dissabte, 1 de gener de 2011

Triquet i mitjana (II). Origen i funcionalitat.


L’aparell de triquet i mitjana en les embarcacions de pesca de les Illes Balears neix com a fórmula per facilitar la feina a coberta i, alhora, oferir unes prestacions suficients per a navegar. És important entendre’l com eina per a la pesca perquè és l’explicació de la seva existència. De fet, hi ha tipologies d’embarcacions de feina arreu del món amb una disposició dels pals igual o similar, però amb tipus de vela diferent.
La nostra hipòtesi és que, primerament, l’aparell de triquet i mitjana no sorgí com una tipologia en sí mateixa, sinó com una de les opcions que permetia el llaüt de pesca de tres pals que tenim documentat, al menys, des del segle XIX. Era una embarcació de pesca que entre la seva llista de recursos de propulsió comptava amb la vela mestra; el triquet; la mitjana i el floc. No ens espantem davant tanta vela, tot plegat era com un armari on hi havia diferents peces de roba i segons la situació es vestia amb una o amb l’altra. No es cercava complicar les coses (cosa antitètica amb la barca de feina), més aviat s’havien anat incorporant complements a la vela mestra primigènia per fer més fàcil cada una de les situacions possibles. No es tractava d’hissar totes les veles al mateix temps, sinó de fer servir la combinació més adequada.
La mestra era la grossa, el motor, i a Mallorca sovint s’anomenava simplement la “vela”. Era la protagonista quan es volia fer camí per anar o tornar de pesqueres allunyades o en travessies considerables per canviar d’àrea de pesca. El triquet, de superfície moderada, podia ser un complement per a la mestra en vents des del través als portants si les condicions eren dolces, però també era la vela pertinent per feinejar, calar palangres o xarxes, mentre es mantenia l’equilibri necessari per navegar i governar combinant-la amb la vela mitjana. En aquestes circumstàncies, l'arboradura de la mestra romania estibada a una banda i amb el triquet i la mitjana es podia navegar i feinejar mentre la coberta romania buida de noses. La mitjana, a més de dur-se bé amb el triquet, era un altre complement que podia incrementar les prestacions en navegació en companyia de la mestra, i el possible afegit del triquet, però també era una valuosa eina per mantenir-se proa al vent si es mantenia ella sola hissada. El floc era  amic indiscutible de la vela mestra i prenia protagonisme quan el triquet romania desarborat.
El llaüt de tres pals de les illes Balears havia nascut per ser articulat i una vela sovint anava en detriment de l’altra. Al pescador només li podia interessar haver d’atendre l’aparell complet quan no s’havia de concentrar en altres feines. L’aparell complet només els era útil en navegacions llargues i que es volien cobrir amb velocitat.
Que per a casa episodi es pogués fer servir una opció vol dir que tots els elements havien de ser fàcils de posar i treure, sinó no hauria pagat la pena.
Hem recollirem testimonis orals de pescadors nascuts en les primeres dècades del segle XX, que encara conegueren els llaüts nascuts per a la navegació únicament a vela. Contaven que quan feinejaven a les pesqueres properes, l’aparell de triquet i mitjana era l’habitual. En canvi, quan optaven per canviar de zona i navegar lluny, muntaven la vela mestra per fer la travessia.
Així mateix hem recollit testimonis d’embarcacions que calaven palangres de fons (el llaüt palangrer de tres pals que dibuixa l’Arxiduc n’és un exemple) de les quals encara hi havia qui tenia el record de veure’ls tornar al port de Palma, amb vent portant, amb la vela mestra i el triquet en creu.
No farem, però, una explicació més extensa de l’aparell de tres veles llatines en el llaüt, anirem a cercar el perquè el triquet i mitjana es va definint com una tipologia completa en si mateixa. La primera de les motivacions, ja l’hem exposada, aquelles dues veles aportaven una propulsió suficient  i més espai a coberta. Moltes embarcacions menors donaren prioritat a aquesta fórmula en detriment de la vela llatina de pal central, fins el punt que a Mallorca, a principi del XX, distingim de forma clara la flota d’arts menors perquè en la majoria de les ocasions arbora el triquet i la mitjana (hi ha excepcions que tenen a veure amb l’ús d’ormeigs particulars), mentre que les barques que practiquen el bou en parella són les que empren la vela mestra amb un floc que es llarga sobre el botaló. De la funcionalitat que la flota d’arts menors trobà en el triquet i mitjana se’n deriva que anés essent la forma de propulsió (combinada amb els rems) quasi única de determinats bastiments i això és motiu d’alguns aspectes de la seva evolució. En concret, veiem que el triquet que en el llaüt de tres pals sempre presenta dimensions del tot moderades, pot incrementar les seves dimensions quan és concebut com la vela “motor” per a la navegació. Aquest fenomen és del tot perceptible en la flota de la badia de Palma, no tant en la del nord de Mallorca o en la de Menorca, on unes condicions meteorològiques marcades per vents intensos fan adequat l’ús habitual de superfícies vèliques moderades. Com cas paradigmàtic direm que de Fornells hem recollit dades que ens parlen d’antenes per a una vela triquet de només dos terços de l’eslora, i que tenim un referència de les dimensions del pujament o faldar perquè l’escota la caçaven a la manegueta situada a la meitat de l’eslora. En realitat mantenien el que podria ser un triquet  com els que formaven part complementària del conjunt de l’aparell de tres pals. Paradigma del fet invers el trobem a la badia de Palma, orientada cap el sud, amable durant molts dies de l’any, que convida a fer ús comú d’antenes de triquet que poden assolir una longitud d’1’4 en relació a l’eslora i que cacen l’escota a la manegueta de popa o, fins i tot, al codast.
Tot i la constatació de la consolidació de l’aparell de triquet i mitjana com aparell en si mateix quan la flota de pesca insular navegava exclusivament a la vela i al rem, les dades que tenim ens indiquen que els bastiments es continuen construint deixant oberta la possibilitat d’arborar el pal mestre si s’escau, és a dir, que presenten banc d’arborar central preparat per encaixar-hi el pal. Aquest precepte començarà a desaparèixer quan les embarcacions incorporaren el motor (anys 20 les barques de bou, anys 30 el gruix de la flota d’arts menors, amb algunes excepcions per avançat o retardat). A les barques de bou la vela aviat tornà testimonial, mentre que a les d’arts menors la primera vela que es deixà a terra fou la mestra, mentre el triquet i la mitjana es mantingueren per a una propulsió complementària i, progressivament, auxiliar.  Tot i així, la carestia general i les restriccions de combustible causades per la Guerra Civil i la postguerra, provocaren un retorn o preservació de la navegació a vela i al rem, quan l’ús del motor històricament era un fet consumat.
Un cop exposades aquestes consideracions, la nostra hipòtesi de feina és la següent: el llaüt amb vela mestra fou cronològicament el primer; després, a la mestra se li afegí un floc per facilitar l’equilibri en l’aparell (segons entenem de l’estudi de textos de mitjan segle XIX de Pere Riudavets i Tudury), però alhora millorà el rendiment general gràcies a l’efecte Venturi, encara que els mariners de l’època no tinguessin una consciència clara dels preceptes físics que així ho determinaven; la incorporació de la mitjana afegí possibilitats de disposar més pedaç per incrementar el rendiment en determinats rumbs però, en la barca de pesca insular, fou una eina molt emprada en la pesquera, per mantenir proa a vent i, ens atrevim a afegir, un complement per tenir la propulsió necessària per calar un ormeig en combinació amb el floc mentre la major descansa; aquesta darrera fórmula podia ser útil però millorable perquè treballar amb el floc i la mitjana volia dir mantenir el pal mestre arborat per mantenir el floc hissat, amb la consegüent minva d’espai al centre de la coberta i, a més, amb un conjunt vèlic de poca capacitat per navegar d’una pesquera a l’altra. A partir d’aquí s’incorporaria el triquet per aconseguir, en combinació amb la mitjana, l’eina necessària per calar, navegar d’una pesquera a l’altra i fer-ho mantenint una coberta lliure per a l’ormeig i per a vogar. 
A partir d’aquí, el triquet i mitjana evolucionà a mesura que funcionà com aparell únic i en aquesta evolució hi ha variants. Però això serà un tema que tocarem en capítols posteriors. 

La vela llatina de pal central, és el primer pas de l'evolució.
La incorporació del floc ajuda a compensar la tendència de l'aparell llatí a tornar massa ardent quan el vent refresca. A més, incrementa notablement el rendiment general.

La mitjana incrementa les possibilitats de combinació de pedaç i d'increment de rendiment, i alhora introdueix una eina útil per a feinejar perquè pot mantenir la barca proa al vent estant ella sola hissada, o permet calar un ormeig a la vela combinada amb el floc.
L'aparell de tres pals sorgeix per incorporar una vela que permeti funcionar en combinació amb la mitjana mentre el pal central romàn desarborat. L'ús dels tres pals a l'hora és ocasional. De fet, en l'aparell de tres pals hi ha incloses totes les opcions anteriors i cada una es fa servir segons ho aconsellin les circumstàncies.

 Aquesta seria la fesomia del llaüt de tres pals amb la vela mestra desarborada i amb el triquet i la mitjana hissades. És un aparell reduït però suficient per feinejar.

Quan l'aparell de triquet i mitjana es va definint com una tipologia independent del llaüt de tres pals, les dimensions de la vela triquet sovint s'incrementen perquè s'ha convertit en la vela "motor", ja no només és un complement.

7 comentaris:

  1. David: primer, molts d'anys i segon, Mestre!

    ResponElimina
  2. Hola, Joan.
    Primer, molts d'anys també; segon, ets molt bon al·lot amb jo.

    ResponElimina
  3. David estás hecho un crack!!

    Feliz año y buen viento a todos!!

    ResponElimina
  4. Molts d'anys i bon 2011 a tots.
    Interessantísim i aclaridor article, enhorabona David. Si me permets, afegiré dues aportacions que m'han arribat de testimonis orals. Alguns pescadors (Valldemossa i Banyalbufar) se refereixen a la vela mestra amb el genèric de "vela llatina", mentre que especifiquen triquet o mitjana quan es tracta d'aquestes. Sobre el fet de tenir la coberta el més neta possible per feinejar és possible que un dels motius pels qual es dur el pal mestre tirat cap a proa sigui per facilitar la seva colocació enmig de la mar. Si es coloca descansat sobre una bancada és molt més fàcil d'aixecar que si l'has de posar ben dret i fer passar per un forat i molt més amb la barca en moviment. Això també m'ho digué un pescador. Com a hipòtesi, crec que no és cap disbarat...
    Tomeu Homar

    ResponElimina
  5. Hola, Tomeu. I molts d'anys.
    Quant a la inclinació del pal mestre, el que comentes és una avantatge gens menyspreable. Tot i així, crec que el sistema de recolzar el pal a la bancada forma part de les eines i complements de la fesomia natural de la llatina que fou concebuda amb el pal inclinat per fer més fàcil el tombar el car per proa, almanco així ho argumenta Pere Riudavets y Tudury en el seu llibre "Tratado completo de velamen" (mitjan segle XIX)i altra bibliograria que explica la morfologia d'aquest aparell. Atenent a que aquesta fos la causa de la forma d'aparellar, la bancada on recolzar el pal seria la sol·lució més adequada, sobretot per aquelles embarcacions que arboraven i desarboraven amb regularitat. N'anirem parlant.

    ResponElimina
  6. Gràcies Mestre David, un'altre lliçó per apendre un poc més del món de la llatina.
    Salut i molts d'anys
    Joan

    ResponElimina
  7. Una de las ventajas de llevar el mástil inclinado era a la hora de tomar rizos, ya que si quitas más superficie a popa, el Centro vélico se adelanta, pero como lo normal es a continuación bajar más o menos la entena según número de rizos, este CV al bajar la entena siguiendo la inclinación del mástil, se desplaza hacia atrás compensándolo.Cosa que no hace con el palo en candela.
    Saludos: Vicente García-Delgado

    ResponElimina