llaut a vela -un invento valenciano muy bien planteado, con motor fueraborda escamoteable y un pequeño solarium- y uno cabinado que aún conservaba palo y antena, eso era el muestrario porque los siguientes llauts eran ya modificaciones tipo menorquín yatch. Pero no sólo eso, no había veleros pequeños y creo que como representante de la vela ligera había un Laser. Nunca entenderé por qué la gente no se compra veleros del tipio de day sailers para pasar el día, de 6, 7 u 8 metros que además permitirían guardarlos en garajes y no harían falta grandes puertos ni na de ná.

    Os dejo, he soltado un rollo pesado y he acabado desvariando, en fin...

    Espero poder mandaros alguna foto del llaut cuando monte la vela.
    Diego Riera

    ResponElimina
  4. Hola, Diego! Encantat de llegir-te per aquí. La veritat és que estic més d'acord amb tu del que puguis pensar. És ben cert que una mirada al panorama situa el llaüt en l'apartat de reliquies. Mentre, però, visc el nostre llaüt com una realitat tangible i quotidiana: és una petita embarcació tradicional, però també és un day-sailer.
    Mantenir una barca tradicional només és possible si hi poses una mica d'artesania de part teva i si tens el suport d'algun mestre d'aixa que subsisteix, precisament, per la perserverància d'alguns com nosaltres.
    I estic molt content que hagis apuntat el concepte day-sailer en el teu comentari perquè determina un segment que respon als momens més reals i a la vegada de més plaer de la meva relació amb el mar, igual com em va passar amb aquell Topper de vela lleugera amb el qual feia la "gran gesta" de superar el Cap Enderrocat. Crec que la magnitut de l'aventura i del plaer depèn de com t'adaptes a la mesura de la teva embarcació, de com vius allò que et pot donar.
    Tot i assumir la nostra petitesa, voldria afegir que tens tota la raó quan dius allò de que a la Fira Nàutica no hi som representats més que amb algun sucedani, però tampoc hi és representat res del que es fa que Brest o Douarnenez, a la Bretanya francesa, que han convertit les seves concetracions d'embarcacions tradicionals en esdeveniments que són un referents internacional per la quantitat d'embarcacions tradicionals que concentren, per ser un motiu per conservar-les i un producte cultural i ecònomic de primer ordre. Això és possible, igual que és possible i una realitat multitudinària la Voga Longa de Venècia.
    Pens que a nosaltres, com societat, ens falta saber passar-ho bé amb el nostre patrimoni marítim. No és més que això, passar-ho bé amb embarcacions amables i no privar ningú de coneixer-les si li ve de gust. En realitat, ens sap greu ser espècies en extinció per diverses raons que tenen veure amb nosaltres mateixos, però també ens sap una de greu per aquells que pensen que és impossible que es pugui fer allò que nosaltres feim i que ens dóna tantes satisfaccions.
    Potser som els darrers dels Moicanos, però passem molt de gust.
    És cert que ens agradaria molt que per aquí es fessin més coses que regates de vela llatina, que es fessin grans concentracions d'embarcacions tradicionals, festes de la cultura marítima en tot ordre. Això, en certa manera, només depèn de que a molts ens faci ganes.

    ResponElimina
  5. Hola Laia, Mercè i David:

    No coneixia aquest bloc, però ara mi passaré més sovint.
    Estic d'acord en que les embarcacions de fusta s'acaben i que els propietaris d'aquestes som com a dinosaures a punt de la extinció. Que ens resistim a caure, malgrat tots sabem que això passarà i procuram que això passi el més tard possible.
    Ningú fa tot el que podria i tothom fa el que pot i sap. Per a "ningú" i "tothom" entenem des de la administració fins els aficionats que inclòs no tenen ni embarcació.
    Com tu dius ens falta una cultura popular marítima que en el seu dia hi va ser, però que ara per les circumstàncies que siguin ha desaparegut. Crec que tornar-la a recuperà es una feina massa gran però no impossible. També crec que les coses no es fan en un dia, sinó poc a poc, gra a gra. El problema més gros que hi trob, es posar-nos, a tots els que ens agrada aquest mon de les embarcacions tradicionals, d'acord i estira tots cap a un mateix costat. Ara mateix crec que hi ha gent que estira des carro, però cadascú per un costat i tot sol. Posar-nos d'acord es el difícil, i tu ho saps molt bé. Una mica de seny per a part de tots i aquesta empresa podria acabar un poc millor del que està anant ara.
    Per la nostra part, per ara, seguirem fent el poc que feim ara, que és sortir a navegar a les regates de vela llatina i ajudar en tot el que pugem. I ens resistim a morir tan fàcilment com altres diuen.

    Paquita B, Martí Andreu i Joan Gelabert

    ResponElimina
  6. Hola!

    Laia, Mercè i David me alegro de no haber soliviantado los ánimos y sobre todo me alegro de que haya puntos en común.

    Joan y Martí, es muy cierto que falta cultura marítima -incluso general- el otro día puse el grito en el cielo cuando una compañera de trabajo descubrió que la antena de los lauts NO es para el toldo si no que es donde va la vela, estaba convencida de que siempre iban a motor. Desgraciadamente tenía su parte de razón, con 27 años y veraneando en la Colònia de Sant Jordi no había visto nunca un llaut a vela.

    No se si en clase de historia cuando hablan de la conquista de Jaume I habría que contar que barcos había o si en clase de deportes en vez de ir a un polideportivo habría que bajar a un club náutico a dar vueltas en un galeón. Algo hay que hacer para acercar a la gente a la navegación.

    Creo que debemos ser nosotros las personas y no la administración la que tire del carro pero en estas islas siempre hemos sido muy individualistas y salir juntos a hacer algo es complicado.

    Diego Riera.

    ResponElimina
  7. David i família:
    Jo acostumo a anar formant la meva opinió a base d'escoltar als altres i veure la realitat. Modestament i sensa ànim de voler pontificar el meu"diagnòstic de la situació és el següent:

    Els polítics tan a nivell nacional com autonòmic són una vergonya, per tant tenim dues solucions: o els donam canya amb una manifestació i pancartes explicant a la gent la seva manca de sensibilitat, cultura i compromís amb la societat i el seu patrimoni, o els ignoram i ens ho montam pel nostre compte, això si, prou de fotos amb nosaltres als lliuraments de premis a la Diada.......

    Posats en el primer supòsit , totalment d'acord que el problema principal és econòmic, i a risc de que em considereu reiteratiu mantenc que, si els amarraments, a nosaltres ens sortissin de franc, tot el problema s'acabaria, el mestres d'aixa tendrien feina fins i tot de construcció de barca nova.

    Posats en el segón supòsit ja és ben hora que els amants del patrimoni que a les paelles són molts, s'en cuidin d'una barca. La paella els agrada a tots emperò fregar cordons i pintar ja és un altra cosa. Molta gent considera que gastarse 30000 euros en un cotxasso és una necessitat i els agrada fardar.......en canvi els regalen una barca..........
    Una abraçada
    Jaume

    ResponElimina
  8. Hola a tots.
    He estat lletgint aquests comentaris ja que hi estava buscant com reparar un llaüt i m'ha ixit aquest foro.Ha sigut molt distragut lletgir-ho. Tal volta siga un poc massa jove ja que tinc 19 anys, però trobe que tinc prou experiència per a parlar del tema. Mon pare va morir ofegat amb el llaüt de ma huelo quan jo apenes tenia 2 anys. Jo tinc i conserve aquest llaüt ja que el varem trobar, i jo estic molt satisfet d'anar tots els caps de setmana en ell.
    Sols vullc intentar dir que no és qüestió de política ni de manifestar-se perque hi ha que reconeixer que el mon evoluciona segons les necessitats de la societat. No cregueu que abans tots tenien un llaüt, abans també resultava car tindre'n un, el que passa es que el necesitaven per a trau-se el jornal.
    Soles dirvos que es tot un plaer anar amb un llaüt.

    ResponElimina